Sense valor (Memòries amnèsiques, I; 1)

-Quina llàstima acabar així. De fet, fas més bona cara que viu. Algú de la funerària et deu haver donat dues bufetades ben donades per canviar-te l'expressió de mala llet. Cap veí ha volgut venir, em sap greu. He vingut jo com a representant de l'escala perquè sé que ningú vindria a donar-te l'últim adéu i perquè no tenia res més millor a fer. I pel que veig tampoc tenies família i si la tenies tampoc han pogut, o volgut, venir. També em sap greu. Vivíem porta per porta i mai a la vida t'havies molestat a dir-me res. Si em senties al sortir, miraves per l'espiell, i si per mala sort t'ensopegaves amb mi esbufegaves com un gos rabiós. Si pujava les escales mig extenuada carregada com una mula amb les bosses de la compra, em donaves una empenta per apartar-me. Antònio, l'escala fa un metre d'ample, tu creus que eren maneres? Tenies molt mala bava. Recordo el dia que el nen del quart et va venir a vendre una bossa de cacauets, per recaptar diners pel viatge de fi de curs, et vas posar a cridar com un beneit perquè t'havia despertat de la migdiada. I eres molt brut. Molt i molt brut. Higiene zero, segurament perquè vivies sol; evidentment no t'agradava la dutxa, i encara menys treure la pols. He suportat la pudor aguantant-me la respiració en el tros de replà que hem compartit fins el dia d'ahir, i reconec que la planta aròmatica tenia que veure amb la mala olor que emanava de casa teva. Verge Santa!, quina flaira més desagradable. Alguns deien que tenies aquella malaltia, aquell síndrome dels "diumenges" o alguna cosa així. Ostres noi, tenies merda per parar un tren, em fremia al veure la quantitat de llaunes i cuques que es passejaven per l'entrada de casa teva quan l'obries o tancaves d'una revolada. I per si ho vols saber, també venien a visitar-me, les cuques dic, ni elles volien viure amb tu! Sempre m'havies semblat una persona indolent, un desgraciat, esquerp i malcarat. Com si tota la teva vida haguessis sigut un home gran, em costa imaginar-te de petit o d'una altra manera.
Perdona Antònio, no tinc més paraules per tu i les que he tingut ja veus quines són.
Sort per allà a on vagis. A veure si els de la brigada municipal venen a passar el trasto aquell que neteja els carrers per casa teva.

Un home vell, de faccions afables però amb uns ulls tristos, caminava indolent dirigint-se al cementiri de Malgrat. Portava una carta a la mà, rebregada de tant llegir-la. Quan va arribar al nínxol de la Concepció, es va asseure extenuat al pedrís i va començar a llegir-la en veu baixa.

Estimada Concepció,
Mai vaig poder dir-t'ho mentre eres viva. Ara que el temps se m'està acabant, vull expressar-te el que ha estat per a mi, viure la vida sense tu.
Ja fa temps que vaig jubilar-me, però de tant en tant, quan el metge del poble esta col·lapsat, encara exerceixo la medicina.
Fa uns mesos vaig visitar la filla del teu nebot que tenia molta febre. Quan en entrar a la cambra la vaig veure, una forta fiblada va travessar-me el cor, fent-me fremir de dalt a baix. Aquell rostre de marcada pal·lidesa era igual que tu i m'observava amb els mateixos ulls grossos que tant m'havia estimat. No vaig poder contenir l'emoció i vaig explicar als seus pares que t'havia conegut fa molts anys i m'havia semblat veure't en la imatge de sa filla. Van observar-me amb tendresa, com es mira a un vellet que repapieja.
En arribar a casa vaig començar a escriure aquesta carta per demanar-te perdó, pel mal que involuntàriament et vaig causar, i explicar-te la pena que m'ha anat rosegant per dintre durant tants anys.
Recordo l'última vegada que et vaig veure. M'esperaves a l'estació com cada dia; estaves preciosa, la teva silueta delicada i aquells ulls que em somreien plens d'alegria, mai més els he oblidat. Jo vaig baixar del tren amb la cartera plena de llibres de medicina. Aquell dia, el que més em pesava, era la conversa que havia tingut la nit passada amb el meu pare. Ja feia temps que em turmentava, dient-me que et deixés, que no eres prou per a mi. Jo no volia ni sentir-ne a parlar. Però
mai m'hagués imaginat aquell ultimàtum. Em va dir que o em casava amb la Maria, la filla del notari, o em desheretava.
Tu vas adonar-te de seguida que no estava bé i després de fer-nos un cast petó ens varem asseure al banc de la placeta, aquell que quedava una mica amagat i on no ens sentíem observats.
- Mira Pere, he portat cacauets. Menja'n uns quants que fas cara de cansat.
Jo mirant-te al ulls, vaig cometre l'error de confessar-te el que m'havia dit el meu pare. Com vaig poder ser tan inconscient?
En sentir-me, la cara se't va enrojolar, i fugint d'una revolada, vas dir-me entre llàgrimes que no volies que em desheretessin per culpa teva. No podia localitzar-te Temps més tard, el teu germà, va dir-me que t'havies casat amb un comerciant de Malgrat. Quan vaig saber que t'havies mort de part,vaig creure que em moria. Jo em vaig casar amb la Maria, cap dels dos no hem estat feliços.

Aviat em reuniré amb tu amor meu, i ningú podrà separar-nos mai més.

Pere

Un home vell, de faccions afables però amb uns ulls tristos, caminava indolent dirigint-se al cementiri de Malgrat. Portava una carta a la mà, rebregada de tant llegir-la. Quan va arribar al nínxol de la Concepció, es va asseure extenuat al pedrís i va començar a llegir-la en veu baixa.

Estimada Concepció,
Mai vaig poder dir-t'ho mentre eres viva. Ara que el temps se m'està acabant, vull expressar-te el que ha estat per a mi, viure la vida sense tu.
Ja fa temps que vaig jubilar-me, però de tant en tant, quan el metge del poble esta col·lapsat, encara exerceixo la medicina.
Fa uns mesos vaig visitar la filla del teu nebot que tenia molta febre. Quan en entrar a la cambra la vaig veure, una forta fiblada va travessar-me el cor, fent-me fremir de dalt a baix. Aquell rostre de marcada pal·lidesa era igual que tu i m'observava amb els mateixos ulls grossos que tant m'havia estimat. No vaig poder contenir l'emoció i vaig explicar als seus pares que t'havia conegut fa molts anys i m'havia semblat veure't en la imatge de sa filla. Van observar-me amb tendresa, com es mira a un vellet que repapieja.
En arribar a casa vaig començar a escriure aquesta carta per demanar-te perdó, pel mal que involuntàriament et vaig causar, i explicar-te la pena que m'ha anat rosegant per dintre durant tants anys.
Recordo l'última vegada que et vaig veure. M'esperaves a l'estació com cada dia; estaves preciosa, la teva silueta delicada i aquells ulls que em somreien plens d'alegria, mai més els he oblidat. Jo vaig baixar del tren amb la cartera plena de llibres de medicina. Aquell dia, el que més em pesava, era la conversa que havia tingut la nit passada amb el meu pare. Ja feia temps que em turmentava, dient-me que et deixés, que no eres prou per a mi. Jo no volia ni sentir-ne a parlar. Però mai m'hagués imaginat aquell ultimàtum. Em va dir que o em casava amb la Maria, la filla del notari, o em desheretava.
Tu vas adonar-te de seguida que no estava bé i després de fer-nos un cast petó ens varem asseure al banc de la placeta, aquell que quedava una mica amagat i on no ens sentíem observats.
- Mira Pere, he portat cacauets. Menja'n uns quants que fas cara de cansat.
Jo mirant-te al ulls, vaig cometre l'error de confessar-te el que m'havia dit el meu pare. Com vaig poder ser tan inconscient?
En sentir-me, la cara se't va enrojolar, i fugint d'una revolada, vas dir-me entre llàgrimes que no volies que em desheretessin per culpa teva. No podia localitzar-te Temps més tard, el teu germà, va dir-me que t'havies casat amb un comerciant de Malgrat. Quan vaig saber que t'havies mort de part,vaig creure que em moria. Jo em vaig casar amb la Maria, cap dels dos no hem estat feliços.

Aviat em reuniré amb tu amor meu, i ningú podrà separar-nos mai més.

Pere

De retorn al meu poble, li escric un missatge breu al mòbil. Segueix en peu l'oferta d'allotjament? Em sento cansat i sense forces per seguir conduint. Els ulls miops tampoc ajuden massa quan és negra nit, com ara. La resposta no es fa esperar i és afirmativa. M'aturo, tot i que queda poc, en una àrea de servei de l'autopista. Fa estona que les capcinades momentànies són constants. Un refresc de cola, servit a contracor, les evitarà. Igual que l'exigua tapa de cacauets que l'acompanya, que sembla ser obligatòria en cada molesta consumició. Pago i sóc indolent amb la cambrera: li deixo propina pels serveis no prestats, encara que m'extenua aquesta desgana seva...

M'espera davant de la porta, en pijama i plantofes, amb un nou pentinat. La trobo tan atractiva com mesos enrere. Em fa passar al menjador després d'abraçar-me i en uns segons ja té la taula parada, amb un sopar que em reconforta. Parlem i somriem, com solíem fer, com sempre hem fet, fins i tot en acabar el meu silenci. M'ha preparat, malgrat tot, el sopar amb amorosa cura i l'habitació de l'Anneta perquè estigui còmode.

Ja al llit, penso en tot allò que li diré: disculpar-me, primerament, de la meva actitud de mudesa, de l'espantada, de les setmanes posteriors plenes de silenci i defugint tot contacte, fremint per sentir-la a prop i, alhora, refusant qualsevol mostra d'amor. En segon lloc, agrair-li aquest tracte condescendent, aquesta atenció de companya fidel. Sé que ha sofert durant aquest aïllament, que ha intentat per tots els mitjans de recuperar-me i seguir la nostra història. Finalment, demanar-li perdó i tornar-li amb tendresa la tendresa que em mostra, la que em provoca la seva presència. Però no sóc capaç de llevar-me i apropar-me a la seva cambra, destorbar el seu son i dir-li tot això a cau d'orella, perquè Anneta no es desperti. Al contrari, segueixo en vetlla durant força més temps, fins que m'adormo.

Al dia següent, una tassa de cafè amb llet m'espera a la cuina, junt amb l'alegria dels seus ulls i el somriure d'Anneta en veure'm de nou. He predut l'oportunitat de parlar-li amb franquesa, i ho sé. Reprendré el meu trajecte en breu, després d'aquesta nit sota el mateix sostre, només separats per un trist envà, sense valor per disminuir-ne la distància.


Ayurveda

Si estàs llegint aquesta carta voldrà dir que ha arribat el moment. Probablement no serà l'únic, ni el darrer, però això no té importància perquè cada cop que la llegeixis serà el moment. Sàpigues que sempre m'has caigut bé. No podia ser d'altra manera. I per molt que avui et pugui semblar cruel, hauràs d'admetre que és una crueltat que et resulta familiar. Sàpigues, també, que sempre he trobat que tenies sort, i que a vegades aquesta sort m'ha semblat injusta, però convindràs amb mi que, injustícia per injustícia, millor a favor que no en contra. Tu has pensat sempre com jo, malgrat que ara et pugui dibuixar alguna ganyota indolent a la cara llegir-ho, però creu-me; tu pensaves exactament així. I sí, també et recreaves en un pessic de crueltat.
No pensis que amb tot això pretenc justificar-me. Aquest no és un acte de venjança, és simplement un divertimento, un truc de màgia pel pur plaer de veure't fremir al seient en rebre una descàrrega elèctrica al cul.
Sé que estàs malalt. Però no et tindré pena. Ja te n'has tinguda tu prou amb la teva hipocondria. T'has autocompadit des que eres un cacauet al ventre de ta mare que, ves per on, també era la meva.
Ho confesso, somric només d'imaginar-me la teva cara ara. T'hauran dit que no tens germans o, si et donen gaires explicacions, que va morir de petit en un accident. I tu ho has assumit tal qual. És clar, no et queda altra que creure el que et diuen des que vas oblidar que estàs malalt. Per fi malalt de debò. Doncs sí, no t'han enganyat. El teu germà, el nostre germà, va morir de petit. Això és veritat. El que no és tan cert es que fos un accident. T'explico; tu i ell éreu al terrat de ca l'avi. Els pares sempre ens deien que no hi pugéssim, recordes? No, és clar, et van diagnosticar demència. No ho pots recordar. Doncs sí, éreu al terrat, i ja aleshores tenies certa predisposició a fer malifetes. No et va costar convèncer-lo d'enfilar-se al teulat, i un cop allà, el vas importunar fins fer-lo plorar; acusant-lo de cagat, de ser massa obseqüent. Sempre el feies plorar, però aquell dia es va rebel·lar. Qui ho havia de dir, eh? El cagat submís! I se't va llançar a sobre amb foc als ulls, i us vau barallar, i ell va relliscar… van dir. Però, encara que sempre ho has amagat, tu i jo sabem que ell no va pujar sol al teulat, i que no va lliscar, perquè tu i jo hi érem allà. I quan el metge em va diagnosticar demència vaig saber que ho oblidaria. I no, no vull lliurar-me d'aquesta càrrega. No vull oblidar-ho. Per això se'm va acudir, o se't va acudir, aquesta darrera jugada, aquesta carta a mi mateix. Un xic cruel, d'acord, però sempre ha estat el meu estil. Digues-me, em sento culpable ara?

Les primeres notes em fan fremir. Torno de passar la tarda amb vosaltres. Encara plou. I ara continuo explotant la vessant masoquista de mi mateix i poso a la cadena de música el el disc compacte que tant t'agradava, que omplia la casa fins que extenuava les oïdes. El meu primer regal d'aniversari va ser un poemari inspirat per les setze cançons que integraven el doble disc. La que sona és la segona del primer disc: Blackbird. Com començava el poema?
Ales de fosca obscuritat
Baten en el cel del demà
I em porten l'esperança
De somniar-te.
O alguna cosa semblant. Seré indolent i no rebuscaré pels calaixos per trobar el poema entre els fulls esparsos. Confio en la memòria. I frueixo de la música i dels records, que vénen de mica en mica, tot escoltant-la. He ajudat la Joana a fer els deures de matemàtiques i el conte de Sant Jordi, que era el motiu principal de la visita, mentre la Maria es moria de ganes de botar-me a la falda. Mira què he trobat fent neteja!, has dit entusiasmada. I he temut el pitjor. Les primeres imatges? Un vespre al McDonald's del poble. Un Sundae en primer pla, recobert de cacauets esmicolats, una boca desdentada, uns crits dins de la construcció que serveix de vàlvula d'escapament per a l'adrenalina dels nens i per a l'estrès dels adults. La Maria reclama l'atenció picant la bombolla gegant de plàstic, la Joana obre la boca davant de l'objectiu i l'omple amb una cullerada de gelat... Records que són bufetades, que em deixen a punt del plor. Ara sí que ploro, m'he aguantat fins ara; he sabut capotejar les teves paraules, les teves indirectes. Fins i tot la darrera abraçada. Ploro mentre Mike Oldfield toca el piano, el piano més trist que mai hagi escoltat, el que s'ha lligat a tu i als teus records.

Avui tornem a ser quatre a taula, com en l'època d'aquells versos, i la conversa de la Joana és contínua, se la veu exultant, deixa que li acariciï la mà i es rebel·la quan indiques que és hora d'anar a dormir. Somiquegen però no es queixen gaire estona. Tres paraules meves basten per fer-les anar al llit. I les acotxo i les beso i els desitjo bona nit i apago el llum i deixo la porta oberta com de costum. La conversa canvia ara. Esdevé tensa, fins a cert punt incòmoda perquè sembla que jo sigui el culpable de la teva soledat d'ara, però parlo poc i pregunto més de tu, per defensar-me. I m'acomiado deu minuts més tard, entre badalls, que no acaben de ser reals. M'estic entristint lentament, cada cop més, i no vull que vegis que em dol veure-us de nou. I torno a casa amb el disc compacte dins del cap, al costat mateix de la pregunta que m'ha rondat tota la vetllada i no t'he sabut formular: per què em vas abandonar i vas deixar-me a la intempèrie si encara ens estimàvem?


d.

Recreació literària inspirada en un cas real
d'Abús Sexual en la Infància



      Hola, pare. No sé ben bé si formo part del clan familiar que s'ha reunit en la sala de vetlla del tanatori, al voltant del teu cos sense vida. Alguns intentaran culpabilitzar-me d'aquesta mort que mai he desitjat. Però no, tinc molt clar que aquí només hi ha hagut una víctima, i he estat jo.

      Al matí, quan m'han comunicat la teva defunció, he sentit la necessitat de venir. Durant molts anys, havia seguit el camí del silenci, considerant que era el més fàcil i m'havia equivocat. Fa uns mesos vaig atrevir-me a comunicar a la mare i als germans que vaig patir abusos sexuals quan era nen i que tu eres l'agressor. Ara que ens han deixat sols, en vull parlar amb tu, sense avergonyir-me dels meus sentiments.

      De petit, recordo que fremia davant la possibilitat que algú descobrís el que estava passant. La por em suggeria callar. Com explicaria quelcom dolent que estava relacionat amb el meu pare? Com expressaria allò que jo mateix no entenia? Temia que la meva paraula enfront la d'un adult no es tingués en consideració i que el futur fos encara pitjor.

      Recordo encara un somni infantil repetitiu. Jo subjectava un bol ple a vessar de cacauets i tu n'estaves menjant. El deixava anar amb el seu conseqüent escampall al terra i tu em miraves atònit. Era evident que a la vida real no hagués estat capaç de fer-ho per evitar l'escridassada posterior. Ara penso que aquest somni m'estava dient que calia que em rebel·lés a la submissió a què em tenies sotmès. I no ho vaig fer, encara.

      Desitjava ser un adult. Creia que d'aquesta manera se m'acabarien els temors i les inseguretats. Però anava errat. M'he passat la vida creant-me d'altres dificultats per tal de disfressar el meu únic i veritable problema, he pretès sepultar la realitat i no me n'he sortit massa bé. El teu delicte ha prescrit, però les seqüeles que has deixat en mi no són indolents. Has convertit la meva existència en quelcom irreal i deformat. Vaig arribar a creure que l'accés a la vida normal era una utopia. Però, mai és massa tard. Mai. Tots trobem el nostre túnel que cal que travessem, però sempre hi ha una llum al final. El grup d'ajuda mútua ha estat la meva llum.

      No t'odio, però pensar que sóc fill teu em provoca tristor, per això ploro ara que t'estic mirant. Els sentiments actuals són presoners del passat. Malgrat tot, mai he sentit la necessitat de venjança. Segurament la inseguretat amb què he viscut al llarg de la meva vida han extenuat les meves ànsies de revenja.

      No et puc perdonar. Fer-ho significaria eximir-te d'una culpa que et pertany. Cal que te l'emportis allà on vagis.

      Només em resta dir-te adéu per sempre. Espero que l'haver-te abocat aquestes paraules m'ajudin a esdevenir una persona més completa i més feliç.

-Llavors, és definitiu?

Jo mire de mostrar-me indolent per tal de no sanglotar. Faig algunes inspiracions profundes acarada a la finestra, d'esquenes a ell. Quan no vull pensar que quelcom és definitiu o impossible, em dic que hi ha una alta o baixa probabilitat que passe o que deixe de passar. Ara hi ha una probabilitat molt baixa que torne a contemplar la seua muntanya des d'aquesta finestra. Passa un cúmul arrodonit que em recorda una carabassa del rabaquet com les que ell planta al tros de darrere de la casa. A poc a poc, el núvol va allargassant-se i acaba semblant un cacauet de dos grans, dels del collaret .

No vull pensar en la magnitud de la pèrdua que em ve a sobre, i com més ho intente, més gran em ve la situació. La pregunta li ha eixit amb una veu gutural. És pena, ho sé. Però ara em cal endinsar-me en allò meu, seria una temeritat compadir-lo.

Just avui fa dotze anys que jo baixava del tren fremint d'impaciència. Ens havíem conegut per casualitat pels correus electrònics i els incipients xats des de les nostres respectives universitats. Era més gran del que imaginava, més atractiu també. Em va fer por i per dins vaig dir: "no". Però un cop a la platja tot va canviar. Va estar el petó i la manera d'abraçar-me. Me'l va fer de moment, obrint molt els llavis i posant la llengua ben a dins de la meua boca sorpresa. I em va abraçar amb el cos sencer fins que tota jo vaig esdevenir un sí. Quan ens acomiadàvem, em va tornar a abraçar al temps que amb les mans m'obria lleugerament les natges per sobre la roba. Vaig seure al tren de tornada xopa i extenuada com si en comptes de passejar haguéssem passat la vesprada fent l'amor.

Sempre hem evitat parlar de la seua esposa. Sé que mai l'abandonarà per mi. Quan rellegisc molts dels nostres correus, em semblen inacabables cartes d'amor on ens hem expressat amb total llibertat. Si certes qüestions no les hem abordades, senzillament és perquè no hem volgut.

Jo he madurat amb ell. Ell ha envellit amb mi. No l'he enyorat quan no hi era perquè sempre l'he tingut, o almenys he tingut la part d'ell que més necessitava: les paraules d'amor, la il·lusió de cada divendres, les escapades per Europa i, per damunt de tot, la intimitat. Però vull començar de nou, he de fer altres coses. El cas és que en endavant l'enyoraré de debò.

Ara que estic abandonant-lo mentre m'acomiade de la muntanya, m'adone que en dotze anys a penes hem parlat de política, ni de cinema, ni de música... A penes hem parlat de res alié al que fóra estrictament el nostre món propi.

Li dic adéu amb els ulls unflats per les llàgrimes i els pits engrandits per l'embaràs. Hi ha una alta probabilitat que tinga un fill seu i una baixa probabilitat que ell mai ho arribe a saber.

Encara veig el teu rostre difuminat entre la foscor, quan vares obrir la porta. Una porta que no travessava feia anys: la de l'antiga oficina. La teva mirada era profunda i fosca com un pou, sense expressió, els teus llavis premuts en un rictus laci; la pell blanca com el marbre. Intentava comunicar-me amb tu sense aconseguir-ho. Vaig veure com t'esvanies només acostar-me, el meu cos fremí espantat. Retrocedint espantada unes passes, vaig caure forat de les escales. Aleshores em vaig adonar que estava entre llençols, suada. Què havia estat allò? Una premonició, o tan sols un somni surrealista? Havia pujat unes escales d'un edifici que feia temps que no trepitjava, unes escales que queien sota els meus peus. Una visió aterridora de la Pilar Perquè? Un desig no acomplert? Parlar amb ella per aclarir els motius que ens va portar a allunyar-nos i que ja feia fies que duia de cap?

Em feia aquesta reflexió, quan sonà el telèfon. En l'estat en que em trobava vaig dubtar si contestar. La veu de la Neus em va treure del malson per dur-me a un altre de pitjor.
La Pilar era morta.
Un cop hagué parlat amb la meva amiga, vaig començar a donar voltes per tota la casa, com una boja cridava i donava cops a la paret, acabant extenuada. Em vaig pessigar per comprovar si estava desperta o encara vivia dins un somni. El silenci que m'envoltava em feia mal i per uns moments m'hi vaig quedar atrapada.

Mai no podria parlar amb tu, dir-te tot el que va passar amb el Jaume el teu marit. La vida sovint ens posa trampes, en les qual hi perdem una mica de vida. Aquell agost, com tants d'altres en que sortíem junts tots tres, ens vàrem estimar -l'estiu dels cacauets per allò dels "ja funcionen eh!" de la nostra veïneta. La teva mare va tenir una crisi i vas haver de fer-li companyia a l'hospital. La teva germana…sí Pilar, sí, com dos adolescents, com si n'aprenguéssim de nou. Però ell no va voler deixar-te, estaves embarassada. Vaig fugir. Recordes? Mai més m'hi vaig acostar a vosaltres. Jo sé que vas sospitar el que havia passat, però no vaig tenir el valor de parlar-ne. Em sentia més enganyada que tu, s'havia aprofitat de la meva vulnerabilitat i m'havia convertit en una traïdora.
Ara que ja no hi sou ni tu ni el Jaume -amb ell mai vaig explicar-ho-, ja sé que he de fer: parlaré amb la teva filla, i li ho confessaré tot, al cap i a la fi, ella i la meva filla Judit, són germanes.
El meu secret no pot morir amb mi, són bones amigues, segur que ho entendran.

Quin ensurt, en veure't entrar per la porta!
Esperant, avorrida, el meu torn per renovar el passaport, deixava vagar la mirada... He mirat cap a l'entrada per inèrcia... Allà hi eres! Per uns moments, a causa de la roba, he pensat que m'errava, que em confonia de persona. Has somrigut amb aquell gest felí, tan teu, i he sabut que eres tu!

Han passat els anys, però no t'he oblidat.
Recordo perfectament com ens va presentar una antiga amistat marginal que jo encara mantenia, les primeres paraules creuades, la teva postura indolent, la meva indecisió, l'apropament progressiu, l'íntima sensació de què hi podia confiar, que sabies el que et feies. No recordo, en canvi, l'entorn: tot just el nom del local, el rastre humit dels gots sobre el vidre; el cendrer vermell de propaganda, que omplirem de burilles; un cacauet solitari damunt la taula, que vaig fer rodolar amb un dit; les meves mans quietes i pàl·lides, les teves morenes i expressives.
La segona trobada va ser sense testimonis. Tinc gravada a foc la nostra conversa, plena de temptejos i evasives per part meva; la teva mirada provocadora m'extenuava les reserves.
Aquell dia vaig ser a punt de dir-te que si... Havia buscat algú com tu, però en tenir-te davant, no vaig gosar.
Al costat del meu marit, m'havia tornat indecisa... Ell prenia les decisions, normalment, i jo m'havia acostumat a cedir primer, a no opinar després. Ara no sabia ben bé què fer: per un costat, suposaves una forta temptació: l'oportunitat que representaves podia ser l'única; per un altre, dubtava davant un pas tan definitiu: imagino que la meva consciència lluitava feroçment amb el desig.
La tercera vegada havia de ser la decisiva: anhelava deixar-me anar, necessitava ser convençuda... Tu ho notaves als meus ulls afamats d'esperança, a les meves espatlles derrotades, però esperaves. Al menys, això pensava jo. Llavors em vas agafar les mans i vaig sentir la fredor de les teves, aquella gelor de mort que em va trasbalsar fins a fremir. Potser el meu tremolor va semblar un assentiment, ja que vas somriure àmpliament, ensenyant unes dents de llop.
Corglaçada, vaig retirar-les. En silenci, negant amb el cap, vaig marxar. No ens vam tornar a veure...
Continuo vivint amb el meu marit.
Al cap d'uns anys de conèixer-nos, vaig tornar a sentir aquella desesperació interna: la situació em resultava insuportable! Una esposa bonica, jove i depenent d'un home vell i ric, molt ric, amb una salut de ferro... Vaig pensar en solucions dràstiques, en tu... però ja no resultaves localitzable: t'havies fos, no podia contractar-te.
Continuo sent bonica però cada vegada sóc menys jove; ell cada cop és més vell i continua sa com un roure.

Avui, quan t'he vist amb l'uniforme policial, pistola al maluc, exercint la teva autèntica professió, he comprés que el meu silenci covard m'havia rescatat d'aquell parany tan temptador, estalviant-me una condemna pitjor que la em semblava estar complint: allò que mai no vaig dir va ser la meva salvació.


Unaquimera