Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL - 305 - CÒDOLS

Intervenció de: Endevina'm | 30-09-2022

Bé, l'anomeno còdols, però podeu banyar-vos dins les calmades ones de la cala i nedar amb la persona que surt a la foto, o passejar per les roques dels voltants, o tan sols seure en un dels grans còdols que vigilen el mar, i observar vosaltres les ones.
Cala d'Aigua-xellida, a Tamariu, l'estiu del 2021 a una hora matinera, quan ningú ha sortit encara de les moltes cases que l'envolten.

No més de trenta/trenta-cinc versos, o línies poètiques.
Fins al 10 d'octubre a mitjanit


Respostes

  • Còdols (Fora de concurs)
    Endevina'm | 30/09/2022 a les 11:46
    Còdols (Fora de concurs)

    Immòbils aguaiteu,
    sou vigilants exposats
    de la mar que us deixa xops,
    quan d'ella soleu rebre esquitxos
    tant si us són grats,
    com si no voleu.

    Caliu
    a l'estiu.
    Fred
    en solitud hivernal.
    Callats observadors
    a qui ningú res
    no us demana.

    Vigileu sempre la cala!
    Quan us visita el sol,
    o acompanya la lluna.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL - 305 - CÒDOLS
    Prou bé | 01/10/2022 a les 10:35
    De matinada

    … Baixo a la platja descalça...

    I, trepitjant el codolar que és calent del sol d'ahir
    abrigada per les roques i dels pins la seva olor
    m'arribo fins a la vora. L'aigua amorteix el dolor.
    M'agrada calcigar els còdols, però ai!... poden ferir!

    ... Viatjo lluny, a l'infinit...

    No es veu cap barca ni a prop, ni allà a l'horitzó.
    Algú neda a la cala! Sento un neguit, tinc deler.
    Em submergeixo dins l'aigua. Esdevé el meu cobertor.
    I, ara, la mar m'embolcalla amb turqueses, blaus i verds

    … Jo em gronxo mirant el cel…

    Fa molt temps, quan el llegia recordo com somiejava…
    Pelegrí d'Aigua-xellida era l'Hermós, era en Pla.
    D'ací mateix, ells, s'endinsaren en la mar, cap al llunyà.
    Volien arribar a França. El gussi bé navegava...

    … En aquell "Viatge frustrat"...


  • Les portes de la mar [fora de concurs]
    rautortor | 02/10/2022 a les 18:33

    Al capdavall, jugaven a la sorra,
    no eren infants, tampoc adults,
    nus i atordits de tanta gosadia
    van descobrir, maldestres i novells,
    les portes de la mar.

    Allí, perplexos, l’alba besaven
    entre gemecs d’escuma i sal.

    Els dits tremolosos, la veu omesa,
    foc a la pell que crida de cobdícia,
    no volen que s’aturi ni un instant
    el vaivé obstinat de la marea,
    amunt i avall, amunt i...
    silenci, que callin ja les veles,
    que la quilla no solqui,
    que es travi el rem...

    El mar és obert, profund i mòrbid,
    es deixa cavalcar per qui l’aborda
    mentre, alienat, flirteja amb les onades.
    I com més va, més dolça sembla l’aigua.

    I ja fets un, de l’èxtasi endins,
    tornaren d’espatlles a la platja.

    La lluna, el mar... i ningú més.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: