REPTE XXXIX

Com segurament serà "maregassa", ací el tens:




El tinent Alcover obrí la revista del cor i fullejà.

Passà ràpidament històries vulgars i habituals: el repartidor de butà i la veïna del tercer, ara ampliades amb el carnisser. Declaracions del marit: "Les banyes són una cosa ‘ dallonsis', com les dents, que fan mal quan ixen, però a la llarga ajuden a menjar".

Cridaner era l'assumpte de la marquesa amb l'exuberant donzella mulata. Deia la premsa que "es tractava tan sols d'un esporàdic i desafortunat incident". La donzella va ser ràpidament acomiadada pel senyor marquès.

Notori era l'escarot a la parròquia, a la pàgina trenta. El sagristà havia estat pillat abusant dels encants de l'Encarna. Declaracions del mossèn: "Ben bé he guipat com li clavava el ‘seculorum' dins la ‘seculera'". Declaracions del sagristà: "Un acte de caritat cristiana. M'ho ha demanat amb tanta fervor!"


Però aquella que armà més maregassa es referia al partit de l'Eurocopa. Al darrer minut, un penal decidia el guanyador. El baló va eixir fora. El davanter feu la següent revelació: " No ha estat el nerviosisme de la final, sinó el meu amor secret... El Khristov, porter de l'equip contrari... Un moment abans de donar la puntada al baló, fent-me l'ullet, m'ha dit: ‘Una nit boja, si l'erres'. I no m'he pogut resistir!"

El dia menys pensat me'n vaig a les antípodes. Us preguntareu per què.

Acabo d'aconseguir calers per desintoxicar nanos amb síndrome d'abstinència. No tenen més de 12 anys, i és clar els rebels els han omplert a dallonsis -així ho anomena el regidor Alcover: que dir drogues no queda bonic- perquè sinó un nen de 10 anys d'agressiu en té poc, i per empunyar un Kalashnikov cal tenir una mica d'agressivitat, no us sembla?

El dia menys pensat em faig eremita. De què collons fuig aquesta, us preguntareu.

De les veus d'elles, les nenes que, violades i embarassades, arriben al centre sanitari i expliquen que el general -o el soldat- de les forces rebels les feren les seves criades de dia, les seves putes de nit. No tenen més de 15 anys i viuen en una maregassa de conflictes i retrets. La família no les vol, dos boques a alimentar i cap pare a produir. La gent les refusa, total són putes, i el regidor, solidari, destina 3000 euros a ensenyar-les a cosir. I sabeu! A elles, no les van drogar, les pallisses i les violacions eren de viu en viu. Ara els queda el record, i mantenir el nen amb nous clients que les esperen a les portes dels hotels.

El dia menys pensat...

Doncs aquí va el meu relat.


EL DIA MENYS PENSAT


El capellà Agustí Montardit va sortir de casa seva, annexa a la petita capella a on durant tants anys havia donat missa al descregut poble, i sortí a l'exterior amb la mirada posada a l'infinit. "Si, ja estan a punt d'arribar". La forta maregassa del mar, unida al fort vent de llevant, donava a l'ambient un aire fantasmagòric, molt inusual per aquella zona de l'Alcover. La senyora Remei va arribar amb el cotxe, l'aparcà a on sempre i sortí ansiosament per tal d'asistir al gran aconteixement. Els dos estaven molt segurs del que passaria a continuació, però teníen idees diferents. Aviat es sabria qui tenia raó i qui no, qui havia assistit a la veritable revelació divina i qui no, però, passés el que passés i en això concidien els dos, marcaria un abans i un després en la seva relació.
Una remor llunyana va anar creixent i els seus cors van començar a bategar de debò.
I en aquell mateix moment, va arribar l'autocar. Va aparcar al lloc habitual i, efectivament, tots els turistes eren japonesos. Ella havia dit que aquest cop serien europeus. Així doncs, el mossèn havia guanyat l'aposta. Una altra vegada.
- "Casum dena! -maleí la senyora Remei- Ja n'estic fins als dallonsis de perdre, el dia menys pensat guanyaré jo!!!"

[afegir resposta]
Versió definitiva. - Jeremias Soler Giménez 20-10-2005 16:16

En Guifré camina a la recerca de mots.
El dia menys pensat els tindrà tots.
Com l'Alcover, col·lecciona veus.
Com en Llull, hi juga.
Com en Pla, les fa servir d'aquarel·les.
En els últims sis mesos, no ha fet altra cosa que avançar pel bosc, assaltar pagesos, xerrar-hi, i escriure en una llibreta paraules desconegudes...
Obsedit per un passat que s'esmuny, persegueix avis, rectories de parròquies... tot indret, persona o llibre, que pugui engrandir la parla.
I ho fa a peu, lluny del quitrà.
Arriba a Cadaqués i es posa a ploure.
El paisatge assoleix una foscor brillant.
En passar per davant del Llaner, s'adona que fora la badia hi ha maregassa.
Com una revelació, se senten les òlibes del campanar; comença a bufar el mestral.
S'agafa a un arbre, i astorat descobreix, volant damunt el blanc de les façanes, un seguit de paraules, lletres, i frases arrossegades per la rauxa de la tramuntana: "putamanyac" "lo" "dallonsis" "resclosit" "xamós"...
Tots els mots enduts com fulles a la tardor damunt la majestuositat del Cap de Creus, estenent-se ponent enllà...
I amb cada mot un llampec daurat sobre el fons atzurat del cel.
I amb cada llampec una senyera estelada.
Després es desperta i corre a engegar l'ordinador a veure quin repte han proposat avui:
"El dia menys pensat..."

Després de dir-li el nom del porc, en Tomàs arrencà la Zodiac i s’endinsà al Mediterrani, mentre les primeres llàgrimes de ràbia li relliscaven galta baix. Ell no s’ho mereixia allò, tant que l’havia estimada, i venerada, fins i tot. Dos anys no es llencen per la borda d’aquella manera, això pensava mentre el mar en calma anava deixant pas a la maregassa. La petita motora de plàstic resseguia la corba sinusoïdal de les ones, primer amb tranquil•litat, després més dificultosament. Va mirar enrere i veié la costa allunyant-se, com s’allunyava d’ell la noia de Alcover que tants plans de futur li havia fet muntar-se, dins el seu cap petit que ara considerava estúpid per haver-se’n enamorat. Ella també el considerava estúpid, per això tallava. Tants pensaments el van abstreure fins que , com qui no vol la cosa, el motor de la Zodiac digué prou, no tenia benzina. Les ones deurien superar ja els tres o quatre metres, vesprejava i el cel amenaçava tempesta. “Qui dallonses m’ha demanat embarcar-me avui?”. Tot anava tant bé i, avui, no només el deixa la xicota de la seva vida sinó que morirà ofegat. En minuts la pluja torrencial començà a negar la barca. Enfonsant-se, mirà al cel i tingué una revelació: “avui no és el meu dia”.