Ostres Montse, quin comentari tan bonic! No me n'havia adonat que feia 2 anys justos que no penjava res, quina casualitat, deu ser cosa de la primavera!

Maquíssima la història, traumàticament real el contingut, molt bona tècnica el relat falcat per un seguit de contes. Gràcies per compartir-la.

Maquíssima la història, traumàticament real el contingut, molt bona tècnica el relat falcat per un seguit de contes. Gràcies per compartir-la.

El momificador de bicicletes! No és delicte si la bici ha tingut una bona vida com aquesta...

Cobrellits d'absenta que atrapen i deixen ressaca de desconcert. Què hi deuria dir al missatge?

Ostres! M'ha sorprès moltíssim el teu vocabulari! Sempre és agradable descobrir nous mots!

Ostres, quina lliçó de vida!
Ha estat com una bofetada donada a temps...entrada a fons amb calçador per els primers paràgrafs bucòlicament dolços.
Ben mirat, la primera part del text no cobraria sentit sense la segona.
Molt bon relat!

Que bona! i per contrastar, aquí va una sugerencia que et pot fer gràcia "cada 32 días" https://www.youtube.com/watch?v=2uSNse0NLWs

Molt bé! M'agrada l'ambientació i també la història en si.

El teu brevíssim relat m'ha frapat tant que insconscientment he preguntat a Google si existia un tal Gary Hartell...i es veu que té Linkedin i tot! Si sabés el destí que li has dibuixat al seu alter ego...

Genial aquest relat, tot i que m'has deixat amb ganes de saber més coses d'aquest poble...ha estat una mica coitus interruptus, però bé, espero que la gent del poble segueixi tenint històries per explicr-se, encara que sigui per watsap!

Un cop més, genial. M'ha impactat el principi, sobretot les dues primeres estrofes, on et ventiles el pas d'una vida amb només quatre paraules. Qui tingués ulls de nen i sang d'experiència...

Quin poema més ben travat! Un poema que anuncia una partida cap a un nou lloc, duent a la maleta els mínims records...el que m'ha agradat més, les estrofes assimètriques (sempre m'han semblat molt millors si no són estancades). i el que potser m'ha sobrat una mica, les majúscules (criden massa per sobre la resta de versos). El global, m'ha agradat!

Fins i tot fa certa enveja, la vivència d'un temps en que les coses feien tanta il·lusió, perquè no eren dit i fet, sinó que calia desitjar-les abans de tenir-les. Molt bon relat.

Uau! Quin atac menys previsible! Suposo que el pobre nàufrag, un cop mort, podria esperar tot el temps del món a venjar-se dels seus butxins...