Hola!

Un relat de: Joan Gausachs i Marí

En Marçal era davant l’ordinador. Acabava de fer els deures i els pares el deixaven jugar una estona... Ja li agradava, ja, jugar amb l’ordinador, però li hauria agradat molt més poder jugar directament amb un altre nen. Gairebé tots els seus companys d’escola tenien un germà i ell també n’hauria volgut tenir un i, a més a més, que aquest germà fos un bessó. Havia vist més d’una pel·lícula on n’hi sortien, i li atreien les situacions i els vincles que unia aquest tipus de germans...

Aquest germà hipotètic inclús ja tenia nom: Marcel. Lligarien força els noms de Marçal i Marcel.

De cop i volta va recordar que quan tornaven de l’escola, l’Eduard Almirall i el seu germà Francesc li havien comentat que aquell vespre parlarien i es veurien, per mitjà de l’ordinador, amb el germà més gran que, pels seus estudis, vivia en una altra ciutat a casa d’una germana de la mare. Ja hi havien parlat en d’altres ocasions. Quina sort tenia l’Almirall! Tenia un germà per poder-hi jugar i compartir secrets i, a més, tenia, tenia...! Almirall, Almirall!

En Marçal s’aixecà i es dirigí a l’habitació dels pares. Obrí un calaix del tocador i agafà un espill que tot seguit plantificà davant la pantalla de l’ordinador, i quan el tingué ben orientat digué:

—Hola, Marcel, feia molt, molt de temps que tenia ganes de parlar amb tu...
—...


——————
Escrit el 15/05/2016. Tornat revisat i millorat —no podia ser d’altra manera— el mateix dia, per Pilar Campmany i Piqué

Comentaris

  • Naiade | 12-10-2016 | Valoració: 10

    Un relat que reflecteix la solitud d'un infant. Hi deuen d'haber molts casos com el que descrius. Una pena. Ara potser faria servir l'ordinador i cercaria amics desconeguts...ç
    Una abraçada

  • Se m'havia colat aquest relat[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 09-07-2016 | Valoració: 10

    Te'n recordes, Joan, de que en els nostres temps (això ho diuen els vells) jugàvem tots junts al carrer i el que no tenia germans podia gaudir de la companyia dels altres? Aquest és un privilegi que els nostres petits ja no tindran mai: el carrer ja no és per jugar. Ara ha estat reemplaçat per uns estris molt interessants que posen en relació les persones però que no tenen el contacte humà. Així i tot, no deixa de ser un bon substitutiu.

    Ho sento, ja em perdonaràs, Joan, però no puc evitar dir-t'ho perquè se m'escapa el riure. El germà invisible del Marçal té un nom que m'ha fet pensar en l'àngel invisible del nostre "estimat" ministre de l'interior, el Sr. Fdez Díaz que, curiosament, també es diu Marcelo i l'ajuda a aparcar i a fer un munt de coses, algunes de ben dolentes, per cert. Ho sento.

  • Simpàtic i una miqueta trist[Ofensiu]
    Vicent Terol | 21-06-2016

    Relat que camina entre un to simpàtic i un rerefons de certa tristesa (per una frustració del protagonista). Interessant, en tot cas, i d'agradable lectura.

  • Trist[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 30-05-2016 | Valoració: 10

    El mirall, el colmo de la solitud. Pobre nano! Però mira, escrit tal i com ho has escrit, entra molt bé. A veure com surt! Una abraçada, Joan!

    Aleix

  • Trist mirall[Ofensiu]
    E. VILADOMS | 28-05-2016

    Irònic, crític i una mica trist, el teu relat d'aquest mes, Joan. El mirall al davant per tenir algú amb qui parlar...
    Mai t'agrairé prou totes les lectures i comentaris al que he anat escrivint al llarg d'aquest curs-concurs. És reconfortant escriure sabent que hi ha qui ho llegirà i comentarà, que aquest divertimentos que fem algú se'ls pren seriosament.
    Gràcies, Joan i bon estiu!

  • La companyia...[Ofensiu]
    brins | 20-05-2016 | Valoració: 10

    La imaginació, el sentit de l'humor i el sentiment formen part d'aquesta original història que ens expliques, Joan. El joc que s'inventa el Marçal no neix tan sols d'un desig lúdic, neix, principalment, de la necessitat que té de poder tenir companyia. Un relat molt tendre i humà.

    Pilar

  • Almirall o quan s'encén la bombeta[Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 18-05-2016

    Aquests moments màgics/inspiradors poden resultar d'allò més resolutius. I així ha estat amb en Marçal. Amb aquest mirall tan especial ja pot fer-la petar amb el seu "bessó" tantes vegades com vulgui. Ben bé qui està sol és perquè vol.
    Sentit de l'humor, com no podia ser d'una altra manera, en la cloenda d'aquesta temporada comunicativa.
    Encantada de llegir-lo, senyor Gausachs!
    Adéu!

  • Quin enginy[Ofensiu]
    Materile | 18-05-2016 | Valoració: 10

    Quina idea més bona va tenir en Marçal!!! Els desitjos i les necessitats encenen l'enginy, és clar que... no hi ha enginy sense un bon escriptor.
    Un relat molt dolç. Felicitats!
    Materile

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-05-2016 | Valoració: 10

    Un relat molt ben escrit i tendre com tots els teus. Salutacions
    Montse

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-05-2016 | Valoració: 10

    Un relat molt ben escrit i tendre com tots els teus. Salutacions
    Montse

  • Molt bo[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 17-05-2016 | Valoració: 10

    Un relat molt ben escrit i tendre com tots els teus. Salutacions
    Montse

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Joan Gausachs i Marí

96 Relats

1032 Comentaris

110158 Lectures

Valoració de l'autor: 9.95

Biografia:
   Joan Gausachs i Marí (Horta, 15/01/1942) sóc com es pot veure, un autor jove.
   En el meus inicis vaig treballar les redaccions escolars que ens feien fer en els col·legis "San Joaquín", d'Horta, i "Condal", aquell que està al costat del Palau de la Música de Barcelona.
   Més endavant, vaig col·laborar en revistes particulars que no estaven a la venda, motiu pel qual les meves magnífiques creacions han passat desapercebudes.
   De totes maneres voldria [voldria, en condicional] donar grans —més aviat seran petites— obres a la posteritat, sempre que a aquesta no li molesti.

—oO·Oo—

   Vaig arribar a Relats en Català per mitjà d'en PEP HOMAR I GIOL, del qual sóc un fidel seguidor. Després casualment, un dia, en obrir la pàgina, vaig veure, en l'apartat "Relats a l'atzar", un que em va cridar l'atenció: La Lola de Can Gasparó. Lola i Can Gasparó són dos noms molt vinculats a la meva família. De Loles, n'hi ha moltes, però que, a més a més, siguin de Can Gasparó!... Hi vaig ficar el nas. Efectivament, es tractava de la meva tia-padrina Lola Gausachs i Torelló, i la narració era feta per una néta seva: EULÀLIA MOLINS I ARAGALL, filla d'una cosina-germana, meva, de tota la vida.
   Aquestes dues circumstàncies m'han animat a penjar alguna coseta. Ho sento, ho sento!
   Ara bé: no vull pas que, si els meus relats no agraden, en Pep i l'Eulàlia en paguin les conseqüències.