II PREMI REPTE DEL FÒRUM DE RELATSENCATALÀ

doncs això... nosaltres no sabem anar-nos-en de l'olla tan com tu!

Que l'univers és infinit?! Però qui li ha dit semblant ximpleria! Com m'ha dit que es deia? No, no s'amagui darrere els seus companys com un cuc llefiscós. Que l'univers és infinit, per l'amor de Déu! Sap la bestiesa tan gran que acaba de dir? Està científicament demostrat que l'univers és completament finit i que, a més a més, té forma d'escamarlà de Copacabana acabat de sortir del forn amb arròs de l'Ebre.

Infinit! Per favor... Però qui l'hi ha pogut dir una cosa com aquesta? Un dinosaure de l'edat prepedrusca? I el què és més greu, vostè realment s'ho ha cregut? S'ha empassat coll avall, i com aquell qui veu salfumant líquid, que l'infinit existeix? No ha notat la cremor d'estómac? Surti de la classe si us plau. No s'amagui més darrere els seus companys i faci el favor d'abandonar l'aula que aquí la gent ha vingut a treballar, no a perdre el temps amb ximpleries absurdes.

No sap que l'infinit no existeix? Que és una simple mostra de la ganduleria humana? Sí, sí, no em miri amb aquesta cara. De la gan-du-le-ri-a, en vol una mostra? Comenci a comptar les rajoles del terra de la universitat. No em miri amb aquesta cara. Quantes diu que n'hi ha? Infinites? I un be negre. N'hi ha exactament 5325 i dues meitats, i si no s'ho creu, ho pot preguntar als paletes que les van posar! Infinites... Serà tros d'ase... Com si les meves mans no les haguessin traginat totes una a una mentre les posaven...



EmmaThessaM

I què s'ha de fer quan tens escrit el relat?
On s'envia?…

Trepitjant les pobres llambordes del carrer em dirigeixo al metro. Aniré al Museu d'Història Natural de la ciutat ben d'hora, per acabar de fer un cuadernet per als nens de l'escola sobre els dinosaures. Faig les fotos entre l'olor a salfumant del terra. M'acabo de pendre dues pastilles, al lavabo del museu,de no sé quin fàrmac per alleugerir el mal de cap insuportable. Quan camino per aquests carrers atapeïts de turistes amb paraigües, perquè pensen que sempre plou, i càmeres fotogràfiques em sento un índigena africà al que han vingut a fer un reportatge. O quan no hi han de turistes sinó homes de negocis o estudiants adolescents, és increïble lo sola que m'arribo a sentir. Quan arribo a casa i obro la nevera per dinar alguna cosa digne només em fixo en el llefiscós i fastigós escamarlà que sobrà del dinar de nadal. Vomito. Em sento sola no sé què fer he llençat a terra tots els medicaments perquè m'he posat a tremolar. Arribo al sofà penosament. A qui truco? No tinc a ningú ara a la ràdio sona Moby. Dolor. Solitud. Què serà de mi? Trobo a faltar algú. De fet, mai he tingut a ningú. Tot s'acaba, però què passa? Que no he viscut res! Tot s'esfuma.
Sang, sang, sang només surt sang de la boca. Tot s'ha acabat per ella. Què els diran als nens de l'escola sobre la mestre? Què res és infinit?

Totes les parets, i portes de la sala, estaven cobertes de miralls.
l'API va explicar que la casa havia estat d'un esportista popular, ja retirat, que havia arreglat el soterrani per entrenar.
Exactament…
Una taula de "massatges" -massa tova i ampla- amb un aparell, dissimulat darrera un mirall, d'aquells de posar-se morè com un escamarlà.
Al lavabo adjunt amb banyera i bidet, uns armariets encara plens de productes de neteja i cosmètics que s'havia deixat: des de lleixiu o salfumant, a colònies o un ungüent llefiscós per fer massatges… Esportius.
Darrera un mirall una pantalla per projectar -amb un sistema de vídeo i de so, també amagat- els enregistraments que tot esportista necessita per la seva feina.
I uns emplaçaments -darrera miralls d'un sol sentit- per a càmeres de vídeo. Per poder enregistrar els entrenaments, i més tard remirar-los.
Ben muntat s'ho tenia el vell dinosaure per… entrenar.
Naturalment, aquella habitació em va fer decidir per la casa:
Allí podria explicar gràficament la meva teoria que l'Univers és finit, com l'habitació. Que quan mires en qualsevol direcció, hi veus indefinidament lluny, però en realitat veus infinites vegades el mateix espai finit.
Bona excusa per a un astrofísic.

Els peücs de color rosat em venien ven bé un dit més gran del compte, i m'havia entrebancat tres cops des que me'ls havia posat feia 30 segons...Dins d'aquell vestit feia una calor horrorosa! i després d'entrebancar-me per quart cop - ara davant del mirall- vaig decidir que aquella cua i aquelles antenes de escamarlà no feien per mi. Jo tenia només cinc anys, i la mare es va endur un disgust enorme quan va entrar corrent a la cuina i es va ensumar aquella oloreta d'escamarlà acompanyat amb salsa de salfumant; no tant perquè la tieta s'hagués passat tres mesos fent-me la disfressa de carnestoltes, sinó per que era la vuitena disfressa que feia malbé.

Aquella tarda i per enèsim cop des del primer cop, varem tornar a recórrer els carrers del barri vell buscant una disfressa que m'agradés. L'univers no és infinit - es deia la mama - tard o d'hora trobarem el vestit adient.
Durant una estona vaig provar de fer de mosqueter (a la primera botiga), però no tenia cavall; la disfressa de superman m'obligava a portar els calçotets fora (i em sentia estrany) ; per ser barrufet preferia fer de Gargamel (però era un vestit simplot); i el de comte dràcula una mica tètric...al final de tot, però, (a la botiga més petita que vam entar) vaig trobar alguna cosa que estava bé...

Estic tan avorrit!

L'univers potser no és infinit, però el temps sí que ho és. I quan un ha estat sempre aquí, creieu-me, costa trobar coses amb les que distreure's. Sí, hi ha invents que ajuden, com la tele o el dòmino. Però a la tele ja no hi fan mai res de bo i al dòmino, si ets omniscient com jo, al final guanyar ja cansa. Total, que et queden poques coses que no siguin el buit i aquest tedi insuportable. Si us poso en antecedents és perquè entengueu el que vaig a fer. Fa uns quants milions d'anys vaig trobar un cert plaer en crear planetes. Móns habitables, com aquest petit i blau en el que ara em fixo, on la vida es va obrir pas d'una manera que em va sorprendre fins i tot a mi, que en sóc el Creador. Al començament em vaig divertir creant-ne unes quantes formes, des del dinosaure més descomunal fins al darrer escamarlà llefiscós. Ara, em penso que em dedicaré a exterminar-les. D'alguna manera he de passar l'estona, no? Només em queda decidir com... I crec que ja ho tinc. Em sembla que convertiré tota l'aigua en salfumant.
Mira, encara riurem!

Si no es posa aturador tot s'expandeix, estimat amic. Tot. L'experiència que vostè ha viscut n'és una mostra més. I hauria de valorar-la en la mida justa. Miri l'Univers. Diuen que tot va començar en un punt diminut on tota la matèria estava concentrada, s'ho imagina? I explotà i començà a expandir-se. I es formaren les estrelles. I els planetes. I la nostra estimada Terra. I aparegué la Vida, estimat senyor. I on aparegué? Doncs en la Sopa primordial, que Déu me'n guardés de servir-vos un caldo llefiscós com aquell, me'l tiraríeu pel cap. I la Vida es multiplicà sense parar, microorganismes, peixos, dinosaures i homes. Però sempre aturats pels límits del planeta, entén?.
El seu bunyol de bacallà és un altre exemple clarificador. Que al clavar-li la forquilla li ha arrabassat una fortor de salfumant que l'ha fet trontollar de la cadira? Miri-s'ho com un experiment. La vida creix, respira, tendeix a expandir-se, però l'arrebossat l'ha mantingut confiscada. Com la Terra ens manté a tots nosaltres limitats. Com l'Univers, condemnat al col·lapse un cop no pugui expandir-se més..Què tant li fa?...No m'ho puc creure!...no marxi, no, si us plau!... Li poso una altre cosa? unes croquetes? uns popets? uns escamarlans?...

L'univers no és infinit.
- Com que no és infinit! - va dir en Pau després d'escoltar aquesta notícia per la Ràdio Marciana la "Ràdio que mana".
Era l'any 2020, i en l'instant en que aquesta informació es va transmetre pels auriculars, en Pau era a Mart, planeta ja conquistat des de 2010 i del qual en Pau n'havia fet la seva casa des que va descobrir, en un viatge de vacances que en aquest planeta s'hi practicava la caça d'escamarlans amb escopetes de perdigons; i fart dels visitants borratxos de la discoteca el dinosaure punxadiscos que es pixaven a la porteria de la seva antiga casa a la terra va decidir començar a gaudir d'aquest esport tan marcià.
Les seves mans encara emetien aquell ferum del salfumant que havia de tirar a la porteria i per culpa d'això va decidir abandonar la caça i esperar un parell de dies més per veure si la pudor desapareixia i poder rumiar la qüestió filosòfica que havia sentit a la ràdio.
- Si l'univers no és infinit... que hi ha on s'acaba? Que hi ha després de les fronteres de l'univers? I tot això... Merda! Més papers! Si volem passar les fronteres ens faran dur un altre passaport, i pagarem més impostos, perquè caldran una quants guàrdies civils més per una frontera tan llarga... almenys no hi haurà tantes cues, perquè mira que són pesades les hores d'espera a l'agost per pagar el peatge i haver de suportar aquella llefiscosa suor per culpa d'un cotxe (i nau espacial) sense aire condicionat, obligat a escoltar per collons el casset amb les cançons de l'estiu de 1967 que tenen posats els avis del cotxe del costat a tota llet perquè ella és mig sorda...
I a sobre, haver d'aprendre més idiomes a part de l'anglès, el francès, l'alemany, l'esperanto i el bereber per entendres amb els veïns de fora de l'univers...
I si ja ara hi ha guerres entre països per un parell de pams de terreny... Suposo que també ara hi haurà guerres amb els veïns per un parell d'anys llum d'espai...
Buff... - va dir ja cansat en Pau, i és que no pensava tant des de que van guanyar les eleccions a l'alcaldia aquell partit que prometia: no es mengi el cap per a millorar la ciutat, nosaltres pensem per vostè!
- ¡ Que bé aquells temps de 1990, on els escamarlans es posaven a la paella i no a l'allioli, els dinosaures restaven quiets en els museu i no feien de DJ i el llefiscós salfumant s'usava per a desinfectar i netejar i no de beuratge per als cavalls!


Juseph

Per bé o per desgràcia, durant molts i molts d'anys, en aquella era en que els pingüins no dominaven el món, tothom creia que l'univers no era infinit...

La gent es conformava en empaitar mamuts, dinosaures, i quan aquests s'extingiren en menjar escamarlans o contar estels per combatre l'insomni. Corria la creença que qui els contés tots mai més necessitaria dormir.

Un bon dia, en Ruet Rockensen, quan passejava amb el seu dinosaure Bobby, i amb un apetitòs escamarlà que guardava pel seu company a la mà, va relliscar amb un llefiscòs llimac. De la trompada que es va endur va arribar fins l'infern, i es va voler quedar per ell l'escamarlà.

L'excusa era perfecte... Li va dir a en Bobby que al relliscar se li havia escapat l'escamarlà, i deuria haver caigut en el llac de salfumant que tenien davant, mentre el mantenia amagat a l'esquena... El pobre Ruet no coneixia el bon olfacte d'en Bobby qui enflairava quan el mentien...

Per mostrar al seu company que el seu dolor era infinit, per castigar a la nostra espécie per mentiders i despiedats, ens va maleir a tots. Des d'aquell dia la terra va deixar de ser plana per passar a tenir forma de donut, i a més evitaria que algú pogués contar tots els estels convertint el cel, en l'univers infinit, i repartint-hi totes les estrelles.

És per aquest motiu, que en la actualitat la gent no té temps per perdre, doncs son masses hores les dedicades a dormir. Però de tant en tant encara trobem algú que coneix la llegenda de que succeeix que passa quan es conten tots els estels, mentre oblida que l'univer és infinit, i es passa totes les nits intentant contar-los.

L'indret és psicodèlic,aire espès i aigua transparenta,amebes i fang,merda i perfum ,el terra llefiscós ,el cel verd i el terra ronyósa i dos personatges parlan.
En veu de tro.
Escolta tu perquè camines enrera?
Amb una angustiosa veu de xiulet agut.
Soc un formós escamarlà.
Mira aquest ,més formós i potent soc jo i camino com tothom,endavant. El dinosaure es planta orgullós mentres treu una bufarada de la seva boca que escampa per tot l'indret olor a salfumant
Inutil diàleg .El petit bitxo fent una estident rialla marxa a tota llet enrera i sense parar-se fins a desaparèixer en la inmensitat del mar deixant ben fotut el enorme i tibat dinosare que gira cua,bat les ales i navega pel cel mentres de la seva boca va sortint la repelent alé.
I ara baixa el teló i fins una altre.