RE: Repte LXXX

L'inici d'un mite

L'Emma és prop del foc evocant la imatge del matí, aquella visió irreal i tan nítida alhora...
Es mira l'enorme olla on preparen el sopar i no pot contenir una ganyota en veure com n'és d'exacta a la del gravat del caníbal que li van ensenyar al museu.
Inconscientment busca l'Allan, el guia grassonet, i el veu sota el tendal cordant-se la sabata amb gran esforç... aquella panxona, aquells mitxelins...bona cuina!... pensa l'Emma amb certs nervis però amb un somriure entremaliat.

Un dels portadors li porta el beuratge contra la malària i ella l'accepta amb desgana: enmig d'aquell paradís misteriós i salvatge, el regust de cítric artificial a la boca li recorda la seva ciutat, Londres, i tot un món que vol oblidar.

De seguida, però, la realitat de l'entorn s'imposa, aclaparadora, i una cortina negra recull les darreres escorrialles del sol que ja claudica. Escoltant amb atenció els càntics llunyans i privats dels nadius, l'Emma se sent molt petita però sadollada de vida, de l'Àfrica sencera.
Llavors, allà ajeguda, amb els peus calents pel foc i les mans rere el clatell, tanca els ulls i reviu el moment, aquells segons màgics i íntims en què l'ha vist despenjar-se d'arbre en arbre, observant-los, controlant els seus moviments, sotjant-la entre les fulles de les marqueses gegants.

L'Emma sap que l'home-mono no trigarà a venir i que se l'endurà...
Des del matí que el pressent. Des de la tarda que el desitja. Ara ja el necessita.

En Pau es va quedar enrere cordant-se la sabata i admirant l'últim elefant-girafa que quedava al món. Era increïblement gran i imponent i tenia un coll de fins a tretze metres de llarg per poder arribar a menjar de les branques dels arbres amb la seva trompa bífida. En canvi, no havia pogut sobreviure davant d'altres animals com, per exemple, el mosquit-piranya que mossegava les seves víctimes per xuclar-les la sang i, a més, podia capbussar-se a l'aigua.
Va continuar pel passadís, buscant els seus companys d'excursió, i es va trobar amb el seu animal preferit: el mico-llimona, que era de procedència espanyola i tenia una dieta basada en llimones, taronges i clementines. Era d'un color groguenc i deien que la seva carn tenia gust a cítric. En Pau no volia tastar-la, li semblava una mico molt graciós.
Va continuar caminant i va veure uns nens gaudint dels colors de les ales d'unes formigues-papallona que volaven rere un vidre. Era una espècie caníbal, una mare ponia de 200 o 300 ous i, quan les larves creixien, es menjaven les unes a les altres. Les que arribaven a edat adulta, feien un capoll on s'estaven uns tres mesos. Quan sortien, s'havien transformat en una meravellosa papallona de colors indescriptibles.
En Pau s'havia quedat embadalit, acabant de beure les escorrialles de coca-cola que li quedaven. Quan aixecar la vista, va veure els seus companys al fons del tot i s'afanyà en arribar-hi. Estaven davant de l'animal més perillós de tots: el lleó-escorpí.

Ens van despertar molt aviat, gairebé no havia sortit el sol, però havíem de començar a tenir la mateixa rutina que els animals que viuen en absoluta llibertat.
Vàrem esmorzar les escorrialles del sopar i per beure ens donaren aigua amb gust de cítric, deien que per a evitar infeccions intestinals... el cert era que la calor ho corrompïa tot.
Només els que ens allotjàvem a la reserva de Malamala podríem recòrrer tota aquella extensió del Parc Kruger, per aconseguir el nostre objectiu : fotografiar els cinc grans.
En Kempa, un homenet somrient, ens recollí amb uns quants jeeps oberts. Ja l'havíem vist el dia abans, i la meva impressió va ser de tenir a un caníbal d'aquells de les pel.lícules en Technicolor, davant els meus ulls.
El camí cap al punt escollit era feixuc, una pista de terra poc uniforme que feia que patíssim més pel material que teníem entre els peus, que no pas pels estòmacs desbocats... Estava entrant en una espiral de mareig i emoció que em separava de la realitat.

De sobte, una frenada... La veu d'en Kempa aconsellant-nos moviments lents.... I allà enmig del camí, aturat, desafiant, un meravellós elefant adult.
La càmera no volia sortir de la funda que s'havia enganxat amb un dels gafets de la sabata i només vaig tenir temps d'aixecar el cap i veure com aquell primer gran del dia, marxava amagant-se entre els matolls....

En Kempa, ara rient obertament, m'aconsellà de penjar la càmera al coll...

Quina sort, li havia tocat un viatge al desert del Kalahari a Sudàfrica, un safari!. Després de la lògica alegria li va venir una suor freda."Què faria ell en un safari, si fins i tot una petita aranya li feia por?" Mentre rumiava que havia de fer, va recollir les escorrialles del sopar del dia abans. S'havia de posar en contacte amb l'agència que tramitava tots els papers, "buf!" era massa,no podria...-era un cagat- "Pere, tranquil·litzat " estava neguitós. Va seure al despatx i es va connectar a internet. "Merda, que lent que va això avui, ...Goggle... safari, pàgines en català, i clico confirmar... mm voilà! viatges en grup, natura salvatge...bé, anem bé ...esperem, ...ara no baixa la pàgina, collons!, -porto deu minuts enganxat i res-" Va deixar el portàtil i va anar a la cuina, la nevera estava buida, només li quedava una taronja, mentre la menjava se li va acudir que aquell cítric podria ser de l'Àfrica, va tornar al despatx, per fi la pàgina estava en pantalla, "Ondia, els massai, no seran caníbals?" era evident, li calia informació. Estava cansat, massa emocions, es va despullar lentament, descordant-se les sabates, els pantalons, la camisa... i va anar a la dutxa. Mentre l'aigua li netejava els pensaments, va tancar els ulls i va veure la nit al desert, els animals nocturns: hienes, lleons, lleopards i altres felins que surten a caçar.

Les restes de les preses, simples escorrialles d'unes vides que ja no són, ens indiquen que volten per aquí. Un tret ens fa aturar en sec, ajupir-nos per mirar sense ser vistos. No aconseguim destriar res significatiu d'entre els matolls, els arbustos, les lianes... En Ramon ja no pot més. La Mireia està desfeta. Jo no sóc capaç ni de fer un altre pas. Però no podem parar. No ara. Estem massa a punt d'abastar l'èxit i no el podem deixar escapar.

Parem un moment. Seiem i bevem l'última resta del suc que ens queda, un cítric de color indeterminat, de gust inconcret. Els ulls de la Mireia no poden romandre a les seves òrbites. Cerca allò que no vol trobar, ja ha vist córrer massa sang, ha sentit massa crits esfereïdors.

El crit del Ramon, la boca oberta vomitant sang, l'esglai de la dona, m'escapo corrents sense ni tan sols mirar enrera. Ja quedo sol. Un rècord que sé que ningú coneixerà quan la sageta que em venç se'm clava a l'esquena. És només la primera de moltes que em foraden per incomptables llocs del meu cos. Al moment estic voltat dels nostres botxins. Poc abans de perdre el coneixement, que ja mai més recuperaré, veig una cama de la Mireia rosegada àvidament per un dels més joves. Encara duu la sabata, plena de sang, posada al peu. El safari s'ha acabat: ja han atrapat totes les preses. Avui els caníbals faran festa grossa.

El candidat a president estava escurant les escorrialles de la sopa que li havia servit la cuinera al mateix despatx (els dies previs a les eleccions es treballa de debò). El secretari se li atansà:

-De postres un cítric, li aniran bé vitamines després de tanta... ja sap, d'això que s'està prenent aquests dies. I recordi que demà hi ha la visita al barri d'immigrants.

El xofer feia estona que l'esperava dins el cotxe oficial, somiant arribar a casa i sopar amb la seva dona i els nens. En quant el polític pujà al vehicle, sense dir ni mu, el xofer arrencà i el portà a casa com un llampec, saltant-se algun semàfor i superant de molt el límit de 50 km/h de la ciutat. Un mosso tení l'impuls de fer-los aturar, però li marxà tan bon punt reconegué la silueta d'aquell cotxe.

Aquella nit, el polític es ficà al llit més d'hora de l'habitual (se sentia cansat). Poc després de tancar els ulls, somiava que anava de safari pels carrers d'aquell barri, envoltat de guardaespatlles. Els lleons amb pinta de raperos que s'intentaven acostar eren reprimits, i només alguna blanca papallona, o un inofensiu cérvol eren premiats amb la possibilitat d'ensumar l'home públic.

Es despertà suant després d'haver perdut l'escorta i, durant la carrera posterior, una sabata, mentre una desena de búfals amb cara de gambians explotats pel sector turístic, a quin més caníbal, el perseguien per cruspir-se'l.

Ens estimàvem amb llepolia; cercant sensacions indòmites.
Per això, quan vaig fer vint anys, en Dídac em regalà aquell safari.
L'Àfrica representava la culminació d'un somni; la memòria em retornava records infantils, curulls de caníbals i de tresors perduts a la selva.
Des de l'avió, els ulls m'escrutaven els colors ardents del paisatge; les taques de fullatge verd, enmig del groc cítric de la sabana.
Un cop a terra, trontollant damunt del jeep, se'ns apareixien les figures delicades de les gaseles Thomson, les zebres, els nyus... Dins d'un bassiol, a l'extrem d'un aiguamoll de papirs, els antílops aquàtics regalimaven les escorrialles de l'aigua que acabaven d'agitar amb les banyes imponents. De tard en tard, descobríem arbres corbats pels elefants.

Feia dies que avançàvem, quan va passar.
El guia deturà l'automòbil i ens apuntà amb el fusell.
S'acostà a en Dídac i li esquinçà la camisa.
-Naked... -digué.
Em vaig posar a plorar.
Llavors engegà un tret que gairebé ens deturà el cor.
Ens va fer treure fins la roba interior, i ens ordenà que baixéssim del cotxe.
Tornà a disparar.
-Run...! -exclamà.
Començàrem a córrer.
Ell ens perseguia, tirotejant-nos. Es feia difícil d'avançar sense sabates damunt del sòl estopós.
Es deturà; nosaltres vam seguir fugint.
Vam restar nus a la natura, durant quatre dies intensos en els quals aprenguérem a sobreviure.
A l'últim, el guia ens caçà.
Vaig restar astorada quan en Dídac, somrient, li donà la mà com agraint-li un tracte acomplert.
Després, tranquil·lament, em preguntà si m'havia agradat.

Un cocodril, dos rinoceronts, tres girafes, un lleó i una mona. Aquest era el botí fins aquell moment del safari d'en Maurici. El safari que li va regalar a la Roser pel dia del seu tercer aniversari. Ella sempre deia que volia un safari i el va tenir.

A la Roser ja li estranyava que no hi haguessin maletes, ni vacunacions, ni agencia de viatges ni cap mena de preparatiu que requeria un viatge com aquell. Es va assabentar per una amiga que en Maurici parlava d'un safari sorpresa i estava impressionada i realment estranyada perquè no tenien un duro després de comprar-se el pis.

Així que el dia assenyalat va anar transcorrent suaument sense cap imprevist, les felicitacions mútues, les carícies, els petons, el sopar íntim... però tot dins de la normalitat, res sorprenent, res extraordinari.

A les escorrialles del sopar la va agafar d'una revolada i la va portar al llit. Li va treure les sabates i la va anar despullant dolçament. Ella es deixava fer rient i fent-li carícies. Quan estava nua li va anar pintant amb els dits petits animalons de melmelada, de nata, de xocolata i del gelat cítric que tant li agradava. Als peus, a les cuixes interminables, al pubis temptador, als pits turgents, als braços bruns, al coll encisador....
I va començar aquell tendre safari sense presses, incruent però apassionat i ple de dolçor. Com un caníbal va anar obtenint totes aquelles peces... fins i tot un conillet despistat que passava per allí....

Safari

A el meu Salvador.

Aquesta és una carta de socors: estic atrapat.

Tot va començar fa uns dies: vam anar de viatge amb la família, un viatge perillós, com cada any fem per aquesta època de l'any. Vam estar visitant la zona, vam aprendre nous costums... però vam badar i ens van segrestar uns caníbals.

Ara estic en una habitació tancada on casi no hi entra el sol. Fa molta calor, molta pudor, i m'obliguen a dur aquesta roba i aquestes sabates tan estúpidament incòmodes.

Han anat arribant parelles de diverses espècies d'animals; això sembla l'Arca de Noè. Després d'uns minuts d'anarquia en els quals cada animal feia i desfeia el que volia, la parella de Galls d'Indi han posat ordre i ens han fet seure a tots en rotllana al voltant del menjar. Després l'han repartit. També han repartit la beguda; no n'han deixat ni les escorrialles. Incomprensiblement, tots els animals els han fet cas i, com que els humans no podem competir cos a cos amb d'altres animals (nosaltres, sense la nostra tecnologia, no som res), jo també he obeït (què més podia fer? Lluitar, impossible!). A la meva dreta, una parella de Porcs mengen sorollosament; a l'esquerra, uns Micos que no paren de xisclar (no toleren els cítrics); a davant, la Girafa amb ulleres que ho mira tot des d'allà dalt; i jo menjant, callat, i escrivint això d'amagat.

Em vindràs a salvar? Ho necessito. No suportaré gaire estona més aquest dinar familiar de Nadal.

Els dissabtes toca anar de safari. Primer, un s'ha de preparar a consciència: imprescindible posar-se desodorant d'aroma cítric, que les preses no detectin l'olor que desprens; després, cal portar un calçat adequat, a alguns llocs no pots anar-hi amb unes bambes... l'elecció de la sabata adient pot resultar la diferència entre l'èxit i el fracàs!

Un cop ben abillat, cal decidir a on anar, depenen del tipus de presa que un vulgui: si vol un cadells, cal marxar més d'hora de casa, que ja se sap que només estan indefensos en certs moments. En canvi, si un vol preses adultes, que, tot s'ha de dir, són més difícils de caçar però porten moltes més satisfaccions, cal preparar-se per una jornada dura.

Un cop localitzat el lloc, hi ha moltes estratègies possibles: des de aposentar-se esperant a que les preses es posin a tir, fins sortir a perseguir els espècimens que un vulgui com a trofeu.

Jo sóc mandrós, i prefereixo la tàctica caníbal. Quan veig un caçador que porta una estona treballant-se la presa, m'aprofito de qualsevol descuit per part seva per atacar jo enlloc seu: potser algú em dirà que això es quedar-se amb les escorrialles, però us asseguro que és la millor manera de aconseguir una presa en el seu punt òptim.

I una recomanació final. Després de tirar-te-la, marxa ràpid: de nit us pot semblar meravellosa, i al matí un cardo borriquero.