L'HOME QUE CAMINA

L’home que camina fa passes d’aparença decidida, així ho semblen tot i la incertesa en la qual viu d’ençà molt de temps, quan tot ho va perdre.
L’home que camina ha perdut la casa, la feina, els amics. Fins i tot aquella afició seva pel teatre ha quedat reduïda a quatre rampoines i un record trist que alguns vespres li fa pensar la dona i tots dos es pregunten aleshores què deuen preparar els seus companys d’escenaris, fa tant que no els veu. Quan la dona l’hi pregunta, amb la intenció d’animar-lo ni que sigui una mica i treure’l d’aquell silenci de sepulcre, li diu que un dia els podria anar a veure, ell li respon d’esma que sí, però en el fons no li ve de gust, qui vol relacionar-se amb un fracassat com ell, qui vol asseure’s al costat d’algú que només emana tristesa.
L’home que camina ho ha perdut tot, fins i tot el nom perquè en l’explicació de tota aquesta història, d’aquest drama, es tindrà molta cura en no desvetllar-lo, per protegir-lo ni que sigui mínimament d’ell mateix perquè ara, de fet, ell és el seu propi enemic i el seu principal problema. Es podrien haver relatat els fets amb un nom fals, una cara falsa, un caminar aliè, una ciutat de nom sonor i suggeridor, però és millor obviar-ho tot, res no canviarà el curs d’aquesta història que esdevindrà ben fosca, tant com un túnel sense cap llum que n’indiqui la sortida. De fet, és que no val la pena inventar res quan hi ha certes paraules que només serien un trivial maquillatge i que no canviarien en res el curs dels esdeveniments que han tingut lloc.
Avui dijous, l’home sembla que persegueixi una guspira, es pot dir una guspira maligna. Va descobrir-la al poc de començar amb allò dels mocadors. Una perla enverinada és en realitat això que l’obsedeix, cal pensar, una petita llum que li ha donat l’empenta necessària per tirar endavant i que avui el fa caminar amb resolució. De vegades ja passa això, detalls que s’emboliquen amb records, la ràbia continguda que és més poderosa que un motor de molts i molts cavalls i els pensaments no dits que es van alimentant de més i més pensaments que tampoc no s’esmenten. I al final tot esdevé un objectiu en un món sense objectius. Ja feia mesos que no en tenia cap, des del vespre aquell de les flames que el va deixar com buit, com si li haguessin tret tot l’interior i hagués esdevingut una carcassa buida. També va ser dijous, aleshores, casualitats de la vida, i també va ser aquell munt de pensaments emboirats carregats d’odi i d’impotència que tenia ancorats ben endins, no hi ha cap altra justificació i si n’hi ha, qui pot ser capaç de trobar-la. No li va costar gens manipular aquelles bombones de butà, no gens, coneixia la fàbrica pam a pam, no en va s’hi havia passat vint-i-cinc anys de la seva vida, que es diu aviat, vint-i-cinc anys en els quals li va passar tot allò que hom considera que passa en el transcurs d’una vida: es va casar, va tenir els fills, va perdre els pares i es va fer un racó en el món a còpia de moltes hores de feina, un racó que en realitat no era tal racó, però bé que ho semblava.
El dia del foc, no hi va prendre mal ningú. No se’n penedeix, de tot allò que va fer. Però al cap d’unes hores, per no faltar a la veritat, es va tornar a sentir fracassat, només volia veure el dolor als ulls d’aquell home i finalment no n’hi va veure gens, només una foscor encara més intensa a la seva pròpia mirada. De tot allò tan sols va quedar un petit retall de premsa que va treure importància a tot plegat i el comentari de la seva dona, que va llegir la notícia quan posava fulls de diari a terra, després de fregar en aquella porteria de la zona alta i que va dir aquell, que es fotin! Sí, volia veure-hi el dolor perquè quan el propietari de la fàbrica li va dir que ja no comptaria amb ell li va veure en els ulls aquella mena de fredor tranquil·la, ho va dir amb la mateixa mirada de quan li deia que anés a controlar no se sap quina màquina, una rutina qualsevol. I ell pujava als terrats i mirava els nivells d’oli i la temperatura i collava cargols, femelles i volanderes i després mirava el mar amb la mirada neta i les mans ennegrides de greix. Li agradava aquell barri per això, perquè veia el mar i li semblava que una vida emmarcada amb la cinta blava del mar era una vida perfecta que no es podia espatllar, ni ho imaginava que es pogués espatllar. Però es va espatllar, bé prou que ho sap. I tant que es va espatllar.
L’home que camina viu en un món tancat en aquell garatge que li ha cedit l’amic d’un parent d’un amic i que de moment no li cobra res, de moment t’hi pots quedar, va dir-li aquell vespre que gelava. I demà divendres ja farà els nou mesos i vuit dies que s’hi estan. Tem que en qualsevol moment es presenti l’amic del parent de l’amic a demanar-li un lloguer que no sap si podrà pagar, aleshores ja decidirà què fer amb la seva vida, la de la dona, la dels fills, però de moment, es diu, millor no pensar-hi. La vida en el garatge ha estat un alleujament. El temps que van passar en el cotxe amb les dues criatures no vol recordar-lo. Quasi tres setmanes s’hi van estar, i fotia fred, i tant que en fotia, i va sentir la por fosca de la nit, la seva i la dels altres que sovint encomana tota la por del món, aquella mena de por que tot ho aclapara, que tot ho unta, el temor dels que passaven per la vora i se n’allunyaven, dels que els ullaven amb desconfiança, aquells que hi acostaven molt la cara fins que els ulls desconeguts s’arribaven a ficar en el seu món desvalgut, compartint el desesper. Recorda això i les mirades dels seus fills en despertar-se, ells sí que dormien arraulits al seient de darrere, els nens són així, com de goma, i l’endemà no se’n ressentien gens ni mica, en canvi ell i la dona passaven la nit en vetlla i l’endemà se sentien adolorits. Ja no hi vol pensar en això, es diu que ja és aigua passada, però bé que podria tornar-hi si les coses no comencen a arreglar-se o si l’amic del parent decideix que ja n’hi ha prou i els reclama un lloguer. Ja no hi confia gaire, en res, en ningú, tot s’ha de dir.
Avui creu que acomplirà el seu objectiu, bé, no ho sap, però té una intuïció, ho nota en algun lloc del seu pensament embolicat de ràbia cega i això que ell no és home intuïtiu. Però es diu que sí, que pot ser que avui sigui el dia perquè està ben decidit i en aquestes coses no s’han de donar pas massa voltes que sinó al final tot es desinfla i ara ja no està pas disposat a rendir-se. Mai no ha estat intuïtiu, què va, si ho hagués estat, bé prou que no hauria marxat mai de casa dels sogres, ni s’hauria embrancat en tot allò del pis i hauria sospitat que l’amo de la fàbrica l’acabaria despatxant amb aquella mirada freda i no hauria hagut de sentir com tots li deien que ja es veia venir i que tot se n’aniria en orris, tothom ho veu tot quan ja ha passat, es diu, tothom presumeix de visionari, la gent és així, es diu bellugant el cap mentre camina.
Amb aquest neguit avança l’home amb una motxilla també menuda on, a més dels mocadors, avui també porta les quatre rampoines del teatre que li faran tot el fet que necessita, són quatre coses que pensava que ja mai més no tornaria a utilitzar i ves per on, avui hi tornarà, com aquell dia de les explosions. La dona no hi està d’acord amb això que fa dels mocadors, sempre li diu que amb la seva habilitat per a les màquines bé podria trobar una altra cosa, que quina necessitat té d’anar escampant les misèries, que sembla que demani almoina i que a veure si espavila, li diu sovint, i ja està farta de dir-l’hi i d’intentar esperonar-lo. L’home li respon amb silenci, li sembla que ja només pot fer això dels mocadors i ella es desespera i treu la família endavant a còpia de netejar la merda dels altres.
L’home trontolla una mica per aquells carrers del barri que l’ha acollit, tots són ben costeruts. Ara s’adona del veritable sentit del desarrelament, no coneix res en aquell barri, tot li sembla llunyà, aliè, i de vegades pensa que és com la peça d’un joc en un tauler que no li pertoca. Però no pot fer-hi res. Quan algú li parlava d’aquest barri ell es deia que mai no hi aniria a viure, molt empinat tot plegat, deia, i la dona no està per fer tant d’exercici. Sempre ha volgut protegir-la, com una mena de flor d’hivernacle. De vegades es diu per a si mateix que no creia que fos tan i tan forta perquè de fet és ella qui està traient la família endavant i cada dia fa una feina o una altra que els permet menjar calent i fins i tot ha anat a mirar algun pis de lloguer on finalment no s’hi han pogut quedar perquè els comptes encara no els surten i perquè no tenen cap nòmina que els avali.
L’home que camina ha après que mai no es poden fer judicis precipitats, ni dir d’aquesta aigua no en beuré perquè tard o d’hora la vida fa una sotragada i la trencadissa és tan forta que et deixa sense alè i de sobte, sense adonar-te, et trobes bevent aigües ben tèrboles i vivint en aquell barri de carrers costeruts, de llambordes insegures i contenidors farcits de merda, plens a vessar, costa molt de buidar-los perquè els camions d’escombraries hi triguen molt a passar i l’olor infecta es va escolant casa per casa.
L’home ha sortit del garatge vora les quatre, una mica abans que la dona. Avui ella tenia una casa per netejar, aprofita totes les feines que li surten, i cada dia li’n surten més, cosa petita, tot s’ha de dir, però ho aprofita ben bé i sempre diu a qualsevol de les mestresses que quan vulguin ella hi torna i que si poden donar veus, els ho agrairà de debò. I sí, sovint la truquen en aquell telèfon mòbil de prepagament del qual els fills se’n riuen i ella sempre respon, doncs prou bé que em va, si no fos per això ja m’explicareu com m’ho faria per rebre la trucada d’alguna feina, i com ens ho faríem per menjar, això ho diu en silenci, per a ella mateixa. A la part baixa dels carrers hi ha una boca de metro, però ell encara no l’agafa. Avui ha decidit que entrarà per una parada de més endavant, hi ha un bar on no el coneixen i així es podrà canviar amb més tranquil·litat i discreció, hi ha passat alguna vegada però mai no s’hi ha aturat, mai no ha estat home de bars.
Quan hi arriba demana allò de sempre, una ampolla d’aigua, petita, la paga al moment i després pregunta pels lavabos. Quan hi entra, es canvia davant el mirall entelat de tota la brutícia del món i ho agraeix perquè així el seu rostre es desdibuixa i per uns moments no arriba a ser tan conscient d’aquella vida seva ni del seu rostre envellit. Obre la motxilla i es canvia de roba, es posa un jersei fosc i gruixut. Treu amb cura el bigoti d’una petita capsa i la barba que, un cop posada, fa tot l’aspecte d’estar ben arranada a la pell, sembla talment seva. Tot davant el mirall que bruteja. Sempre havia tingut molta traça amb les caracteritzacions, de fet, ell maquillava fins i tot les senyores, que li deien, nen, has equivocat la professió i a ell li brollava una espurna d’orgull. No sap per quin motiu va guardar tot allò quan ja tenia ben clar que mai més no ho tornaria a utilitzar, però de vegades es fan coses impensables, ara ho pot ben bé assegurar. Després treu la perruca fosca que li cobreix el cap ple d’entrades. Com n’ha perdut, de cabell, se n’adona ara i es diu que tots els disgustos han d’haver contribuït al seu envelliment físic. S’ajusta també una gorra de visera de la qual ja fa dies va treure unes inscripcions de propaganda d’un comerç de pintures, se suposa que ja preparava els fets d’avui, aquelles inscripcions no eren pas gaire cridaneres, però millor no deixar cap mena de rastre.
Avui només es tracta d’arriscar-se. Alguna vegada la dona li diu que confiï més en ell mateix i consideri que la vida esta feta de riscos. Abans li deia molt sovint en referència al teatre, quan ell manifestava dubtes, inseguretats, aquells nervis del dia de l’estrena i ella li deia que no havia de tenir por, que total, afegia, ho feu al casal del barri i si surt malament, doncs tal dia farà un any, riurem i prou. I sí, potser tenia raó que cal assolir un petit risc a la vida, però si avui surt malament ningú riurà i haurà de donar explicacions i tal vegada acabarà a la garjola si un bon advocat d’ofici no el fa passar per boig.
Quan surt del bar, el cambrer serveix una taula i ell passa d’esquitllentes, sense fer fressa, dissimulant-ne la presència tant com li és possible. Entra en aquella parada de metro de la qual, com ja s’ha dit, no s’esmentarà el nom, només cal afegir, tot i que no sigui destacable, que no és una estació gaire transitada. Baixa a les fondàries d’aquell món que sembla que mai no s’acabi o que tal vegada hagi d’arribar al centre de la mateixa terra.
L’home que camina no les té totes i la panxa ja li ha començat amb aquells sorolls alarmants i indiscrets que el preocupen. Sempre li passa, li va passar el dia que el cap va cridar-lo al despatx i li va dir tot el que li va dir amb aquella mirada freda, i quan després va parlar amb la secretària i li va explicar afable tots els tràmits a fer per tal de cobrar l’atur. I també li va passar el dia aquell en què el director del banc li va assegurar que de moment no li podia dir res d’allò d’endarrerir els pagaments, que havia de consultar-lo amb els de dalt i ell va dir-se, com si de cop li brollés una mena d’humor negre impensable, que ja només li quedava això, que aquell home parlés amb Déu per solucionar la seva vida. Aleshores ja ho començava a donar tot per impossible.
Ell mai no s’ha arriscat, les coses van anar com van anar. Podríem dir que no va tenir sort. L’empresa simplement va reduir el personal i li va tocar a ell, com li podria haver tocat una altra cosa, un premi, per posar un exemple. I a partir d’allò tot va començar per un pendent que feia un desnivell esgarrifós. I també va acabar-se l’atur i de mica en mica els estalvis i pagar els rebuts mensuals de la hipoteca era un impossible, no hi va haver manera d’endarrerir-los. I va tornar a demanar un ajornament, però els interessos creixien i van començar les trucades de l’entitat bancària, amb aquella mena d’educació untuosa de la qual sempre havia malparlat. És un home franc, ell, i si havia de donar un parell de cops a l’esquena, els feia, i si havia de fotre un crit, doncs el fotia i si calia educació, doncs la feia servir, sense servilisme, però, que sempre ofèn a qui el practica. I cada vegada que es citava amb aquell director del banc, sempre, trobava aquella mena d’educació farisaica i postissa i ell suplicava, però sense rebaixar-se, amb enteresa, que volia pagar, que només necessitava temps, que alguna cosa li sortiria. Encara tenia força i deia que només esperava trobar el que fos per continuar endavant. I l’home de la corbata li deia que no es preocupés que ho consultaria amb els de dalt i tot sempre quedava en un no-res sense resposta, encara ho recorda. Encara alguna vegada es desvetlla a mitja nit i li sembla sentir la veu del director de l’entitat, mirant el cel i dient que havia de parlar amb els de dalt i aleshores recorda què ha somniat. Recorda haver vist foradat el sostre de l’entitat, un forat que li sembla la volta d’aquest túnel que ara té al davant, mentre espera, sense veure cap mena de llum a l’altra banda, i en el somni res més que un cel enfosquit ple d’aus negres que arriben de tot arreu i aleshores sent fred i tremola i mai no sap si tremola de fred o de por. I aquell dia, abans de marxar, després que el director tornés a repetir allò de que havia de consultar amb els de dalt, l’home li va preguntar si havia de parlar amb Déu i el director de l’entitat encara se’l va mirar sense entendre’l, com si hagués sentit un acudit i no n’acabés de comprendre la gràcia. Al cap de poc es veu que sí, que ja hi va caure, i aleshores va somriure i l’home que camina, que llavors estava assegut en aquella butaca tan incòmoda, es va aixecar d’una revolada, va mirar-lo directament als ulls, recordant ja per sempre aquella fesomia, i li va dir vagi-se’n a la merda, vostè i els de dalt. L’home de la corbata se’l va quedar mirant tot dient-li un, no es posi així, senyor tal, marcant totes les lletres del seu cognom, com si això pogués afeblir-lo, i encara va estirar el braç per saludar-lo. L’home que camina va obrir la porta de vidre glaçat i va sortir al carrer sense tocar aquella mà untuosa com la mantega.
Un dia abans que vinguessin els del jutjat, després de totes les cartes, els avisos i les prèvies pertinents per enviar-los al carrer, van marxar del pis, van carregar el cotxe fins dalt i allà s’hi van quedar, aparcats en un carrer de doble direcció, en silenci, sense mirar-se, sense fer cap mena de passa perquè semblava que el sistema nerviós els havia entrat en una paràlisi irreversible. I així va ser, podria haver anat d’una altra manera, és veritat. Podria haver demanat ajut a organitzacions, a familiars, a amics que encara tenia. També podria haver cridat, però no ho va fer, en tot cas, si en va tenir ganes es va empassar el crit i hores d’ara segur que aquell crit silenciat se li ha fet gros com un tumor maligne. Sigui com sigui, l’home que camina no va fer res. Res de res. I li van començar els pensaments embolicats amb idees reiterades que ni volia ni podia esborrar de l’horitzó de la seva existència i d’aquella que compartia amb la dona i els fills. A l’home que camina la vida se li va quedar ancorada en aquell moment. Allò que ha viscut després, vés a saber si és vida.
Puja al primer vagó i comença la cantarella de sempre, passeja la pena i el dolor, però amb una mena de veu serena, digna, és el teatre de cada tarda i d’alguns matins. Aquesta tarda de dijous preveu que sigui molt més que un teatre, podria ser una gran òpera amb un final d’aquells de tragèdia grega. Ho va pensar el mateix dia en què el va veure. Va explicar les misèries, com sempre, va caminar amunt i avall oferint els paquets precintats de mocadors de paper. I en el precís moment en què va acostar-se en aquella senyora que esternudava i que li va donar un euro pel paquet, el va descobrir entrant en el vagó, recte, inconfusible amb la cartera de pell i el diari sota el braç. El nom d’aquella parada ja no li marxà del cap, com un d’aquells objectius inesborrables. I des d’aquell dia ja no ha pogut deixar de pensar-hi, bé, abans també hi pensava, però no de la mateixa manera. Per què no, es va dir, si total ja ho he perdut tot i ell no ha perdut res, ni tan sols el seu posat fred. Aleshores va semblar que tot començava de nou i la idea de seguir-lo no va ser ni tan sols una idea, va seguir-lo i ja està, va veure on baixava i l’endemà va anar a la parada on l’havia vist pujar, els passos que encetava cada tarda, sembla mentida com arriben a ser de rutinàries les nostres vides i com la mateixa rutina pot arribar a destruir-nos. I l’endemà i a l’altre tres quarts del mateix, només el canvi de corbata, però per la resta un camí apamat d’hàbits que no s’estronquen.
Ja fa dies que l’home que camina ha estudiat a fons el recorregut, les càmeres de l’estació, les de l’entrada i la sortida, les escales mecàniques i les que no ho són, les portes d’accés, els passatgers habituals, el temps que es triga en pujar les escales i en baixar-les, els carrers adjacents. L’home que camina sempre ha estat molt meticulós, molt, per això les màquines que engreixava anaven a l’hora, amb la cadència precisa dels rellotges suïssos. Acaba el seu recorregut, sap que és l’hora i baixa a l’estació on sap que l’home de la corbata ha d’agafar el tren tot seguint el seu hàbit diari, només és cosa d’esperar-lo. Aprofitant que l’andana es buida quan marxa el tren, fa un gest ràpid i penja la gorra de visera a la càmera de la sortida, aquella que sap que podria delatar-lo, deixant-la cega. Quan sent la ventada d’un metro, mira el rellotge de l’andana i pensa que està al caure. Però el metro arriba, s’atura, baixen i entren, el vehicle marxa, els viatgers es dispersen i l’home que camina espera pacient, encara no ho té tot perdut.
No, no ho té tot perdut perquè al poc arriba l’home de la corbata, amb el diari sota el braç, la cartera de pell i aquella mirada freda que ell tan bé coneix de quan el tenia assegut al davant en aquella oficina bancària. L’home de la corbata se li posa al davant, imprudent, ni el veu ni el reconeix, no podria fer-ho perquè està molt desmillorat i amb bigoti, barba i perruca, és ben bé un altre. És aleshores que sent la ventada d’un nou metro que s’acosta, un aire que es barreja amb els murmuris de la gent que hi ha a l’estació i d’un grup d’escolars d’institut que han aparegut de sobte i tot ho esvaloten i criden amb veus que grinyolen i vesteixen dessuadores negres com si vinguessin d’entrenar. Li sembla que no podrà, que tots li fan nosa, però és aleshores que l’home que camina, voltat de la confusió que generen tots aquells adolescents esvalotats, barrejat entre ells, s’acosta a l’home de la corbata, molt a prop, tocant-lo gairebé, i li diu a cau d’orella aquelles paraules que fa tants mesos que mastega: Ara consulta-ho amb els de dalt, ara!, alhora que li etziba una empenta urgent, rabiüda, dissimulada, i es gira i es fa pas entre tots aquells xavals cridant ha caigut, ha caigut i tothom crida, ha caigut, i la gentada s’aplega davant les vies fent crits esgarrifosos quan el metro entra a l’estació, de sobte, multiplicant els crits, rebentant la vida. I entra un altre metro per l’altra via i la situació és encara més confusa de soroll, de vent, de gent que ofega l’alè i gira el cap envers els murs de l’estació imitant una mena de lament bíblic. Els crits s’entronquen en la volta feta de rajoles blanques, en els anuncis de roba infantil, en el rellotge de xifres grosses. Els crits enfilen les escales en el mateix moment que l’home que camina també les enfila i arriba al vestíbul de l’estació, a les portes de sortida, a les escales que el condueixen al carrer, dècimes de segon tot plegat. L’home que camina arriba al carrer mostrant una fredor pàl·lida i esbufegant sense que es noti i aleshores la foscor ha començat a llepar la tarda. Camina apressat però sense córrer, es treu el bigoti, la barba, la perruca, les fica a la motxilla amb el cor desbocat. Es fica per carrerons estrets que poden protegir-lo. Avui ja no tornarà a agafar el metro, caminarà fins al seu barri encara que aquella tremolor de les cames el faci alentir-se i calcula que encara trigarà mitja hora o més en arribar al garatge. Mentre camina nota una mena d’alleujament, potser es deu a tota l’adrenalina que ha gastat, però s’adona que encara té la mateixa ràbia, ancorada, viva, tanta ràbia que li regira els budells i els sorolls que li fan es poden sentir en la penombra dels carrers que trepitja. Finalment, l’home que camina acaba perbocant a la vora d’un contenidor d’escombraries, traient la bilis, l’amargor que li menja els budells.
Quan l’home que camina arriba al garatge, la dona llesca pa tot mirant una televisió petita que tenen arraconada i li diu, amb posat d’espant, que han dit a les notícies que un home ha estat atropellat pel metro, que segons diuen era el director d’una oficina bancària. Ell aleshores no diu res, només es mira la dona, en silenci. La dona, amb la boca oberta i el ganivet a la mà, entén aquella mirada entre totes les mirades que ha rebut en sa vida.


M. Victòria Lovaina
1r Premi de Narrativa Breu Ferran Canyameres, Terrassa
Gènere policíaca, intriga, misteri
Juny de 2015