Detall intervenció

RE: Repte CLX (160) ---> Que arribi la nit!

Intervenció de: Miralpeix | 24-08-2006


Ja arriba la nit. A la fi podré estar sol. Ja arriba la nit. Per fi em deixaran en pau. Ja arriba la nit. No ho aguanto més que arribi la nit ja!
Però ara estic entre ells. No suporto estar entre ells. Tot em sembla tan fals. Ja sé que no ho és. Que sóc jo que no m'hi trobo bé. Les seves il·lusions em cansen. El que xerren no m'interessa. És trist però és així. Per mi que els aixafi un tren i així pararan d'estar tan contents. Millor encara: per mi que els aixafi un tren de mercaderies carregat a vessar d'alguna cosa ben pesada i que vagi fent marxa enrera i endavant sobre d'ells eternament i així pararan d'estar tan contents. Quina vida tan trista viure envoltat d'aquesta gent. Que arribi la nit!
Una mirada d'un d'ells i em provoca una esgarrifança. El que em fa més ràbia és que quan em miren els somric. Per què no tinc pebrots per engegar-los a pastar? Encara em fa més ràbia ser tan fals. Els hi podria dir el meu secret. Els hi podria dir que em semblen una colla de pòtols. Els podria deixar amb un pam de nas. Els hi podria, els hi podria.... Però sé que no ho faré. Que arribi la nit!
Si, i quan hagi arribat, es farà el silenci sepulcral. Em podré treure les sabates i el vestit i si em dóna la gana aniré amb pilotes per la casa. Perquè no hi haurà ningú. Si em dóna la santíssima gana em rascaré el cul. Millor encara; quan es faci de nit i estigui sol i no hi hagi més sorolls aniré despullat, rascant-me el cul, fent borilles amb dos dits mentre faig el típic crit tirolès. Aleeeehuuuuiiihuuuuuiii!!!!
Però això ho podré fer quan arribi la nit. De moment para de construir fantasies del que faràs perquè encara no ha arribat. Però quan arribi... ja veuràs; fliparàs!


Respostes

  • Em sap greu Catpuig
    Carme Dangla | 22/08/2006 a les 13:31

    Perquè és un tema molt maco que m'apassiona, i també perquè ets tu qui el proposa -felicitats- però dijous seré lluny d'aquí i no em podré conectar. Al menys fins el 2 0 el 3 de setempre, penso.
    Demà pujo cap a França per no tornar fins Nadal, passaré molt prop de casa teva una mica abans del migdia, si sents un soroll a llauna que grinyola i veus un cotxe vell i blanc, serem nosaltres.
    Aprofito per dir-te que he començat una idea per fer una cosa amb la gent jove de Relats: posa't en contacte amb la Gaúcha o la Yáiza que t'ho explicaran. I qualsevol que estigui intrigat o interessat, també.
    Una abraçada
  • Catpuig:
    Àfrika Winslet | 22/08/2006 a les 15:24

    Pregunta: es pot conjugar el verb "construir"??

    gràcies (quin tema més maco, no me'n puc estar!!)
    • perdona, m'he oblidat comentar això...resta de reptaires, llegiu aquí!
      c | 22/08/2006 a les 22:32

      Doncs el verb construir sí que es pot conjugar.
      Es pot canviar el número de les altres paraules (vida, mirada, secret).

      Espero que pels qui ja l'hagin escrit no els hi hagi resultat problemàtic saber això quan ja l'heu escrit...


  • La Ventafocs reloaded
    Àfrika Winslet | 22/08/2006 a les 19:29

    La nit em tremola a les mans i els teus dos forats negres se m'empassen la vida, famolenca de tu. Sóc tota teva. He deixat de donar ordres a les mans que ara, com abans, com sempre, et recorren. Fujo de la claror, busco l'obscuritat... em cremo, ardent, amb les estrelles. Em dius a cau d'orella que cerqui el seu secret, amagat potser entre onada i onada de la teva passió immensa. El secret de la nit xiula i repica contra els vidres de la meva ànima poruga i, alhora, valenta. T'abraço... T'abraço perquè la teva pell em dóna l'escalfor que necessito i m'arrecera del vent que se'm vol endur. M'acarones... M'acarones l'esquena i els cabells que s'enreden als teus dits de seda. Em sento lluny, fora del meu cos, volo. Les ales de la nit són fetes de somnis bells i moments fugaços; han estat construïdes per la mirada atenta i conciliadora de la lluna, que penja del cel d'un fil invisible i de vegades s'acosta al nostre món per omplir-lo de joia. Joia... T'he fet un collar de petons i somriures que penjo del teu coll; m'has fet un embolcall d'amor perquè estigui tranquil·la i el fred no m'arribi al cor, ni a la pell. La pell... Em giro de sobte, esverada, perquè s'ha acabat la matinada i la nit fa passar el dia a la nostra llar d'amor. Em mires trist i ple de malenconia. A tocar dels primers rajos de sol, la pell se'm desfà en brins de cendra i l'últim somriure queda dibuixat en l'aire. Abans de desaparèixer del tot, encara m'acaricies... quan gires la teva mà, la trobes coberta d'una pols grisosa com la que plou lentament en l'habitació de les nostres nits perdudes. Amb els ulls entelats, entre la meva boira baixa, bufes d'un sol cop el meu ésser que s'espargeix pels teus llençols... Avui també dormirà amb tu.


    • RE: La Ventafocs reloaded (amb alguns petits canvis)
      Àfrika Winslet | 22/08/2006 a les 21:48

      La nit em tremola a les mans i els teus dos forats negres se m'empassen la vida, famolenca de tu. Sóc tota teva. He deixat de donar ordres a les mans que ara, com abans, com sempre, et recorren. Fujo de la claror, busco l'obscuritat... em cremo, ardent, amb les estrelles. Em dius a cau d'orella que cerqui el seu secret, amagat potser entre onada i onada de la teva passió immensa. El secret de la nit xiula i repica contra els vidres de la meva ànima poruga i, alhora, valenta. T'abraço... T'abraço perquè la teva pell em dóna l'escalfor que necessito i m'arrecera del vent que se'm vol endur. M'acarones... M'acarones l'esquena i els cabells que s'enreden en els teus dits de seda. Em sento lluny, fora del meu cos, volo. Les ales de la nit són fetes de somnis bells i moments fugaços; han estat construïdes sota la mirada atenta i conciliadora de la lluna, que penja del cel d'un fil invisible i de vegades s'acosta al nostre món per omplir-lo de joia. Joia... T'he fet un collar de petons i somriures que penjo del teu coll; m'has fet un embolcall d'amor perquè estigui tranquil·la i el fred no m'arribi al cor, ni a la pell. La pell... Em giro de sobte, esverada, perquè s'ha acabat la matinada i la nit fa passar el dia a la nostra llar d'amor. Em mires trist i ple de malenconia. A tocar dels primers rajos de sol, la pell se'm desfà en brins de cendra i el meu últim somriure queda dibuixat en l'aire. Abans de desaparèixer del tot, encara m'acaricies... quan mires la teva mà, la trobes coberta d'una pols grisosa com la que plou lentament en l'habitació de les nostres nits perdudes. Amb els ulls entelats, entre la meva boira baixa, bufes d'un sol cop el meu ésser que s'espargeix pels teus llençols... Avui també dormirà amb tu.

  • Amants de la nit
    Yáiza | 23/08/2006 a les 01:22

    Aclaració: el títol és aquest, no és que no n'hagi posat... és que aquest li va com anell al dit al meu relat. D'acooooord!?!? Aquí va...


    Amants de la nit

    Havíem passat la tarda rondant els racons més insospitats de la Ciutat Comtal. La ciutat que s'havia convertit, amb el pas del temps, en la meva gran confident, testimoni pacient de tots els meus sentiments, guardiana de tots els meus secrets.

    La conversa s'havia mantingut plena de vida durant hores, mostrant-nos sense reserves l'un a l'altre; recordant aquella primera tarda en que els nostres ulls es van trobar; confessant-nos tímidament que ens havíem agradat des d'aquell mateix moment. Amb les galtes enceses havíem gosat prendre'ns les mans.

    Quan el sol va començar a emprendre la seva retirada, i després de fer un mos, ens vam aventurar cap a la platja. Asseguts a la sorra encara tèbia vam contemplar com l'última claror s'esvaïa, deixant pas a la foscor de la nit que ens embolcallà suaument. La xafogor d'aquell capvespre d'estiu quedava ben dissimulada amb la brisa del mar, que ens acaronava la pell.

    Al nostre voltant, els grups de joves esvalotats es tornaven més silenciosos amb els minuts, o potser és que vam deixar de parar-los atenció. Unes quantes parelles van passar per davant nostre, recorrien la platja tot resseguint el marge que marcaven les onades.

    Les nostres mirades es van perdre en l'horitzó durant uns instants, i quan tots dos alhora vam decidir mirar a l'altre, ens vam entendre sense paraules. La tènue llum de la lluna, mig meló en quart creixent, ens il·luminava els rostres. La foscor esborrava els contorns que ens envoltaven, i només quedava el mar, la lluna i nosaltres dos.

    El primer petó no fou cap meravella, sols el predecessor de tots els que l'havien de seguir. Aquella nit ens vam trobar l'un a l'altre, i la llum que desprenien els nostres cossos era suficient per il·luminar totes les nits del món. Junts vam construir castells de sorra a l'aire, jugant com nens; junts descobriríem, una a una, totes les lletres de la paraula estimar.


  • "Show me heaven"
    angie | 23/08/2006 a les 09:15

    Nota pel jutge : El títol en català és "Mostra'm el cel", una cançó de la pel.lícula Days of Thunder, que m'ha acompanyat en la redacció del repte.

    "Show me heaven"

    Quan m'agafes la mà i em guies per l'escala de caragol que duu a les golfes, les papallones que dormien a l'estómac desperten totes de cop. La llum de la lluna penetra sense permís a l'estança per la claraboia que s'obre al sostre de fusta i allà enmig d'aquell cercle blanc que ens convida en silenci, ens acomodem sobre un vell matalàs, panxa enlaire i deixant-nos enlluernar. Els teus dits em premen fort mentre no deixes de mirar-la. Em sento engelosida per com l'assetges, clavant-li les ninetes i fent-la protagonista dels teus nocturns pensaments. Ella, tota ivori, despullada com cada nit, resta immòbil, però no et mira a tu, em mira a mi. Llavors, com ferit en el teu orgull de mascle, t'incorpores i la magnitud del teu cos s'interposa entre nosaltres dues. La lluna em pica l'ullet i somriu a la teva esquena; li envio una mirada còmplice a través del vidre que aviat començarà a entelar-se.
    - Mostra'm el cel i la llum del nostre món, tu que guardes el sol en l'obscura fantasia dels teus ulls - em xiuxiueges mentre m'acaricies la galta enrojolada.
    I com si tu fossis el vas de la meva set, et bec a glopets, assaborint-ne cada gota i els meus llavis et regalen petons variats que esclaten sota la pell com crispetes. Les ungles construeixen camins a la teva esquena i fan que el meu pit aculli els teus profunds sospirs. Ens desfem de la roba i del fred. La nit, guiada per la seva nimfa blanca, estén un vel estelat sobre el teu cap i transporta el nostre ritual d'amor fora aquelles quatre parets. Som dos amants dibuixant danses en l'escenari secret de nostres trobades. El cel és el mar on surem i el que emmagatzema el foc que desprenem, per regalar-li a la seva amant, l'albada.

    • RE: "Show me heaven" (definitiu)
      angie | 23/08/2006 a les 09:20

      Nota pel jutge : El títol en català és "Mostra'm el cel", una cançó de la pel.lícula Days of Thunder, que m'ha acompanyat en la redacció del repte.

      "Show me heaven"

      Quan m'agafes la mà i em guies per l'escala de caragol que duu a les golfes, les papallones que dormien a l'estómac desperten totes de cop. La llum de la lluna penetra sense permís a l'estança per la claraboia que s'obre al sostre de fusta i allà enmig d'aquell cercle blanc que ens convida en silenci, ens acomodem sobre un vell matalàs, panxa enlaire i deixant-nos enlluernar. Els teus dits em premen fort mentre no deixes de mirar-la. Em sento engelosida per com l'assetges, clavant-li les ninetes i fent-la protagonista dels teus nocturns pensaments. Ella, tota ivori, despullada com cada nit, resta immòbil, però no et mira a tu, em mira a mi. Llavors, com ferit en el teu orgull de mascle, t'incorpores i la magnitud del teu cos s'interposa entre nosaltres dues. La lluna em pica l'ullet i somriu a la teva esquena; li envio una mirada còmplice a través del vidre que aviat començarà a entelar-se.
      - Mostra'm el cel i la llum del nostre món, tu que guardes el sol en l'obscura fantasia dels teus ulls - em xiuxiueges mentre m'acaricies la galta enrojolada.
      I com si tu fossis el vas de la meva set, et bec a glopets, assaborint-ne cada gota de vida i els meus llavis et regalen petons variats que esclaten sota la pell com crispetes. Les ungles construeixen camins a la teva esquena i fan que el meu pit aculli els teus profunds sospirs. Ens desfem de la roba i del fred. La nit, guiada per la seva nimfa blanca, estén un vel estelat sobre el teu cap i transporta el nostre ritual d'amor fora aquelles quatre parets. Som dos amants dibuixant danses en l'escenari secret de nostres trobades. El cel és el mar on surem i el que emmagatzema el foc que desprenem, per regalar-li a la seva amant, l'albada.

  • RE: Repte CLX (160) --->Lucidesa nocturna
    aleshores | 23/08/2006 a les 12:26

    Per a mi la nit és l'allargament agònic de la tarda, el moment més complet del dia; tot el que queda pendent, manté la vigília per tal de poder arribar a assolir allò que s'ha somniat i es desitja. Però insisteixo no hi ha altre moment més complet que desprès de satisfer la gana i reposar i quan el cos ja ha assolit el ritme adequat. Si no recordo malament, em vaig fe gran a l'hora de la migdiada.

    Per a mi la nit és la foscor, territori de l'absència de mirada; feblesa, fredor, allò incert, desconegut, que provoca sorpresa i temor, allò que m'arrauleix i em fa venir són; decididament no sóc amant de la nit. De ben petit queia rendit desprès de tot el dia. La meva mare em trobava a l'escala de casa on m'havia refugiat per descansar.

    És cert que he tingut uns pocs bons moments; memorables, de plenitud i d'eufòria: nits de Sant Joan, nits de xerrera amb els amics, de descobriment, però,....trobo més prometedora i constructiva l'alba, quan no hi ha ningú i surts a trepitjar bosc i emprens el camí: hivern o estiu, principalment l'estiu. No sóc bon conversador, la proba és que faig servir aquí la primera persona - estic sorprès i estupefacte, d'haver-me conegut -; la conversa és l'amiga nocturna.

    De més gran, la nit és el territori del desvetllament solitari, secret, i de la lucidesa; i de la són a l'alba. S'ha acabat aquella dormir tan profund, potser s'han acabat els somnis i només queden les preocupacions, per qualsevol cosa, per la vida. Es l'hora de les vívides veritats personals: "És quan dormo que hi veig clar" diu el títol, bé, quan em desperto a mig dormir, en el meu cas!

    Lucidesa que et desvetlla a mitja nit un cop has fet el primer descans i que s'oblida pel matí per estranyes raons metabòliques i fisiològiques.


  • Tu, jo i el meu àtic
    Sol_ixent | 23/08/2006 a les 13:51

    Com cada dia que tenim cita, ella es mira a l'espill de cua d'ull, abans de sortir de casa. Malgrat els anys, la seva mirada continua irradiant frescor, i el seu rostre és igual d'encisador que el primer dia que ens vam conèixer, ja fa més de mitja vida!

    Tothom a casa seva ja dorm, per això tanca la porta tant curosament com pot. El carrer s'estén ja al seu davant, com un túnel llarg, sense sortida ni il·luminació. Camina, a pas decidit i valent, amb un únic anhel: abraçar-me i que l'abraci i fondre'ns en la màgia d'aquest amor secret que tant desitjaríem que durés eternament.

    Dos carrers més enllà, l'espero, darrera d'una cantonada i un mur d'incomprensible vergonya on sé del cert que ella hi passarà pel costat. Quan la tinc davant, li prenc la mà, i, sense que estigui a temps de reaccionar, oprimeixo amb passió els meus llavis contra els seus, en aquesta humitat i serenor que mai he sabut trobar en cap d'altres. L'agafo de la mà, i caminem, en silenci, fins a casa meva, un àtic que està a uns deu minuts a peu.

    Pujant les escales, per trencar el gel, li dic: "Saps que estàs molt guapa, avui?". I ella em respon amb un tímid somriure. "Doncs, que sàpigues que no he tingut temps de depilar-me." Em respon, burleta. Tant me fa, a mi m'agrada de totes maneres, i... ja ho diuen, on hi ha pèl, hi ha alegria!

    Fa temps que no ens trobàvem, a soles, sota la llum de la lluna d'aquesta ciutat ja adormida de fa hores. Els nostres llavis i les nostres boques es retroben, de nou, tant conegudes com en són, i les nostres pells nues, en entrar en contacte, ardents, fonen tot el glaç que hagi pogut existir mai entre nosaltres.

    La nostra història, està destinada a no arribar a bon port. En un principi, vam construir un munt de promeses i il·lusions, però, amb els anys, hem après a racionalitzar i a "posar seny" a l'assumpte, i, a més, ja se sap, l'amor entre dues persones del mateix sexe mai ha estat ben vist...

    • RE: Tu, jo i el meu àtic (+petits canvis)
      Sol_ixent | 23/08/2006 a les 14:05

      Com cada dia que tenim cita, ella es mira a l'espill de cua d'ull, abans de sortir de casa. Malgrat els anys, la seva mirada continua irradiant frescor, i el seu rostre és igual d'encisador que el primer dia que ens vam conèixer, ja fa més de mitja vida!

      Tothom ja dorm, per això tanca la porta tant curosament com pot.
      El carrer s'estén ja al seu davant, com un túnel llarg, sense sortida ni il·luminació. Camina, a pas decidit i valent amb un únic anhel: abraçar-me i que l'abraci, i fondre'ns en la màgia d'aquest amor secret que tant desitjaríem que durés eternament.

      Dos carrers més enllà, l'espero, darrera d'una cantonada i un mur d'incomprensible vergonya on sé del cert que ella hi passarà pel costat. Quan la tinc davant, li prenc la mà, i, sense que estigui a temps de reaccionar, oprimeixo amb passió els meus llavis contra els seus, en aquesta humitat i serenor que mai he sabut trobar en cap d'altres. Aleshores començem a caminar en silenci fins a casa meva, un àtic que està a uns deu minuts a peu.

      Pujant les escales, per trencar el gel, li dic: "Saps que estàs molt guapa avui?". I ella em respon amb un tímid somriure i exclamant, burleta: "Doncs, que sàpigues que no he tingut temps de depilar-me." Tant me fa, a mi m'agrada de totes maneres, i... ja ho diuen, on hi ha pèl, hi ha alegria!

      Fa temps que no ens trobàvem, a soles, sota la llum de la lluna d'aquesta ciutat ja adormida de fa hores. Els nostres llavis i les nostres boques es retroben, de nou, tant conegudes com en són, i les nostres pells nues, en entrar en contacte, ardents, fonen tot el glaç que hagi pogut existir mai entre nosaltres.

      La nostra història, està destinada a no arribar a bon port. En un principi, vam construir un munt de promeses i il·lusions, però, amb els anys, hem après a racionalitzar i a "posar seny" a l'assumpte, i, a més, ja se sap, l'amor entre dues persones del mateix sexe mai ha estat ben vist...

      • RE: RE: Tu, jo i el meu àtic (DEFINITIU)
        Sol_ixent | 23/08/2006 a les 14:08

        Com cada dia que tenim cita, ella es mira a l'espill de cua d'ull, abans de sortir de casa. Malgrat els anys, la seva mirada continua irradiant frescor, i el seu rostre és igual d'encisador que el primer dia que ens vam conèixer, ja fa més de mitja vida!

        Tothom ja dorm, per això tanca la porta tant curosament com pot. El carrer s'estén ja al seu davant, com un túnel llarg, sense sortida ni il·luminació. Camina, a pas decidit i valent amb un únic anhel: abraçar-me i que l'abraci, i fondre'ns en la màgia d'aquest amor secret que tant desitjaríem que durés eternament.

        Dos carrers més enllà, l'espero, darrera d'una cantonada i un mur d'incomprensible vergonya on sé del cert que ella hi passarà pel costat. Quan la tinc davant, li prenc la mà, i, sense que estigui a temps de reaccionar, oprimeixo amb passió els meus llavis contra els seus, en aquesta humitat i serenor que mai he sabut trobar en cap d'altres. Aleshores comencem a caminar en silenci fins a casa meva, un àtic que està a uns deu minuts a peu.

        Pujant les escales, per trencar el gel, li dic: "Saps que estàs molt guapa avui?". I ella em respon amb un tímid somriure i exclamant, burleta: "Doncs, que sàpigues que no he tingut temps de depilar-me." Tant me fa, a mi m'agrada de totes maneres, i... ja ho diuen, on hi ha pèl, hi ha alegria!

        Fa temps que no ens trobàvem, a soles, sota la llum de la lluna d'aquesta ciutat ja adormida de fa hores. Els nostres llavis i les nostres boques es retroben, de nou, tant conegudes com en són, i les nostres pells nues, en entrar en contacte, ardents, fonen tot el glaç que hagi pogut existir mai entre nosaltres.

        La nostra història, està destinada a no arribar a bon port. En un principi, vam construir un munt de promeses i il·lusions, però, amb els anys, hem après a racionalitzar i "posar seny" a l'assumpte, i, a més, ja se sap, l'amor entre dues persones del mateix sexe mai ha estat ben vist...

  • Qui ets?
    Palerm | 23/08/2006 a les 14:37

    Portava una samarreta negra amb un escot obert fins a mig pit. Els seus braços llargs i mesuradament musculosos es balancejaven en el deambular de la seva figura alta i prima. Duia el cabell irregularment llarg fins a mitja espatlla, tan fi que el lleu aire que desplaçava enmig de la nit calma li feia voleiar. A la seva cara hi penjava una expressió difusa, com un feble somriure en els llavis prims que no gosava traspuar. Tenia la mirada extraviada.
    Caminava al llarg del voral de l'aigua, damunt la sorra que cruixia, recorrent la forma ovalada de l'íntima badia. Era una nit de lleus onades i d'aire condensat i càlid que el seu cos somovia al caminar.
    Va passar davant el punt de llum del restaurant de la platja i la seva imatge es va desdibuixar. Després, com més s'acostava a la densa foscor, més consistència reprenia.
    Asseguda amb un llibre obert sota el llum d'una de les taules, la Jenny va seguir tota la corba de la seva caminada amb la mirada, preguntant-se quin devia ser l'intens secret que carregava aquell personatge.
    Li va deixar una sensació de levitat, de fràgil vida, i de cop es va sentir atreta cap a la foscor, cap al camí on la figura havia deixat un regitzell de símbols en la nit, com una estela.
    Va tancar el llibre lentament i cap al lluny l'aire va xiuxiuejar. Indolent, es va acostar fins a l'aigua, allà on feia un so de cristall, i va caminar fins a un extrem de la badia, on les roques s'elevaven per construir un camí de pas.
    Aleshores, de la foscúria va sorgir la figura del caminant de la platja. Sense cap paraula, va allargar la mà a la Jenny per ajudar-la a enfilar-se. Ella es va sorprendre de la força insospitada amb què la sostenia, i del moviment compassat amb què expandia els llavis fins a mostrar les genives, d'on sorgien dos ullals inusuals que van llampurnar sota un reflex de lluna.
    -Qui ets? -va preguntar ella espaordida.
    -Sóc l'amant de la nit -va xiuxiuejar ell abans de clavar-li amb acurada precisió els ullals a la jugular.


  • L'intern
    Filalici | 23/08/2006 a les 21:23

    És negra nit. Tot l'internat dorm menys en Joan, dempeus al costat de la finestra, la mirada perduda cap a unes estrelles que amb prou feines veu. Tot i que ja han passat setmanes des de que els seus pares el van deixar en aquest indret, ell encara no s'hi ha fet, a la seva nova vida. I està convençut de que no s'hi farà mai.

    Ordre i doctrina. Aquest podria haver estat, perfectament, el sant i senya de l'escola-internat dels frares. En aquests dies en Joan ha conegut la gran severitat amb què abracen aquests dos principis Fra Oriol, Fra Miquel i els altres, molt especialment el Pare Ferran, el director. I és que una bona educació es el fonament necessari per construir una societat com cal.

    L'ambient de l'escola és molt pietós. Totes les classes comencen i acaben amb una oració. I, tots els vespres, missa. Enmig, disciplina. En Martí Gomis ha fet un comentari irònic a classe de dibuix, i Fra Miquel li ha clavat un cop de regla. En Joaquim Ripoll ha tingut la gosadia de badallar al bell mig de la classe de matemàtiques, i s'ha passat la resta de la classe dret en un racó, subjectant un llibre amb cada mà. En Joan, amb cara de fàstic, recorda totes les escenes d'aquesta mena que ha vist des de que és a l'escola. I els que fan dues faltes d'aquesta mena en una classe, tenen una cita al despatx del director, després de sopar.

    En Joan ha tingut, avui, una d'aquestes cites. Ell no ha trencat mai un plat, no entenia per què hi havia d'anar. Quan el Pare Ferran li ha explicat que era per la seva cara d'angelet, en Joan encara no ho ha entès.

    Una esgarrifança li fa tremolar el cos, que encara no s'ha recuperat del dolor. Ha passat a formar part del grup selecte dels coneixedors del gran secret del Pare Ferran, l'amant de l'ordre i de la doctrina, encara més amant de la nit.
  • Gina
    Palerm | 23/08/2006 a les 22:43

    Damunt la taula hi ha les fotografies en blanc i negre de l'any cinquanta en una ciutat d'Itàlia. És l'estiu i els carrers són deserts. Les portes de les cases, els testos de plantes, les línies dels balcons, parlen d'una vida intensa, on en la profunditat de les cambres ressona la llengua rodona dels italians.
    -I aquestes fotografies?
    -Ah, s'assemblen al meu somni.
    -El teu somni?
    -Si, el meu somni de les tardes a la ciutat, quan només esperava que es fes nit.
    "Per reviure en una bellesa que tallava el respir", es diu Hans per a si.
    -Sembla una ciutat antiga.
    -Veus aquest celler, de portes de vidre?
    -Sí. És ben solitari.
    -Encara fa molta calor. Però al capvespre el barri es desvetlla i la gent entra a beure-hi vi. Darrere aquests vidres hi ha la Gina.
    I Hans torna a ser amb ella, fragant, rotunda, amb la seva cabellera gruixuda i fosca. Ningú més que ella amaga el secret més colpidor, barrejat amb la suor olorosa i la pell morena. És l'inici d'un vertígen que mai res més no ha superat.
    -És la història d'un amor?
    -Sí.
    Ara Hans torna a ser al celler, al punt de mitjanit, mentre observa com la Gina es treu el davantal i el mira amb una força trasbalsadora. Ell la segueix cap a la rebotiga, darrere la imatge d'una Mare de Déu. El llit, on es llencen després, cruixeix. La cambra, enmig la fortor del vi, té la profunditat d'una gruta, i la passió que sorgeix en la nit mai més no ha tornat a prendre aquell abastament.
    -Va començar igual com va acabar: de cop -continua Hans-. Simplement es va acabar l'estiu i vaig retornar a Zürick amb la meva família.
    -No l'has vista mai més?
    -No. Anys més tard hi vaig tornar, però al lloc del celler hi havia un solar per construir.
    -La vas buscar, avi?
    -Sí, reina, però la gent també havia canviat.
    "El millor temps de la vida -pensa-. Un temps que encara m'emborratxa com l'aiguardent".
    I aleshores s'adona que parlar de la Gina no és pensar en records, sinó anar pouant en el cabal de l'experiència.


  • repte 160: presoner de la nit.
    Basileia | 24/08/2006 a les 10:35

    Els dies passen i si no fos per aquell petita finestra oberta a l'esperança ja res tindria sentit.

    Sóc presoner de guerra en un país que no és el meu i en el qual hi he arribat fugint de mi mateix i les meves pors. Ara no em queda res, m'ho han tret tot fins a despullar-me l'ànima.

    Sentat al fons d'aquest forat, fosc, buit, brut ple dels secrets de les vides perdudes i acabades anteriorment només puc saciar-me fins a estar ebri d'ella i assegurar-me que la seva mirada sempre hi serà, per mi.
    Parlo d'aquella que ve a buscar-me entre barrots a qui allargo la mà i només sap xiuxiuejar-me que aguanti; a qui busco amb deliri quan minva i amb obsessió quan creix, deixant que aquest amor es converteixi en odi quan dexideix marxar, patint el dia i totes les seves hores; maleeixo el sol que fa adonar-me de les ferides i l'allunyo buscant entre somnis l'escalfor d'un estel.
    Lluna blanca, lluna perduda, lluna sumisa, lluna...desibuixada junt amb la meva vida entre quatre barres de ferro, imagino que és ella la que han feta presonera i sóc jo, com a cavaller, com a home, com a enamorat, l'encarregat de salvar-la perquè la hipocresia de l'espècie humana no la mati. I ella deixa que la segueixi, construint ponts irreals que ens uneixen, caminant entre ombres, a contracorrent, seguint un camí de pols blanca i sentint la por de perdre-la al primer raig de llum. Però sempre son somnis, i ella sempre acaba per marxar, cansada d'esperar; i jo desespero, i embogeixo, i la crido, i...però no torna, almenys no quan el sol ja s'ha deixat veure.

    I avui, amb l'albada; la mort. Canvi de cel·la. Sé que no passaré d'aquesta nit, sé que t'he fallat. Ells m'han tret la vida.

    ...aquella nit va ploure, la lluna plorava...
    • RE: repte 160:STONENGE
      Josep Bonnín Segura | 24/08/2006 a les 12:59

      Ombres dels dòlmens de pedra, planegen indòmites sobre el terra tamisat per una estora verda. La lluna, immòbil, es cobreix de niguls negres de tempesta. Mentre una gran foguera il·lumina la cara de tots els que es troben asseguts en cercle. El ritual fa estona fou preparat. Les hordes de la Terra Negra, anunciaven l'atac. Feia varies llunes que se sentia el retrunyir dels tambors pregonant una propera incursió.
      Allà asseguts, rodejant els dòlmens gegants, s'hi trobaven els caps dels guerrers i els druides.
      La nit es convertiria en l'instant sagrat, on totes les forces màgiques arrelarien en el cor dels que les estaven invocant. Un clam a la vida.
      Els tambors havien començat el seu ritme de manera suau, i a mida que percudien, el so anava omplint totes les muntanyes i retornava el seu eco.
      El druida vestit amb una túnica blanca, aixecava les mans, mirant cap al cel estelat. I el seu bastó sagrat assenyalava cap a una constel·lació.
      Les flames jugaven a construir ,amb les ombres,formes estranyes i un vent removia la seva vestimenta com si l'intentés posseir i portar-lo a una altra dimensió.
      Cada cap de tribu s'estava untant la cara amb les pintures de guerra. Roges com la sang i els seus escuts quedaven tatuats amb els símbols secrets del clan.
      Quan es feren les dotze en punt,un gran drac aparegué de darrera dels penya-segats: El senyor de la nit. A ell era a qui invocaven i els planetes havien d'estar en una posició molt precisa, perquè el conjur, assegurés la victòria sobre la foscor.
      El druida llença a les flames unes plantes màgiques que extragué d'una borsa daurada que duia penjada al coll. Un llampec, es clavà enmig del foc, ben igual que una sageta, i es pronunciaren les paraules sagrades.
      Tot fou envaït per una gran silenci. Un silenci tan infinit com aquella nit, en la qual es jugaven el futur del seu poble. Les espases foren clavades a terra. I cada un dels assistents s'encaminà cap a la seva tenda.
      Demà a la claror de l'alba: La victòria.


  • RE: Repte CLX (160) ---> Que arribi la nit!
    Miralpeix | 24/08/2006 a les 19:53

    Ja arriba la nit. A la fi podré estar sol. Ja arriba la nit. Per fi em deixaran en pau. Ja arriba la nit. No ho aguanto més que arribi la nit ja!
    Però ara estic entre ells. No suporto estar entre ells. Tot em sembla tan fals. Ja sé que no ho és. Que sóc jo que no m'hi trobo bé. Les seves il·lusions em cansen. El que xerren no m'interessa. És trist però és així. Per mi que els aixafi un tren i així pararan d'estar tan contents. Millor encara: per mi que els aixafi un tren de mercaderies carregat a vessar d'alguna cosa ben pesada i que vagi fent marxa enrera i endavant sobre d'ells eternament i així pararan d'estar tan contents. Quina vida tan trista viure envoltat d'aquesta gent. Que arribi la nit!
    Una mirada d'un d'ells i em provoca una esgarrifança. El que em fa més ràbia és que quan em miren els somric. Per què no tinc pebrots per engegar-los a pastar? Encara em fa més ràbia ser tan fals. Els hi podria dir el meu secret. Els hi podria dir que em semblen una colla de pòtols. Els podria deixar amb un pam de nas. Els hi podria, els hi podria.... Però sé que no ho faré. Que arribi la nit!
    Si, i quan hagi arribat, es farà el silenci sepulcral. Em podré treure les sabates i el vestit i si em dóna la gana aniré amb pilotes per la casa. Perquè no hi haurà ningú. Si em dóna la santíssima gana em rascaré el cul. Millor encara; quan es faci de nit i estigui sol i no hi hagi més sorolls aniré despullat, rascant-me el cul, fent borilles amb dos dits mentre faig el típic crit tirolès. Aleeeehuuuuiiihuuuuuiii!!!!
    Però això ho podré fer quan arribi la nit. De moment para de construir fantasies del que faràs perquè encara no ha arribat. Però quan arribi... ja veuràs; fliparàs!

    • Un home amb recursos (fora de concurs, ha estat un divertimento només)
      angie | 24/08/2006 a les 21:15

      (a més a més falta la paraula vida...)

      Collava els darrers cargols i mentre ho feia no parava d'enviar mirades inconscients al rellotge de la pared. Les agulles giraven a gran velocitat, accelerades potser per les fotografies de dones despullades que penjaven al costat, en forma de calendari.
      Quan tanqués el taller tindria només mitja hora per dutxar-se i empolainar-se, agafar la seva estimada moto i anar al Charlie's. En acabar la feina, quan la nit queia en aquell poble de mala mort, rondava amunt i avall dels carrers fent sonar el motor inconfusible d'aquella bellesa. La notava entre les cames i es sentia poderós i en enfilar la carretera principal que travessava els camps de vinyes, l'excitació l'envaïa. La llum del far desvirgava qualsevol revolt fosc i projectava en la seva ment la figura femenina de qualsevol d'aquelles preciositats que el provocaven mentre treballava i amb les que construia pel.lícules d'alt voltatge. Per això, quan arribava al bar del poble del costat i demanava una cervesa, semblava que anava de cacera. Els homes s'apartaven per fer-li lloc a la barra i les dones que miraven com les seves parelles jugaven a billar, buscaven una excusa per apropar-se a ell. La moto aparcada a la porta i la indumentària de cuir feien de còmplices en aquell ritual d'aparellament.

      Just quan la primera noia li recolzava la mà a l'espatlla, i s'insinuava mirant-se la regatera, una veu coneguda digué ben fort :

      - Presa bona!. Demà ja podem muntar l'anunci. Felicitats a tots!.

      Els dos actors abaixaren els ulls i somrigueren satisfets. S'acomiadaren de la resta i un cop arribaren a l'hotel, ella preguntà a l'home :

      -Ei, Sam!. Vols fer una copa a la meva habitació?.

      En Sam no s'ho pensà dos cops… La colònia que havia publicitat feia un parell de setmanes donava uns resultats fantàstics… "Amant nocturn".



Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.