Veredicte RepteClàssic " un dia de platja"

Tot llegit i rellegit aquest és el resum i el resultat de la convocatoria:


PARTICIPANTS

Mena Giga
Ara que tinc mig segle i tres lustres

Em llevo d'hora ni pels mosquits ni per la calor, sinó pel neguit de la vida que aquesta estació sempre m'ha accelerat. "Temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara escapem un cap de setmana", rellegeixo on vaig acabar la lectura anit. Somric. M'acabo de jubilar: estiu, vacances i cap de setmana ja no em són cap motiu d'espera. Agafo la bicicleta, tan tronada -i destronada de la cadireta del rei de la casa, que ja és pare- i cap a la platja amb la sort de no haver-hi de fer cap amb maletes. No sóc viatgera. Estimo el mar de casa. Avui ens dedicarem un dia sencer i ple, com fa força que tenim per costum en encetar-se la temporada. Faré un recorregut pel trencall, observaré les delicades blondes d'escuma, agrairé que l'aigua estigui neta i llavors m'hi endinsaré. Emocions, llàgrimes salades, indefectiblement em vindran records. Jo, agafant còdols peculiars i vidres i fustes de deriva amb la meva germana, que ara viu en un núvol gens de cotó. I aquella gavina ferida i aquells peixos morts amb uns ulls com baletes planes deslluïdes. I aquella medusa quasi transparent amb una faldilleta de farbalà lila. I els castells de sorra que construïa fora de concurs, lluny de l'espai de competició, així m'estava bé. I...tu.

Clavaré el parasol, estiraré la tovallola d'intensos colors que em vas dur de Mèxic. Les hores fortes les passaré aquí sota. Menjaré fruita. M'aniré empastifant de crema protectora. Més tard passejaré amb la pallola que em vas portar de Grècia. Després tornaré a reposar i et llegiré. El teu, el nostre llibre: 'Un dia de platja', inspirat en la nostra coneixença. Abans d'anar-me'n necessitaré, altra volta, que les onades em llepin i s'enduguin, sisplau, si més no un xic del dolor per la teva absència, tan sobtada, tornant d'un viatge…

Comentari
“Estimo el mar de casa. Avui ens dedicarem… La bicicleta destronada…”
La companyia dels regals de diferents llocs del món, de viatges de la persona estimada que ja no hi és… penyores de records guardats com tresors.
La descripció del mar i del que hi ha i especialment dels records tan vívids… la germana que no viu a un núvol de cotó, la imatge de les meduses que sembla una pintura impressionista, la gavina ferida, els peixos que no neden ni fan pessigolles, els castells de sorra tan efímers al trencar de les ones…
Les llàgrimes que llepen les onades i el final tan trist…
Un relat que m’ha commogut i en la lectura he compartit moltes sensacions que descrius.
La frase obligada com a punt de lectura del vostre llibre…Ben trobat.
I, una referència als relats de l’alter ego. Els dos haurien estat uns bons participants! Gràcies per compartir-los.


Joan Colom
Compte amb el sol!

Com martellades al cap ressonaven les paraules "Temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara ens escapem un cap de setmana. Temps era temps. Temps era temps. Temps era temps...". Fins que, com sorgint de l'abisme, va obrir els ulls.

No li havia servit de res arribar a la platja a les nou per anar-se'n a quarts de dotze i evitar l'assolellada més perjudicial. Com que estava sol a l'apartament perquè la dona havia baixat a la ciutat tres dies, per atendre uns assumptes dels sogres, la nit abans s'havia quedat fins tard mirant la tele. Així que, quan es va estirar de bocaterrosa damunt la tovallola, després del primer bany, curt de son com anava, va adormir-se a l'instant. I en despertar-se s'adonà, pel sol i la poca gent a la platja, que era passat migdia i havia estat torrant-se al sol tres o quatre hores.

Això de torrar-se no devia ser cap exageració perquè, quan intentà clavar els colzes a terra per incorporar-se, notà una forta tibantor a l'esquena. No s'havia endut el para-sol perquè feia una mica d'aire i cregué que tampoc podria desplegar-lo; tot plegat, un greu error. S'aixecà molt lentament, es posà la camisa sense botonar, perquè no li fregués l'esquena, recollí les coses i anà xino-xano cap al passeig. Abans d'agafar el cotxe per tornar a l'apartament, decidí prendre un plat combinat a qualsevol lloc, però assegut en un tamboret de la barra: ni pensar a seure en una tauleta amb cadira de respatller. Dissortadament, uns coneguts acabaven de dinar i abans d'anar-se'n s'hi van acostar per saludar-lo; l'home, fent broma sobre la seva condició de "rodríguez", li dona uns copets a l'espatlla i ell no pogué reprimir un udol que atragué totes les mirades.

Però el pitjor del dia encara estava per arribar. El cotxe, exposat al sol, era un forn, així que obrí totes les finestretes, desplaçà al màxim el seient del conductor, per evitar el contacte amb el respatller, i arrencà. Assegut a la punta del seient, anava molt a poc a poc perquè tenia una visibilitat reduïda. Fins que el vehicle del davant s'aturà i ell no se n'adonà fins que ja hi era al damunt: clavà el cotxe amb una frenada tan brusca que l'airbag es desplegà, ell sortí projectat cap enrere i s'encastà al respatller. Aquesta vegada, l'esgarip se sentí en un radi considerable

Comentari
Un relat tan real com la mateixa vida. Allò que li passa al protagonista de voler gaudir d’una estona de platja, de quedar-se adormit a la solana, de quedar com un escamarlà, de deixar el cotxe aparcat al sol… de ben segur que ho ha viscut més d’un.
El que li acaba passant, encastat entre l‘airbag i el respatller, potser no és tan habitual, però pot passar!
La picada d’ullet amb la referència a “fer de rodríguez” porta records a qui ja tenim uns anys fets.
Molt ben narrat, que ja t’hi trobes! Llàstima que un dia de platja que prometia s’espatlli per culpa de… la caixa tonta!
La frase obligada formant part d’un somni dóna peu al relat, essent un bon començament.
P.S. Potser has pensat en “blanca com la cera…” en això d’adormir-se al sol?

Atlantis
D’avui i d’ahir.

No li agrada anar a la platja. Li molesta l’arena, els nens empaitant-se, l’olor enganxifosa de la crema i el passadís de tovalloles que ha de sortejar fins arribar al mar. Per això s’ha comprat una piscina inflable (d’aquelles dels nens petits ) i se l’ha instal•lat a la terrassa. A l’aigua hi fica un grapat de sal.
Es posa el banyador i es remulla cada dia una estona. Per dinar es cuina alguna cosa amb marisc (paella, fideuada, calamars a la romana…) i mitja tarda es menja un gelat. Així li arriba la sensació dels olors i els sabors de la platja.
Si tanca els ulls, enfila els records de la infantesa, quan amb tota la família ens ficaven a dins del sis-cents i s’encaminaven cap a Castelldefels. Això de menjar paella i marisc ho ha afegit (impossible gastar-se tants diners cada diumenge amb sis de colla!!!.) La seva mare feia amanida russa i pollastre arrebossat o bé truita de patates i pa amb tomàquet. Amb una nevereta portàtil duien gasosa i una síndria tallada a trossets. A finals de mes, quan el pare havia cobrat, a ben dinat els hi compraven un “polo” de gel amb gust de taronja o llimona. Més endavant es va posar de moda “el Frigo-dedo i el Frigo-pie” i això sí que era una festa.
Anaven a Castelldefels perquè el seu pare deia que allà la platja era més plana i menys perillosa pels infants. La mare, que a ella li semblava la dona més maca del món, duia un banyador negre perquè deia que la feia més esvelta i sempre li preguntava al pare si es veia tan grossa o amb tanta panxa com alguna de les altres mares que prenien el sol.
Quan ja van ser una mica més grans, el seu germà mitjà, li deia, que dissimuléssim i féssim veure que anàvem sols i no amb tota la patuleia, que semblaven la família “Ulisses”.
Aquests records li venen al cap, quan es remulla a dins la piscineta. També pensa el què li va dir un dia el seu marit, mentre preparaven la bossa per anar dos dies a Eivissa : temps era temps la gent estiuejàvem, després vam fer vacances i ara ens escapem un cap de setmana.
.
Però ara ni una cosa ni una altra. Gaudeix d’un tros de platja a casa seva




Comentari
Sempre havia anat a la platja, i en gaudia, acompanyada! O fent de família “Ulisses” O amb el marit. Ara que està sola ja no li ve de gust i sembla que pesen més les incomoditats, que n'hi ha, que els plaers, que també n’hi ha.
És un relat entranyable.. Molt ben descrits els trets d’una època que a molts de nosaltres ens durà molts records. Els mateixos records que fan que s'inventi una “platja” domèstica.
Vocabulari també adequat a aquells temps. La paraula patuleia que la fèiem servir molt, ara gairebé no la sents mai i els més joves ni deuen saber què vol dir. Els polos i els frigos feien les delícies a la nostra infantesa.
Conmovedora la referència al marit a qui li atribueixes la frase obligada, molt ben posada.

Veredicte

Com que ja és el vespre del dia assenyalat com últim, toca decidir.
Li passo el testimoni a Atlantis.
Gràcies als qui heu participat i enhorabona a la guanyadora.