Poesia negra

Un relat de: Aleix de Ferrater
Pavel Kafki va sortir corrent després de disparar dos trets al conseller Tomsa. Estava convençut que l’havia tocat, però malgrat el dubte de no saber-ho amb exactitud, corria espantat pel que havia fet. No va parar fins arribar a la cantonada de la plaça de la Revolució. Malgrat el fred i la neu, l’indret es trobava ple com gairebé sempre de turistes i en Pavel va resoldre afluixar el pas. Era millor no cridar l’atenció i aparentar una certa normalitat. Encara esbufegant, es va aturar sota els porxos de l’hotel Continental. Va decidir encendre una cigarreta. Introduí la mà a la butxaca de l’abric, però no trobà l’encenedor. Nerviós, va remenar el petit espai i notà aire fred al seu interior. El vell abric necessitava més d’un sargit.
Va tombar-se i s’acostà al jove grum de l’hotel.
-Perdona -demanà amb aparent tranquil•litat-, tens foc?
El grum, sense dir ni una paraula, va treure un encenedor metàl•lic de la butxaca de l’elegant jaqueta vermella i li oferí la flama.
-Gràcies.
Aquella primera calada li rebaixà ràpidament la tensió. Va fer unes passes endavant i intentà reflexionar sobre el que havia succeït. Algú, però, el sobresaltà per l’esquena:
-Perdoni, senyor -digué una veu desconeguda-, és seu això?
El grum de l’hotel l’estava apuntant amb una pistola.
-Li ha caigut de l’abric -afegí el noi.
Pavel Kafki es va quedar glaçat. L’estava apuntant amb la mateixa arma que ell havia utilitzat contra el conseller Tomsa. Ràpidament es va palpar la butxaca. Una punta de cendra va caure sobre la seva mà.
-Oh si, gràcies -digué bufant damunt el dit cremat.
El grum li oferí de nou l’encenedor amb l’altra mà, veient que se li havia apagat la cigarreta.
-Gràcies, de nou.
Després d’uns instants de glaç, Pavel Kafki feu una llarga calada i va respondre, aparentant una certa seguretat:
-Mira noi, sóc sergent de la policia i estic de servei. Segurament, cercant l’encenedor, m’haurà caigut l’arma i la neu haurà amortit el soroll.
-Així ha sigut -digué el grum-. Però, com és que la pistola està calenta?
Pavel Kafki va quedar-se encara més pàl•lid del que era.
-Veig que ets molt observador, noi. Va, torna’m la pistola.
-Ja en parlarem -digué el grum, encara amb l’arma a la mà i agafant cada cop més confiança en si mateix-. No cal ser gaire observador, només tenir tacte i saber distingir entre fred i calor. Sincerament, agraeixo l’escalfor que desprèn la pistola amb aquest fred que fa. Però no es preocupi, capità, no penso dir res, de moment.
-Sergent, noi, sergent.
-Si, coronel, si. I jo sóc un espia del KGB.
Tots dos s’estaven mirant amb fermesa, sense afluixar el gest. Finalment, el grum de l’hotel digué:
-Miri, el meu pare és inspector de policia. Aquesta pistola no és una Katinskaia 55, com les que fa servir aquest cos, sinó una Zàdar de vuit mil•límetres de l’exèrcit.
Pavel Kafki estava més petrificat que no pas congelat. El seu rostre habitualment pàl•lid, començava a transparentar les venes.
-Si vol recuperar la pistola, m’haurà d’explicar tota la veritat. Vull saber perquè encara està calenta. Si em convenç, li tornaré; sinó, parlarem amb el meu pare.
Pavel Kafki no va tenir més remei que sincerar-se amb el grum. Va inspirar profundament i digué avergonyit, abaixant la mirada:
-Mira noi, em dic Pavel Kafki, treballo a la Conselleria d’Estat i estic desesperat. El meu superior, el senyor Tomsa és un dèspota, un mal parit! Ningú del departament el pot veure. És altiu i intransigent. Però a mi, que m’agrada escriure poesia, em té una especial aversió.
Va fer una llarga calada i continuà:
-L’altre dia, sense més, em va tirar a la cara que no li havia fet bé un informe. El va agafar i me’l va llençar a terra, dient que el recollís de seguida i que el refés. El mala bèstia sap que aquestes humiliacions em fereixen especialment. Per això ho va fer! Sap que tinc una sensibilitat especial i em detesta. És incapaç de valorar i sentir allò que els poetes captem de la vida. No és la primera vegada que em fereix així, que m’ofèn així, davant els altres companys de la Conselleria. I no vaig poder aguantar més. Aquell dia em vaig jurar que el conseller Tomsa no m’humiliaria mai més. Així fou com vaig planejar matar-lo. Disparar-li, vull dir. Només el volia espantar i fer-lo reaccionar, que deixés de fer-me mal, cregui’m. Així ha sigut com aquesta tarda, després d’explicar-li tot al meu cunyat, capità de l’exèrcit, m’he dirigit a casa seva i li he disparat des de la barana del jardí, mentre escoltava música amb els auriculars posats. He fet allò que em dictava la meva consciència.
El grum de l’hotel Continental escoltava atentament Pavel Kafki i no sortia del seu astorament.
-O sigui -digué finalment-, que vostè ha disparat contra un home, perquè li ha llençat un informe a terra. És això?
-És això, exactament això. Però tingui en compte les humiliacions que li he explicat anteriorment. Sé que és difícil entendre que un fet tan insignificant pugui tenir una resposta tan desmesurada, però li repeteixo que sóc poeta, amb una sensibilitat, diguem-ne, acusada. Aquestes coses, el senyor Tomsa, el mala bèstia, les coneix molt bé, n’és molt conscient i sap que em fan molt mal!
-I és per tot això que escriu poesia?
-Intento combatre la meva sensibilitat amb els versos. No he publicat encara cap llibre, però espero fer-ho ben aviat. De moment, cap editorial ha respost als meus enviaments. Confio, pel seu bé, que ho faran ben aviat.
-I si no ho fan?
-Ho faran. La meva poesia és molt bona, li ho asseguro.
-Senyor Kafki -digué el grum, amb un lleuger somriure-, acompanyi’m. Crec que anirem a parlar amb el meu pare.
Sense bellugar-se però, seriós, Pavel Kafki
va recuperar la iniciativa tot dient:
-I què li diràs, quan vegin que la pistola té les teves empremtes digitals?
L’endemà de bon matí, Pavel Kafki es va quedar de pedra en veure el senyor Tomsa al seu despatx.
-Bon dia, Pavel.
-Bon dia, senyor Tomsa.
Tothom era al seu lloc. El conseller, al despatx principal i ell, a la seva taula de la cantonada. Dins el calaix, els papers de les darreres poesies continuaven al mateix lloc de sempre, al fons, escrites a mà.


Comentaris

  • Tots els teus relats, [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 22-05-2016

    tractin el tema que tractin són "supercreïbles". Llegia aquest i m'ha semblat estar veient una pel·lícula.
    Abraçades a tu i a la teva esposa, estimat Aleix.

  • Paraules mantra de la poesia[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 22-05-2016 | Valoració: 10

    La poesia, Aleix, té el poder de crear, de crear amb les seues paraules mantra, de crear amb el seu llenguatge, ben bé podria haver sigut tot la imaginació, que sobreeix de l'obra literària que dorm al calaix esperant que algú la faça realitat o bé que aquest home haguera suplantat la personalitat del mort, m'ha enganxat aquest conte, com el que és, veritable literatura, de la que fa crear amb la benzina més antiga del món l'angoixa dels personatges, ja siguen de ficció o reals.


    Una abraçada a Barcelona, Aleix.

    Vicent

  • Ai els poetes...! [Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 10-05-2016 | Valoració: 10

    Com que jo de poeta no en tinc res —encara que molt de tant en tant escric paraules que més o menys rimen— no n’era pas conscient que poguessin tenir aquestes reaccions. D’ara en endavant mesuraré les meves paraules... no vull córrer riscos innecessaris.
    —Joan—

  • Un relat de novel·la negra[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 27-04-2016 | Valoració: 10

    que t'enganxa des de la primera línia. Diuen que, quan s'escriu quelcom, la primera frase és primordial per a provocar l'interès del lector. Això ho vaig aprendre en un curset d'escriptura i constato que tu, sigui d'esma o sigui perquè també has fet el curset, en saps un niu de començar relats. A partir d'aquesta primera frase ja va tot rodat, ja només cal que el personatge justifiqui els motius de la seva acció, encara que la justificació no sigui de rebut.
    Ai, els pobres poetes! Són gent incompresa i, a més a més, amb una sensibilitat a flor de pell.
    T'ho has empatollat tot molt bé: l'acció, els personatges, l'ambient i tot plegat.
    Una abraçada, Aleix.

  • Compte amb els poetes![Ofensiu]
    E. VILADOMS | 26-04-2016

    Procurarem no llençar-te ni versos ni informes per terra, Aleix.
    M'agrada la novel·la policíaca, sobre tot si té poca sang i poc fetge com el teu relat.
    Gràcies pels teus comentaris.

  • Ostres[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 24-04-2016 | Valoració: 10

    Quin relat més ben escrit. Els personatges se sortien del paper. M' agrada molt de veritat. Escrius molt i molt bé

  • Sobre el comentari que t'he fet adés[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 22-04-2016

    Hola Aleix. Torne a entrar per dir-te que, després de rellegir el teu impactant relat i haver llegit el comentari de brins, em queda bastant clar. En una primera lectura, fa uns dies,m'havia despistat el poeta, amb això de la pistola... La veritat és que em vingueren al cap artistes com Maiakovski o Shostakovik, i tot el que havien de suportar, també. No és negre el personatge, sinó tot el que l'envolta i puc entendre eixe sentiment d'impotència i ràbia, no com un punt obscur d'ell, sinó per causa de tot el que està patint. Lamente el comentari primer: desafortunat, sens dubte, i espere que no m'ho tingues en compte. Em sap greu i procuraré tenir més cura del que escric. Gracies per fer-me pensar..

  • L'he vist...[Ofensiu]
    brins | 21-04-2016 | Valoració: 10

    Aquest relat té unes descripcions tan acurades, que més que llegir-lo, l'he vist.

    He pogut veure totes les accions que expliques i també he pogut comprendre el sentiment de fracàs que sent Pavel Kafki; és força difícil acceptar la incomprensió...ens queda tan gravada al cor, que a vegades fins i tot la somiem. Potser és el recurs on s'aferra la nostra ment...

    Una forta abraçada, Aleix,

    Pilar

  • I tan negra[Ofensiu]
    jovincdunsilenci | 21-04-2016 | Valoració: 10

    Aleix, el que hi ha als terrats no són xiquets, encara que puguen semblar-ho per la seua reduïda alçada.

    El teu relat és molt agradable de llegir, de prosa rica i fluida, amb un personatge bastant inquietant, encara que, al final, és com si tot haguera estat un somni. Supose que el contingut del relat és més complexe del que pot semblar. Tal vegada invita a la reflexió sobre el dolor de saber-se bo i no comprés, potser el context polític, la censura, la dificultat d'adaptar-se a un entorn hostil; però Pavel pareix tenir punts obscurs, frustració, ràbia. La poesia podria salvar-lo, si no fora tan obscura com el personatge?. Espere que em puges parlar més endavant d'aquest relat, perquè no sé si comprenc el seu sentit. Una abraçada

  • Intrigant![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 19-04-2016

    De lectura molt lleugera atrapes el lector amb aquest personatge d'ADN ben especial, movent-se entre la sensibilitat pròpia de tot poeta i la temeritat d'un pistoler forassenyat. Que tremolin tots aquells insensats que s'apropin a en Pavel que no saben en què es poden trobar...
    El final sorprenent m'ha deixat més tranquil·la, si vols que t'ho digui.
    Una abraçada, Aleix.

  • Intrèpid[Ofensiu]
    Sergi Elias Bandres | 12-04-2016 | Valoració: 10

    Un relat ben intrèpid, emocionant, estimulant, i moltes coses més. El final m'ha resultat molt agradable.


    Sergi : )

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Aleix de Ferrater

Aleix de Ferrater

92 Relats

1837 Comentaris

91934 Lectures

Valoració de l'autor: 9.97

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona el 12 de setembre de 1959. Sóc llicenciat en Ciències de la Informació, encara que actualment no treballo com a periodista.

Literàriament, he guanyat els Premis de Poesia Sant Joan 1995, organitzat per l'ONCE de Catalunya, el Premi de Poesia Jo Escric 2007, el Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015. També he quedat finalista dels XXI Jocs Florals de Ribes de Freser 2017 en la categoria de narrativa.

He publicat els llibres "Escoltant la sal" (Fundació Cabana, Jo Escric 2007), "Arrels d'escuma" (Editorial Omicron 2008), "Flaix que enlluerna" (Editorial Omicron 2010) i "Absolutament d'ànim" (Documenta Balear, 2016).

Aiximateix, tinc publicats relats i poemes en llibres editats conjuntament amb diversos autors i editats per l'Associació de Relataires en Català, com "Tensant el vers" (2011), "Temps era temps" (2012), "Llibertat" (2012), "Traços de desig" (2014) i "Somnis tricentenaris" (2014).

Finalment, he escrit el pròleg del llibre "Malos hábitos" (Rúbrica Editorial 2010), de la poetessa Aurora Garrido.