REPTE POÈTIC VISUAL - 305 - CÒDOLS

De matinada

… Baixo a la platja descalça...

I, trepitjant el codolar que és calent del sol d'ahir
abrigada per les roques i dels pins la seva olor
m'arribo fins a la vora. L'aigua amorteix el dolor.
M'agrada calcigar els còdols, però ai!... poden ferir!

... Viatjo lluny, a l'infinit...

No es veu cap barca ni a prop, ni allà a l'horitzó.
Algú neda a la cala! Sento un neguit, tinc deler.
Em submergeixo dins l'aigua. Esdevé el meu cobertor.
I, ara, la mar m'embolcalla amb turqueses, blaus i verds

… Jo em gronxo mirant el cel…

Fa molt temps, quan el llegia recordo com somiejava…
Pelegrí d'Aigua-xellida era l'Hermós, era en Pla.
D'ací mateix, ells, s'endinsaren en la mar, cap al llunyà.
Volien arribar a França. El gussi bé navegava...

… En aquell "Viatge frustrat"...

Al capdavall, jugaven a la sorra,
no eren infants, tampoc adults,
nus i atordits de tanta gosadia
van descobrir, maldestres i novells,
les portes de la mar.

Allí, perplexos, l’alba besaven
entre gemecs d’escuma i sal.

Els dits tremolosos, la veu omesa,
foc a la pell que crida de cobdícia,
no volen que s’aturi ni un instant
el vaivé obstinat de la marea,
amunt i avall, amunt i...
silenci, que callin ja les veles,
que la quilla no solqui,
que es travi el rem...

El mar és obert, profund i mòrbid,
es deixa cavalcar per qui l’aborda
mentre, alienat, flirteja amb les onades.
I com més va, més dolça sembla l’aigua.

I ja fets un, de l’èxtasi endins,
tornaren d’espatlles a la platja.

La lluna, el mar... i ningú més.