Detall intervenció

Repte CV - Bases

Intervenció de: Espiadimonis | 19-03-2006


Gent, genteta i gentussa, benvinguts a les bases del repte 105 (CV), dels quals només n'he guanyat 2, cosa que fa menys d'un 1%.

REPTE CV

Inventeu-vos una PARANOIA, és a dir, una anada d'olla que algú es creuria plenament si tingués aquest trastorn mental, per altra banda tant greu i difícil de tractar.

Teniu un total de 300 paraules (com a màxim) per dur-ho a terme, i us poso de termini fins el dimarts a les 15:00.

Paraules que han de sortir obligatòriament són filibuster, espiadimonis (sempre va bé una mica de narcisisme), assassinar i metòdic.

Ens veiem dimarts!


Respostes

  • Un lloc segur
    pivotatomic | 20/03/2006 a les 13:06

    Arraulit al castell de proa del "Espiadimonis", bergantí en ruta al Nou Món, el senyor de Montcalmat escruta la coberta amb ulls febrils, buscant qualsevol senyal de moviment. Cap dels cadàvers putrefactes que l'envolten es belluga. Malgrat tot, les veus que ressonen al seu cap, les que li van suggerir un sistema metòdic i infalible per assassinar tripulació i passatge, el segueixen advertint que en aquell veler, on ja sols hi naveguen la mort i ell, s'hi amaguen individus disposats a tot per arrabassar-li la seva fortuna.

    S'abraça a l'arca, plena a vessar de monedes, mentre la suor li amara la roba. Va haver de deixar la mansió familiar, per fugir de tots aquells malparits que volien robar-lo. Disfressat de modest comerciant de teles, s'embarcà cap al Nou Món, pensant que allí ningú sabria de la seva immensa fortuna i podria aclocar els ulls a les nits sense por de ser desposseït del seu or. Però els perills s'amagaven rere cada cantonada . Sort de les veus, que sempre l'advertien!

    Van ser elles, novament, les que l'avisaren contra el capità, aquell vell filibuster que s'havia posat d'acord amb el passatge i la marineria per llençar-lo a mar i quedar-se les seves estimades dobles daurades. Abans que ho fessin, ell havia enverinat l'aigua d'abord i l'endemà tots eren morts.

    Ara, el senyor de Montcalmat viatja a la deriva, torturat per la set i terroritzat per aquelles ombres que només esperen el moment per tallar-li el coll i quedar-se l' arca.

    Fent una ganyota embogida, es lliga la caixa a la cintura i l'arrossega fins la borda. Ha de seguir escapant! Dempeus sobre el passamans, observa les negres aigües que els reclamen a ell i al seu or. Allà a baix, li xiuxiuegen les veus per darrer cop, ningú podrà trobar-los.

  • Paranoia municipal
    Biel Martí | 20/03/2006 a les 13:07

    La raó per la qual aquell espiadimonis no es movia d'un cercle concret era clara: espiava. D'alguna manera, l'oposició havia aconseguit fer encabir una meravella tecnològica dins un fals insecte, un minúscul robot d'ales i cos llargaruts. L'animal passava d'una planta del balcó a la següent, tornava a la primera, volava fins la segona i en un moviment metòdic, un revés artístic, planava de nou a la primera. No hi havia dubte, de fet, era el pas següent més lògic: li havien punxat els telèfons, li havien posat càmeres a l'armari, micròfons a les parets... Ara insectes amb I. A. No el mataria, doncs seria eliminar les proves, es quedaria allà observant-lo per fer veure a l'enemic que els havia calat. Tot era part d'un maquiavèl·lic pla per treure'l del poder. El seu avantatge, però, és que els havia descobert a temps.

    L'home que netejava el despatx va entrar com cada matí i no va poder reprimir un esglai en veure tota la sala desmuntada, tot potes enlaire... A la porta del petit balcó, l'alcalde mirava amb devoció paranoica les plantes. L'home va fer mitja volta per marxar, al temps que sentia un crit que el deturava:
    -Tu! On et penses que vas?
    L'home restà immòbil, atemorit. Havia sentit dir que l'alcalde no hi tocava últimament, però allò...
    -Maleït filibuster, et penses que no sé què hi fas aquí? On has avocat el cianur? Qui t'ha enviat per assassinar-me?
    Durant dos dies i dues nits, psicòlegs i agents van intentar-lo convèncer, però l'alcalde no menjava res, no sortia de l'habitació de l'ajuntament. Van posar un alcalde en funcions i a ell, brut i espellifat, el van deixar consumint-se dins el despatx. La ciutat tenia problemes que, contràriament al seu, no podien esperar.


  • RE: El boig de la Cibeles
    Àfrika Winslet | 20/03/2006 a les 13:12

    Em vaig escapar un dimecres
    i em vaig anar de dret,
    amb el número setze a l'esquena,
    a veure la meva blanca sirena.

    Tothom l'anomena Cibeles,
    però en realitat es diu Soledad.
    Té els ulls grisos, les mans fredes,
    però el cor calent i enamorat.

    Jo li vaig regalar dos lleons
    per a que no se sentís tan sola...
    sé que ella també m'estima.
    Quan em va veure arribar,
    amb un gran somriure
    les gràcies em va donar.

    Vaig agafar-la per la cintura
    i li vaig dir que volia ballar amb ella,
    a la llum de la lluna, un vals.
    Vem fer-ho de puntetes,
    els lleons i la ciutat dormien
    i no els volia despertar.

    Les estrelles i els fanals
    s'apagaren per no delatar-nos;
    jo vaig treure l'anell de la butxaca
    i li vaig demanar de casar-nos,
    i es que jo me l'estimava... de debò!

    I agenollat als seus peus
    em van enxampar, com un boig
    per la Cibeles em van tractar.

    Deien que després d'assassinar
    a un venedor del Corte Inglés
    per poder-li robar,
    amb un pla metòdic i rebuscat,
    m'havien vist ballar amb una estàtua
    i parlar-li d'amor i felicitat...

    Un d'ells, envejós i filibuster,
    es va quedar l'anell
    i li regalà a la seva filla.

    Abans de marxar enmanillat
    només em van deixar
    besar-li els llavis...
    Allà mateix, sobre l'estany
    ella es posà a plorar,
    davant la sorpresa de tothom.

    Un espiadimonis de tants
    que hi havien a la font
    em va jurar que cuidaria d'ella,
    que mai estaria sola altre cop.
    Jo el vaig creure...

    Al dia següent als diaris,
    desolat, vaig poder veure
    que l'havia atropellat
    un taxista despistat...
    • El boig de la Cibeles - Aclariment
      Àfrika Winslet | 21/03/2006 a les 00:38

      Només volia aclarir, per si no ho sabieu (o per si sí ho sabieu), que aquest repte / relat / poema o com li vulgueu dir està basat en una cançó escrita per Joaquín Sabina i cantada per Ana Belén que s'anomena "A la sombra de un león". Lluny de voler plagiar-la, la meva intenció era només "versionar-la" com diuen ara... jeje! En serio, just quan es va proposar el tema estava gravant un disc pel meu pare (pel dia del pare...) i escoltant aquesta cançó vaig creure oportú... fer-la una mica meva o recordar-la.
  • Buscant proves de la cosa més evident
    c | 20/03/2006 a les 19:19

    Durant tots aquests anys he anat buscant proves, proves per convèncer a la gent que existeixen les bruixes. Per més documents històrics, proves clares actuals, aclariments científics que demostren que les herbes que suposadament, com creu la majoria de gent, feien tenir al·lucinacions, no tenen aquest afecte. Per això mateix vaig estudiar la carrera de la Història de la Inquisició, i també biologia. Per trobar proves "amb fonament", segons ells. El que passa és que tothom es nega a saber veure la realitat. Com sinó, es van esfumar aquells quaranta-un filibusters de morir penjats, l'any 1304, si estaven lligats amb cadenes de ferro de qualitat? O el cas misteriós de l'assassinat del duc de Cabrera, a qui van trobar sol a la muntanya, penjat d'un penya-segat que ni la cabra més àgil podia arribar? Era impossible assassinar-lo i després penjar-lo allí!
    També, he anat publicant de manera metòdica proves científiques al laboratori, com aquella vegada que vaig afirmar que l'herba medicinal herbiciarus miriadilus de Tarradelles, juntament amb ales d'espiadimonis, no crea pigues vermelles, senyal que molts cristians interpretaven que la persona que en tenia era "posseïda el diable". Això porta a pensar que les persones que duien aquestes senyals eren realment bruixes.


    Cal estar junts si volem enfrontar-nos al poder de les bruixes. Que no es queixin llavors que no els vàrem avisar! Jo, sempre les he tingut present, per això estudio sobre elles, per estar previngut. Cada dia em desperto amb una taca negra al sostre de l'habitació, que desapareix més tard. Cada vegada s'estén més. Aquests, juntament amb el dit de més del meu peu, i altres casos, són mostres dels malèfics poders de les bruixes.


  • La meva veritable identitat
    Yáiza | 20/03/2006 a les 22:32

    M'ha fet molta il·lusió veure el tema del repte CV, de debò. Espiadimonis, te'n dec una! És l'excusa perfecte per explicar-vos allò que sempre us he amagat, és a dir, la meva identitat real. Ja diuen que la realitat sovint supera la ficció, i clar, aquest és el moment d'explicar-vos-ho tot tranquil·lament, perquè us pensareu que m'ho invento i no us ho creureu! No és una gran idea?
    Doncs bé, procedeixo a desmentir la imatge que teniu de mi. Jo, una joveneta de 16 anys estudiant de Batxillerat? No senyor, és la meva disfressa, el meu camuflatge. Com podeu comprovar és una disfressa molt ben treballada: he enviat relats que parlen d'amor i altres ruqueries, he fet veure que m'interessen les trobades, i fins i tot he fingit interès pel "sexe oposat". En realitat sóc un home madur, vora els trenta anys, i sóc investigador privat d'alta categoria. Durant el dia em faig passar per mosso d'esquadra, igual que la que es fa dir angie, una gran filibustera i tan impostora com jo.
    Aquest any he descobert el gran servei que em pot fer la xarxa per a la feina. Estic investigant a un membre del fòrum, una dona, acusada d'assassinat, i que per cert, també menteix sobre la seva edat, i amaga el seu sexe. El meu còmplice es la Catpuig, es fa passar per una noia de 13 anys, quan en realitat és un home que ronda la cinquantena. El seu caràcter metòdic i enganyós, m'és de gran utilitat. Desgraciadament no us puc donar més detalls sobre les investigacions, ja que són altament confidencials. A més, si us ho expliqués tot, encara us ho creuríeu de debò, i això no em convé, a mi ja em va bé que seguiu pensant que sóc una noia de 16 anys,...


    Yáiza (o hauria de posar Joan...?? xD)

    • (versió corretgida) directament aquí, espiadimonis
      Yáiza | 20/03/2006 a les 23:05

      M'ha fet molta il·lusió veure el tema del repte CV, de debò. Espiadimonis, te'n dec una! És l'excusa perfecte per explicar-vos allò que sempre us he amagat, és a dir, la meva identitat real. Ja diuen que la realitat sovint supera la ficció, i clar, aquest és el moment d'explicar-vos-ho tot tranquil·lament, perquè us pensareu que m'ho invento i no us ho creureu! No és una gran idea?
      Doncs bé, procedeixo a desmentir la imatge que teniu de mi. Jo, una joveneta de 16 anys estudiant de Batxillerat? No senyor, és la meva disfressa, el meu camuflatge. Com podeu comprovar és una disfressa molt ben treballada: he enviat relats que parlen d'amor i altres ruqueries, he fet veure que m'interessen les trobades, i fins i tot he fingit interès pel "sexe oposat". En realitat sóc un home madur, vora els trenta anys, i sóc detectiu privat d'alta categoria. Durant el dia em faig passar per mosso d'esquadra, igual que la que es fa dir angie, una gran filibustera i tan impostora com jo.
      Aquest any he descobert el gran servei que em pot fer la xarxa per a la feina. Estic investigant a un membre del fòrum, una dona, acusada d'assassinat, i que per cert, també menteix sobre la seva edat, i amaga el seu sexe. El meu còmplice és la Catpuig, es fa passar per una noia de 13 anys, quan en realitat és un home que ronda la cinquantena. El seu caràcter metòdic i enganyós, m'és de gran utilitat. Desgraciadament no us puc donar més detalls sobre les investigacions, ja que són altament confidencials. A més, si us ho expliqués tot, encara us ho creuríeu de debò, i això no em convé, a mi ja em va bé que seguiu pensant que sóc una noia de 16 anys,...


      Yáiza (o hauria de posar Joan...?? xD)

      • tercer intent (i últim, de debò!)
        Yáiza | 21/03/2006 a les 00:23

        (És que acabo de veure el que li has dit a l'Àfrika sobre les paraules clau, i jo en tinc una malament... perdona'm per tots els canvis que estic fent!) (El títol i la firma no compten dins les 300 paraules eh!)

        LA MEVA VERITABLE IDENTITAT

        M'ha fet molta il·lusió veure el tema del repte CV, de debò. Espiadimonis, te'n dec una! És l'excusa perfecte per explicar-vos allò que sempre us he amagat, és a dir, la meva identitat real. Ja diuen que la realitat sovint supera la ficció, i clar, aquest és el moment d'explicar-vos-ho tot tranquil·lament, perquè us pensareu que m'ho invento i no us ho creureu! No és una gran idea?

        Doncs bé, procedeixo a desmentir la imatge que teniu de mi. Jo, una joveneta de 16 anys estudiant de Batxillerat? No senyor, és la meva disfressa, el meu camuflatge. Com podeu comprovar és una disfressa molt ben treballada: he enviat relats que parlen d'amor i altres ruqueries, he fet veure que m'interessen les trobades, i fins i tot he fingit interès pel "sexe oposat". En realitat sóc un home madur, vora els trenta anys, i sóc detectiu privat d'alta categoria. Durant el dia em faig passar per mosso d'esquadra, igual que la que es fa dir angie, una gran filibustera i tan impostora com jo.

        Aquest any he descobert el gran servei que em pot fer la xarxa per a la feina. Estic investigant a un membre del fòrum, una dona, acusada d'assassinar compulsivament, i que també menteix sobre la seva edat, i amaga el seu sexe. El meu còmplice és la Catpuig, es fa passar per una noia de 13 anys, quan en realitat és un home que ronda la cinquantena. El seu caràcter metòdic i enganyós, m'és de gran utilitat. Desgraciadament no us puc donar més detalls sobre les investigacions, ja que són altament confidencials. A més, si us ho expliqués tot, encara us ho creuríeu de debò, i això no em convé, a mi ja em va bé que seguiu pensant que sóc una noia de 16 anys,...


        Yáiza (o hauria de posar Joan...?? xD)

  • Em miren...!
    Jere Soler G | 20/03/2006 a les 23:28

    La senyora entra a la botiga.

    -On anirem a parar...? No arribo a la cantonada que ja em creuo un moro, o un indiot; són a tot arreu. I caminen amb aquesta gansoneria que sembla que ho tinguin tot fet. I no els parlis de llevar-se d'hora per anar a treballar, que et fugiran més de pressa que un espiadimonis.

    Contempla un jove guineà que escull un quilo de tomàquets.

    -I em miren. Negrot que em creuo, negrot que em mira...! Sé del cert que si poguessin em violarien i em tallarien el coll... però jo no em deixaré pas assassinar per ells... que per pobres que siguin no em fan pena. Els ho donen tot. Diuen que són immigrants, i arreglat...!

    I examina, metòdica, les taronges, mentre escruta una noia que porta un mocador al cap.

    -¿Com pot anar bé el país si els filibusters que ahir tallaven caps al mar de Mallorca avui es dediquen a recollir subvencions? I són dolents; tots són dolents; posen cara de xai i són més verinosos que les serps; em somriuen, i pel darrere freturen de clavar-me la punyalada. Tots són iguals, tant si són petits com si són grans.

    S'acosta a la caixa, a pagar, allunyant-se neguitosa del guineà que la despulla amb la mirada.
    Surt al carrer i s'adona que el negre la persegueix.

    -Senyora...!

    La dona, amb el cor desbocat, comença a córrer i a esgaripar. El xicot l'atrapa.

    -Escolti, senyora...
    -Fuig, bèstia...!
    -En sortir de la botiga li ha caigut això.

    La dona se'l mira amb cara de fàstic.

    -No em feu llàstima... -mastega, incòmode, mentre li agafa la cartera . -. Ja no sabeu què empescar-vos per a perseguir a les dones de bé com jo...!

    I s'allunya, tota ofesa, mirant que hi siguin tots els diners.



    • Em miren...! (versió que val)
      Jere Soler G | 21/03/2006 a les 08:09

      La senyora entra a la botiga.

      -On anirem a parar...? No arribo a la cantonada que ja em creuo un moro, o un indiot; són a tot arreu. I caminen amb aquesta gansoneria que sembla que ho tinguin tot fet. I no els parlis de llevar-se d'hora per anar a treballar, que et fugiran més de pressa que un espiadimonis.

      Contempla un jove guineà que escull un quilo de tomàquets.

      -I em miren. Negrot que em creuo, negrot que em mira...! Sé del cert que si poguessin em violarien i em tallarien el coll... però jo no em deixaré pas assassinar... que per pobres que siguin no em fan pena. Els ho donen tot. Diuen que són immigrants, i arreglat...!

      I destria, metòdica, les taronges més dolces, mentre escruta una noia que porta un mocador al cap.

      -¿Com pot anar bé el país si els filibusters que ahir tallaven caps al mar de Mallorca avui es dediquen a recollir subvencions? I són dolents; tots són dolents; posen cara de xai i són més verinosos que les serps. Em somriuen, i pel darrere freturen de clavar-me la punyalada. Tots són iguals, tant si són petits com si són grans.

      S'acosta a la caixa, a pagar, allunyant-se neguitosa del guineà que la despulla amb la mirada.
      Surt al carrer i s'adona que el negre la persegueix.

      -Senyora...!

      La dona, amb el cor desbocat, comença a córrer i a esgaripar. El xicot l'atrapa.

      -Escolti, senyora...
      -Fuig, bèstia...!
      -Li ha caigut això.

      La dona se'l mira amb cara de fàstic.

      -No em feu llàstima... -mastega, incòmode, mentre li agafa la cartera . -. Ja no sabeu què empescar-vos per a perseguir les dones de bé com jo...!

      I s'allunya, tota ofesa, mirant que hi siguin tots els diners.



  • Des de la trinxera
    Carme Cabús | 20/03/2006 a les 23:47

    Ho has sentit, Rodrigo? Diuen que faig periodisme de trinxera! No paren de dir-ho al programa del Basses, aquests cabrons! Però què s'han cregut? Catalans fastigosos! Delinqüents! Filibusters! La Guerra de Cuba ja la vam perdre per culpa d'ells! Això és enveja del gran locutor que sóc! Sagaç, metòdic, incisiu... Però me les pagaran!
    Vinga, i tu vés-me a buscar un cafè ben carregat, que amb els nervis trempats s'ataca millor. Però no el portis de la cafetera de la redacció, que aquí mai se sap qui et vol enverinar. Ves al bar.
    Ah, mira, el puto Avui. Els escorxaré vius, aquests separatistes! I que tornen a parlar de mi! No gosen assegurar que faig "safareig amb la mentida, l'insult i els prejudicis més primaris"? Aviam de qui és, aquesta gasòfia infecte? Ah, Isabel-Clara Simó! Puta! En el programa d'aquesta tarda t'aniquilaré. Porca! Si totes les dones fossin com tu, em faria maricó. I mira que els odio, aquests pertorbats!

    Aviam, Rodrigo, porta aquest cafè! Collons! Inútil de merda! Que no saps que el vull amb un raig d'anís? Vés-ne a buscar un altre, desgraciat, que no serveixes per a res!

    I aquests porcs que he de suportar aquí? Que si enveges, que si al·lusions insidioses.... L'altre dia, una puta becària, que vés a saber si no vota als traïdors de Convergència o als homicides d'Esquerra Republicana, que només pensen en assassinar i en donar ales els terroristes, va dir que a la redacció havia entrat un espiadimonis. Com si jo no sabés que ho deia per mi, encara que assenyalés aquella libèl·lula. Ah, infames...

    I tu, ja ets aquí? Ja era hora! Però, desgraciat! Que no veus que aquest cafè és fred? Com em dic Jiménez-Insanos, que això m'ho pagaràs! Ho fas expressament, oi? Colla de traïdors, desertors, criminals...


  • Conspiració
    angie | 20/03/2006 a les 23:56

    S'havia de vestir amb una túnica clara, deixar-se barba de tres o quatre dies i esperar a que ell, de genolls al seu devant, acabés amb les seves pregàries. Llavors, somreia amb tendresa, escoltant els suspirs d'ell, carregats de bourbon i sabent el que ell volia li passejava el dit índex pel front fent-li la senyal de la creu... No calia res més per aconseguir uns quants dólars que tal i com havien pactat li deixava a la tauleta de nit, sota la biblia atrotinada. No suportava els tipus religiosos però era l'únic client que tenia aquells inofensius i alhora estúpids capricis.


    El senador Donald Perth semblava tenir en aquells jocs la seva única font d'autoestima. Abans d'arribar al càrrec no era més que una mena d'espiadimonis i la por de caure des d'aquell fals graó de poder l'havia dut a una irrealitat, insospitada pels seus directes col.laboradors.

    Quan abandonava la companyia d'aquell jovenet, pujava al cotxe i amb un guió gairebé metòdic, introduïa una cassete de Gospel al reproductor i conduïa per l'autopista com un boig, disparant trets imaginaris a tot aquell vehicle que l'adelantava.

    - Sóc el nou Mesíes - cridava amb orgull mentre s'afluixava amb una mà el nus de la corbata - . Colla de filibusters!. No conspirareu més contra mi!. Demà serà el gran dia.

    Quan el sol ja es reflexava en els gratacels de la ciutat, una patrulla de la policia metropolitana el detenia per haver intentat assassinar al noi que netejava els vidres del seu despatx a la Torre Medley, argumentant que era part d'un pla per acabar amb el "seu" món.




    • RE: Conspiració (definitiu)
      angie | 21/03/2006 a les 00:27

      S'havia de vestir amb una túnica clara, deixar-se barba de tres o quatre dies i esperar a que ell, de genolls al seu devant, acabés amb les seves pregàries. Llavors, somreia amb tendresa, escoltant els seus suspirs carregats de bourbon i sabent el que ell volia li passejava el dit índex pel front fent la senyal de la creu... No calia res més per aconseguir uns quants dòlars que, tal i com havien pactat, li deixava a la tauleta de nit, sota la bíblia atrotinada. No suportava els tipus religiosos però era l'únic client que tenia aquells inofensius i alhora estúpids capricis.

      El senador Donald Perth semblava tenir en aquells jocs la seva única font d'autoestima. Abans d'arribar al càrrec no era més que una mena d'espiadimonis i la por de caure des d'aquell fals graó de poder l'havia dut a una irrealitat, insospitada pels seus directes col.laboradors.

      Quan abandonava la companyia d'aquell jovenet, pujava al cotxe i amb un guió gairebé metòdic, introduïa una cassete de Gospel al reproductor i conduïa per l'autopista com un boig, disparant trets imaginaris a tot aquell vehicle que l'adelantava.

      - Sóc el nou Messies - cridava amb orgull mentre s'afluixava amb una mà el nus de la corbata - . Colla de filibusters!. No conspirareu més contra mi!. Demà serà el gran dia.

      Quan el sol ja es reflexava en els gratacels de la ciutat, una patrulla de la policia metropolitana el detenia per haver intentat assassinar al noi que netejava els vidres del seu despatx a la Torre Medley, argumentant que era part d'un pla per acabar amb el "seu" món.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.