Cercador
COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 5-
Un relat de: M.Victòria Lovaina RuizCAPÍTOL 5
I ben entrada ja la primavera, un dia vaig tallar-me el cabell. Jo mateixa ho vaig fer tancada al lavabo, primer el tupè; després la part del darrere que em quedà un poc esquilada. M’agradava la nova sensació, però sobretot m’agradava eixa distància que de sobte havia posat amb la tia.
Aquell fou un dia lamentable, però no a causa dels meus cabells.
Quan vaig eixir del lavabo, el pare havia tornat nerviós d’una nova assemblea de Para-xocs and Company en la qual havien tractat l’assumpte de l’expedient de regulació. Amb el tema de la regulació, el pare sempre es posava nerviós i li retornava el singlot i patia, patia molt i es lamentava: “Què hi farem? Què hi farem?” I respirava a fons i la mare no podia dir res perquè els laments del pare no donaven massa opció a cap resposta.
Recorde que aquelles assemblees el posaven molt nerviós, no sé si més que tia Hermínia o no, però molt nerviós; hi havia alguna cosa que a l’empresa no rutllava i jo no ho acabava d’entendre, sé que el pare ho explicava, però jo em perdia en totes aquelles explicacions de la patronal, del comitè d’empresa i dels enllaços sindicals i em perdia perquè buscava inútilment quins eren els bons i quins els dolents, perquè devia haver-hi algun dolent en tot aquell neguit del pare, i a mi em pareix que no el vaig arribar a descobrir mai, però existia, de veres que sí.
Només aturaren la conversació per mirar-me. La mare digué, pentinant-me amb els dits, que ja no recordava que la seua filla tinguera aquells ulls i el pare li digué aquell:
—Com podies oblidar-te, amb aquests ulls tan macos té?
I pareixia una pregunta, però en realitat era una afirmació davant l’evidència de la meua mirada atenta i il·lusionada per la seua reacció. Recorde també que parlaren sorpresos de la meua estirada, es referien a que havia crescut i ningú no s’havia adonat fins llavors. Ara tinc present eixa satisfacció per part dels pares com la mostra d’afecte més senzilla que mai no he tingut.
I fou llavors que tia Hermínia eixí de la seua habitació i ens mirà en silenci. No recorde que fes cap comentari sobre la meua tallada de cabells ni per suposat sobre eixa estirada que només els pares havien observat. Ara em fa l’efecte que ella ho devia interpretar com el que era, com una distància que jo posava entre les dues per tal d’assenyalar un territori que ja només era meu. O potser no interpretà res i ni tan sols em va vore.
I recorde que llavors, després d’eixa mirada llarga i aquell silenci, la tia digué unes paraules que em feren tremolar per dins.
—Estic prenyada!
—Tu ets burra. I imbècil. I ara què penses fer? —Digué la mare feta un sac de nervis, bellugant-se d’un cantó a l’altre, mig plorant i desfeta d’angoixa.
—Puix, casar-m’hi —digué la tia amb molta tranquil·litat.
I llavors tot s’embolicà de nou. La mare es posà molt i molt nerviosa i se li barrejà tot: la regulació dels Para-xocs and Company, l’embaràs i el casament i digué que amb ella no hi comptara per a res, prou maldecaps tenia ja d’haver-la d’aguantar. I el pare també cridava i es premia el pit, com si alguna molla li haguera de saltar de l’interior, i només repetia:
—I ara què hi farem?, què hi farem, Hermínia? Tu no te n’adones de res? Ets una inútil!!!
La casa s’omplí de crits i de nervis, i de l’ensurt de les paraules regulació, embaràs i casament, i de la inutilitat de la meua tia i del paràsit del Xino. Jo sé que els pares, a partir d’aquell moment, tot ho veien negre, molt negre, i jo veia el final de tots nosaltres molt a prop.
D’un dia per l’altre, tia Hermínia passejà per casa una panxa cada vegada més immensa i que ens ficava a tots per la cara sempre que podia. Comptava el temps per setmanes, menjava plàtans com una desesperada i la mirada se li féu un poc més absent, com si dirigira l’atenció a algú que li parlara des del fons de si mateixa.
Eixa fou, malgrat tot, una època relativament tranquil·la perquè la tia i el Xino no es barallaven tan sovint i aixina ens estalviàvem el cos totalment despullat de la tia lluint-se davant nosaltres. Ells passaven molt temps fora de casa, els dissabtes per la nit anaven a la discoteca, cosa que ja feien sovint fins llavors, i els diumenges passaven tot el dia fora, eixien amb la furgoneta, no se sabia on, i ja mai no em deien si volia anar amb ells com abans.
Aquells diumenges els recorde com els més feliços dels darrers temps. Pareixia que ells dos havien iniciat un període feliç de convivència i els pares un període de resignació als quals m’hi vaig sumar perquè em paregué que tots tres havíem de fer pinya. Sovint, el pare deia aquelles tardes de diumenge: “Ara ja només ens cal esperar”. I em quedà aquesta expressió seua com un neguit latent, un compte enrere que ens duria a un temps que jo no sabia si seria millor o pitjor que el que vivíem. A voltes pensava que aquell temps era el mateix que quan jo esperava que el Pèndol es posara en funcionament, un temps d’impaciència i neguit intens perquè el Pèndol seria imparable.
I un dia de finals d’estiu, d’aquell estiu en què la tia encara estava embarassada, els pares del Xino entraren a casa com si fossin un ensurt. Hi ha una parella de la làmina que me’ls recorda, són una parella rabassuda que van al casament i fan gràcia, pels colors, pel moviment que pareixen tenir. Però els pares del Xino no feien gràcia. Potser els meus pares els esperaven, potser sí, perquè no es sorprengueren gens ni mica quan els veieren a la porta de casa, però jo no en sabia res, de la seua visita.
Fou un dissabte que la tia i el Xino no hi eren. La tia encara treballava al supermercat i el Xino ningú no sabia on era. Em feren un efecte estrany. Anaven de vint-i-un botó, com si ja anaren al bateig de la criatura o com si volgueren pixar molt alt i fer clotet, com a voltes deia la mare d’alguna gent que volien ser importants, però que poc ho eren. La Xina anava molt arreglada amb un vestit de farbalans de molts colors i unes sabates d’un taló tan alt com perillós i em mirà d’una manera un poc esquerpa, com si recordara aquell dia que la tia l’havia agafada pel coll i ella havia intentat mossegar-la. Quan la mirava només em venia al cap la seua cara de ràbia d’aquell dia i la bufetada que havia fet a l’Hermínia. Però jo no ho volia recordar per si se’m notava a la cara i espatllava eixa reunió. S’assegueren al sofà i quan començaren a parlar ja vaig vore que era una reunió estranya. La mare del Xino parlava a cops de veu i de mans, pareixia una dona expansiva i oberta i, quan es bellugava, els farbalans feien l’efecte que ballaren una dansa falsa. El marit feia l’efecte d’una persona més assenyada i d’una cultura més propera a la del meu pare, però també era un home estrany, parlava com si fos un poeta o un actor representant una vida que no era seua. L’home duia al dit petit de la mà esquerra un anell amb una pedrota verda, del coll li penjava una cadena d’or —igual que el seu fill— i del canell, una polsera també daurada que hi feia conjunt. Era una manera de mudar-se a la qual jo no hi estava acostumada, la mare mai no vestia amb aquells talons tan alts i el pare només duia l’anell del casament amb la mare, sense cap pedra, i jo ja li vaig conèixer desgastat, ell sempre deia que era perquè es rentava molt les mans a causa d’eixa faena tan bruta que tenia.
El pare del Xino treballava a TMB, als transports de Barcelona, i per la conversació es podia arribar a pensar que aquell home era el propietari de totes les línies de metro de Barcelona, i el meu pare l’amo de Para-xocs and Company, que tampoc no es quedava curt en elogis a l’empresa i a la seua faena de muntar para-xocs de cotxe. També feren cert incís en el tema de l’expedient de regulació que planava sobre nosaltres inoculant-nos una por que no ens mereixíem i en la paraula jubilació que al pare del Xino es veu que ja li feia com un goig a causa de la seua proximitat. Els pares del Xino eren més grans que els meus pares, i també més grassos, i més baixets. I després començaren a parlar de l’embaràs i del casament i la por s’anà transformant en una altra por que pareixia diferent, però en definitiva era la mateixa por. Era la por al futur amb què la vida ens volia sorprendre.
La mare afegí decidida que la casa no era el millor lloc per tenir la parella. La intenció de la mare era pegar un tomb a la situació que vivíem i parlà amb una seguretat desconeguda. A mi em va parèixer que aquell dia la mare féu tot el possible per desfer-se dels futurs pares —la parella feliç, com algunes vegades deia amb sorna— i ho xerrà d’una manera que a mi em paregué desproporcionada. I entre altres coses que ja no recorde, afegí que la casa eren tres habitacions xiques i poca cosa més. I llavors s’aixecà i obrí l’habitació de la tia i del Xino, com per posar un exemple. Fou decebedor. Sobre el llit s’amuntegava la roba i la guitarra i per terra hi havia tovalloles, bragues, sabates, calçotets i calcetins. La Xina féu cara de fàstic i la mare féu cara de vergonya. Però bé, el cas és que la Xina paregué que hi estava d’acord, que casa nostra no era prou bona per al seu fill i el seu nét i em féu l’efecte que el rostre de la mare s’il·luminava com si de sobte haguera vist la llum al final d’aquell túnel tan fosc de la nostra convivència. La mare afegí, amb un impuls sobtat que no sé jo d’on li naixia perquè realment estava desconeguda, que clar, que les àvies eren les que donaven un cop de mà a la situació, que on hi haguera una àvia que no es posaren les ties i que a més ella treballava a casa de la senyora Paulina i això no li permetia tenir cura de la casa tal i com havia de ser, i no sé quantes coses més digué. Jo crec que el pare es quedà atordit de sentir-la. I llavors, la mare s’enfilà, jo crec que ja en excés, lloant les virtuts de les àvies mentre la Xina s’estarrufava, i fins i tot li digué que a casa teníem el retrat de l’àvia del seu marit —es referia a la besàvia Lluïsa— de tant com havia tingut cura d’ell quan era petit, i jo ja sabia que allò era un fet impossible degut a la naturalesa estranya de la dona i bàsicament perquè el pare ni tan sols l’havia coneguda, i la mare també ho sabia, però ho digué perquè ho digué, perquè se li enredà una paraula amb l’altra, però no perquè allò tinguera cap consistència. Amb tot aquell rampell la mare només volia aconseguir el miracle impossible, que tia Hermínia marxara de casa —juntament amb “el dropo de nòvio que s’ha buscat”, com sovint deia la mare—, i aquest desig la feia parlar sense fonament.
Finalment la mare afegí, com per art de màgia o com per arrodonir eixa conversació certament estúpida, però que podia tenir conseqüències positives per a nosaltres, que l‘Hermínia era molt assenyada.
—És una noia de casa, treballadora, és bona noia, tot i que té les seues coses, com tothom.
I la Xina assentí, estava d’acord que tots teníem les nostres coses. Quan vaig sentir tot allò vaig pensar que la mare havia tingut definitivament un curt circuit en el cervell. No entenia com havia pogut pronunciar mai aquelles paraules, com podia dir allò? Ja sé que en aquell moment la mare haguera dit qualsevol cosa per llevar-se de sobre tia Hermínia, però dir allò? També parlaren del casament i la Xina digué que millor es casaren quan nasqués la criatura perquè ara l’Hermínia ja estava molt grossa i que feia mal efecte casar-se en aquelles circumstàncies.
I fou llavors que la tia i el Xino arribaren a casa. Saludaren d’eixa manera particular que no s’entengué res i s’assegueren amb nosaltres al menjador com si fóssim una família feliç i començaren a menjar unes galetes embolicades amb paper que la mare havia posat al mig de la taula de centre aixina com per fer de benvinguda.
I de sobte la tia digué que havia de posar una espelma a la verge de la Cinta, perquè tot anara bé, volia dir el tema de la criatura. A la tia sempre li acabaven sortint les creences religioses, o les supersticions, que duia fins a uns extrems inexplicables. La mare bellugà els morros, a mi em paregué que li deia imbècil, però no ho vaig sentir, ja tingué prou cura de no parlar malament davant eixa visita estranya. I la Xina, ves per on, digué que sí, que ja l’acompanyava a posar-hi l’espelma, que clar que sí, perquè el nen nasqués bé, saludable i sencer. Ho digué mig riallera, contenta, com si ja no haguera recordat el dia de la mossegada. Ara puc afirmar que aqueixa fou una de les converses més estúpides que jo mai no havia sentit. I llavors el meu pare i el pare del Xino començaren a parlar dels transports que havien d’agarrar per arribar a Tortosa, a la catedral, on hi havia la verge de la Cinta. El Xino pare tragué d’una butxaca els horaris dels trens —els duia plastificats—, i entre tots dos començaren a mirar l’horari dels trens per anar i tornar en el mateix dia i aleshores vaig vore que el Xino pare assenyalava els horaris amb l’ungla del dit petit i jo li mirava l’ungla i eixa pedrota verda i llavors em vingué el fàstic, però no vaig dir res perquè vaig pensar que no volia espatllar la conversació ni la trobada amb eixa verge de la Cinta ni res, però encara recorde el fàstic quan pense en l’ungla i en eixa pedra verda.
La mare, la tia i la Xina quedaren per anar a això de l’espelma, però no sé quin dia perquè a mi en aquells moments ja se m’havia creuat pel cap la paraula hipocresia que era una paraula dura que t’esgarrapava com les punxes de rosers, però que segons el pare havien de ser-hi per donar més protecció a les roses. I eixa paraula també em féu venir nàusees, com l’ungla i la pedra, i les nàusees se m’agarraren al cos com si a partir d’aquell moment no me les poguera llevar de sobre mai més.
Quan els pares del Xino marxaren, tia Hermínia agafà un parell de plàtans i mentre els pelava digué que l’havien acomiadada del supermercat. Jo crec que ja no es podia esperar una altra notícia pitjor a casa meua. Bé, sí, la notícia pitjor era que la mare marxés, però això no volia ni pensar-ho. La mare posà el crit en el cel i el pare parlà d’improcedència i de discriminació i aquestes dues paraules se’m barrejaren amb la paraula hipocresia i a mi em paregué que tot plegat era massa llarg, massa dur, massa fort... I també em paregué que el món estava fet de paraules estranyes, de converses hipòcrites, de pedres verdes, d’ungles llargues...
I la mare féu una pregunta, en realitat féu una gran pregunta que ningú no valorà com es mereixia:
—I ara de què penseu viure? Perquè totalment de l’aire no podrà ser, pense jo. Jo crec que no la valoraren prou perquè era una pregunta de resposta evident. La tia i el Xino viurien del pare i de la mare, com havien viscut fins llavors perquè mai no havien col·laborat en res, en res de res; sabien que tenien el plat a taula assegurat. Però ja vaig vore que el tema era que la mare s’havia posat irònica. El Xino no paregué entendre la pregunta i la tia s’arronsà d’espatlles i digué que eren uns porcs:
—Els de l’Spar són uns porcs, ho enteneu o no? I com que estic prenyada i no hi ha espai als passadissos puix em foten fora i s’ha acabat. Ho agarreu o no ho agarreu, encara?
—És una discriminació, és això, no cal pegar-hi tombs —afegí el pare. I llavors suggerí que anaren a consultar amb un advocat sindical a vore què es podia fer i si tenia possibilitats de readmissió i tal i qual i tornà amb allò de la injustícia social que en aquells moments jo no sabia exactament què volia dir, però que devia ser importantíssim, a jutjar per la cara que posava el pare quan l’esmentava. Però la tia només estava per la faena de menjar els plàtans i el Xino s’ho mirava tot amb distància desembolicant la darrera galeta que havia quedat a la taula de centre.
La tia mai no buscà cap advocat ni cap faena, mai.
Un dia el meu pare em tornà a fer un paper per a l’escola on em justificava l’absència per visita mèdica. Aquell dia anàvem tots plegats a una de les ecografies de la tia, també vingueren el Xino i els seus pares, era una excursió ecogràfica perquè es veu que la tia volia que hi anàrem tots, potser tenia por a vore’s en eixa situació. El metge no ens volia deixar passar perquè la normativa no permetia eixa acumulació de gent en un lloc tan estret. Però la Xina s’investí d’autoritat i el metge, bé perquè estava acovardit o bé perquè volia evitar-se problemes amb la Xina, ens hi deixà entrar.
Quan eixí a la pantalla una massa aixina com un xiclet que bategava, tots començaren de sobte a parlar en diminutiu. I a mi em retornà el fàstic, un fàstic immens i buit. El fàstic era immens. Si mirava tia Hermínia, que menjava xiclet de maduixa i tenia la panxa tan plena de greix que pareixia de gelatina, el fàstic se’m feia molt més gran.
El Xino només deia bestieses, com que la criatura se li pareixia. Tia Hermínia preguntava obsessionada que si tenia tots els dits i li deia al Xino: “Compta’ls, Xino, compta’ls!!!” I ell pareixia disposat a fer-ho, però jo dubtava molt que el Xino poguera comptar fins a deu, més que res per la mandra que duia a sobre. Vaig eixir de la consulta abans que ningú perquè el fàstic m’ofegava i volia vomitar. Però en comptes de vomitar vaig agarrar un suc de taronja en una de les màquines de l’hospital. Era horrible. Era massa àcid i suposo que barrejat amb el fàstic que ja duia a dins en començar a xuplar-lo em van venir nàusees. Vaig llençar l’envàs quasi sencer a una paperera. Una dona em mirà malament, crec que fins i tot digué alguna cosa, però jo vaig mirar-la i li vaig ensenyar la llengua. Ara em fa vergonya recordar tot allò, però llavors vaig pensar que ningú no podia ficar-se amb mi perquè llençara suc de taronja, per un que llençava a la meua vida, és que hi ha gent molt roïna, vaig pensar.
Quan eixiren amb l’ecografia ja feta, l’accent del diminutiu pareixia que se’ls havia quedat enganxat al cel de la boca. La mare em picà la cresta per haver marxat i tots reien amb la fotografia d’eixa criatura a les mans i no s’hi veia res ni cap xic ni cap xica —es veu que això no s’havia pogut esbrinar—, sinó una taca borrosa com el futur que li esperava, amb una mare com l’Hermínia i un pare com el Xino.
Aquell dia, quan retornàrem a casa, pujà la Ramona i regalà a l’Hermínia uns peücs de ganxet per al xic. Eren uns peücs de color fúcsia que a mi em paregueren d’un color molt extremat per a eixa talla de peu tan xicoteta. Però a l’Hermínia, que ja venia contenta de l’ecografia, li agradaren molt i féu a la Ramona una abraçada emotiva, una abraçada que fins i tot podia escanyar la nostra Ramona.
I abans de sopar, tia Hermínia em prengué un paquet de melindros dels meus i se’ls menjà tots. Recorde que em féu tanta ràbia que vaig cridar:
—Són meus, burra!!!
Era la primera volta que insultava la tia. Però ella no em féu ni cas, menjà fins que ben bé se n’afartà i llavors fou quan li vaig vore la boca plena de melindro. Era una boca eixuta, pintada de roig i farcida de melindro. La tia es pintava els morros tan rojos com si haguera fet una glopada de sang. I recorde que parlava amb el Xino, i que es feren un petó i jo només imaginava aquell gust de melindro que anava passant de boca en boca i em retornà el fàstic.
Fou eixa escena la que ocasionà el canvi principal en la meua dieta. L’endemà vaig menjar un parell de melindros perquè la mare havia portat set o huit paquets, potser un altre dia em vaig menjar algun altre, però de mica en mica, els melindros em feren venir nàusees, però nàusees de debò, i deixaren de ser l’element principal de la meua alimentació.
I ben entrada ja la primavera, un dia vaig tallar-me el cabell. Jo mateixa ho vaig fer tancada al lavabo, primer el tupè; després la part del darrere que em quedà un poc esquilada. M’agradava la nova sensació, però sobretot m’agradava eixa distància que de sobte havia posat amb la tia.
Aquell fou un dia lamentable, però no a causa dels meus cabells.
Quan vaig eixir del lavabo, el pare havia tornat nerviós d’una nova assemblea de Para-xocs and Company en la qual havien tractat l’assumpte de l’expedient de regulació. Amb el tema de la regulació, el pare sempre es posava nerviós i li retornava el singlot i patia, patia molt i es lamentava: “Què hi farem? Què hi farem?” I respirava a fons i la mare no podia dir res perquè els laments del pare no donaven massa opció a cap resposta.
Recorde que aquelles assemblees el posaven molt nerviós, no sé si més que tia Hermínia o no, però molt nerviós; hi havia alguna cosa que a l’empresa no rutllava i jo no ho acabava d’entendre, sé que el pare ho explicava, però jo em perdia en totes aquelles explicacions de la patronal, del comitè d’empresa i dels enllaços sindicals i em perdia perquè buscava inútilment quins eren els bons i quins els dolents, perquè devia haver-hi algun dolent en tot aquell neguit del pare, i a mi em pareix que no el vaig arribar a descobrir mai, però existia, de veres que sí.
Només aturaren la conversació per mirar-me. La mare digué, pentinant-me amb els dits, que ja no recordava que la seua filla tinguera aquells ulls i el pare li digué aquell:
—Com podies oblidar-te, amb aquests ulls tan macos té?
I pareixia una pregunta, però en realitat era una afirmació davant l’evidència de la meua mirada atenta i il·lusionada per la seua reacció. Recorde també que parlaren sorpresos de la meua estirada, es referien a que havia crescut i ningú no s’havia adonat fins llavors. Ara tinc present eixa satisfacció per part dels pares com la mostra d’afecte més senzilla que mai no he tingut.
I fou llavors que tia Hermínia eixí de la seua habitació i ens mirà en silenci. No recorde que fes cap comentari sobre la meua tallada de cabells ni per suposat sobre eixa estirada que només els pares havien observat. Ara em fa l’efecte que ella ho devia interpretar com el que era, com una distància que jo posava entre les dues per tal d’assenyalar un territori que ja només era meu. O potser no interpretà res i ni tan sols em va vore.
I recorde que llavors, després d’eixa mirada llarga i aquell silenci, la tia digué unes paraules que em feren tremolar per dins.
—Estic prenyada!
—Tu ets burra. I imbècil. I ara què penses fer? —Digué la mare feta un sac de nervis, bellugant-se d’un cantó a l’altre, mig plorant i desfeta d’angoixa.
—Puix, casar-m’hi —digué la tia amb molta tranquil·litat.
I llavors tot s’embolicà de nou. La mare es posà molt i molt nerviosa i se li barrejà tot: la regulació dels Para-xocs and Company, l’embaràs i el casament i digué que amb ella no hi comptara per a res, prou maldecaps tenia ja d’haver-la d’aguantar. I el pare també cridava i es premia el pit, com si alguna molla li haguera de saltar de l’interior, i només repetia:
—I ara què hi farem?, què hi farem, Hermínia? Tu no te n’adones de res? Ets una inútil!!!
La casa s’omplí de crits i de nervis, i de l’ensurt de les paraules regulació, embaràs i casament, i de la inutilitat de la meua tia i del paràsit del Xino. Jo sé que els pares, a partir d’aquell moment, tot ho veien negre, molt negre, i jo veia el final de tots nosaltres molt a prop.
D’un dia per l’altre, tia Hermínia passejà per casa una panxa cada vegada més immensa i que ens ficava a tots per la cara sempre que podia. Comptava el temps per setmanes, menjava plàtans com una desesperada i la mirada se li féu un poc més absent, com si dirigira l’atenció a algú que li parlara des del fons de si mateixa.
Eixa fou, malgrat tot, una època relativament tranquil·la perquè la tia i el Xino no es barallaven tan sovint i aixina ens estalviàvem el cos totalment despullat de la tia lluint-se davant nosaltres. Ells passaven molt temps fora de casa, els dissabtes per la nit anaven a la discoteca, cosa que ja feien sovint fins llavors, i els diumenges passaven tot el dia fora, eixien amb la furgoneta, no se sabia on, i ja mai no em deien si volia anar amb ells com abans.
Aquells diumenges els recorde com els més feliços dels darrers temps. Pareixia que ells dos havien iniciat un període feliç de convivència i els pares un període de resignació als quals m’hi vaig sumar perquè em paregué que tots tres havíem de fer pinya. Sovint, el pare deia aquelles tardes de diumenge: “Ara ja només ens cal esperar”. I em quedà aquesta expressió seua com un neguit latent, un compte enrere que ens duria a un temps que jo no sabia si seria millor o pitjor que el que vivíem. A voltes pensava que aquell temps era el mateix que quan jo esperava que el Pèndol es posara en funcionament, un temps d’impaciència i neguit intens perquè el Pèndol seria imparable.
I un dia de finals d’estiu, d’aquell estiu en què la tia encara estava embarassada, els pares del Xino entraren a casa com si fossin un ensurt. Hi ha una parella de la làmina que me’ls recorda, són una parella rabassuda que van al casament i fan gràcia, pels colors, pel moviment que pareixen tenir. Però els pares del Xino no feien gràcia. Potser els meus pares els esperaven, potser sí, perquè no es sorprengueren gens ni mica quan els veieren a la porta de casa, però jo no en sabia res, de la seua visita.
Fou un dissabte que la tia i el Xino no hi eren. La tia encara treballava al supermercat i el Xino ningú no sabia on era. Em feren un efecte estrany. Anaven de vint-i-un botó, com si ja anaren al bateig de la criatura o com si volgueren pixar molt alt i fer clotet, com a voltes deia la mare d’alguna gent que volien ser importants, però que poc ho eren. La Xina anava molt arreglada amb un vestit de farbalans de molts colors i unes sabates d’un taló tan alt com perillós i em mirà d’una manera un poc esquerpa, com si recordara aquell dia que la tia l’havia agafada pel coll i ella havia intentat mossegar-la. Quan la mirava només em venia al cap la seua cara de ràbia d’aquell dia i la bufetada que havia fet a l’Hermínia. Però jo no ho volia recordar per si se’m notava a la cara i espatllava eixa reunió. S’assegueren al sofà i quan començaren a parlar ja vaig vore que era una reunió estranya. La mare del Xino parlava a cops de veu i de mans, pareixia una dona expansiva i oberta i, quan es bellugava, els farbalans feien l’efecte que ballaren una dansa falsa. El marit feia l’efecte d’una persona més assenyada i d’una cultura més propera a la del meu pare, però també era un home estrany, parlava com si fos un poeta o un actor representant una vida que no era seua. L’home duia al dit petit de la mà esquerra un anell amb una pedrota verda, del coll li penjava una cadena d’or —igual que el seu fill— i del canell, una polsera també daurada que hi feia conjunt. Era una manera de mudar-se a la qual jo no hi estava acostumada, la mare mai no vestia amb aquells talons tan alts i el pare només duia l’anell del casament amb la mare, sense cap pedra, i jo ja li vaig conèixer desgastat, ell sempre deia que era perquè es rentava molt les mans a causa d’eixa faena tan bruta que tenia.
El pare del Xino treballava a TMB, als transports de Barcelona, i per la conversació es podia arribar a pensar que aquell home era el propietari de totes les línies de metro de Barcelona, i el meu pare l’amo de Para-xocs and Company, que tampoc no es quedava curt en elogis a l’empresa i a la seua faena de muntar para-xocs de cotxe. També feren cert incís en el tema de l’expedient de regulació que planava sobre nosaltres inoculant-nos una por que no ens mereixíem i en la paraula jubilació que al pare del Xino es veu que ja li feia com un goig a causa de la seua proximitat. Els pares del Xino eren més grans que els meus pares, i també més grassos, i més baixets. I després començaren a parlar de l’embaràs i del casament i la por s’anà transformant en una altra por que pareixia diferent, però en definitiva era la mateixa por. Era la por al futur amb què la vida ens volia sorprendre.
La mare afegí decidida que la casa no era el millor lloc per tenir la parella. La intenció de la mare era pegar un tomb a la situació que vivíem i parlà amb una seguretat desconeguda. A mi em va parèixer que aquell dia la mare féu tot el possible per desfer-se dels futurs pares —la parella feliç, com algunes vegades deia amb sorna— i ho xerrà d’una manera que a mi em paregué desproporcionada. I entre altres coses que ja no recorde, afegí que la casa eren tres habitacions xiques i poca cosa més. I llavors s’aixecà i obrí l’habitació de la tia i del Xino, com per posar un exemple. Fou decebedor. Sobre el llit s’amuntegava la roba i la guitarra i per terra hi havia tovalloles, bragues, sabates, calçotets i calcetins. La Xina féu cara de fàstic i la mare féu cara de vergonya. Però bé, el cas és que la Xina paregué que hi estava d’acord, que casa nostra no era prou bona per al seu fill i el seu nét i em féu l’efecte que el rostre de la mare s’il·luminava com si de sobte haguera vist la llum al final d’aquell túnel tan fosc de la nostra convivència. La mare afegí, amb un impuls sobtat que no sé jo d’on li naixia perquè realment estava desconeguda, que clar, que les àvies eren les que donaven un cop de mà a la situació, que on hi haguera una àvia que no es posaren les ties i que a més ella treballava a casa de la senyora Paulina i això no li permetia tenir cura de la casa tal i com havia de ser, i no sé quantes coses més digué. Jo crec que el pare es quedà atordit de sentir-la. I llavors, la mare s’enfilà, jo crec que ja en excés, lloant les virtuts de les àvies mentre la Xina s’estarrufava, i fins i tot li digué que a casa teníem el retrat de l’àvia del seu marit —es referia a la besàvia Lluïsa— de tant com havia tingut cura d’ell quan era petit, i jo ja sabia que allò era un fet impossible degut a la naturalesa estranya de la dona i bàsicament perquè el pare ni tan sols l’havia coneguda, i la mare també ho sabia, però ho digué perquè ho digué, perquè se li enredà una paraula amb l’altra, però no perquè allò tinguera cap consistència. Amb tot aquell rampell la mare només volia aconseguir el miracle impossible, que tia Hermínia marxara de casa —juntament amb “el dropo de nòvio que s’ha buscat”, com sovint deia la mare—, i aquest desig la feia parlar sense fonament.
Finalment la mare afegí, com per art de màgia o com per arrodonir eixa conversació certament estúpida, però que podia tenir conseqüències positives per a nosaltres, que l‘Hermínia era molt assenyada.
—És una noia de casa, treballadora, és bona noia, tot i que té les seues coses, com tothom.
I la Xina assentí, estava d’acord que tots teníem les nostres coses. Quan vaig sentir tot allò vaig pensar que la mare havia tingut definitivament un curt circuit en el cervell. No entenia com havia pogut pronunciar mai aquelles paraules, com podia dir allò? Ja sé que en aquell moment la mare haguera dit qualsevol cosa per llevar-se de sobre tia Hermínia, però dir allò? També parlaren del casament i la Xina digué que millor es casaren quan nasqués la criatura perquè ara l’Hermínia ja estava molt grossa i que feia mal efecte casar-se en aquelles circumstàncies.
I fou llavors que la tia i el Xino arribaren a casa. Saludaren d’eixa manera particular que no s’entengué res i s’assegueren amb nosaltres al menjador com si fóssim una família feliç i començaren a menjar unes galetes embolicades amb paper que la mare havia posat al mig de la taula de centre aixina com per fer de benvinguda.
I de sobte la tia digué que havia de posar una espelma a la verge de la Cinta, perquè tot anara bé, volia dir el tema de la criatura. A la tia sempre li acabaven sortint les creences religioses, o les supersticions, que duia fins a uns extrems inexplicables. La mare bellugà els morros, a mi em paregué que li deia imbècil, però no ho vaig sentir, ja tingué prou cura de no parlar malament davant eixa visita estranya. I la Xina, ves per on, digué que sí, que ja l’acompanyava a posar-hi l’espelma, que clar que sí, perquè el nen nasqués bé, saludable i sencer. Ho digué mig riallera, contenta, com si ja no haguera recordat el dia de la mossegada. Ara puc afirmar que aqueixa fou una de les converses més estúpides que jo mai no havia sentit. I llavors el meu pare i el pare del Xino començaren a parlar dels transports que havien d’agarrar per arribar a Tortosa, a la catedral, on hi havia la verge de la Cinta. El Xino pare tragué d’una butxaca els horaris dels trens —els duia plastificats—, i entre tots dos començaren a mirar l’horari dels trens per anar i tornar en el mateix dia i aleshores vaig vore que el Xino pare assenyalava els horaris amb l’ungla del dit petit i jo li mirava l’ungla i eixa pedrota verda i llavors em vingué el fàstic, però no vaig dir res perquè vaig pensar que no volia espatllar la conversació ni la trobada amb eixa verge de la Cinta ni res, però encara recorde el fàstic quan pense en l’ungla i en eixa pedra verda.
La mare, la tia i la Xina quedaren per anar a això de l’espelma, però no sé quin dia perquè a mi en aquells moments ja se m’havia creuat pel cap la paraula hipocresia que era una paraula dura que t’esgarrapava com les punxes de rosers, però que segons el pare havien de ser-hi per donar més protecció a les roses. I eixa paraula també em féu venir nàusees, com l’ungla i la pedra, i les nàusees se m’agarraren al cos com si a partir d’aquell moment no me les poguera llevar de sobre mai més.
Quan els pares del Xino marxaren, tia Hermínia agafà un parell de plàtans i mentre els pelava digué que l’havien acomiadada del supermercat. Jo crec que ja no es podia esperar una altra notícia pitjor a casa meua. Bé, sí, la notícia pitjor era que la mare marxés, però això no volia ni pensar-ho. La mare posà el crit en el cel i el pare parlà d’improcedència i de discriminació i aquestes dues paraules se’m barrejaren amb la paraula hipocresia i a mi em paregué que tot plegat era massa llarg, massa dur, massa fort... I també em paregué que el món estava fet de paraules estranyes, de converses hipòcrites, de pedres verdes, d’ungles llargues...
I la mare féu una pregunta, en realitat féu una gran pregunta que ningú no valorà com es mereixia:
—I ara de què penseu viure? Perquè totalment de l’aire no podrà ser, pense jo. Jo crec que no la valoraren prou perquè era una pregunta de resposta evident. La tia i el Xino viurien del pare i de la mare, com havien viscut fins llavors perquè mai no havien col·laborat en res, en res de res; sabien que tenien el plat a taula assegurat. Però ja vaig vore que el tema era que la mare s’havia posat irònica. El Xino no paregué entendre la pregunta i la tia s’arronsà d’espatlles i digué que eren uns porcs:
—Els de l’Spar són uns porcs, ho enteneu o no? I com que estic prenyada i no hi ha espai als passadissos puix em foten fora i s’ha acabat. Ho agarreu o no ho agarreu, encara?
—És una discriminació, és això, no cal pegar-hi tombs —afegí el pare. I llavors suggerí que anaren a consultar amb un advocat sindical a vore què es podia fer i si tenia possibilitats de readmissió i tal i qual i tornà amb allò de la injustícia social que en aquells moments jo no sabia exactament què volia dir, però que devia ser importantíssim, a jutjar per la cara que posava el pare quan l’esmentava. Però la tia només estava per la faena de menjar els plàtans i el Xino s’ho mirava tot amb distància desembolicant la darrera galeta que havia quedat a la taula de centre.
La tia mai no buscà cap advocat ni cap faena, mai.
Un dia el meu pare em tornà a fer un paper per a l’escola on em justificava l’absència per visita mèdica. Aquell dia anàvem tots plegats a una de les ecografies de la tia, també vingueren el Xino i els seus pares, era una excursió ecogràfica perquè es veu que la tia volia que hi anàrem tots, potser tenia por a vore’s en eixa situació. El metge no ens volia deixar passar perquè la normativa no permetia eixa acumulació de gent en un lloc tan estret. Però la Xina s’investí d’autoritat i el metge, bé perquè estava acovardit o bé perquè volia evitar-se problemes amb la Xina, ens hi deixà entrar.
Quan eixí a la pantalla una massa aixina com un xiclet que bategava, tots començaren de sobte a parlar en diminutiu. I a mi em retornà el fàstic, un fàstic immens i buit. El fàstic era immens. Si mirava tia Hermínia, que menjava xiclet de maduixa i tenia la panxa tan plena de greix que pareixia de gelatina, el fàstic se’m feia molt més gran.
El Xino només deia bestieses, com que la criatura se li pareixia. Tia Hermínia preguntava obsessionada que si tenia tots els dits i li deia al Xino: “Compta’ls, Xino, compta’ls!!!” I ell pareixia disposat a fer-ho, però jo dubtava molt que el Xino poguera comptar fins a deu, més que res per la mandra que duia a sobre. Vaig eixir de la consulta abans que ningú perquè el fàstic m’ofegava i volia vomitar. Però en comptes de vomitar vaig agarrar un suc de taronja en una de les màquines de l’hospital. Era horrible. Era massa àcid i suposo que barrejat amb el fàstic que ja duia a dins en començar a xuplar-lo em van venir nàusees. Vaig llençar l’envàs quasi sencer a una paperera. Una dona em mirà malament, crec que fins i tot digué alguna cosa, però jo vaig mirar-la i li vaig ensenyar la llengua. Ara em fa vergonya recordar tot allò, però llavors vaig pensar que ningú no podia ficar-se amb mi perquè llençara suc de taronja, per un que llençava a la meua vida, és que hi ha gent molt roïna, vaig pensar.
Quan eixiren amb l’ecografia ja feta, l’accent del diminutiu pareixia que se’ls havia quedat enganxat al cel de la boca. La mare em picà la cresta per haver marxat i tots reien amb la fotografia d’eixa criatura a les mans i no s’hi veia res ni cap xic ni cap xica —es veu que això no s’havia pogut esbrinar—, sinó una taca borrosa com el futur que li esperava, amb una mare com l’Hermínia i un pare com el Xino.
Aquell dia, quan retornàrem a casa, pujà la Ramona i regalà a l’Hermínia uns peücs de ganxet per al xic. Eren uns peücs de color fúcsia que a mi em paregueren d’un color molt extremat per a eixa talla de peu tan xicoteta. Però a l’Hermínia, que ja venia contenta de l’ecografia, li agradaren molt i féu a la Ramona una abraçada emotiva, una abraçada que fins i tot podia escanyar la nostra Ramona.
I abans de sopar, tia Hermínia em prengué un paquet de melindros dels meus i se’ls menjà tots. Recorde que em féu tanta ràbia que vaig cridar:
—Són meus, burra!!!
Era la primera volta que insultava la tia. Però ella no em féu ni cas, menjà fins que ben bé se n’afartà i llavors fou quan li vaig vore la boca plena de melindro. Era una boca eixuta, pintada de roig i farcida de melindro. La tia es pintava els morros tan rojos com si haguera fet una glopada de sang. I recorde que parlava amb el Xino, i que es feren un petó i jo només imaginava aquell gust de melindro que anava passant de boca en boca i em retornà el fàstic.
Fou eixa escena la que ocasionà el canvi principal en la meua dieta. L’endemà vaig menjar un parell de melindros perquè la mare havia portat set o huit paquets, potser un altre dia em vaig menjar algun altre, però de mica en mica, els melindros em feren venir nàusees, però nàusees de debò, i deixaren de ser l’element principal de la meua alimentació.
Comentaris
-
molt bo[Ofensiu]montserrat vilaró berenguer | 31-05-2017 | Valoració: 10
un relat magnific no he parat de riure
l´Autor
62 Relats
377 Comentaris
128797 Lectures
Valoració de l'autor: 9.77
Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".
Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges
Opinions sobre el Dietari de Les Gorges
Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera
Gràcies per llegir-me!
mlovaina@gmail.com
Últims relats de l'autor
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 10-
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 9--
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 8-
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 7-
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 6-
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 5-
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 4-
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 3-
- COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 2-
- COSES DE LA GENÉTICA
- L'HOME QUE CAMINA
- Truman
- Llegint en aparença
- L'AUDIÒFON SIDERAL
- La veritat de les paraules