Ostres! Això em sona molt!!!

Molt bo aquest final! Endavant!
Salutacions

Aquesta és la trista realitat: per un turó, tanta mort. Molt bo.
I gràcies pel teu comentari.

M'ho he passat molt bé llegint el teu relat, feia temps que no llegia res a RC, i mira, no sé pas com hi he arribat a tu, però crec que he fet una bona descoberta. És un bon relat amb una bona dosi d'ironia.

Fa molt que no hi entro, que no comento cap relat i em sap greu. Avui, en entrar-hi, he trobat el teu relat que m'ha emocionat, sí, ha estat com rebre una glopada d'oxigen. És colpidor per aquesta aparença senzilla, tranquil·la, serena i a la vegada tan lúcida i fins i tot he tornat a viure alguna situació antiga.
Enhorabona, un petó.

Realment, tot és tan i tan relatiu i les elucubracions mentals de vegades una façana.
M'he llegit els teus relats d'una tirada, m'han agradat, mai abans no t'havia llegit, espero tornar-hi.
Benvingut a RC!

Avui he sentit curiositat per llegir algun relat teu, ja que ahir vam compartir el dinar d'RC.

És un relat preciós, de debò. M'ha agradat aquest fil conductor de la pluja que finalment amara els cabells del pare i que té un paper destacat en aquest petit relat. Hi ha en aquest pensament infantil poques paraules i tota una història en la qual l'olor té un paper cabdal.
No conec el poema d'en Joan Margarit en el qual dius que està inspirat, el buscaré.

Encantada d'haver-te conegut.

Una abraçada!

Hola, sóc la primera? Sí, veig que has publicat els tres relats fa poc. Els acabo de llegir tots, m'ha cridat l'atenció perquè darrerament he tingut algun contacte amb Poble Nou i per aquest fet n'he sentit curiositat. Realment sí, quan passa un temps, la geografia de la nostra infantesa pren una altra dimensió, s'altera i ja no sembla la mateixa. Sí que podrien semblar una novel·la, o un relat de les teves memòries aquests tres relats encadenats, i tots els altres que deus tenir. Només una observació, i és que en aquest relat el terme deficient no em sembla prou ben emprat, res més que això.
Benvingut a Relats!

Viure en el record dels altres, és seguir viu, així et vull imaginar.

Fa molt que no comento relats, també fa molt que no en penjo cap, potser tot plegat és degut a la pèrdua de la qual en parles. Però avui, en arribar al teu relat per un atzar que ara mateix ja no sé quin és, m'he trobat amb un d'aquells textos que et frapen, que t'inquieten, i que llegiries una i altra vegada, que m'ha guanyat la voluntat només en començar-lo, pel llenguatge, pel to d'aquest narrador, un narrador que connecta amb el més profund de nosaltres mateixos.
Enhorabona, et seguiré llegint (quan tingui temps).

L'he llegit en paper!
Sempre és molt i molt més agradable el full imprès i es poden paladejar molt més les paraules.
Molt bé aquesta tensió que puja fins a fer-te esgarrifar, bé l'ambientació i molt bé aquesta cloenda. La imatge del quadre se'm va quedar a la retina durant temps.
Petons!

Sóc molt dolenta comentant poemes, ho sento, em resulta més fàcil comentar text narratiu. Però no puc deixar de comentar aquest poema teu que m'ha deixat una mica així com impressionada. Em sembla entreveure un dol per la destrucció que l'ésser humà imposa a la natura, la destrucció del nostre propi passat i de les nostres arrels, potser m'equivoco, però és el que em sembla veure-hi i després de deixar-me impressionada el poema apareixen les mans que ens demanen això mateix, que ens aturem.
Una abraçada!

Acabo de descobrir el munt de comentaris que m'has fet els darrers dies, moltes gràcies. Ho descobreixo ara perquè em sembla que estava espatllat el tema de l'avís de comentaris de RC i ni tan sols se m'havia acudit mirar si tenia comentaris.
M'acabo d'imprimir aquest relat per llegir-lo amb calma.
Una abraçada.
M. Victòria

Aquest peix és un "superpeix", encara que sigui petit, és un gran peix. Visca l'amistat, dins i fora de l'aigua. Una abraçada.

Fa dies que vaig llegir la teva "Nina de neu" i la veritat és que em sembla un relat colpidor i dur, molt dur. La duresa es va sentint bàsicament del to que utilitza la veu narrativa, sota aquesta mena de calma que ens va endinsant en el fred va apareixent la tragèdia, crua i que esgarrifa. Els contrastos de colors: negre/blanc i vermell/blanc accentuen encara la tragèdia. El que no acabo d'entendre (és una anotació que vaig fer-me en llegir el relat) és la frase final "Sento la vida corrent per les venes", sí, ja sé que contrasta amb la del començament "...sento la neu corrent..." i que implica una evolució del personatge, però em pregunto si és cert que sent en realitat aquesta vida per les venes, ho entendria més si parlés des de l'oblit, però a mi em sembla que no, que tot plegat ho té molt present encara (no pot ser de cap altra manera), fins i tot en un moment donat diu que s'esforça per oblidar però que no ho pot fer. Per aquest motiu ho deia, bé, no sé si m'explico.
Bé, doncs et deixo amb el fred i potser fins i tot ja amb la neu.
Que tinguis molt bon any, ple d'inspiració, d'èxits i de bona feina.
Gràcies pels comentaris (ah, una cosa, allò de la llibreria "Negra i criminal" de l'altre relat és que la llibreria cau a prop del lloc de l'assassinat de Carbone i em va semblar més... rodonet.)
Petons