COSES DE LA GENÈTICA -CAPÍTOL 2-

CAPÍTOL 2

LA PRIMERA VOLTA QUE VAIG SENTIR LA PARAULA DESNONAMENT fou una vesprada mentre sopàvem. Al cap dels dies em paregué que aquesta era una paraula que ens havia jugat una mala passada i que a partir de llavors deixaríem de ser els mateixos.
El pis de la tia era llogat, però ella no pagava al propietari des de feia molt, potser anys. Primer li feren una crida des del jutjat, i després una altra, aixina fins a quatre o cinc crides a les quals la tia no féu ni cas. Fins que un dia es trobà que a la porta de casa tenia la secretària del jutjat, el procurador i els Mossos d’Esquadra, i no venien precisament a berenar. La tia era una dona amb certa tirada a trobar-se amb la policia autonòmica per un o altre motiu.
—Els uniformes et posen a cent, Hermínia! —La mare li deia a voltes, en broma.
—A la merda! —Simplement responia la tia.
Aquell dia em féu l’efecte que la miraven amb una certa prevenció. Ella s’acostà tant a la parella de la policia, que vaig pensar que l’acabarien detenint una altra vegada. Jo crec que ja la coneixien.
—No saben amb qui parlen? No saben amb qui parlen? —Recorde que els deia cridant a tots. Els Mossos sabien perfectament amb qui parlaven, de fet havien dit “Hermínia Garcia” amb absoluta certesa.
Li donaren un termini per abandonar el pis, crec que foren vint-i-quatre hores, i la tia es posà nerviosa i s’atrinxerà dins la casa. Des de dins se la sentia cridar, cridar paraules lletges, insults a tothom, i clavar cops a la porta. Feia estremir, de debò. Vaig arribar a pensar que utilitzarien les armes per reduir-la i llavors vaig imaginar els forats que quedarien en el seu cos i la vida que se li escolaria per cada forat, com si la seua vida fos un líquid, àcid i incontrolable. Però no, no utilitzaren les armes. Al cap de poc tots se n’anaren i la deixaren cridant, jo crec que no sabien com controlar-la ni què dir-li; convèncer la tia era un impossible.
Aquell dia vaig saber que si tia Hermínia feia ús de les espelmes no era per utilitzar una il·luminació més íntima, era perquè no pagava la llum. L’electricitat li havien tallat ja feia molt, sense enviar-li ni els Mossos ni la secretària del jutjat: li tallaren i punt. Casa seua era des de feia temps la gola del llop, però ella no pareixia contrariada, com si li fes certa gràcia perquè el tema de les espelmes li devia parèixer un joc, un joc de llums i d’ombres que a tots, i en especial a la mare, ens inquietava.
Aquella vesprada, mentre sopàvem un plat de coliflor amb creïlles i sentia parlar la mare, em féu l’efecte que de sobte em tornava eixa olor desagradable que feia la coliflor en bullir-la. La mare explicà al pare tot allò que havia passat eixa mateixa vesprada.
—Pere, el desnonament ja no té marxa enrere, m’ho ha xerrat tot la secretària del jutjat, no es pot fer res. Què fem? —va concloure la dona amb una pregunta que no calia respondre-la directament.
L’endemà començaren a baixar els trastos de tia Hermínia a casa nostra perquè no podíem deixar-la al carrer, i fou llavors quan vaig entendre del tot la paraula desnonament. A partir de llavors se’ns truncaren les rutines, les converses, fins i tot les petites complicitats, i dormir amb tranquil·litat es convertí en un repte impossible. Tia Hermínia tot ho truncava quan li venia de gust, o quan les neurones no se li acabaven d’encaixar bé en el cervell, com deia la mare tot fent una broma desesperada.
Jo, però, en aquell moment em vaig posar contenta que vinguera a viure amb nosaltres. Vaig suposar que conviure amb tia Hermínia fóra divertit perquè ella era sempre una festa, però em pareix que jo tampoc no era la reina dels vaticinis. Estava convençuda que tot fóra una còpia dels millors temps de la tia, quan em treia a passejar pel moll i em feia fer equilibris impossibles damunt les roques de l’escullera. Quan em duia a les atraccions el cap de setmana i pujàvem al Pèndol —encara que la mare m’haguera prohibit de pujar-hi perquè ella el veia molt perillós— i jo agafava aire abans no començara eixa cursa terrorífica per l’aire, feia l’efecte que eixa fúria de l’atracció ens aportava una energia necessària per a la supervivència. Em presentava els seus amics, els quals bevien i jugaven amb mi. I em convidaven a taronjada. Només per aquest fet jo callava davant els pares aquelles tardes esbojarrades, generalment les tardes de dissabte, amb els seus amics. Jo considerava tia Hermínia la meua millor amiga, una amiga gran, bastant gran, ella tenia més de trenta anys, i em feia la vida divertida. Jo sempre l’havia col·locada en el pedestal més alt on es poden dipositar els ídols. Només sé que amb el pas del temps la imatge de la tia s’anà desvirtuant progressivament i de mica en mica anà perdent el color, com una fotografia antiga i de poca qualitat, fins i tot perdé l’aparença de persona davant meu, i potser això fou la meua salvació.
Jo sola tenia pocs recursos amb els quals divertir-me, bàsicament no tenia amics i m’avorria, sempre m’avorria, perquè és avorrit créixer en un món sense iguals, sense companys, sense ningú proper amb qui poder compartir paraules, dubtes, pors..., d’aquestes en tenia moltes. La meua vida no tenia res a vore amb aquelles històries dels llibres que ens feien llegir a l’escola, aquells grups d’amics que vivien aventures extraordinàries, aquells nens aïllats dels adults que vivien en un món particular, bàsicament feliç, i entre els quals naixia l’amistat i l’amor. Fins que no aparegué la Patrícia, quan feia el batxillerat, tot fou una solitud monòtona, sense cap altra vida social que la vida de casa. A banda de tot això em deien Lenteja i això, tot i que jo feia vore que era divertit, en el fons no m’agradava perquè em feia estranya, no era el nom de cap virtut, de cap qualitat, era una paraula que esmentava un dels defectes més grans que jo tenia i contra el qual no es podia fer res: les pigues i la meua estranya taca de Madagascar, que era una herència familiar de la qual no me’n podia desfer. Sovint pense que jo, per aquesta causa o pel meu caràcter o per tot plegat, vivia al marge d’allò que passava al meu voltant, dels meus companys, fins i tot de l’escola.
I bé, el cas és que la convivència amb la tia no anà tan bé ni fou tan divertida com suposava. Ens posà a tots en un equilibri que per poc no ens fa caure a un profund abisme. Ho alterà tot, les nostres rutines i l’harmonia de la nostra convivència. A les mans de la tia, qualsevol lògica, qualsevol costum o qualsevol bona paraula s’estroncaven per sempre i la vida es convertia en un veritable joc d’atzar ple d’amargor i en el qual no hi havia ni una petita estona de tranquil·litat.
El trasllat començà amb el llit. Primer tingueren problemes per entrar-lo a casa perquè era un llit de fusta, gran, de matrimoni, i després tingueren problemes per entrar-lo a l’habitació on dormiria la tia, l’habitació xicoteta, la del celobert. El pare solucionà el problema tallant les potes del llit, que eren de fusta i molt llargues, i traient el capçal. Jo vaig deixar les potes i el capçal al balcó, al costat d’uns geranis mig cremats, perquè segons digué el pare tot allò ens podia servir per a alguna cosa; a casa tot ho aprofitàvem. Després, l’Hermínia aparegué amb una patracolada de bosses. Algunes eren de la roba i se les ficà a la que fóra la seua habitació. Però tot no hi cabia i llavors començà a amuntegar bosses i capses pel rebedor i pels racons de casa que ella considerà oportuns: sota el meu llit, sota el llit dels pares o sobre la calaixera de la meua habitació. També portà la planxa, moltes capses buides de sabates i finalment baixà amb unes quantes cassoles i gots als quals la mare féu cara de fàstic. Quan vaig vore que la mare feia eixa cara vaig començar a pensar que les coses no anirien bé.
L’habitació no li agradà. Deia que era xica, que la finestra també era molt xicoteta i que donava al celobert i que amb eixa vista ella no tindria cap alegria. Però quan va vore el retrat de la besàvia Lluïsa a la paret, sobre la capçalera del seu llit, digué que ella no hi dormia, que ella no dormia ni amb morts ni amb quadres de la mariacastanya, i a mi em féu pena per la besàvia Lluïsa, a la qual jo tenia molt d’afecte, i per tot el nostre passat que ara ella rebutjava d’eixa manera tan taxativa. Però es veu que ja llavors tenia una por irracional a la mort, que la trastocava encara més. La mare digué que s’aguantara, que allò és el que hi havia, i punt, i que anara pensant en trobar-se un pis per a ella soleta que no tenia perquè aguantar-la, i tornà a repetir “i punt”, i quan la mare deia: “I punt” és que no hi havia res més a dir, que la seua voluntat era de punt i final, tot i que la voluntat de la mare cada vegada estava més devaluada.
Ja per la nit començaren els primers problemes evidents i irresolubles entre la mare i la tia. La mare bullia bledes per sopar i la tia digué que ella no menjava bledes perquè li regiraven l’estómac. La meua mare es plantà, digué que a casa seua es menjava el que ella decidia. La tia digué que ella no menjava, que el seu estómac era el més important i que ja es podia posar com volguera. Tot ho digué molt calmosa i això era el que més exasperava la mare, aquest to cínic que utilitzava com si fos una persona de seny i no la que era, una dona sense gaire enteniment. La tia sabia com fer-ho, sabia mirar-la detingudament, amb tranquil·litat i fixament als ulls i dir-li amb una fredor que ara m’esgarrifa en recordar-la: “Jo no pen-se men-jar”. Pronunciava cada paraula amb les seues síl·labes independents i a la mare l’exasperava eixa manera de parlar i més si era tia Hermínia qui parlava aixina.
Quan el pare acabà de baixar trastos del pis desnonat i deixà la llanterna a la taula del menjador, la tia i la mare encara discutien sobre les bledes. El pare, netejant-se les mans amb un drap de la cuina, digué en veu baixa a la mare que tinguera en compte la manera de ser de la tia, i això de la genètica que havíem parlat feia uns dies. La mare s’emprenyà i digué en veu alta:
—Genètica? Si algú li haguera donat un parell d’hòsties no estaríem com estem.
I ja després estigué molt i molt emprenyada, tant, que deia al pare que a ella la genètica tant se li en fotia, i tornava a repetir allò de les hòsties que no se li havien donat.
—I a casa meua es mengen bledes i s’ha acabat. I punt! —Acabà dient.
Llavors jo vaig començar a sucar melindros en un got immens de taronjada que la mare m’havia acabat de fer i m’ho mirava tot amb llunyania com si es tractara d’eixa pel·lícula que algú haguera d’haver fet de nosaltres, una pel·lícula en la qual jo no sabia quin paper havia de fer perquè potser no havia de fer-ne cap. La meua mare es posà nerviosa de vore’m menjar melindros. La mare es posà tan nerviosa que m’abocà la taronjada per sobre, com si em regara, i m’esmicolà els melindros per la taula. Era la primera volta que veia a la mare tan frenètica, tan fora de si, i llavors vaig cridar, potser vaig dir-li imbècil, no ho sé, és possible que ho diguera, però allò dels melindros em ferí, l’haguera escanyada. El meu pare llavors féu un crit, em donà un calbot i una sacsejada forta.
—Ja n’hi ha prou d’este coll —va dir-me el pare cridant. També l’haguera escanyat. I afegí que ara tots havíem de fer un esforç i ser solidaris amb tia Hermínia i col·laborar, col·laborar molt. La paraula solidaritat em féu por, jo no sabia fer esforços, l’esforç era cosa de grans, a mi només m’agradava acomodar-me davant les coses que em feien feliç: la taronjada, els melindros, el sofà, la televisió, eixir amb la tia..., i poca cosa més. Vaig pensar que, encara que haguérem fet un esforç solidari, tanta genètica junta en aquell espai reduït de casa nostra només faria que donar-nos problemes. I aquell pensament tan simple, amb el temps resultà d’una gran lucidesa.
Mentre érem en tota aquesta discussió trucaren a la porta. Era la Ramona que venia a fer ganxet. La mare li digué que passara, com sempre feia, potser per pena perquè la dona no veia bé i sempre la feia passar i la tractava amb afecte, però aquell dia la cara que posà la mare fou com si diguera: “Ramona, avui no estic per romanços ni per desembolicar cap troca”. Jo sempre veia la Ramona com molt calmosa parlant, com si estovara les paraules abans de dir-les i quan les deia ja pareixien un puré de creïlles, tot pastat i pastat. I digué que allò que li havia passat a l’Hermínia prompte passaria a molta més gent perquè els lloguers que cobraven eren un abús i que amb les pensions de viduïtat, com la del seu Fransisco, no es podien pagar, que a part hi havia l’aigua i la llum i el gas i s’havia de menjar ni que fossin sopes i que ella sort en tenia perquè de tant en tant venia alguna bufanda o algun jersei a la porta del metro. I afegí que acomiadaven molta gent de les feines per això de la crisi, que ho havia sentit a la ràdio, i digué que tota la culpa era dels americans i dels xinesos i de la gent que s‘havia volgut enriquir fàcilment i tal i qual i tal i qual... Recorde un discurs llarg de la Ramona, amb un gran coneixement de l’actualitat perquè li agradava informar-se de les notícies del món. Però la tia tallà tot aquell romanç:
—Ramona, que si no he pagat és perquè no he volgut, mesinfot que la gent no pugui pagar, mesinfot la crisi i els americans i els xinesos, ho entén?
Tots callàrem. També la Ramona. Aquesta es quedà mirant tia Hermínia i mirant a terra alternativament com si es tornara a repetir les paraules que havia dit la tia per acabar-les d’entendre i amb el pensament dibuixat al rostre. Vaig creure que la mare definitivament agarraria un col·lapse perquè ella no podia consentir que es parlara malament a una dona gran i menys si la dona gran no s’hi veia gaire i menys si la dona gran es deia Ramona i vivia en el segon quarta.
La Ramona era vídua del seu Fransisco des de feia molt, jo ni tan sols havia conegut aquell home. La dona estava mig cega, o al manco això deia, i cada vesprada seia a casa nostra a fer mitja o ganxet. El seu Fransisco havia nascut a Albacete, era treballador de la construcció i havia mort, segons la Ramona, “en acte de servei, i sense casc, que ell era molt tossut i incrèdul”, això volia dir posant rajoles en una obra en unes pèssimes condicions de seguretat mentre una biga de ferro es desplomà i l’arrossegà fins al buit. Només quan la Ramona recordava aquests fets, deixava la mitja, treia un mocador blanc impol·lut de la butxaca i s’eixugava una llàgrima. Això ja havia passat feia temps, però de tant en tant ho esmentava i llavors explicava l’accident de l’home amb pèls i senyals i jo eixa nit somiava, somiava amb mutilacions horribles, fix. Després de l’accident, ella havia fet la seua vida en solitari, i a voltes també se sentia sola, i per aquest motiu s’asseia amb nosaltres cada vesprada i ens donava conversació i nosaltres li donàvem una companyia embolcallada d’afecte, en especial la mare —menys quan no estava agarrada de col·lapse—.
A la paraula col·lapse li trèiem molt rendiment, ens era molt útil en la comunicació diària. Hi havia moltes situacions que tant a la mare com al pare podien portar-los al col·lapse, situacions en les quals jo era protagonista, però les més perilloses eren aquelles que gestionava directament tia Hermínia. Però bé, eixa volta no passà res perquè la mare, suposo que cansada de tot el que havia viscut aquell dia i espantada pel futur enfosquit que se li venia a sobre, se n’anà a la cuina a escórrer les bledes. Tia Hermínia es quedà discutint amb la Ramona. Jo em vaig anar a canviar perquè anava enganxosa de tota la taronjada que la mare m’havia llençat per sobre. El pare es quedà amagant aquell singlot rebel tot mirant de posar ordre a l’habitació on dormiria la seua germana.
A l’hora de sopar, la tia no menjà. No. Si la tia deia que no menjava, era que no menjava, fix, ja et podies posar com volgueres perquè la tia tenia les idees fixades al cervell. Bé, no menjà bledes, però s’atipà de iogurts, igual se’n prengué quatre o potser cinc perquè deia que els iogurts sí que li anaven bé a l’estómac que darrerament el tenia regirat dels nervis. Després de prendre’s els iogurts, el pare li digué que es prenguera el medicament i ella se’l mirà i li digué que “a la merda els medicaments” i el pare li respongué amb una enorme paciència “t’aniran bé, ja ho veuràs”.
—Puix te’ls prens tu, si són tan bons —digué la tia molt tranquil·lament.
Tia Hermínia tenia aquesta naturalesa particular que de tant en tant esquitxava cap a l’exterior tot de paraules que cremaven com la lava d’un volcà o com un vòmit verinós.
I al cap de pocs dies, o potser fou l’endemà, ja no ho recorde, quan ja érem gitats i jo començava a adormir-me, la tia començà a cridar espantadíssima. Cridava que la fotografia de la besàvia es movia, que parlava, que eixiria del quadre, i que li traguèrem d’allà eixa dona morta. El tema de la mort el tenia ben arrelat en el cervell. Tots ens alçàrem. Quan arribàrem, però, la besàvia ni es movia ni parlava i els pares digueren que silenci i que a dormir i que fins demà. Abans de tancar la porta el pare li digué:
—Hermínia, t’has de prendre el medicament perquè això no és normal, i tanca la finestra perquè ací fa fred.
I la tia digué al pare que el medicament se’l prenguera ell, que ella no es prenia ni una aspirina. I jo me’n vaig tornar a ficar al llit no sense sentir que la mare deia:
—Això no és normal, eh, Pere, tu creus que s’ha de posar aixina per una fotografia?
Aquell dia vaig pensar que els pares tenien un poc de raó, hi havia coses que no eren normals: despullar-se a l’autopista, estimar el Xino, voler ofegar un noi que no tenia melindros... no eren coses normals. Però no tenien raó en allò de la besàvia, jo també l’havia sentida parlar i jo també li parlava.
El retrat sempre havia estat a casa dels avis i el pare havia decidit conservar-lo per qüestions sentimentals, bàsicament, i perquè per al pare, desfer-se’n era en certa manera com renunciar a la història familiar i com sempre deia “no pots renunciar al passat perquè tu véns d’allà i fóra com renunciar a un mateix, un impossible” i se n’orgullia de les seues conviccions. De la besàvia només sabia llavors que tenia una taca fosca a l’espatlla esquerra igual que la que teníem tia Hermínia i jo. El retrat era molt fosc, potser el temps o la pols l’havien fet aixina, però mostrava la imatge d’una dona d’aparença golafre i espavilada, grassa, de galtes arrodonides i ulls clars i eixorivits que contrastaven amb la foscor general del quadre, jo a voltes pensava que els ulls se li movien. Sempre em paregué una dona sense por. Jo parlava amb la besàvia des d’aquell dia de pluja en el qual em reclogueren dins l’habitació. Aquell dia em vaig entossudir a eixir al carrer malgrat el temps rúfol que hi feia, volia eixir amb tia Hermínia i anar a no sé on, i com no em deixaren, em vaig negar a tastar el dinar. Eixa vesprada, tot mirant el retrat, vaig sentir com la besàvia em deia: “Ben fet, xiqueta, has de ser una noia forta i tenir ben clares les teves idees, i obre un poc la finestra que l’ambient està molt carregat”. Em féu feliç. Aquelles paraules, tant si es van dir com si no, em donaren l’empenta necessària per mantenir-me en la meua i exclusiva dieta de melindros i taronjada: o això o res, fix.
Aquell dia encara no havia descobert la meua làmina. A voltes, quan hi pense, em sap greu, com si el temps de la meua vida que vaig passar sense descobrir-la haguera sigut un temps perdut o massa trist. Però bé, no es pot fer res contra la cronologia de la vida. El cas és que a partir d’eixa vesprada vaig tenir converses periòdiques amb la besàvia i cas d’haver-les explicat, la meua imatge de noia estranya haguera quedat encara més palesa, “per sortir al diari”, com a voltes deia la mare de les coses que feia tia Hermínia. Potser em volia protegir de possibles sospites d’alienació mental. Només ara, que ja he superat els vint anys, sóc capaç de verbalitzar aquell fet estrany, o com a mínim d’escriure’l, amb el convenciment que el meu cervell es buscà una drecera per fugir del món que m’envoltava, potser fins i tot de mi mateixa. O potser no fou cap fugida i la besàvia Lluïsa tingué la gosadia de parlar-me des de l’altre món, qui ho pot saber això... qui ho pot saber...
Però tia Hermínia no era capaç de mantenir una conversació pausada i plàcida amb la besàvia Lluïsa. No era capaç perquè la seua naturalesa emocionalment inestable li impedia tenir la calma necessària per entomar les possibles paraules d’eixa dona emmarcada i donar-li conversació com feia jo. Tia Hermínia no era capaç de mantenir una conversació pausada amb ningú, ni vius i norts.
Eixa nit no vaig dormir gaire perquè la taca em tornà a picar i a bullir, era com un rellotge que marcava un temps estrany, em pareixia que a voltes es podia sentir el tic-tac que marcava l’evolució de la meua vida.
A partir de llavors començà a casa una rutina estranya, diferent de l’habitual, i que jo em vaig esforçar per entendre. De bon matí, la tia sortia en direcció al supermercat on feia de reposadora de prestatgeries i tornava a mitja vesprada, havent plegat. Dinava fora, no sé a on. Quan tornava, a voltes portava salsitxes de Frankfurt i les fregia i es feia un entrepà i després, quan la mare tenia el sopar preparat, la tia deia que no: “Aquest fàstic no me’l menge ni boja”, i no, no se’l menjava. Ni tan sols les paraules conciliadores del pare la feien cedir, ni en el menjar ni en els medicaments, que cada dia li repetia que havia de prendre i que ella es negava en rodó, com aquell dia que es mirà al pare fixament:
—Què vols? Eh? Ja no recordes què passa amb aquesta merda? Vols que jo també acabe igual? —Li va preguntar.
Llavors no vaig entendre el sentit profund de les seves paraules, només sé que el pare ni respongué ni acabà de sopar.
Durant aquell temps, les quantitats de iogurts que entraven a casa excediren la quantitat de taronges i melindros que jo havia de prendre per pròpia prescripció. La mare sovint es queixava que allò ja passava de mida i quan la tia no hi era avisava el pare dient-li que o posava remei o acabarien malament.
—Hermínia ha de col·laborar en les despeses, no se n’adona que nosaltres no som milionaris?
El pare sempre li deia que hi parlaria, però que tinguera paciència, que tinguera paciència. Quan el pare parlava a la tia de la necessitat de col·laborar en les despeses, ella marxava a l’habitació tot dient, per exemple: “Mira que n’arribeu a ser, de materialistes” o coses per l’estil. Es feia impossible parlar amb ella i això creava un ofec terrible dins les quatre parets de casa nostra.
La paraula desnonament fou com una llosa que ens caigué a sobre. La tia havia perdut el pis. Els pares havien transformat els seus somnis en malsons. Tia Hermínia viuria per sempre amb nosaltres, per “sempre”, complicant-nos la vida, teixint de discussions cada espai i cada moment de la nostra convivència que fins llavors només s’havia alterat a causa meua, però ara tot s’havia magnificat, era un embalum immens, perjudicial i neguitós. Jo ja no sabia si l’adverbi sempre tenia connotacions perpètues i, si era aixina, ens havíem quedat sense futur.
Vaig començar a pensar que era millor la meua vida d’abans, quan tia Hermínia me la feia divertida i els pares tenien una existència tranquil·la només alterada per les meues rebequeries. Jo ja no sabia si tia Hermínia podia continuar sent el meu ídol ni si la paciència de casa seria també per sempre.