LO DELTA DE L'EBRE

EN LO DELTA DE L’EBRE.
Era un gran edifici paregut a un tanatori d’aquells de planta baixa. Ocupava una grandiosa finca d’un tal Bernardino, just prop de la Cava. Molta gent es preguntava que cony era allò. Un mati, lo tio Ximo amb la gaiata ben fermada s’hi encaminà per indagar-ho...
S’apropà hi no pogué aclarir’ne res de res... Sols que uns porters com dos armaris li barraren lo pas.
-Aquí sols si entra amb cita prèvia -digué un d’ells amb cara de pocs amics. Lo tio Ximo quedà fotut -La mare que los va parir, bons collons, veigues tu!... -Digué sota veu.
S’apropà on hi havia un grup de gent per vore de que anava tot allò... No parlaven en castellà ni català i encara menys com lo Delta. Com no tenia presa, ja que la Filomena, la seva dona, estaria enfeinada fent lo dinar, va decidir quedar-s’hi una estoneta assentat en un banc dels molts que hi havia en aquell immens jardí. De passada observaria que punyetes era allò...
Quant ja hi portava més d’una hora va vore com sortia un home amb cara de satisfet; era lo vell “Tuies”, lo ric i principal armador de la Ràpita, n’estava segur! Lo Ximo no s’ho pensà gens, va cridar-lo...
Mano!... Que cony fots tu per aquí! Que passa aquí dintre! Bons collons, com és que estàs tant canviat!...
L’home va mirar-lo amb cara de murri, com si no entengués el que li preguntava. Tot donant-li un tiquet, amb el cap li feu una senyal dient-li que hi entres. Mentre retenia la luxosa porta de vidre intercanvià unes breus paraules amb un d’aquells goriŀles...
Lo tio Ximo no s’ho pensà gens, cap a dintre s’ha dit...
-Ai maneta meua!... Que cony és tot això? -es preguntà. Amb el ulls oberts com un mussol anava aguaitant les cabines cristaŀlitzades que estaven a banda i banda d’una gran sala, era com s’ha dit abans una mena tanatori amb els seus llocs de vetlla. Sols que dintre d’ells hi havia unes lliteres amb gent gitada; mentre, unes dones joves i petites però, molt ben fetes... amb bates blanques los tapaven. Al costat de les lliteres hi havia unes màquines rares col•locades sota unes grans peixeres plenes de caragols poma!!! Lo Ximo trucà els vidres d’una d’aquelles cabines cridant: mana, mana!!! Aquella xinesa que parlava amb eles on haurien de ser erres o ves a saber el què, obrí la porta amb una rialla de dents blanques com la neu, l’agarrà del braç i el feu entrar.
Lo tio Ximo s’acolloní. Sospità que allò anava de sexe; les paies, lo Domingo amb aquella cara de satisfet... Ai, ai si la Filomena sap tot això!..., ella que com una fura ho ensuma tot. Però ara ja estic aquí dintre, que collons...!
Entrà la jove amb tovalloles; una vegada nuet del tot, lo fregà amb una mena d’alcohol d’ herbes. -Ai maneta meua...!!! Si lo que volen aquestes és sexe no se com ho fotré -pensà lo tio Ximo- no podré pas complir. Acte seguit va entrar una altre xica més xinesa que l’altre. Entre les dues, tot fent-li una rialla van lligar-lo de mans i de peus. Ell bocabadat, no gosà dir res. Sols pensà -aquestes vicioses me reventaran, me mataran!!! Però no fou pas així. Acte seguit varen ruixar-lo a pressió de babes de caragol poma, per sobre, per sota, pels costats, lo cap, peus, mans, aixelles, lo pito, tot, tot... a més a més l’hi posaren pel damunt més dos centenars d’aquells fastigosos i maleïts caragols, passejant-se amunt i aval del seu cos... tant que, alhora que li feien pessigolles, s’excità...
-Ai senyor!... si la Filomena sap tot això...! No podré pas entrar mai més a casa.
Li passaren tantes coses que quasi va perdre el coneixement. Va quedar-se tant relaxat i tranquil després de tantes excitacions, que quan va mirar-se digué: -redéu pos si estic vestit!... Es va plantar i notà que la roba li anava baldera, es mirà les mans i les arrugues avien desaparegut!... Cony si soc jove, me sento fort i potent com quant tenia vint anys...!!! Dissimuladament sortí de la cabina tot passant per entremig de la gent que entrava i sortia. Quan per fi va fer cap al carrer se’n donà compte que era ben bé mitja tarda i no havia anat a dinar... La Filomena estarà traient foc pels queixals -pensà. El seu cap que ara estava farcit de cabells (quan hi entrà era del tot calb) estava apunt d’explotar-l’hi. -Que li diré jo ara a aquella dona?
El carrer estava ple de gent del poble, la comarca i d’arreu. Tothom, homes i dones volien entrar en aquell insòlit edifici. Molts del poble quan veieren lo Ximo, jove amb vint anys de cop, l’inflaren a preguntes... però tingué que callar al veure la seva dona la Filomena, atansant-se amb una granera a les mans.
-Anem, anem cap a casa que t’ho explicaré tot... (digué ell tot acollonit) -Més ben dit, t’ho demostraré! (L’endemà mateix de matinada, la Filomena també hi va fer cap).
Des de aquests fets, en lo Delta pràcticament ja no es cultiva arròs, sols lo necessari per mantenir la criança intensiva del caragol poma, que ha aconseguit donar fama universal a les terres de l’Ebre. És l’únic lloc del món on es pot aconseguir que aquest maleït gastròpode, junt amb el vent de dalt que tant sovinteja, les seves babes retornen la joventut a tothom qui no tingui manies. El futur i la riquesa de lo Delta està més que assegurat...