Atureu-vos

de tanta destrucció!
de tanta hipocresia!
de tants plors,
de tantes mans que criden sense ser escoltades,
de tant consum,
tanta intoxicació de creixement,

tanta bogeria...

atureu-vos, i guaiteu les mans que ens parlen d'un passat on tot era vist amb més calma, sense tantes presses...



bon consell el del teu avi: "sempre havia cregut que cal observar les coses de diferents punts o posicions.", les diferents perspectives ens proporcionen diverses opinions.

(m'agrada la foto, la del RPV i la teva! jeje, molt divertit i trempat (ja entens en quin sentit, eh! ;)

i a veure si jo també segueixo el teu consell, i no estic tan de temps sense deixar un rastre pel meu raconet... ;)
(que consti però, que un dels grans motius és perquè també tinc alguns reculls reservats per alguns premis... tot i que mai hi ha sort... jaja

un petonet ben gran i ens veiem aviat!
(recitant, escrivint, reptant, pedalant, sopant... o fent el que faci faltaaaaa! ;)

ens veiem!
Gemma

...ens hem dit aquestes paraules i les voldríem llençar al vent...Atureu-vos! Però sempre els que pensem així hem tingut por d'alçar la veu. Són aquets que no s'aturen davant de res els que fan que el món segueixi com sempre. Un d'ells fa callar les veus de milions. Potser ja seria l'hora de cridar, un a un ben fort a veure si al final podem viure en pau.

Gràcies per els teus comentaris. La veritat és que al repassar, tal com ho has dit, és una menjada filosofica i real...ment repetitiva.

Una abraçada i espero que la cerveceta sigui ben freda i et tregui una mica de calor.

És el que interpreto de la imatge, ben suggerent imatge que sembla increïble que sigui tant antiga.

Salut i records!

llamp!

...valent, que ens dóna la visió de l'home com espècie destructora, gens 'civilitzada'; un crit que ens atabala; unes mans que ens avisen d'un futur cada vegada més negre, si no canviem.

Salut i rebolica, xicon!

el poema el trobo àgil, entenedor, amb versos secills, macos i expressius. La imatge de la foto m'agrada molt i el poema el trobo encertat

el poema el trobo àgil, entenedor, amb versos secills, macos i expressius. L

el poema el trobo àgil, entenedor, amb versos secills, macos i expressius. L

el poema el trobo àgil, entenedor, amb versos secills, macos i expressius. L

el poema el trobo àgil, entenedor, amb versos secills, macos i expressius. L

Ferran!

De seguida que vaig llegir el teu poema, em va trasbalsar. És d'aquells que ens agradaria haver escrit a nosaltres mateixos.

Efectívament, les mans semblen dir-nos això:

Hola ferran, aquest poema es el del facebook.ja et tinc a preferits.
No n'hi blat si no esta el sac i .......

Doncs sí, el vaig escriure a l'octubre del 2007. Primer vaig pensar de no penjar-lo, perquè em vaig dir, en tant de temps que fa que està escrit, deu haver-hi un munt de coses a millorar, però al final vaig decidir publicar-lo tal i com estava.

Moltes gràcies pel teu comentari, i a seguir endavant, repartint talent i somriures, com fas sempre.

Una forta abraçada!

És el subconscient de la tota i sencera humanitat. A la incomunicació li diem comunicació. Al parlar li diem estimar. I és així! Dóna resultat! Reprimits per naturalesa! El subconscient que mai ha plantat la vela per sortir a la mar, doncs és envaïda aquesta per la nostra destructiva consciència. L'eterna i impossible de capgirar por que ens arrossega! Som zombies, asseguts al balancí, sense sentits i morts des que vam néixer.


Sergi

Escales de valors canviades? Polítics sense escrúpols?...
M'afegeixo al teu clam, Ferràn i també crido: Atureu-vos!
Una abraçada.
Nonna_Carme

M'ha agradat el teu poema per la seva força reivindicativa. Aquesta imatge de les mans que fan aturar els humans per no malmetre la natura em semblen un gran encert i els teus mots, encara més.
Molt bé, darkman, tens bona mà per la prosa i la poesia. Et felicito.
Una abraçada ben forta i una bona revetlla (ah! i no cal que t'aturis menjant la coca que aquesta sí que és inofensiva! haha!

Mercè

Sóc molt dolenta comentant poemes, ho sento, em resulta més fàcil comentar text narratiu. Però no puc deixar de comentar aquest poema teu que m'ha deixat una mica així com impressionada. Em sembla entreveure un dol per la destrucció que l'ésser humà imposa a la natura, la destrucció del nostre propi passat i de les nostres arrels, potser m'equivoco, però és el que em sembla veure-hi i després de deixar-me impressionada el poema apareixen les mans que ens demanen això mateix, que ens aturem.
Una abraçada!