Torno a visitar la Desirée, que ja la vaig visitar fa uns dies, i em vaig quedar tan impactada d'aquest personatge que vaig pensar que l'havia de pair.
Avui, allan lee, no és pas que l'hagi paït del tot perquè, en fi, tot i la teva presentació força còmica i distesa, et vull dir que has retratat un personatge en la seva salsa, en la pròpia. I aquí, crec, rau el drama.
Un problema aquest de la bulímia que s'instal·la en cossos que van cedint en pes de la mateixa manera o paral·lelament a com ho fan en la ment, una ment tocada per mil raons: socials, personals, laborals. Gent que en fet d'engolir menges de forma descontrolada i malaltissa pensa que trobarà l'elixir que calmi la seva ansietat, la seva nul·la autoestima, i mil coses més. Tema difícil d'arreglar aquest però no pas impossible. Sabem de molts casos on un s'ha guarit del tot. I, mentretant, es munten espectacles com el que tu ens descrius amb tanta fidelitat a la realitat que m'han deixat garratibada.
Allan lee, ets una escriptora camaleònica, i aquest relat n'és una bona mostra.
Petonitus dels bonitus,

Mercè

Una pregunta impertinent que sovint es feia als menuts. Per sort, són ells qui ens marquen la pauta davant la perplexitat i la incomoditat de la pregunta, i sovint, i cada cop més, crec, es té una clara tendència a no formular-la.
S'estima perquè et sents estimat, i cadascú ho demostra a la seva manera. La Martina, com la majoria de criatures, no decantarà la balança cap a un costat perquè ella sap que ja ha trobat l'equilibri perfecte en els braços oberts del pare i de la mare.
Un relat contundent, resolutiu pel que fa al desenllaç. I moolt, mooolt tendre pel que fa al desenvolupament o el procés emotiu de la nena. M'has fet pensar en la meva infància, gràcies guapa!
Una abraçada ben equilibrada per a tu, Maite!

Mercè

T'has centrat en un moment íntim, molt tendre d'un personatge que viu del record i ho fa gràcies a unes fotos que li retornen la memòria ja inexistent.
M'ha agradat la senzillesa, la forma de tractar una malaltia desesperant, angoixant, i l'has amorosit amb el record de la persona estimada que li dóna força moral per esperar l'endemà amb il·lusió.
Una abraçada, Keia la.

Mercè

S'hi desprèn aromes de tendresa, d'amor, i també de desig d'apaivagar el dolor de la partença, del buit que resta un cop se'n van els nostres éssers estimats.
L'entorn íntim del cementiri, un temps acompanyant i, sobretot- el fet de sentir-se acompanyat pels pares, per les lletres d'aquelles tendres cançons de la infància, que tant endins del cor romanen... En fi, una meravella de poema!
A voltes, quan vaig al cementiri de Sant Andreu a veure el meu pare, ell que era un "fan" dels meus relats, li llegeixo alguna coseta de les que escric, i quan torno a casa, ho faig més ampla que mai. Penso que ell també, en el fons, somriu quan em veu la bona voluntat.
Una abraçada, rautortor!

Mercè

M'has fet caure de quatre grapes! Sort que jo tinc unes característiques diferents al teu personatge i espero no haver de ser reemplaçada per una altra. Hahaha! M'ha passat el temps volant mentre et llegia!
L'enhorabona per haver sabut amagar amb mestria el teu amor. Ara que m'hi fixo... jo també en tinc un de semblant, hahaha!
Petons, Materile!

Mercè

que és impossible mostrar més tendresa i més amor en aquest relat. Descrius un personatge amb una autoestima baixíssima - de ben segur que hi ha molts més tontos que ell, i al damunt tenen un cor de pedra- però amb una capacitat gran, enorme d'estimar, i, al mateix temps, una necessitat bestial de ser estimat, o si més no, de no ser rebutjat per una part de la societat, que, malauradament, li toca suportar.
Senzillament, m'has fet posar la pell de gallina, i, per a mi, això vol dir que has sabut transmetre molt bé els sentiments d'aquest jove - o no tant!- enamorat d'una jove- o no tant!-
Una abraçada, company!

Mercè

d'un personatge que no vol tornar a passar per una darrera frustració amorosa. Quan s'adona que ha trobat l'amor de la seva vida se n'assegura. No és que estigui gaire d'acord amb el seu mètode furtiu, però se li perdona. Ell cerca, de totes totes, la felicitat, d'altra banda, ben merescuda.
Molt ben trobada aquesta història tan humana, Frèdia! I, com sempre, de la mà d'una mestra de l'escriptura.
Petonets, guapa!

Mercè

Ostres! Mira que estava convençuda que te l'havia comentat. Sort que el tema, que ja em va encantar quan el vaig llegir per primera vegada, em permet cobrir-me, via paraigua, del xàfec o "planxa" que acabo de cometre.
Tant se val, però! Un text fantàstic que em torna a recordar a una pel·lícula francesa "Les parapluies de Cherbourg" on apareix una Cathérine Deneuve ben joveneta, situada en un poblet on, a part de la música de la pel·licula, omnipresent, s'hi dansen d'altres balls, uns balls d'èpoques llunyanes, i de problemàtiques socials i ètiques intocables.
La meva enhorabona pel teu relat tan ben trobat i retrobat.

Mercè

l'amor sembla ser que també té una data de caducitat: com els iogurts.
El teu relat es mou entre la dolçor i la tendresa més palpables, i l'amargor de quan el iogurt que hom s'està prenent es torna, de sobte, agre. I ho fas amb una avidesa desconcertant.
Incompatibilitats reals/familiars? Amors impossibles? O senzillament, fi d'una passió?
Obres moltes portes en aquest final inesperat. Es trenca la relació entre els amants, i com un efecte dòmino es trenca amb tot: amb l'esperança inicial que prometia un idealisme molt proper a un romanticisme esclafat per un realisme impecable.
Recordo, SenyorTu, haver-te comentat fa mooolt, un relat titulat "El paraigües", que em va agradar molt. Et segueixo llegint però, mira, avui, t'he volgut deixar un comentari per lloar la feina ben feta, una trajectòria literària molt bona, i per la qual, voldria felicitar-te ara i aquí.
Una abraçada,

mercè

Un poema on es tracta l'erotisme amb una delicadesa i una elegància sublims. Un poema amb aroma deliciosa de mar; una essència molt especial que t'arrabassa i et retorna el cos i l'ànima mitjançant un preciós balanceig que insinua més que mostra.
L'enhorabona, angie, per la publicació del llibre "Erotisme som tu i jo" on molts dels bons relataires i poetes que hi vau col·laborar podeu celebrar avui aquella efemèride.
Molts petons, guapa!

Mercè

Esperava amb delit la publicació dels teus haikus sobre l'Etna! Ara mateix acabo d'entrar a RC i em trobo amb aquest teu regal de mots escollits des del cor, i amb la mestria que et caracteritza, Nonna!
Selectes, acurades, unes imatges punyents que descriuen amb precisió el caos que pot generar la natura - no m'estranya, d'altra banda que es rebel·li contra la humanitat-, i que m'han remogut el cos. Mares que vetllen per la integritat dels fills. Una preciositat, de veritat!
Una abraçada mooolt forta, estimada Nonna, avui també des de la capital!

Mercè

Que bé m'he trobat dins aquest tramvia màgic que m'ha transportat a la meva infància. Tot i que vaig néixer al barri de Sants encara tinc, per sort, una amiga que viu al Poble Nou on veig que tu t'hi mous de meravella. I també per altres barris barcelonins. De fet, com a gran enamorat de la ciutat comtal gaudeixes de tots els seus racons, els més emblemàtics, i els que no ho són tant, però que tenen un punt, una esència especial, que només valoren les persones amb una sensibilitat exquisida, com és el teu cas, Aleix.
M'ha encantat el toc màgic que li has donat, molt i molt!
Una abraçada ben forta, i gràcies pel teu darrer comentari. Espero que arribi un dia no massa llunyà en que pugui abraçar el meu fill Oriol i la seva companya, on tots dos han iniciat una nova vida a les antípodes.

Mercè

Quan un sap controlar, dosificar la informació que li dicta el seu cervell - calculador, en aquest relat- de tal manera que, el lector percep quelcom estrany però que, tanmateix, ni tan sols pot arribar a imaginar com a desenllaç; quan un arriba en aquest estadi creatiu, penso que surten coses interessants, inquietants, com les que ens has narrat.
Espero que darrere meu vinguin més comentaris perquè el relat s'ho mereix.
Bon dia, astrònom!

Mercè

rellegir-lo i recomentar-lo!
Un tema molt ben tractat: les responsabilitats d'una mare dins i fora de la feina, el patiment de voler quedar bé amb els compromisos laborals i familiars, trobar l'equilibri entre ambdós. Realment difícil i feixuc per les dones treballadores. Molt bé el valor que li concedeixes al paper de les àvies, dones que, també, estan al peu del canó lliurant tot el seu temps per tal que la família ( els néts, bàsicament) estiguin ben atesos.
Et felicito, Unaquimera, per la sensibilitat que ens mostres envers uns temes que aprecio i valoro moltíssim.
Una abraçada d'àvia, de mare, d'amiga, de companya relataire. Pren la que més t'agradi, o totes!

Mercè

El vaig llegir ahir i encara estic plorant de tant riure.
Aquest exemplar de dona restaurada no té desperdici. Ara bé, no et vas plantejar de fer un restauració en un exemplar masculí? Segur que també t'hagués quedat un peça per partir-se de riure.
L'enhorabona bona, company, i moltes gràcies per aquests minuts de riures impagables.
Una abraçada,

Mercè