Detall intervenció

RE: REPTE C XIX (119) ups

Intervenció de: clutter | 02-05-2006


ups, m'he deixat el títol: "la bellesa anhelada"


Respostes

  • Llima i cervesa
    perisci | 02/05/2006 a les 00:54

    Tenia un riure trencadís que sacsejava el seu cos sencer: era una altra de les coses d'ella que m'encisaven.
    Des del fons del bar, on s'endinsava, es veia la lluna alta damunt de la badia, i un raig de claror lunar que il·luminava una llenca bellugadissa del negríssim mar. Les bombetes esgrogueïdes i l'olor de sofregit de la barra feien una sensació pobrisalla en contrast amb la bellesa pura de la platja.
    Jo no podia apartar d'ella la mirada, i malgrat sabia que vivia amb un dels cambrers d'un local nocturn, quan la trobava sempre em commovia, i intentava copsar les sensacions que em provocava retenint-la àvidament amb la mirada.
    Malgrat que érem de dos móns introbables, ella sempre m'acceptava amb plaer.
    Durant la nit consumia, cigarreta en mà, una cervesa darrere una altra. Jo prenia o bé prenia llima o grosella.
    De vegades li escrivia poemes que, després de llegir-los, es desava a la butxaca dels texans. Tot el que feia m'emocionava.
    Jo li parlava de la meva vida activa, i ella, al seu torn, m'explicava la seva malaltia. Tenia una depressió profunda que havia de medicar-se. Jo volia estirar-la cap al meu món, un món diürn on no hi havia cervesa, ni una cigarreta darrere l'altra. Però ella s'havia instal·lat en la seva derrota.
    No hi havia ningú amb qui jo podés parlar amb tanta confiança de mi mateix, dels meus fracassos, dels meus temors, de la meva tendresa.
    Una nit vam anar junts a la platja. Li vaig agafar la mà com si fos la meva enamorada de sempre. Ens vam asseure a la sorra, prop del mar que xarbotejava enmig la foscor insondable.
    Aquell va ser l'únic cop que vaig tenir els seus petons, més dolços que tot allò imaginable, i el seu cos dúctil i calent restà abraçat llargament damunt el meu. I així vaig poder expressar-li sense paraules com n'era per mi de preciosa, i com la desitjava. I el meu esperit pogué endinsar-se en el seu.
    Abans que sabés, l'estiu següent, que mai més no tornaria a trobar-la, perquè a les acaballes d'aquella tardor s'havia llançat pel penya-segat del Turó, des d'on l'havia engolida la profunditat de l'aigua.
    I així ara el mar em fa feredat perquè només em retorna la seva absència: la d'una dona per continuar tot un món, per fer brotar un i un altre cop les flors de primavera.

    • Llima i cervesa (aquest és el bo)
      perisci | 02/05/2006 a les 01:09


      Tenia un riure trencadís que sacsejava el seu cos sencer: era una altra de les coses d'ella que m'encisaven.
      Des del fons del bar, on s'endinsava, es veia la lluna alta damunt de la badia, i un raig de claror lunar que il·luminava una llenca bellugadissa del negríssim mar. Les bombetes esgrogueïdes i l'olor de sofregit de la barra feien una sensació pobrisalla en contrast amb la bellesa pura de la platja.
      Jo no podia apartar d'ella la mirada, i malgrat sabia que vivia amb un dels cambrers d'un local nocturn, quan la trobava sempre em commovia, i intentava copsar les sensacions que em provocava retenint-la àvidament amb la mirada.
      Malgrat que érem de dos móns introbables, ella sempre m'acceptava amb plaer.
      Durant la nit ella consumia, cigarreta en mà, una cervesa darrere una altra. Jo prenia llima amb glaçons.
      De vegades li escrivia poemes que, després de llegir-los, es desava a la butxaca dels texans. Tot el que feia m'emocionava.
      Jo li parlava de la meva vida activa, i ella, al seu torn, m'explicava la seva malaltia. Tenia una depressió profunda que havia de medicar-se. Jo volia estirar-la cap al meu món, un món diürn on no hi havia cervesa, ni una cigarreta encesa amb l'altra. Però ella s'havia instal·lat en la seva derrota.
      No hi havia ningú amb qui jo podés parlar amb tanta confiança de mi mateix, dels meus fracassos, dels meus temors, de la meva tendresa.
      Una nit vam anar junts a la platja. Li vaig agafar la mà com si fos la meva enamorada de sempre. Ens vam asseure a la sorra, prop del mar que xarbotejava enmig la foscor insondable.
      Aquell va ser l'únic cop que vaig tenir els seus petons, més dolços que tot allò imaginable, i el seu cos dúctil i calent restà abraçat llargament damunt el meu. I així vaig poder expressar-li sense paraules com n'era per mi de preciosa, i com la desitjava. I el meu esperit pogué endinsar-se en el seu.
      Abans que sabés, l'estiu següent, que mai més no tornaria a trobar-la, perquè a les acaballes d'aquella tardor s'havia llançat pel penya-segat del Turó, des d'on l'havia engolida la profunditat de l'aigua.
      I així ara el mar em fa feredat perquè només em retorna la seva absència: la d'una dona per continuar tot un món, per fer brotar un i altre cop les flors de la seva primavera.






  • RE: REPTE C XIX una història d' estiu a Port de la Selva
    Baiba Liepa | 02/05/2006 a les 10:21

    Una història d' estiu al Port de la Selva
    Abans del quinze d'agost,s'organitzava la sardinada. El dia i hora es decidia en funció del temps i la tramuntana. S'intentava que no coincidís amb els concerts de Peralada i abans de la festa major de Cotlliure. Tres mallorquines, formaven la flota. Les barques aquell dia lluïen més:els seus tripulants les havien baldejades a consciència,espolsant els coixins i estores, i cuidant els petits detalls per tal que els passatgers es sentissin còmodes.
    A les 19h en punt, repartits en grups bulliciosos i coloristes la colla s' enfilava a les barques amb més o menys perícia. Duien bosses de platja i cistells amb el necessari per fer un bon àpat.
    Sortint del port, anaven costejant fins al Corquell, direcció Cadaquès, entre bromes de barca a barca i curses improvisades, mantenint els penya-segats del Cap Gros a la dreta i veient com el sol com un disc d' or s' anava enfonsant , amb el llençol blau del mar que s' estenia a voltes ondulant, a voltes planer i sempre d' un blau de profunditats insondables entre les roques i el cel.
    Arribats a lloc,el desembarcament es produïa amb les mateixes rialles que
    l' embarcament, i amb l' afegit que no els quedava més remei que mullar-se de cintura en avall, portant les vitualles aixecades sobre el cap, amb les situacions de perill exagerat per si es mullava el menjar.
    Encesa la barbacoa, dels cistells sorgien les sardines blaves i platejades, i els homes les arrengleraven i salaven mentre les dones llescaven el pa i sucaven el tomàtec amanint-lo amb l' oli d' oliva. Un sofregit per amanir els musclos s' escalfava sobre les brases omplint l' espai de sentors casolanes i començava a circular el vi.
    El capvespre es tenyia de blaus, violetes i magentes i l' aigua semblava negra pel contrast. En aquest moment, es produïa un silenci reverent davant del magnífic espectacle trencat només pel xarbotejar de l' aigua contra els cascs de les barques i els crits de les gavines que creuaven el cel cercant el refugi entre les esquerdes dels penya-segats.
    Ben sopat, s' ajaçaven sobre les pedres i miraven l' estelada en silenci. A vegades algú cantava una cançó.
    En tornar,el mar semblava plom fos sota la llum resplendent de la lluna.
    Baiba Liepa

  • El peix i ella
    Joanra | 02/05/2006 a les 18:18

    Un peix xarbotejant em fa l'ullet
    i em diu unes bombolles
    petites i grosses i plenes de temps
    que en sortir parlen aquestes coses:
    nosaltres no hem sortit del mar,
    tenim prou de mullar-nos cada dia
    i no haver de caminar
    sota el sol de migdia,
    mirem el món amb l'òptica gruixuda
    que fan l'aigua i la sal
    i tot i que la visió és menuda
    tampoc no té sentit la mirada total.
    Si observes la sorra veuràs el temps,
    el vent, la vida, la joia i la ferida,
    però, si us plau, no marxis corrents
    si aquest fet t'intimida,
    coneixe't a tu mateix
    només depèn de si tu ho vols,
    tant si ets un peix,
    com si dorms entre llençols.
    Jo em quedo capcot,
    penso en l'insòlit fet,
    era realment un turbot,
    ho he sentit bé?
    I veig llavors la sorra marró,
    blanca, groga i negra,
    i noto com el meu cor
    amb parsimònia batega.
    Miro el mar que canvia de color
    abans era blau, ara és verd,
    deu ser l'insondable Sol
    que desapareix del cel.
    Em descalço de seguida,
    què hi feia, amb calçat?
    M'enfonso a la sorra humida,
    i començo a caminar.
    Però l'alt penya-segat em fita
    com exhortant-me sorprès:
    per què no truques a la Maria,
    és que no penses fer res?
    De sobte em descobreixo el plor,
    no sé si és pel peix, o per ella,
    els arbres se'm fan barrots
    i la nit, fosca cel·la.
    Arrenco a córrer camí amunt,
    vull deixar-me enrere a mi mateix,
    les llàgrimes i la pluja, tot un,
    em fan brillant com a aquell peix.
    Obro la porta de casa
    i crido fort el que a ningú importa,
    si sabés el que em passa
    podria intentar-ho, hòstia.
    Però vet aquí que m'aturo de cop,
    una cadira pren la paraula:
    mira quin jersei groc
    han deixat sobre la taula.
    L'examino a distància,
    m'atanso després, l'oloro,
    el cor ara batega amb ànsia,
    i ja no sé per què ploro.
    M'adono que els peus em sagnen
    de córrer descalç des del mar,
    els ulls, impacients, em ballen,
    cercant qui em pot salvar.
    La trobo a la cuina,
    descalça també, el vestit blanc,
    és com si una nina
    s'hagués convertit en carn.
    M'acosto per darrera i l'abraço,
    la mà esquerra sobre un pit,
    li dic sóc un pallasso,
    em besa, oblida el sofregit.

  • RE: REPTE C XIX (119) "Un lloc de la costa"
    clutter | 02/05/2006 a les 21:24

    Ha estat un tot un repte per a mi, perquè m'he adonat que no em moc amb facilitat en el terreny de les descripcions i em costa treure-li el suc als racons (per bonics que siguin). Bé, tot és intentar-ho, allà va:

    Repte 119:

    L'home que caminava descalç per la sorra humida no semblava fruir del paisatge. Ni els bruns pins, marcats d'ombres enverades, ni les encrespades ones salvatges, ni les verges sorres encara sense petjades, no li feien ni fred ni calor.
    Mesos enrere, quan els intensos freds recollien tot raonament sota sostre, va arribar a aquell indret que li feu perdre l'alè. Convençut que allí trobaria la pau es netejà l'ànima xarbotejant a les glaçades aigües solitàries. Fugia del lloc que l'anul·lava, que li podria carn, ós i ànima. Acabava per fi l'eterna recerca de la bellesa pura que havia de donar sentit a la seva vida: el gris ciment a canvi d'un irisat bocí de costa .
    Abans d'arribar-hi, recorregué desenes d'indrets amb la única companyia d'una petita maleta de cuir gastada i un bloc de dibuix on poder plasmar la perfecció anhelada. Passà per insondables valls, inhòspits racons de bellesa inqüestionable, pics amb alçades majestuoses, rierols ombrívols que menaven a gorgs que, talment miralls, reflectien el seu rostre delerós. Però cap paisatge el retenia, les restes d'un berenar mal recollit, un mosquetó abandonat per un escalador maldestre o una burilla flotant perduda en el riu sempre li recordaven d'allà on venia.
    Quan gairebé es donava per vençut trobà el veritable indret que el commocionà. Aquell bosquetó a peu de mar, la seva olor lleugerament salada, els colors ataronjats del capvespre i la sorra nua allisada per les ones cada matinada li feia oblidar una vellesa massa propera, molts anys d'absurda rutina i una vida perduda buscant el sentit del seu propi jo. I temporalment es cregué feliç.
    Mesos després, quan tingué apamades les arestes de cada un dels sortints del penya-segat, quan el so de les onades se li feu terriblement monòton, quan la sorra es convertí en una dolorosa catifa d'agulles, quan la olor del sofregit casolà d'un arròs fet amb la calma prop de la sorra li embafà els sentits fins a marejar-lo, el somni s'esvaí.
    Passejant descalç per la sorra, intentant redescobrir els detalls que l'havien captivat, la tristesa tornà a caure aclaparadament sobre el seu cap i desitjà morir, de nou, quan s'adonà que la bellesa, de massa observada, perd tot l'encant.
    Mirà el mar, ara percebut com a mortal, i amb la convicció de que tenia la batalla perduda s'hi endinsà.


  • RE: REPTE C XIX (119) ups
    clutter | 02/05/2006 a les 21:28

    ups, m'he deixat el títol: "la bellesa anhelada"
    • Mitja tarda al cafè
      foster | 03/05/2006 a les 00:12

      Mitja tarda al cafè

      Amb la boina clavada al cap i l'ull esquerre emboirat pel fum del caliquenyo, l'home sorrut escolta el gran jove poeta i la seva entusiasta descripció del penya-segat del Cap Roig...
      -Ohhh...el to encés del rocall, com cabellera de sirena pèl-roja que llisca plorant fins els esculls que el mar, en la seva agonia última, vol besar amb la passió d'un amant suïcida...!
      L'home sorrut i sorneguer espera tranquil a veure com continuarà aquella il.luminada inspiració xarbotejant de vi barat...
      -Oh, aquell joc d'ombres i reflexos que altera els sentits dels vaixells que s'hi apropen com el mascle a la femella, imantats per la seva indescriptible bellesa, pels misteris insondables que amaga dins les seves entranyes...!
      L'home que escolta s'esforça a recordar el lloc descrit, vol fer-se'n una imatge mental, i només veu les agrestes pedres rosegades per l'erosió d'un temps bastit amb les onades perennes de la Mediterrània...
      -I el mar? -insisteix encara el rapsoda amb retòrica ostensible per a un públic que ja no sap si està parlant dels fiords gallecs o de la seva estimada Costa Brava...-I el mar? Vosaltres, vosaltres que el viviu cada dia, que l'adoreu amb passió i que hi moriu per fer-ne el més gran cementiri blau...vosaltres...en coneixeu el veritable secret...?
      Ara sí que ja ningú entén res...un cementiri blau amb un veritable secret? Cala Bona, el Badell, Roques Planes...aquells racons que tan bé coneixen, aquells seus camins de barca i de vida han esdevingut de sobte grans cementiris amb blaus secrets?...

      I un es mira a l'altre, i tots es miren l'exaltat que segueix amb les seves folles visions, amb l'afegit que ara s'ha passat al vers per tal de donar força i intensitat als sentiments creats amb la seva imaginació desfermada.
      Llavors, poc a poc, els més vells se n'aparten i s'acosten a l'home que somriu però res no diu...Finalment, un iaio d'ulls de certesa i anys, gosa trencar el gel:
      -Josep, escolta...no ens en faries ara cinc cèntims dels teus, ben comptats i debatuts, a veure si tornem a port? Mira que a aquest galifardeu li fugen les idees del cap com pel colador de la Maria, i aviat ens tindrà a tots ficats dins el seu naufragi!

      La broma ha causat el seu efecte, i tots riuen.
      -I bé, Josep, no parles?
      -Uhmm...sí...doncs...diria que se us crema el sofregit. Siau. -I l'home sorrut surt tancant la porta rere seu.

      • pel jurat...hahaha...fiords noruecs, no gallecs!
        foster | 03/05/2006 a les 00:29

  • RE: La màgia de Cala Boadella
    Àfrika Winslet | 03/05/2006 a les 09:43

    Entre Blanes i Lloret, s'alça una pineda espessa que acaricia la costa amb les seves fulles aciculars que intenten arribar al mar sense èxit. Les terra abraça al mar i es confon, submergint-se en un món de vida i colors indescriptible. Per un viarany costerut i fugisser s'arriba a Cala Boadella, la més senyora i la més màgica de totes les cales que hi poden haver. Allà la natura es perd entre el temps i l'espai i t'enxampa meravellat i corprès. La bellesa t'envaeix com l'olor del sofregit per la paella i t'amara de sensacions salades i fresques. Pots divisar, des dels seus penya-segats rogencs i insondables, les platges de Blanes i, fins i tot, la desembocadura del Tordera.

    De nit, pots xiuxiuejar a la lluna que baixa a fer un mos secret a la seva cala preferida. Els peixos conversen amb ella i els mol·luscs aplaudeixen cada cançó del vent. Després, a l'albada, tot torna a la normalitat però no s'esvaeix aquesta màgia. Les ones i l'escuma arrengleren pedres a la ribera, intentant construir una frontera entre els somnis i el mar. No ho aconsegueixen mai. Els núvols xarboteixen en el cel i fan caure, de tant en tant, alguna estrella despistada sobre un cargol de mar.

    Els ulls de la noia ho miren amb recel, tant de bo hagués caigut sobre el seu melic i n'hagués fet d'ella una sirena. Es mira el mar, avui calmat com una bassa d'oli, i li ofereix el seu cos jove i nu. El mar l'acarona suaument i l'estima, com estima totes les coses que la natura li regala, i recobreix la seva pell bruna amb unes petites escates platejades. La noia s'escapa del seu amor, divertida, i es tomba a una roca perquè llueixi el seu cos sota el sol. Un dels tirabuixons de la noia regalima aigua blava fins la roca. El mar s'embraveix buscant la gota prohibida i, ple d'enveja, s'abalança sobre la roca com qui vol empaitar un gat i treure-li el cascavell. La roca és ferma, no es mou, no nota l'atac però el mar sap que, amb el pas del temps, la roca serà seva i podrà regalar una nova cala a la natura que tant l'ha encisat amb coses belles, magnífiques... La cala, però, mai serà més bella que aquesta, la nostra Cala Boadella.
    La noia, ara, és una sirena. I és lliure.

    • RE: RE: La màgia de Cala Boadella (AQUÍ!!)
      Àfrika Winslet | 03/05/2006 a les 16:40

      Entre Blanes i Lloret, s'alça una pineda espessa que acaricia la costa amb les seves fulles aciculars que intenten arribar al mar sense èxit. Les terra abraça al mar i es confon, submergint-se en un món de vida i colors indescriptible. Per un viarany costerut i fugisser s'arriba a Cala Boadella, la més senyora i la més màgica de totes les cales que hi poden haver. Allà la natura es perd entre el temps i l'espai i t'enxampa meravellat i corprès. La bellesa t'envaeix com l'olor del sofregit per la paella i t'amara de sensacions salades i fresques. Pots albirar, des dels seus penya-segats rogencs i insondables, les platges de Blanes i, fins i tot, la desembocadura del Tordera.

      De nit, pots xiuxiuejar a la lluna que baixa a fer un mos secret a la seva cala preferida. Els peixos conversen amb ella i els mol·luscs aplaudeixen cada cançó del vent. Després, a l'albada, tot torna a la normalitat però no s'esvaeix aquesta màgia. Les ones i l'escuma arrengleren pedres a la ribera, intentant construir una frontera entre els somnis i el mar. No ho aconsegueixen mai. Els núvols xarboteixen en el cel i fan caure, de tant en tant, alguna estrella despistada sobre un cargol de mar.

      Els ulls verds de la noia ho miren amb recel, tant de bo hagués caigut sobre el seu melic i n'hagués fet d'ella una sirena. Es mira el mar, avui calmat com una bassa d'oli, i li ofereix el seu cos jove i nu. El mar l'acarona suaument i l'estima, com estima totes les coses que la natura li regala, i recobreix la seva pell bruna amb unes petites escates platejades. La noia s'escapa del seu amor, divertida, i es tomba a una roca perquè llueixi el seu cos sota el sol. Un dels tirabuixons de la noia regalima aigua blava fins la roca. El mar s'embraveix buscant la gota prohibida i, ple d'enveja, s'abalança sobre la roca com qui vol empaitar un gat i treure-li el cascavell. La roca és ferma, no es mou, no nota l'atac però el mar sap que, amb el pas del temps, la roca serà seva i podrà regalar una nova cala a la natura que tant l'ha encisat amb coses belles, magnífiques... La cala, però, mai serà més bella que aquesta, la nostra Cala Boadella.
      La noia, ara, és una sirena. I és lliure.

  • RE: REPTE C XIX (119) "Torno a casa"
    ninona | 03/05/2006 a les 12:43

    En veure'l m'he sentit com un heroi grec que retorna a casa després del llarg viatge a Ítaca.

    El poble, penjat d'un penya-segat, s'alça blanc, immaculat i vigilant sobre el golf de Sinut. El sol alt, la humitat considerable, calor d'agost al sud de la Mediterrània.
    La platja encara guarda, gelosa, una certa privacitat, com si tota ella fos una d'aquelles barraques de fusta, dins de l'aigua, on antany les dones sinutines es refrescaven sense ser vistes.

    M'he tret les sandàlies per sentir sota els meus peus la calidesa de la sorra mullada.

    Els carrers que des de la part baixa pugen fins el far, són avui plens de turistes que trenquen l'harmonia del paisatge. És difícil abstreure's de la seva presència i recuperar la calma sufí amagada entre les blanques parets.

    Torno buscant la pau que un dia vaig trobar en aquests carrers.
    Torno sabedora que res serà com abans; esperançada que res hagi canviat.

    Tot el poble és blanc de cal i de llum, les finestres enreixades, les portes pintades de blau de mar i de cel i adornades amb claus negres, dibuixant una eterna demanda de bona sort.
    És una delícia passejar pels carrerons costeruts i empedrats, entre parades d'artesania i vistoses arcades que guarden tranquils patis esquitxats de geranis i buguenvíl·lies.
    Al migdia les olors de les cuines inunden els estrets carrers d'aromes picants i dolços, flaire de sofregit i perfum de menta.

    Busco refugi.
    Pujo les escales del cafè i demano -com tantes vegades- un te a la menta amb pinyons.
    L'aigua xarboteja dins del narguile on comparteixo fragàncies de tabac fruital.
    Viatjo en el fum, perduda en l'abisme insondable dels meus pensaments, i rescato el passat. Petons sinutins tenyits d'anyil.

    Al vespre, el far es fa còmplice de les amoretes de joves parelles. Quan els últims raigs de sol moren darrera el pujol, el cel desplega un ventall de colors que el mar absorbeix i amplia. L'aigua s'encén -groga, taronja, vermella- i després es crema -torrada, violeta, negra-. La nit inventa colors que no existeixen.

    M'amago en les ombres, espiant l'ocàs.
    Ensumo l'aire, a la recerca d'una flor de gessamí sobre l'orella.

    Sé que el trobaré. El meu esperit sadollarà el seu neguit. El meu cor, curull de tendresa, es desbordarà i es fondrà en la dolça follia de l'amor.

    Torno a casa. Com un heroi grec retorna després del llarg viatge a Ítaca.

  • Fi d'un cercle. Començament de l'altre.
    c | 03/05/2006 a les 18:58

    L'Estrella es recull tranquil·lament la seva cabellera amb una trena que caurà discretament per la jove esquena.
    Això només ho fa quan està de bon humor, i ara no és que estigui especialment d'humor, però el pas que farà ara la durà a això.

    Surt del cotxe i, amb la seva família desplega els tres estels i els deixa anar a l'aire, sobre la sorra càlida. Són sols les quatre de la tarda, però ella i el seu germà perden la noció del temps i fins que els seus pares no els criden per menjar els entrepans de ceba sofregida amb enciam , no s'adonen que el sol ja s'ha post.

    Aleshores, l'Estrella, que fins llavors havia estat força callada, s'aixeca i treu de la bossa un gran grapat de papers doblegats. Qui s'ho mirés sense fixar-s'hi massa, seria simplement això, un grapat de papers doblegats. Però en realitat era més que això: vaixells de papers. Vaixells de papers fets aquell dia, més alguns altres fets amb fotografies que ella havia afegit a la col·lecció.

    I així, amb el gran grapat de vaixells a les mans i a aquella cala tan petita, es dirigeix al mar. L'aigua encara és freda, només som a principis de maig, però tot i així, entra al mar fins que l'aigua li arriba per la cintura. I allí deixa anar els vaixells lleugerament a l'aigua, que sembla que per un cop en tot el dia deixa de colpejar amb força els penya-segats. Se'n van lluny, potser són uns trenta d'aquell dia, més deu que són fotografies... fotografies d'ella, l'Anna.

    L'Anna sempre havia sigut una persona insondable que malgrat tot queia bé a la gent. Però que ara anava i venia, i feia mal a les seves pròpies amigues. Una vegada, les deixar de banda durant forces setmanes i després d'allò es va disculpar mitjançant un paper escrit, amb mil disculpes.


    L'Estrella ara somriu al pensar en això, mentre observa els vaixells, que solquen sobre les onades ara xarbotejant. Malgrat que sabia que la tornaria a deixar-les, la van perdonar. Aquell dia, les seves ments per un moment van emplenar-se d'il·lusions, i van fer vaixells de papers que pensaven tirar al riu Ter. Trenta vaixells, cent, mil! Sortirien a la televisió, deien rient.
    Per això, ara, després d'haver plorat altre cop, aquest detall li va arribar: els vaixells, el començament i la fi del cercle.



    • RE: Fi d'un cercle. Començament de l'altre. (petit canvi, llegiu aquest)
      c | 03/05/2006 a les 19:02

      L'Estrella es recull tranquil·lament la seva cabellera amb una trena que caurà discretament per la jove esquena.
      Això només ho fa quan està de bon humor, i ara no és que estigui especialment d'humor, però el pas que farà ara la durà a això.

      Surt del cotxe i amb la seva família desplega els tres estels que aviat els deixa anar a l'aire, sobre la sorra càlida. Són sols les quatre de la tarda, però ella i el seu germà perden la noció del temps i fins que els seus pares no els criden per menjar els entrepans de ceba sofregida amb enciam , no s'adonen que el sol ja s'ha post.

      Aleshores, l'Estrella, que fins llavors havia estat força callada, s'aixeca i treu de la bossa un gran grapat de papers doblegats. Qui s'ho mirés sense fixar-s'hi massa, seria simplement això, un grapat de papers doblegats. Però en realitat era més que això: vaixells de papers. Vaixells de papers fets aquell dia, més alguns altres fets amb fotografies que ella havia afegit a la col·lecció.

      I així, amb el gran grapat de vaixells a les mans i a aquella cala tan petita, es dirigeix al mar. L'aigua encara és freda, només som a principis de maig, però tot i així, entra al mar fins que l'aigua li arriba per la cintura. I allí deixa anar els vaixells lleugerament a l'aigua, que sembla que per un cop en tot el dia deixa de colpejar amb força els penya-segats. Se'n van lluny, potser són uns trenta d'aquell dia, més deu que són fotografies... fotografies d'ella, l'Anna.

      L'Anna sempre havia sigut una persona insondable que malgrat tot queia bé a la gent. Però que ara anava i venia, i feia mal a les seves pròpies amigues. Una vegada, les deixar de banda durant forces setmanes i després d'allò es va disculpar mitjançant un paper escrit, amb mil disculpes.


      L'Estrella ara somriu al pensar en això, mentre observa els vaixells, que solquen sobre les onades ara xarbotejant. Malgrat que sabia que la tornaria a deixar-les, la van perdonar. Aquell dia, les seves ments per un moment van emplenar-se d'il·lusions, i van fer vaixells de papers que pensaven tirar al riu Ter. Trenta vaixells, cent, mil! Sortirien a la televisió, deien rient.
      Per això, ara, després d'haver plorat altre cop, aquest detall li va arribar: els vaixells, el començament i la fi del cercle.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.