La nòia del terrat

....es el tercer cop que t'el llegeixo, passa que fa poc que soc aqui , i llegeixo massa, no em don temps de fruir-ho be , per això de tan en tan retorno allà on recordo que hi havia...una noia al terrat fent quelcom interessant .
Bines Festes
Anna
Vaig a tornar a llegir-lo , s'ho mereix.
ANna

i m'he quedat en aquest poema, perquè em sembla que fins hi tot devem ser veins!!

Molt bonic el poema i dels que m'agraden a mi ple de coses quotidianes atrapant la bellesa en l'entorn. Un entorn molt semblant al meu (molt de ciutat i de barri) .

T'an iré llegint.

Ah! t'has casat oi? doncs Felicitats!!!

Genial, m'ha agradat molt aquest també, ha estat com obrir un calaix de sastre: un terrat de rajoles vermelles, roba estesa, un quadern de provatures, la orxateria davant l'aliança del poblenou, unes veus llunyanes de "ei, pau, passa-me-la, que jo marco segur" i un somriure a mig juliol espiat des d'un segon pis.

que rellueix dins el poema, l’enigma, el somriure final, el vent i el blau del cel. Senzillesa gràcil, bellesa.

Felicitats, Aleix! Una abraçada.

Del terrat de rajoles
se senten les campanes
i com toquen les hores,
que totes son bones.

pel teu comentari, sobretot perquè m'ha permés descobrir-te. He llegit bona part dels teus relats i tots tots! m'han agradat. he vist que també parles de l'ombra...

M’has transmès imatges, fotos revelades a la teva ment i que m’han fet reviure records de bells temps.
Temps a, el terrat era un lloc comú pels inquilins d’una finca. El lloc més enlairat, més a prop del cel. Sentiments i pensaments s’esbargien en cerca de l’àncora on afermà el vaixell de la vida. Com si talment anés sempre a la deriva. Temps, que el temps adreça.

Desitjo que l’any que ja hem encetat ens dugui la clau que obri alguna finestra nova.
Una abraçada,

Joanalvol

El teu poema desprèn una mescla d'aire costumista i intimista alhora. Una estima gran per aquest carrer que té vida pròpia, gràcies als teus mots.
M'he passejat amb molt de gust i he vist aquesta noia que, des del terrat, dóna la sensació que està gratant el cel. Una imatge més que preciosa.
La meva enhorabona per aquest poema que m'ha encantat.
Una abraçada, Aleix!

Mercè

i 30 i en vindran més, un poema que cal llegir,
M’ha transportat , m’hi he vist, m’has conduit al teu pensament, crec que això ho diu tot d’un poema, és preciós Aleix

on mostres les teues arrels i ja només per això és bonic
i si a més li afegeixes terrat, llençols i una noia...
resulta preciós i perfecte!!!!

Felicitats
Bombtadellum

Sí, sí, sí. Un poema que arrebossa de color i jovialitat. Amb paraules senzilles. Amb la pretensió de descriure tan sols uns instants, en que tu mires enfora. Amb una vista ràpida, treus un text magnífic. Felicitats!

I no podria acomiadar-me sense desitjar-te un 2012 de plenitud i de salut. Així com també em felicites pel nou any en el teu comentari... Jo també et felicito.

Gràcies per ser com ets, Aleix. I que tot plegat sigui lleu.





llampurnejant per la web!

m'ha emocionat el poema, és el meu barri! (sí, m'he delatat amb el número de l'autobus)
igualment que tinguis un feliç 2012, on no hi faltin les lletres!
Jo seré aquí per llegir-te.

PD: va m'arriscaré amb els dos noms Ramon Turró i Joncar?

Nu, despullat de tot,
voldria tornar a la terra oblidada
revestit de noms per encetar,
bategar com qui comença a viure
i esquinçar el tel de l’enyorança.

Aquests són els meus desitjos per l'any vinent.

Raül

P.S. Porto els comentaris un pèl endarrerits. Espero posar-me al dia ben aviat.

Sensitiu i delicadament delicios.
M'ha agadra molt i molt.

Aquesta poesia tan clara que parla de petites coses, les coses de cada dia que sempre ens acompanyen i no deixen de ser belles i plenes de llum.
Enhorabona i que tinguis Bon any 2012!!!

Petits moments, petits detalls que fan emprèn-te a la memòria.
Una abraçada i bona entrada d’any

Com pinzellades en una tel·la, ens dibuixes una aquarel·la fantàstica i plena de color i de llum. Ens planteges incògnites i no ens descobreixes res, més enllà d'alló que tu creus necessari.

Felicitats pel poema Aleix.

Ferran

Ostres, Aleix! Com envejo aquest talent que tens. Amb una mirada en fas un poema preciós, molt descriptiu i amb molt de color. Les teves paraules són com trets precisos.
He vist la noia asseguda al terrat i els llençols com voleiaven al compàs del vent deixant el rastre de l'aroma de roba neta. Fantàstic!

Per cert: encara t'estàs a Entença-Consell de Cent? Abans d'acabar l'any passaré per conèixer-te personalment.

Una abraçada,

Materile

Sempre són les petites coses les que ens donen la bellesa. Poema preciós.

Salut i bona lletra!

He quedat encuriosit per saber què escriu la noia del terrat... Un poema molt bonic i molt visual... Amb poques paraules fas unes descripcions que et transporten al mateix carrer on succeeix tot...
Fins aviat, Aleix!

Bella descripció d’una escena quotidiana plena d’encant . La noia, dalt, per damunt de tot, amb el vent i amb el cel, sola amb els seus pensaments, ens transporta a temps de placidesa.

M’encanta com situes la poesia en entorns propers.

Avui, que a Lleida el vent s’ha endut la boira i juga voleiant branques i tendals, he sentit molt endins el teu poema.
Una abraçada
Núria

M’han agradat especialment els darrers versos: Tot el blau la contempla encuriosit/
i es qüestiona perquè somriu,/ tan despentinada. M’agrada perquè és com si el poeta fos l’únic que és conscient dels motius que fan somriure a la noia: té una llibreta i escriu. Dos motius, no un de sol. Poder escriure ja és un gran regal de la natura. Tenir una llibreta, en aquest cas, és com dir que no és el primer cop que escriu, que ja té algunes pàgines plenes, viscudes, com si la llibreta fos la vida. I tenir història/històries la fa somriure a ella i alhora provoca al poeta a escriure. I alhora provoques al lector a deixar-te un comentari. Són molt grans aquests trossets de quotidianitat. La meva sincera felicitació.

Gràcies al teu poema, he conegut el teu carrer: he imaginat el trio de cases amb l’aspecte tronat de façanes i d’interiors, i el parell de xemeneies germanes però no bessones, he sentit els crits dels nens i he seguit els seus moviments, he intuït la cua de persones comprant entrades per a la funció de teatre... fins i tot m’ha arribat a casa la flaire de l’orxata!
La noia ha pres volum davant els meus ulls. Jo també, com el blau celest, m’he preguntat perquè somriu, allà al terrat... i on ha atrapat el color que li emmoreneix les cames escapades dels camalls breus, si a platja o muntanya.

M’has regalat, vers a vers, tot un quadre!

T’envio una abraçada abans que acabi la tardor, que poc hi falta,
Unaquimera

Arrodoneixes les paraules
fent-les senzilles i entenedores.
Ens descobreixes la noia del terrat
amb un retrat espectacular de tot allò que descrius
on ella, la noia n'és la protagonista... després, més tard assaboreixo cada paraula per veure-hi i llegir-hi quelcom que potser en una primera lectura se m'escapava :
des d'allà on vius tu
ho veus tot.

Gràcies pels teus comentaris i encara més gràcies per deixar-nos llegir poemes esplèndids com aquest.
Referent al tema del llibre, no et preocupis, si tu vols ens posem en contacte d'alguna manera i jo te'n guardo un encantat.
Una abraçada!!

El color que tenen les teves lletres,el ritme, la textura, m'alegro d'haver-te llegit i espero poder-ho fer d'ara endavant.
Gràcies per el teu comentari al meu text, "Spica", si vols que et digui la veritat crec que com "aquí", en lloc, tot i que... ja m'entens.
Una abraçada.

Cercant carrers
amb història
Pròpia.

I poetes pel dia
del nassos
Sota la màniga!

Això si; amb un blau
intens, infinit, que
al cap davall o
damunt...

I és sempre!!!

Que son com una exposició de uns quadres
meravellosos pintats amb uns mots que descobreixen
unes realitats amagades que entendreixen el cor.
Una delícia llegir poemes com aquest.

Abraçades
Josep

i efectiu. Clarament evocador. La sensualitat molt ben retratada en renglons curts. Lirisme subjacent molt subtil, gairebé imperceptible però que deixa un pòsit difús de nostàlgia.

Pots estar content perquè t'ha sortit rodó, és fantàstic, i/o sublim (pots escollir qualsevol dels adjectius) però ara tens els repte de no baixar el nivell. Felicitats però vigila amb els accents als títols!

Ja sé que no té cap semblança però aquest poema, tal vegada per les descripcions , m'ha recordat una de les meves cançons preferides :" La plaça del diamant " cantada per en Ramón Muntaner.
Deliciós com sempre.
Una abraçada , amic Aleix i molt bones festes !

...que somriu. Que ens transporta,
a un lloc concret.
Un somriure despentinat, feliç i alegrat.
Breu però bonic, i una abraçada amb abric.

Gairebé tots els poemes que parlen d'un carrer determinat m'agraden; Aleix; solen ser entranyables. Quan encara treballava, portava moltes vegades a classe la lletra de "El meu carrer", de Serrat, i després de llegir-lo, muntava activitats didàctiques amb l'ajuda del text. Si en aquell moment hagués tingut el teu poema, estic segura que també l'hi hauria portat, és preciós. M'agrada tot el que dius, però especialment la personificació que fas al final: " Tot el blau la contemplava..."

Rep una forta abraçada,

Pilar

que rau en els teus ulls,
fa dansar la llum mòbil
de l'alegria.

Aleix! Poeta de les petites coses, tan importants. M'ha agradat molt! Una abraçada

a

comences fent una descripció planera i acabes amb una imatge gairebé mística que està carregada de sensibilitat..
grande aleix !!

com sempre un plaer llegir-te
abraçades
joan

Un perfecte bocí de la realitat quotidiana. Res no ens podrà mai gratificar tant com el somriure immotivat d'una noia que escriu. O potser només llegir algun dia el que ha escrit.
Salutacions,
franz