UNA BRUIXA EN TEMPS DE CRISI

La Dècima era bruixa de conte de fades professional. Cobrava per pàgines.

Sortia cara, però era molt bona en la seva feina. Tot i que per ser-ho, és clar, la Dècima havia de ser dolenta dolentíssima.

La veritat és que era un ésser ben poc tractable. Es representava a sí mateixa perquè tots els representants que havien gosat treballar amb ella n’havien sortit escaldats. Amb els escriptors, però, era diferent. Als escriptors se’ls escoltava, i els entenia al moment. Es convertia exactament en la bruixa que volien que fos o, en alguns casos, en una encara millor. No tenia cap problema en perpetrar les barbaritats més atroces, i al seu currículum hi constaven nens cuits al forn, primogènits segrestats, xantatges reials... De fet, estava especialitzada en monarquies, i tenia molt d’èxit turmentant princesetes.

Guardava, al calaix de la tauleta de nit, un retrat en sèpia que li recordava aquells dies gloriosos. El va fer un il·lustrador especialment talentós, però va ser descartat en l’edició final del conte. “Massa tenebrós”, van dir. Era un primer pla, molt realista, del rostre de la Dècima somrient a una poma. Les nits que se sentia especialment nostàlgica, seia al llit i se’l mirava llargament. Quin gran encert, allò de la poma! Va ser idea seva. L’escriptor volia un plàtan.

Però els temps canvien, i darrerament a la Dècima li era difícil trobar feina. Els nens ja no eren com els d’abans: els d’ara tenien la pell molt fina i no hi havia lloc, als seus contes plens de consciència social i ecològica, per a una bruixa tan políticament incorrecta com ella. Li van donar un premi honorífic per la seva carrera i la Dècima va sentir-se arraconada com un actor de cine mut. I quan ja creia que no li quedava més que viure de la beneficència, Joanne Rowling va començar a pensar el primer Harry Potter.

A la Dècima li va oferir un personatge secundari, però amb molta presència a la història. Tenia, a més, molts matisos que podien resultar atractius d’interpretar a algú amb la seva experiència. Però sobretot, li va semblar a la Dècima, aquell personatge que li proposaven tenia una gran pega: no feia maldats.

La Dècima, avesada a executar màgies negres, es va sentir insegura. A més, volien que fes servir una vareta màgica (era un detall important) i ella no n’havia fet servir mai. Va exposar les seves reserves a l’escriptora, i aquesta, lluny de conformar-se amb les objeccions, li va suggerir un curs de reciclatge al mateix Hogwarts. Però la Dècima se sentia vella, i li semblava que, a aquestes alçades, no estava per posar-se a aprendre elixirs i encanteris nous.

Al final no es van posar d’acord. La Dècima mai va imaginar que se n’hauria de penedir tant: el personatge que li havien ofert es va mantenir durant tota la saga. 7 volums! I veient el gruix de cadascun d’ells... L’esforç s’hauria vist recompensat amb una acomodada (i creia que merescuda) jubilació. Just la que ara trobava a faltar.

Va arribar un dia que es va veure en la misèria. Passava gana, pidolava, remugava més que mai i els veïns l’odiaven amb renovades energies. S’ha de dir que fins feia relativament poc la Dècima no n’havia tingut, de veïns. Abans vivia a deu confortables minuts a peu del poble, però ara fa uns anys al voltant de la seva barraca envoltada de bosquet va sorgir, com els bolets, tota una colònia de casetes unifamiliars adossades.
I amb l’aparició dels veïns es va acabar la vida tranquil·la de la Dècima.
Adéu als vols nocturns sobre l’escombra.
Adéu a les pocions pudents i/o explosives.
Adéu a les danses nua a la llum de la lluna i a les invocacions a la llum de la foguera.
Adéu a tot allò que la feia bruixa de conta de fades. Bruixa, al cap i a la fi, de les “de sempre”.

I així va ser com, cansada de ser una estampa passada de moda, la Dècima va intentar acabar amb el seu infortuni. Va consultar tots els seus llibres i va exhortar tots els esperits que coneixia.

Si hagués estudiat, la Dècima hauria sabut que és molt poc recomanable intentar encanteris que afavoreixin la pròpia situació. I menys encara si es fa en termes tan poc concrets com ara “vull ser una bruixa de les d’ara”.
Però la Dècima mai va anar a Hogwarts, i aquesta lliçó l’ha hagut d’aprendre pel mètode empíric, com totes les altres. Però sobre les pròpies carns els errors són molt cars de pagar.

Perquè és així, víctima de la seva pròpia màgia, que la Dècima ha acabat treballant per un sou irrisori omplint la franja de l’horari intempestiu d’una cadena privada de televisió local. Cada matinada es planta davant la càmera i llueix el seu millor somriure benèvol (el mateix que paga en còmodes terminis a una clínica franquiciada) fins que tota la musculatura de la cara li queda encarcarada. Els seus dits, retorçats per l’artritis, remenen les cartes i les disposen en combinacions capricioses. I llavors reinventa les quatre frases ambigües de torn i acomiada ràpid la trucada abans l’interlocutor no pugui replicar-li que s’equivoca del tot.

Després de cada jornada torna a aquest minúscul pis d’extraradi que ara li fa de casa i on no fa altra cosa que buscar la fórmula que revertirà l’encanteri i canviarà la seva sort. A cada fracàs les seves passes són més arrossegades. No són només els galindons i els ulls de poll que la maten. És el pes dels còdols que arrossega la seva ànima.