Viatge

Un relat de: Montseblanc
Any 2124. L'ésser humà ha aconseguit per fi colonitzar la lluna i Mart, milions de persones viuen fora de la Terra. Tot i així, s'ha hagut de limitar el nombre de fills a un de sol, a tot arreu. El final de cada vida humana s'ha establert en setanta anys. Encara hi ha malalties, però menys. S’han acabat les guerres i els actes violents són escassos. L'alimentació s’ha reduït a una mena de farinetes creades al laboratori i que subministren tot el que el cos necessita.
Fa uns deu anys que s'ha aconseguit viatjar en el temps. És una tecnologia complexa i que està en mans del govern. Però també els magnats hi tenen accés. S'han fet pocs viatges, amb la condició de no modificar res del passat al que es viatja.
La Sara, vint-i-dos anys, s'ha venut un ronyó. Sí, hi ha coses que no canvien. Resulta que un d'aquests magnats que tot ho poden, té un fill que, mira que són rares les malalties, però el noi necessitava un ronyó urgentment i la Sara era compatible. A canvi, la Sara ha demanat viatjar en el temps.
Vol tornar enrere cent anys, a la casa pairal dels seus avantpassats. Ha hagut de facilitar data i hora exactes en les que vol aparèixer allà, garantint que no alterarà res que modifiqui el present. Ella ho ha calculat. El diari d'una rebesàvia seva ha anat passant de generació en generació. Ara el té la mare de la Sara. Allà hi ha llegit que el dia deu de juny del dos mil vint-i-quatre a les dotze del migdia eren tots a casament d'un familiar.
La Sara s'ajeu a la càpsula de transmutació i tanca els ulls. Quan els obre ja és a la casona familiar, dreta al rebedor. Tot és nou per a ella, les imatges, els sons, les olors... Camina en la penombra fins que arriba a la cuina. Obre els armaris i la nevera. Va de sorpresa en sorpresa, l'emoció fa que les llàgrimes li regalimin per la cara. La Sara no ho ha dit a ningú, però té un objectiu clar. Sobre el marbre va posant el que necessita. Un pa de pagès, unes setrilleres, un tomàquet... Ha sentit tant a parlar del pa amb tomàquet... La seva mare encara el va tastar sent petita, però ella ja només s'ha alimentat de farinetes i la llet materna els primers mesos de vida.
Talla una llesca, l'ensuma, l'olor de torrat de la crosta, fosca, cruixent, emblanquinada de farina; la molla esponjosa i flexible. Sap el que ha de fer, la seva mare li va explicar un dia. Talla el tomàquet per la meitat, vermell i madur, sucós, amb unes llavoretes que semblen d'or. El frega per la molla, tenyint la blancor de roig i rosa. Després agafa el setrill de l'oli i en reparteix un bon raig per tota la llesca, petits regalims daurats s'escampen amb rapidesa omplint els foradets de la molla. La saliva inunda la boca de la Sara, que se l'empassa una i altra vegada. Tot i que té por que li faci mal, fa una mossegada i mastega. A la boca es barregen els sabors ràpidament, troba que la molla és fresca, que el tomàquet és dolç, que l'oli té un punt d'amargant. La crosta li frega el paladar, la saliva va estovant la mescla. Està tan distreta tastant aquesta meravella que oblida que el seu viatge té una durada de quinze minuts exactes, desapareix sense temps de recollir res.
Quan arriben de casament, el Joaquim, rebesavi de la Sara, s'adona que algú ha entrat a la casa, no falta res, només hi ha aquella llesca de pa amb tomàquet mossegada sobre el marbre, inquietant... Decideix contractar una alarma i, la que fins ara havia estat besàvia de la Sara (casada amb un fuster), s’enamora de l’instal·lador, es casen, mai tindran fills. Adéu Sara.

Comentaris

  • Pa amb tomàquet[Ofensiu]
    llpages | 25-10-2024 | Valoració: 10

    Que voleu que us digui, anar endavant o endarrere en el temps tant se me'n fot, a mi m'ha agradat el present de quan tasta el pa amb tomàquet, una descripció tan encertada que no he pogut deixar de fer-me'n una llesca per a mi, amb una rodanxa de pernil salat al damunt. Només aquesta festa dels sentits ja val un deu per al relat sencer. Enhorabona!

  • Sí Desitja...[Ofensiu]
    Prou bé | 23-10-2024

    ...el pa amb tomàquet és que la mara n'hi ha dit les bondats.
    Un relat molt ben construït i amb molt d'interès. Fa pensar i fa una mica de basarda!
    Amb total cordialitat

  • Setanta anys, només?[Ofensiu]
    aleshores | 22-10-2024

    “El final de cada vida humana s'ha establert en setanta anys. “
    Això és injust.

  • El viatge al futur. [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 22-10-2024 | Valoració: 10

    Vaja! Que entretingut i amé aquest relat que he gaudit amb tota la seua acció. La sorpresa és bona la Sara s'enamora de l'instal·lador.
    Molt bon relat, Montseblanc.
    Una abraçada.
    Ens seguim llegint.

    Cordialment.

  • Sorprenent[Ofensiu]
    Rosa Gubau | 22-10-2024 | Valoració: 10

    Un estil que no deixa indiferent. Subtil, detallat, enginyós... El viatge en el passat, des d'un present "futur" on viure té un sentit completament diferent. Me n'alegro de poder gaudir del pa i tomàquet i de tants menjars suculents, en lloc de farinetes.

    Molt entretingut Montseblanc.

    Rosa.

  • memòria[Ofensiu]
    SrGarcia | 22-10-2024

    Quin futur més negre. No m'estranya que vulgui tastar el pa amb tomaca, pel meu compte, també li proposaria l'arròs a la cassola, el cap i pota, la coca amb recapte, els macarrons, el fricandó amb bolets... Hi ha tantes coses que t'agradarien si estàs acostumat a menjar només farinetes...

    M'agrada el ritme del relat: lent quan convé i un final on tot es precipita d'una manera vertiginosa.

    La història és un elegant exercici sobre la relació entre memòria, identitat i les conseqüències involuntàries dels nostres actes, en un futur on la humanitat ha perdut gran part del seu vincle amb tot el que una vegada va ser real i autèntic.

  • Interessant[Ofensiu]
    Xavier Valeri Coromí | 22-10-2024 | Valoració: 10

    He trobat que la idea del pa amb tomàquet i la descripció de sabors i sentits que proboca en la Sara son molt agradables. Al final la Sara desapareix perquè s'ha passat de temps i acaba la línia generacional. També el final és sorprenent i fa reflexionar sobre els hipotètics viatges al passat. En síntesi a mi m'ho ha fet passar bé.

  • Efectes colaterals[Ofensiu]
    TerricheT | 22-10-2024

    Molt ben treballat aquest viatge sense retorn. El més mínim detall que modifica el passat pot tenir consequencies fatals? Un dilema, aquesta situació que planteges. La resposta podria ser que qualsevol decissió presa en cada segon de la nostra vida pot alterar milions de consequències colaterals. La famosa papallona. Molt ben vist en el teu relat, narrat amb una cadència tan amorosida, que dol el final.

    Bona feina Montseblanc!

Valoració mitja: 10