Detall intervenció

RE: Souvenir(Este va pa ti UNAKI!!)(Correcció)

Intervenció de: Emelkin | 01-09-2007


Souvenir

Va ser un silenci de mil dimonis, diuen. Un mirall despert el dibuixava, a la perfecció, sense un sol esbiaix. Quan dic a la perfecció, us dic a la perfecció. Recordo la seva mirada, una saragata de sentiments que li plorava dels ulls. Estava a punt d'esclatar. La sotsobra dins meu pel que passaria em feia tremolar, o més ben dit em feia estar immòbil mentre tot al meu voltant tremolava. Si, així molt millor.

El que va passar a continuació és tot un misteri. Va ser una perla de fum que mastegava, diuen. La mastegava i com qui prova d'empassar-se un record, no podia deixar de mastegar. Era potser una estranya metzina feta d'alguna paraula maleïda, d'aquelles que un es pregunta per què carai va haver d'inventar-se i seguidament es torna a preguntar si no va ser la paraula que es va inventar sola, la metzina amb necessitat d'expressar-se, com totes les metzines normals i corrents i dir: Ei, existeixo i pum! Mort. El fet es que la mort estossegava dessota el mirall i feia trontollar aquell "ningú sap què" que un anomena sensació.

El que va passar a continuació segueix essent tot un misteri. Va ser una destral sonada impactant contra aquella ment dement encegada pel fum d'una perla emmetzinada. I de cop(d'aquell cop), ell, amb tota la senzillesa que un pot arribar a imaginar, ell i aquella imatge perfecta de les seves imperfeccions, van sucumbir. Així va succeir, diuen. Sense més paraules. Va agafar el puny i va trencar aquell vidre que ja mai no podrà reflectir la seva mà, igualment trencada. Un tros de vidre li va travessar l'arma homicida, el seu propi puny, i se'm va acostar, poc a poc, com qui té tot el temps i sang del món. Em va allargar la mà i, lentament, em va dir: He estat a l'infern, és meravellós, t'he portat un souvenir. La resta, va ser un silenci de mil dimonis, diuen.


Respostes

  • Records d'Eivissa
    Bianca | 01/09/2007 a les 13:39

    Em desperto sense recordar gairebé res del que va passar anit.No se si pot més amb mi la tristor o la ressaca però decideixo no preguntar-m'ho i preparar cafè. Les coses no sempre surten be i la vida a pesar de tot continua.
    Em vesteixo, i al obrir el joier per buscar alguna cosa que quedi be amb la roba que m'he posat he trobat el penjoll que em va portar l'Adrià d'Eivissa l'últim cop que va anar a visitar la seva germana.
    Recordo que quan me'l va regalar em deia que quan l'havia vist a la botiga no havia pogut evitar sucumbir davant la seva bellesa i la veritat es que és cert. El que més m'agrada és la seva senzillesa doncs el fa molt especial.
    Em sorprenc navegant per aquests pensaments cosa que em provoca una certa sotsobra doncs m'acaben portant a la realitat. L'Adrià ha marxat i l'única cosa que m'ha deixat és aquest penjoll.
    Faig un intent per evocar les imatges del que va passar ahir a la nit i finalment aconsegueixo recordar que estàvem l'Adrià i jo a la terrassa. Hi havia encens de roses i compartíem una ampolla de vi blanc que havíem comprat a Alella el dia anterior. Vaig trobar-lo molt estrany i li vaig preguntar si tenia algun problema. Em va contestar que volia dir-me una cosa important així que li vaig dir que m'ho expliqués i així es quedaria tranquil.Em vaig quedar de pedra al saber que em deixava perquè s'havia enamorat d'una altra dona. Tot i la saragata que vaig muntar l'Adrià va agafar les seves coses i va marxar. Jo em vaig quedar a la terrassa bevent vi i plorant. No se com vaig arribar al meu llit.
    Finalment decideixo posar-me el penjoll. M'acabo d'arreglar i surto al carrer. Necessito reflexionar sobre que vull fer ara amb la meva vida.
    • L'enigma de l'escarabat
      foster | 01/09/2007 a les 16:12

      L'enigma de l'escarabat

      Fugíem d'una saragata important pel preu d'uns camells, i ens vam aixoplugar en una botiga d'aspecte estrafolari. Els carrers d'Assuan ens tenien embadalits amb colors i sons exòtics, amb melodies de mil espècies en l'aire, i una parla barrejada d'estranyes i divertides combinacions d'idiomes. L'home ens convidà a te acollint-nos a la rebotiga, on ens mostrà amb orgull alguns objectes de gran simbologia i poder, peces que, segons deia, eren molt especials i amb les quals només mercadejava en casos i amb clients molt especials. L'escarabat d'ònix em cridà de seguida l'atenció, i en Samir s'apressà a explicar-me'n el significat dins la mitologia egípcia.
      -Aquesta figura concreta, tot i la seva aparent senzillesa, ultrapassa de molt la llegenda que explica que du la sort a aquell que la posseeix. Però vine, vine amb mi, estranger de mirada de nit: certes coses cal parlar-les exclusivament en rigurós privat…-murmurà trapella mentre em picava l'ullet i feia un gest amb la barbeta assenyalant la Carla, captivada per unes estores enormes penjades del sostre.Vaig sucumbir a la proposta clandestina del beduí i vaig fer per seguir-lo rere la gruixuda cortina granat.
      -D'això, bonica…m'esperes? Faig una ullada a uns plànols antics de les piràmides que l'home em vol ensenyar -vaig mentir, dissimulant les ganes boges d'anar a dins.
      -Clar, clar…-va respondre ella, distreta-. Mentre, em miraré els braçalets de plata; m'encanten els de les serps. Tu tranquil, que jo seré per aquí.

      ***

      Al cap d'una estona, vaig sentir una veu coneguda buscant-me amb certa inquietud. En Samir m'havia deixat i jo era tot sol, assegut en un tamboret, davant una petita taula il.luminada a penes d'un sospir al bell mig, just on era l'escarabat. No podia deixar de mirar-lo, d'acaronar-lo, de sentir dins meu la meravellosa sotsobra de les ànimes bessones que durant segles havia dolçament pertorbat. L'enigma representat per aquella pedra m'havia corprès profundament.

      ***

      Vam sortir de la tenda il.lusionats de la vida: feia un sol màgic, la Carla lluïa una preciosa polsera trenada de rèptils, i jo, com a souvenir d'aquell viatge, m'enduia feliç el nostre genial destí a la butxaca.


  • Souvenir(Este va pa ti UNAKI!!)
    Emelkin | 01/09/2007 a les 21:49

    Souvenir

    Va ser un silenci de mil dimonis, diuen. Un mirall despert el dibuixava, a la perfecció, sense un sol esbiaix. Quan dic a la perfecció, us dic a la perfecció. Recordo la seva mirada, una saragata de sentiments que li plorava dels ulls. Estava a punt d'esclatar. La sotsobra dins meu pel que passaria em feia tremolar, o més ben dit em feia estar immòbil mentre tot al meu voltant tremolava. Si, així molt millor.

    El que va passar a continuació és tot un misteri. Va ser una perla de fum que mastegava, diuen. La mastegava i com qui prova d'empassar-se un record, no podia deixar de mastegar. Era potser una estranya metzina feta d'alguna paraula maleïda, d'aquelles que un es pregunta per que carai va haver d'inventar-se i seguidament es torna a preguntar si no va ser la paraula que es va inventar sola, la metzina amb necessitat d'expressar-se, com totes les metzines normals i corrents i dir: Ei, existeixo i pum! Mort. El fet es que la mort estossegava dessota el mirall i feia trontollar aquell "ningú sap què" que un anomena sensació.

    El que va passar a continuació segueix essent tot un misteri. Va ser una destral sonada impactant contra aquella ment dement encegada pel fum d'una perla emmetzinada. I de cop(d'aquell cop), ell, amb tota la senzillesa que un pot arribar a imaginar, ell i aquella imatge perfecta de les seves imperfeccions, van sucumbir. Així va succeir, diuen. Sense més paraules. Va agafar el puny i va trencar aquell vidre que mai no podrà reflectir la seva mà igualment trencada. Un tros de vidre li va travessar l'arma homicida, que era el seu propi puny, i se'm va acostar, poc a poc, com qui té tot el temps i sang del món. Em va allargar la mà i, lentament, em va dir, He estat a l'infern, és meravellós, t'he portat un souvenir. La resta, va ser un silenci de mil dimonis, diuen.
    • RE: Souvenir(Este va pa ti UNAKI!!)(Correcció)
      Emelkin | 01/09/2007 a les 21:54

      Souvenir

      Va ser un silenci de mil dimonis, diuen. Un mirall despert el dibuixava, a la perfecció, sense un sol esbiaix. Quan dic a la perfecció, us dic a la perfecció. Recordo la seva mirada, una saragata de sentiments que li plorava dels ulls. Estava a punt d'esclatar. La sotsobra dins meu pel que passaria em feia tremolar, o més ben dit em feia estar immòbil mentre tot al meu voltant tremolava. Si, així molt millor.

      El que va passar a continuació és tot un misteri. Va ser una perla de fum que mastegava, diuen. La mastegava i com qui prova d'empassar-se un record, no podia deixar de mastegar. Era potser una estranya metzina feta d'alguna paraula maleïda, d'aquelles que un es pregunta per què carai va haver d'inventar-se i seguidament es torna a preguntar si no va ser la paraula que es va inventar sola, la metzina amb necessitat d'expressar-se, com totes les metzines normals i corrents i dir: Ei, existeixo i pum! Mort. El fet es que la mort estossegava dessota el mirall i feia trontollar aquell "ningú sap què" que un anomena sensació.

      El que va passar a continuació segueix essent tot un misteri. Va ser una destral sonada impactant contra aquella ment dement encegada pel fum d'una perla emmetzinada. I de cop(d'aquell cop), ell, amb tota la senzillesa que un pot arribar a imaginar, ell i aquella imatge perfecta de les seves imperfeccions, van sucumbir. Així va succeir, diuen. Sense més paraules. Va agafar el puny i va trencar aquell vidre que ja mai no podrà reflectir la seva mà, igualment trencada. Un tros de vidre li va travessar l'arma homicida, el seu propi puny, i se'm va acostar, poc a poc, com qui té tot el temps i sang del món. Em va allargar la mà i, lentament, em va dir: He estat a l'infern, és meravellós, t'he portat un souvenir. La resta, va ser un silenci de mil dimonis, diuen.
  • LA TORRE DE PISA
    ReptaireDesconegut | 01/09/2007 a les 23:26

    Es mirava l'avi amb una barreja de tendresa i tristesa a l'hora. Recordava com si fos ahir quan, encara fort i rialler, el pujava a colli bé, o el llençava enlaire per acollir-lo entre els braços amb senzillesa però fermament... això sí, sempre amb la cigarreta penjant dels llavis. És per això, pel vici de fumar, que ara estava estirat al llit gairebé sense poder articular paraula. Cada vagada que ho intentava tenia uns atacs de tos que el deixaven exhaust.
    L'avi li assenyalà la figura de guix de la torre de Pisa que hi havia damunt del tocador. Era un record que va dur d'Itàlia en un dels pocs viatges que feu. Sempre la volia tenir a la vista i, de tant en tant, l'acaronava i demanava que el deixessin sol. Una vegada li va preguntar què li recordava amb tanta intensitat aquella figura, l'avi va respondre amb una rialleta maliciosa i una picada d'ullet. No en va treure res més, però era evident que, aquell tros de guix devia tenir una història associada a alguna aventura a la que sucumbí durant aquell viatge. L'agafà i li va dur. En acostar-se a l'avi encara podia sentir la fortor de tabac, tant havia fumat que aquella pudor se li havia enganxat com una segona pell, com si hagués acabat de fumar feia cinc minuts, i això que la mare ja feia anys que li havia prohibit fer ni una calada. En haver-la, a l'avi se li il·luminaren els ulls i, amb una mirada, li suplicà que el deixés sol amb els seus records.
    Al cap d'una estona va sentir una gran saragata que venia de l'habitació de l'avi. Amb sotsobra hi va córrer. La mare plorava acaronant el cap de l'avi mentre el pare intentava trobar-li el pols.
    - És mort.
    Els gemecs van redoblar en intensitat. Va veure la torre de Pisa al terra trencada per la meitat. La plegà i va veure que, a dins, hi havia un paquet de Ducados.
    No va poder evitar emetre una gran riallada, cosa que li comportà un càstig exemplar.


  • El somriure dels déus.
    manel | 03/09/2007 a les 09:39

    És ridícul, patètic, però des del primer dia que vaig arribar a Atenes em sento com un adolescent de quinze anys. I tot per la teva culpa.
    La plaça Monastiraki era plena a vessar, una saragata de turistes i gent autòctona, un batibull d'idiomes, sandàlies de tots colors i moltes ulleres de sol i barrets.
    Vaig enfilar per un dels carrerons que pugen cap a l'Acròpolis. Era una botiga més, atapeïda d'imants, pòsters, clauers, sabons i postals, però dins s'hi movia el millor regal de tots: Els cabells, recollits en una cua intensa i rebel, t'empresonaven la negror dels ulls, i sota el nas petit i enjogassat hi descansava el somriure que aquests darrers dies amb prou feines m'ha deixat dormir. Una vergonya gairebé infantil va venir a trobar-me, i vaig haver de seguir carrer amunt abans que el pànic no em fes sotsobrar com el més innocent dels vaixells davant la immensa bellesa del mar.

    He tornat cada dia, amb la pobre i miserable excusa de contemplar-te breument en la distància i sucumbir novament als teus encants. Però la insistència no ha fet més que augmentar aquest desig grotesc i aquest matí m'he aixecat ben decidit a dir-te alguna cosa, qualsevol cosa.

    A mitja tarda m'he plantat davant la botiga. Fullejaves amb indiferència una revista, aixecant de tant el tant el cap per controlar la possible clientela. Però quan has notat que m'apropava m'has clavat la mirada per oferir-me sense pietat tota la llum del teu somriure (déu meu senyor!). Ja era davant teu quan he gosat obrir la boca:
    -Els déus de l'olimp envejarien la teva bellesa- encara no sé com punyetes he pogut proferir una ridiculesa d'aquesta magnitud. Quina vergonya!
    Però m'has mirat divertida, sense entendre res (per sort el català no està gaire estès per Atenes), i tot rient has deixat anar amb una senzillesa encantadora i un anglès gairebé perfecte: -Do you want some present from Greece?
    Jo també he rigut, i he notat un gran alleujament mentre et contestava amb el meu dialecte empordanès: -No cal, ja m'emporto el millor de tots.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: