SONET Nº3 fora de concurs

Et vull fer una petició compny, que segurament no serà posible. Es tracta d'augmentar o deixar sense límit el nombre de poemes. Es que ser poete, aficionat a la natura i astronom és una bomba de rellotgeria que vol esclatar en el meu cor en forma de paraules.S'em fa molt difícil delimitar cada centímetre poétic (ja se que aquesta es la gràcia del repte) però.............. es que jo crec que la poesia no es pot definit en els angles d'un títol, ni mesurar amb nombres. Esperançat que aquestm eu missatge façi algún afecte us desitjo a tots unes bones paraules.

Lluny de mi, lluny de tot allò que conec,
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.

Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.

I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.

I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...


d.

Un ull d'un déu
que tot ho veu.

Un bell forat
just i valent
allà als confins
del firmament.

Forat
ben blau
semblant
a l'orifici
ambivalent
del toma
i daca.

O de deposicions
al lloc comú.

¿Som com a femta.
O melic del món?

I jo vaig fent,
però.
gens conseqüent.

Un ull diví
tenim,
de galàxia
alleugerada;
a pams i pams
pels àngels
amidada.

Un ull ansiós
prest i lluminós.

Un ull astral
que no té cura,
-i gens procura-
d'assumptes terrenals.

Una vesprada qualsevol, en un bar,
dues mirades que es creuen, dos somriures que volen.
Dues mans neguitoses es troben, tot tremolant.
I l'Ull de Déu és allà.

L'home trist observa, de lluny,
el dolç caminar de la seva estimada
marxant, segons diu, per no tornar mai.
I l'Ull de Déu és allà.

Fa un dia assolellat, i vora el riu
un nen petit fa una nova troballa,
la lleugeresa i colorit d'una papallona volant.
I l'Ull de Déu és allà.

El nou ric gaudeix del fruit de l'estratègia
que l'ha fet un home temut i important
mentre les seves víctimes ploren de ràbia.
I l'Ull de Déu és allà.

El jugador més famós empenta la pilota
amb un toc suau de destresa subtil.
Milers de somnis s'esquincen, milers es realitzen,
i l'Ull de Déu és allà.

L'infant escanyolit mira al seu voltant,
casa i vila en cendra, runes d'una guerra.
La pena és tan gran que no pot ni plorar.
I l'Ull de Déu és allà.

Miralls a l'espai

Vas dir-nos una nit, que la teva força coneixeríem quan l'espai fos casa nostra. És arribada l'hora, i el teu esguard ens colpeix els sentits. No sóc capaç de copsar la teva obra, i sé que puc observar-te en el mirall etern, perdut en l'espai, vigilant-nos sense actuar, perquè no està a les teves mans fer-nos més camins planers, els hem de fer nosaltres, i aprendre a cercar la teva mirada, aquella que ja hem trobat, enllà de les estrelles.
I ara ens dius que ja no hi ets, que allò que veiem és sols el record del que va ésser, del que podria haver estat, i ja no és.
Però no podrem deixar d'admirar-te, el teu fons blau, el teu contorn marró. Els teus verds eterns, inapreciables.
M'és impossible deixar de mirar-te, tot cercant dins del cor la pregunta oblidada que tantes nits m'ha rosegat l'enteniment, fins gairebé perdre'm. I ploro, perquè sé que no tinc cap resposta, que no rebre... cap resposta. Ni jo, ni cap de nosaltres. I ploro també fins molt endins, perquè voldria ser aquell que enfront la teva utòpica mirada, el genoll li calgués doblegar, i poder dir a tots els que hem seguit la teva promesa, que per fi t'han vist plorar davant d'un mirall a l'espai.

Si trobes una mirada
extraviada en l'infinit
podria ser meva o teva,
o potser la d'una estrella
morta o de dol adormit,
dins el forat ronc i obscur,
o un estel negre exhaurit
quan s'ha fet cendra la llum.

Si trobes una mirada
perduda, o una estrella
moribunda, o la llum
solitària, envia-me-les!

Si trobés en la mirada
errant tan il·limitada
bellesa o diafanitat
finita, com el misteri
dels teus ulls -uns formiguers
de llum, i ombres que es dilaten-
les pupiles que m'atansen
                             a l'univers...
si la trobés...

-veig, veig

-què veus?

-un ou ferrat irisat...

-un ull?
o potser un forat?
un gran buit acolorit
jo diria que vapor amb pols de guix
o un cel d'un jorn que mor
també podria ser un engany
una imatge plana en 3D
o l'aurora polar
vista desde Venus o l'àtic del davant
galàxia o fum d'un ron cremat
o més et dic
l'entrecuix fosforecent
d'una senyoreta incandescent,
l'he encertat?

I a dins
on tot és clar i l'or es fon,
se'n va l'orgull absurd i l'ego bla.
Pom de blaus, encens de llum,
i el gust
de l'origen radiant,
del riure pur.

I arran
del negre fimbrament de fum,
acarbassat amb sang
de déu discret.
Estany
d'aigua d'esclat,
besllum encès;
floreix la rosa dins de l'univers.

Alè
del temps, i un sol que se n'ha anat;
cargolament del buit, i el bosc del fred;
saltiró de l'espín miraculós,
un joc, un cop, un prec, un crit, un vers.

Si fos
la vibració, sols, del no res,
el llibre antic dels astres de la nit,
a l'últim mot hi hauria el traç més dolç,
i el bleix feixuc del Sol que mor al llit.

Si fos
l'entendriment de la gelor,
la resposta a aquells ulls clavats amunt,
l'espai seria mot, i el buit perfum,
i el temps anhel, i el so de l'aire brum.

Avui et parlaré de l'espai,
del que veuen els nostres ulls.
Curiós, tan esquifits al nostre món,
em arribat a l'ull de la més alta immensitat.
Ull que de tan transcendent... per nosaltres
se'ns torna insignificant, inabastable.
Tan diminuts i tan distants, els nostres ulls fragmentats
en mil i un bocins de plors que regalimen com rius de ràbia.
Dissortades mirades les nostres !:
mars que ens separen, horitzons trinxats,
esquarterats, dessagnats..., i fosses marines per escrutar
amors mutilats, països amuntegats, éssers trepitjats,
altament controlats... per estranyes raons d'estat.
I allà dalt, qui... ?, què... ?, com... ?, quan...?, per què ...?;
un ull distant que dorm sota el silenci imperial del cosmos.
I aquí baix, els altres ulls, els panòptics concrets :
l'objectiu d'un paparazzi, les càmeres als bancs...,
i el gran angular per estampar aquella catedral
que també dorm sota un silenci imperial.
Tot sota control i imatges. Vigila i venceràs.
Qui més ens està aguaitant...?
Tot fotografiat, fins i tot l'inaccessible.
Jo no vull solcar l'univers !; amb tot, un filó d'esperança :
només vull baixar caminant al carrer dels teus ulls,
allà on la mirada perduda m'indiqui que ja puc, o no...,
accedir a allò abordable:
el teu minúscul i superb espai,
el teu petit cos somrient i solemne.
De menut volia ser astronauta, de jove astrònom
fins que vaig saber que no calia anar tan lluny
per cercar-te.

Placenta de l'univers
amanyagues llavors
d'estel embrionàries,
obres pas dins la foscor.

Inicis de llum esclaten
cerquen l'aire per sorgir,
amb passió desfermada
esmicolen vestigis de melangia.

Il·lumines la nit del temps
que solca nous fills celestes
per abrivar somnis meditats
amb cura i dolor d'absències.

Tancar el pou d'una memòria
gastada pels records antics
renéixer en gespa humida
i bells somriures.

Ull del cel, rutilant,
brilles lluny dels humans.

Gran pupil·la, blau celest,
ets estrella d'univers.

Fins contorns d'ull humà
dalt de l'òrbita estel·lar.

Et compons de planetes
com si fossin blanques perles.

No ets diferent pas de mi:
com el viure tindràs fi.

Milions d'anys t'han bastit,
però el teu temps és finit.

Titil·les al firmament
amb galàxies en lluïment.

Enjoiat per les estrelles,
ets diàfan, tant com elles.

Ancorat a l'espai
ets dins l'òrbita sideral.

La bellesa que et conforma
és immensa, i ens astora.

El pregon existir
del teu ésser fa estremir.

Ull del cel, rutilant,
brilles lluny dels humans.

Gran pupil·la, blau celest,
ets estrella d'univers.

Fins contorns d'ull humà
dalt de l'òrbita estel·lar.

Et compons de planetes
com si fossin blanques perles.

No ets diferent pas de mi:
com el viure tindràs fi.

Milions d'anys t'han bastit,
però el teu temps és finit.

Titil·les al firmament
amb galàxies en lluïment.

Enjoiat per les estrelles,
ets diàfan, tant com elles.

Ancorat a l'espai
ets dins l'òrbita sideral.

La bellesa que et conforma
és immensa, i ens astora.

El pregon existir
del teu ésser fa estremir.

Ull del cel, rutilant,
brilles lluny dels humans.

Gran pupil·la, blau celest,
ets estrella d'univers.

Fins contorns d'ull humà
dalt de l'òrbita estel·lar.

Et compons de planetes
com si fossin blanques perles.

No ets diferent pas de mi:
com el viure tindràs fi.

Milions d'anys t'han bastit,
però el teu temps és finit.

Titil·les al firmament
amb galàxies en lluïment.

Enjoiat per les estrelles,
ets diàfan, tant com elles.

Ancorat a l'espai
ets dins l'òrbita sideral.

La bellesa que et conforma
és immensa, i ens astora.

El pregon existir
del teu ésser fa estremir.

Ull del cel, rutilant,
brilles lluny dels humans.

Gran pupil·la, blau celest,
ets estrella d'univers.

Fins contorns d'ull humà
dalt de l'òrbita estel·lar.

Et compons de planetes
com si fossin blanques perles.

No ets diferent pas de mi:
com el viure tindràs fi.

Milions d'anys t'han bastit,
però el teu temps és finit.

Titil·les al firmament
amb galàxies en lluïment.

Enjoiat per les estrelles,
ets diàfan, tant com elles.

Ancorat a l'espai
ets dins l'òrbita sideral.

La bellesa que et conforma
és immensa, i ens astora.

El pregon existir
del teu ésser fa estremir.

Ull del cel, rutilant,
brilles lluny dels humans.

Gran pupil·la, blau celest,
ets estrella d'univers.

Fins contorns d'ull humà
dalt de l'òrbita estel·lar.

Et compons de planetes
com si fossin blanques perles.

No ets diferent pas de mi:
com el viure tindràs fi.

Milions d'anys t'han bastit,
però el teu temps és finit.

Titil·les al firmament
amb galàxies en lluïment.

Enjoiat per les estrelles,
ets diàfan, tant com elles.

Ancorat a l'espai
ets dins l'òrbita sideral.

La bellesa que et conforma
és immensa, i ens astora.

El pregon existir
del teu ésser fa estremir.

Ull del cel, rutilant,
brilles lluny dels humans.

Gran pupil·la, blau celest,
ets estrella d'univers.

Fins contorns d'ull humà
dalt de l'òrbita estel·lar.

Et compons de planetes
com si fossin blanques perles.

No ets diferent pas de mi:
com el viure tindràs fi.

Milions d'anys t'han bastit,
però el teu temps és finit.

Titil·les al firmament
amb galàxies en lluïment.

Enjoiat per les estrelles,
ets diàfan, tant com elles.

Ancorat a l'espai
ets dins l'òrbita sideral.

La bellesa que et conforma
és immensa, i ens astora.

El pregon existir
del teu ésser fa estremir.

Bones, ja arriba l'estiu eh. Potser escrivint tant aixuguem aquesta calor (eh deomises) (jo estic igual).

Jo tinc un dubte: es podria presentar els poemes x sense ésser foram de concirs i que el jutge escolleixi el que entra en concurs...
no se potser és una mica enrevesat.

Espero resposta

L'ESPAI QUE ES MOU

pas a pas en l'espai caminava
com ploma frágil que es pot trencar
en un instant em vaig enamorar
la volia besar mentres ballava.

aquella mena de llavis de vida
que váhate ven amb un cor gelat
cos que semblava tan abandonat
es contrau i expira callada.

canta amb piano una balada
que silent es fica dins del cor
com aquella atrevida mirada.

que cada nit l'espai va retallan
i amb paper maixer dibuixa un cor
un cor que batega en el meu instant.

instants atravesen la mirada
desde el meu turó reflex en calma
una idea de pintar la vida
el no res i el cel blau com vulguis.

en la destrucció una llum cantada
rosa obrint-se bella poc a poc
moments nous als fons de la mirada
secrets per guardar en aquest lloc.

un naixement místic que observant
és aquell ull que roda dominant
cada partícula está explotant.

foc de natura que no va cremant
pel mantell negre sempre van volant
partícules de sentimientent estimant.

he mirat tota la seva vida
s'han fos en un la llum i la foscor
cauen les fulles del temps, dolor
mirant l'espai en la meva mirada.

en el cel calidesa gelada
que topa amb un amor trencardor
d'estel frágil que vol ser traïdor
fugir de l'ombra ennegrida.

no et deixis decaure cansada
el teu rostre ha de perdurar
en aquella nit sense fredor.

en la teva pupil·la el viure
com el quadre jove que vaig pensar
i enmig de tot la meva vida.

són llavis de porpre durada
els que ara beso en la nit callada
com un degoteig de frágil vida
que es torna una sensación sólida.

recorrer la gota convidada
que plora amb la seva mirada
mulla el pit a cada bategada
que queda en l'espai dibuixada.

com l'alè d'aquell sentiment d'amor
que fa añejar les paraules
i les abraça amb dolça dolçor.

espolsant de vidre aquell temor
que trenca totes les esperançes
i enfonsa aquell desgraciat cor.

sobre la gesta negre anem parlant
sobre aquells records del jove pasat
estrella amb estrella i tot recordat
mínima infinitat un instant.

la veu de l'home ja va callant
nosaltres eterns l'hem observat
la seva existencia ha acabat
el batec del cor cor ja va davallant.

i quan només quedi la buidor
l'esclat de la força del gran amor
serà només per als meus llavis.

i el besaré amb un gran honor
encenen el seu pit amb valor
calla amor, siusplau no em parlis.

tot recordante aquella mirada
que desde l'espai em va enamorar
que després vaig tenir que oblidar
la seva parla em dava vida.

va esclatar amb una cavalcada
el seu cor, el meu cor, es van trinxar
en estrelles que em van esgarrintxar
i bategava a cada volada.

de tu en el silenci vaig parlant
i marco en l'espai les balades
vaig estirant i estirant l'instant.

i es trenca mentres el vaig observant
com el meu cor que tantes vegades
fred i lentamente m'ha anat matant.

allà en el cel m'estas esperant
com coloma blanca missatgera
sospesa en la matinada sincera
et vas alçant quan tot va gelant.

més enllà de l'horitzó penjada
sol has capturat un miler de cors
mirades ingents et fan els honors
i bateguen en a cada negre onada.

explota tota una creació
records, imatges que han de venir
atravesante el temps en sensació.

dolça però amarga, imaginació
te uns llavis que hem fan sentir
una abraçada de pasió.

és un ull, una dolça mirada
manega tot l'espai que m'envolta
tot ho observa semore atenta
al més mínim moviment de la vida.

la seva virginitat alçada
per damunt de la negre revolta
lluita per pujar aqueixa costa
el silenci la té encadenada.

els seus llavis sobren amb un peto
miles de partícules en unió
vides blanques en imaginació.

del roig al blau es fa la pasió
i es desfà lentamente la suau cançó
al final s'acabarà l'il·lusió.

desde aquesta pura mirada
l'espai observa el cel cada dia
i besos de colors ens envia
desde el no res sorgeix la vida.

i esclata tot en mil sensacions
polsim de records per vendre i pasats
esteles, colors que no estan oblidats
cada nit al mirar mil emocions.

i sobre mi s'obre l'eternitat
i a poc a poc va cloent la foscor
sobre el meu cos d'esperança envenat.

ja tot és un batec ilusionat
cada detall és un tresor d'amor
paraules, silencis, tot neix callat.

trobaré amor en teva mirada
aquell tresor que tant s'amagava
i diantre teu, batec cavalcava
cada partícula era vida.

el teu cos càlid m'abraçarà
i per l'espai em portarà volant
trencant el silenci tot cridant
la nostra carn càlida somiarà.

i els llavis de foc, ambdós s'uniràn
i l'univers vencer explotarà
i sempre amor ens estimarem.

postres ulls ja mai més ploraràn
el nostre amor lliure viurà
junts entre les estrelles volarem.

en l'espai avui canta l'amor
el seu instant esta cansat
malgrat poc haver caminat
en el neixement de dolçor
no hi ha llum que et causi dolor
closa s'ha obert la mirada
dominant sempre com vida
sota el mantell negre perdut
eternitat no t'han vençut
na brillantor regalada