Detall intervenció

RE: Repte 84 El somni d'un ecologista

Intervenció de: Tetris | 09-01-2006



Respostes

  • RE: Repte 84 El somni d'un ecologista
    Tetris | 09/01/2006 a les 14:43

    • RE: RE: Repte 84 El somni d'un ecologista
      Tetris | 09/01/2006 a les 14:46

      Per descomptat que s'ha escapat l"intro"
  • RE: Repte 84 El somni d'un ecologista
    Tetris | 09/01/2006 a les 15:10

    El meu avi tenia en propietat unes quantes Ha de terreny ,la major part d'elles al secà i un bocí que es podia regar amb l'aigua provinent de l'acequia comunal,pel que tenia asignats uns dies i hores de la setmana i que no podia deixar passar per que corria el torn i el seu estimat hort perdria l'ocasió de sadollar-se de l'aigua que el vivificava,És per això que voia que jo,ara que ja no era un nen amb pantaló curt,anés amb ell per a ajudar-lo , les forces li havien minvat i tenia dificultats en manejar el arreus, que cada vegada li pesaven més.Baix la seva direcció,no sempre ben humorada,vai aprendre de conrear les hortalisses,vaig saber el valor sentimental i coneixer el sabor únic del fruits que tu has cuidat.No cal dir que el primer tomàquet era l'avi qui se'l menjava,ara sóc jo,i que el millor carbassó era per a l'àvia que en feia un puré per llepar-se'n els dits
    • RE: RE: Repte 84 El somni d'un ecologista
      Tetris | 09/01/2006 a les 15:23

      Res un altre dia serà ,avui no faig res més que fregar l'intro sense proposar-m'ho ,no he acabat ni he carregit.
      • tetris, lo millor...
        Yáiza | 09/01/2006 a les 19:00

        és que primer ho escriguis en el word (o en qualsevol processador de textos) i després ho copiis aquí... Així no tindràs aquests problemes...
  • Infància passada
    Filalici | 10/01/2006 a les 00:57

    "Aquest és l'hort dels meus avis. Com pots veure, és força gran. Per a la tia Montse i per a mi, era el nostre racó preferit. Aquí jugàvem a tot sovint a l'amagatall, ens encantava desaparèixer enmig d'aquesta gran exuberància i sortir per sorpresa, fent un crit, del lloc més inesperat i en el moment menys desitjat. Els crits de la Montse, quan l'enganxava així, es podien sentir des de tota la vall. Encara no era ni una noia, però ja tenia una potència de veu fora del comú. Estic convençut de que aquells crits són el veritable principi de la seva carrera de soprano."
    "El que més ens agradava, però, era amagar-nos tranquil·lament en algun racó perdut de l'hort i llegir alguna cosa o imaginar móns fantàstics. Sempre que arribava el Cavall Fort, l'agafàvem d'estranquis i ens l'endúiem a llegir al nostre racó preferit. Recordo que a mi m'agradaven molt les historietes d'un marrec anomenat Filalici, que vivia unes aventures més estranyíssimes intentant anar a la "A" de l'oceà Atlàntic, i després el seu pare no se'l creia mai."
    "Després d'aquelles lectures, tot el que ens envoltava ens semblava ple de màgia, no ens calien televisions, ni internets ni playstations com avui dia."
    "Ara, com pots veure, el vell hort dels avis està molt canviat. Només hi queden un tomàquet i un carbassó."

    Es referia als dos blocs d'apartaments de vint-i-quatre pisos, un vermell i l'altre verd fosc, que teníem al davant. Mentre conduïa en silenci de tornada cap a casa, unes llàgrimes lliscaven, suaument, per les galtes del pare.
  • RE: L'hort del meu avi
    Àfrika Winslet | 10/01/2006 a les 11:59

    Quan era petita, solia estiuejar a Coma-rruga a casa dels meus avis. Recordo d'allà el cabell ros, llis i llarg de la meva tieta Victòria (quina enveja!); l'olor de l'habitació on dormia, al costat de la tieta Isabel, plena de perfums i cremes; els sospirs de la meva àvia a la cuina, i quan em refredava el colacao (massa calent pel meu gust), en un cassó amb aigua freda; el soroll del tren de mercaderies en plena nit (doncs la casa era al costat de l'estació); les móres que les meves cosines i jo agafàvem dels esbarzers i després ens menjàvem amb sucre... En fi, un munt de records, i tots els guardo amb alegria i enyorança. Però el meu millor record d'aquell temps, sens dubte, són els matins que vaig passar a l'hort del meu avi.
    A l'hort hi tenia una mica de tot. En un costat hi havia una petita barraca i una figuera d'on la meva mare agafava les figues que, deia, eren les més bones del món. L'hort no era gaire gran, però el meu avi se l'estimava com a la seva pròpia vida. Fins i tot jo me l'estimava. Havia passat tants matins d'agost allà, entre les tanques de l'hort del meu avi... Mentre l'àvia collia un tomàquet per l'amanida, un carbassó i unes patates per la truita, uns pebrots pel sofregit,... i el meu avi es deixava les mans i el cor entre cop i cop d'aixada, sota un sol abrasador, jo recorria l'hort en busca de cargols i collia unes faves i uns fulls d'enciam esgrogueït. Després feia carreres de cargols sobre una fusta vella, asseguda a terra i menjant-me les favetes acabades de collir, burxant als cargols si es quedava algun parat. També m'agradava, quan l'àvia em deixava, recollir amb ella alguna cosa pel dinar o pel sopar.

    Anys després, van tirar a terra aquell hort per fer-hi una carretera... però encara hi van deixar la figuera, que semblà que envellís de sobte i s'arreplegués sobre ella mateixa, tan sola, enmig d'anades i vingudes de cotxes i fums. El meu avi, derrotat, s'arraulí al sofà i envellí, tanmateix com la figuera... Els dos van morir a l'hivern, amb el fred.

    Potser al cel també hi tenen horts... Si és així, vull pujar-hi algun cop, per que el meu avi torni a veure aquella noia amagant-se entre les tomaqueres...

  • RE: Repte 84
    darkgangster | 10/01/2006 a les 17:22

    No recordo si la noia collia tomàquets a l'hort i quan entrava a casa, el nòvio els tallava per la meitat i amb ells li fregava suaument el pits. Li posava una mica de sal als mugrons, un rajolí d'oli i els hi llepava i besava alhora, mentre en una paella, una truita de carbassó, a foc lent, aromatitzava amb una oloreta dolça i càlida la cuina.

    Si que ho recordo. No ho hauria d'explicar. Hi ha relacions que no s'haurien d'explicar. Com si fos ara. Amb la llum enrogida de dissabte tarda i l'aroma de la truita de carbassó que es passejava per dins meu. I me'l mirava mentre tallava els tomàquets.

    M'adormo però els ulls no desisteixen de veure el món sempre igual. Miro per la finestra, encara plou. A sobre la taula tres truites de carbassó i uns quants tomàquets tallats per la meitat.

    Torno a mirar per la finestra. Et veig passar agafat de la mà d'una rossa. Tanco els ulls i veig un hort petit i cuidat al costat d'una caseta. Tres anys. Sento les galtes acalorades i parts del cos que gairebé em tremolen sofocadament.
    Em menjo una truita de de carbassó.

  • L'Hort
    boigboig | 10/01/2006 a les 19:20

    Avui és un dia núvol, d'hivern, ha plogut i el cel és gris. Però la nostra història passa a la primavera, en un dia ple de sol i lluminós. Clar que això no ens importa.

    Només hi ha dos del quatre personatges (la Gemma, el Jeremies, el Manel i l'Àngels), asseguts a una taula, vella i fosca, gastada de tants menjars i sobretaules. Són a la cuina d'una masia, la Gemma amb una faldilla curta i una jaqueta, tota mudada. Bé, donat que som al camp millor que porti pantalons gastats i un jersei de llana. El Jeremies la mira encuriosit.

    -Que hi fem aquí? I a més amb aquesta roba horrible! Jo preferia el vestit...
    -Ni idea, però d'ell ens ho podem esperar tot-diu el Jeremies, amb un cert deix de resignació.
    -I l'hort? No hi hauria d'haver un hort?

    S'obre una porta i en surt l'Àngels, els cabells esbullats, els ulls amb lleganyes.

    -Ep, noia, m'he adormit. Ho sento. Per cert, on som? Ara no recordo...
    -Mira-la, baixes del hort! Bé, de fet potser hi hauríem d'anar, no?-proposa el Jeremies aixecant-se d'un bot.
    -D'acord, jo aniria a la part de darrera de la casa, que aquí només es veu un camp i tot de floretes-diu la Gemma mentre mira per la finestra.

    A darrera es troben el Manel, pantalons de peto, una mica enfangats.

    -Heu vist les meves cabretes? No sé on han marxat, fa estona que les busco.

    De sobte, senten una veu estranya que ressona per les valls.

    "Això és una presa de pèl! Quina és la historia?"

    -El Xavier es deu estar emprenyant. Se suposa que, estant on estem, ja hauríem d'haver començat una orgia!-es queixa el Jeremies mirant enlaire, com si esperes una resposta del cel.

    La Gemma el mira amb cara de fàstic i diu:
    -Calla, no el provoquis que jo avui estic derrotada!
    -Encara sort que ja ha gastat 325 paraules, no té espai per a fer-nos res...-murmura l'Àngels mentre s'acosta al Manel per darrera. Ell la mira i diu
    -A mi el que em preocupa és trobar l'Hort... potser hi ha les meves cabretes!

    De sobte, una ombra cobreix el cel i baixa lentament fins engrapar-los. I mentre cauen en un cistell, entre un tomàquet descomunal i un carbassó immens, una veu proclama

    "No sé que passa que últimament se'm omple l'hort de bestioletes ben estranyes!"

  • Tragicomèdia vegetariana
    angie | 11/01/2006 a les 13:50

    En Tom estava encantat de formar part d'aquell paradís verd. Allà devant seu s'obrien un munt de canyes en forma de creu i un camí entollat que, quan era trepitjat, feia que l'olor de la humitat es barregés amb l'aroma de les figues madures i les cireres tardanes.

    Es sentia feliç quan al migdia el sol l'envaïa sense permís i la pell perdia aquella rigidesa de les primeres albades. Aquell seria un dia tranquil, la temperatura era força alta i no apareixeria ningú fins ben entrat el vespre, quan la llum ja li fos fugissera.

    I allà la va veure per primer cop, on el dia anterior no hi era. Es quedà corprés i aprofitant una suau brisa juganera, xiulà tímidament.

    - És a mi? - contestà ella, sense embuts.

    La trobà encisadora, però aviat se n'adonà que estava compromesa. Tot i així li preguntà el seu nom.

    - Em dic Flor i aquest que fa la migdiada sobre la meva falda, és en carbassó.

    Mmm... Flor de carbassó, bonic nom per a una princesa, pensà contrariat. Peró abans de que el deixés presentar-se, tot xiuxiuejant ella digué :

    - Et trobo molt maquet, però no et possis gaire vermell perqué acabaràs esclafat sobre una llesca de pa i penso que faries més goig presidint una amanida.

    Aquella fou l'única conversa que tingueren, doncs una noia amb cara pigada i mocador al cap sortí d'entre les ombres i prengué d'una revolada la seva aimada i en mirar-se'l a ell murmurà :

    - Quina olor que fas!. - i l'arrencà amb suavitat de la mata junt amb un altre tomàquet veí.

    I allà, dins aquell cistell de vímet, en Tom i la Flor es besaren per primer cop i van fer junts el darrer viatge de la seva vida.

    • RE: Tragicomèdia vegetariana (definitiu)
      angie | 11/01/2006 a les 13:53

      En Tom estava encantat de formar part d'aquell paradís verd. Allà devant seu s'obrien un munt de canyes en forma de creu i un camí entollat que, quan era trepitjat feia que l'olor de la humitat es barregés amb l'aroma de les figues madures i les cireres tardanes.

      Era feliç quan al migdia el sol l'envaïa sense permís i la pell perdia aquella rigidesa de les primeres albades. Aquell seria un dia tranquil, la temperatura era força alta i no apareixeria ningú fins ben entrat el vespre, quan la llum ja li fos fugissera.

      I allà la va veure per primer cop, on el dia anterior no hi era. Es quedà corprés i aprofitant una suau brisa juganera, xiulà tímidament.

      - És a mi? - contestà ella, sense embuts.

      La trobà encisadora, però aviat se n'adonà que estava compromesa. Tot i així li preguntà el seu nom.

      - Em dic Flor i aquest que fa la migdiada sobre la meva falda, és en carbassó.

      Mmm... Flor de carbassó, bonic nom per a una princesa, pensà contrariat. Peró abans de que el deixés presentar-se, tot xiuxiuejant ella digué :

      - Et trobo molt maquet, però no et possis gaire vermell perqué acabaràs esclafat sobre una llesca de pa i penso que faries més goig presidint una amanida.

      Aquella fou l'única conversa que tingueren, doncs una noia amb cara pigada i mocador al cap sortí d'entre les ombres i prengué d'una revolada la seva aimada i en mirar-se'l a ell murmurà :

      - Quina olor que fas!. - i l'arrencà amb suavitat de la mata junt amb un altre tomàquet veí.

      I allà, dins aquell cistell de vímet, en Tom i la Flor es besaren per primer cop i van fer junts el darrer viatge de la seva vida.

      • L'hort o la vida
        foster | 11/01/2006 a les 13:58

        L'hort o la vida

        En Martí i el seu hort s'havien fet vells alhora, però si bé l'espai que ocupava el terreny cultivat s'havia pogut requalificar i reconvertir en solar per edificar, el mal del iaio -l'edat, tristesa i poca salut- no tenia un remei fàcil.

        Ara, quan es mira la desolació del que havia estat la seva hectàrea de cor en aquest món, no se'n sap avenir. Ell sempre havia cregut que moriria al costat de la seva dona i que els enterrarien en aquell tros de terra fèrtil estimada i viscuda. Però els seus plans se n'havien anat en orris: la Carme feia deu anys que era morta, i de l'hort, d'aquells carbassons, mongetes i tomàquets que havien estat l'enveja de molts i l'exemple de tots, no en quedava sinó un record inesborrable en el raconet privat de la seva ment on emmagatzemava, també, aquelles imatges íntimes, els reflexos bruns dels seus cabells, els somriures oberts i encomanadissos dels seus llavis prims, l'olor a jessamí de la seva pell...sí, les pinzellades de memòria que dibuixaven aquella noia dolça i senzilla amb qui havia respirat i viscut més anys dels que sabria comptar sense llapis i paper.

        El seu futur immediat l'esparvera: la visita a la residència ha estat pitjor del que es temia, i només de pensar a quedar-se tancat en aquella cofurna ja li vénen tots els mals. Voldria morir-se, desaparèixer per sempre, anar a buscar la Carme i un nou tros de llenç per pintar-hi el seu amor; tornar enrere en el temps o fugir endavant dins un nou paradís sense excavadores ni ambició, sense apartaments ni especuladors, nomes habitat per gent de bona fe.

        ***

        En Martí, després de mesos sense notícies de la seva filla i la resta de la família, ha decidit oblidar-los. Els seus nous companys el tracten bé i se'n preocupen. El cuiden quan està constipat i l'ajuden amb tot el que li cal.
        I ha fet un gran amic, l'Anton, que havia estat pagès com ell, que com ell havia perdut la dona primer i el patrimoni després, que també havia estat enganyat, traït i oblidat pels seus, i que, com ell, té ja només una passió i un repte per al que li queda de vida: aconseguir que les tomaqueres del pati no es morin amb els freds de l'hivern.

  • L'avi.
    Jere Soler G | 11/01/2006 a les 15:35

    -Com que som a l'abril, clotarem el pebrot; ja ho veuràs...! D'aquí a setanta dies, collirem delícies; i ho farem fins la tardor. -em deia l'avi.
    Després, feinejava amb l'arpiot.
    Jo l'observava embadalida.

    D'adolescent, me'l seguia escoltant; percebia en ell una estranya i austera dignitat que no trobava en ningú més.
    -Les bledes, les plantarem tot l'any, si no gela. La ceba aguanta molt bé la fredor; fixa't que petitones, les arrels. El rave és agraït, de seguida el collirem. Ara sembrem el carbassó; quan vingui la primavera, plantarem el tomàquet i les herbes de la llum.
    -De la llum?
    -Sí, noia. L'albergínia; la reina de la llum. A finals d'abril, allotjarem la reina dins la terra; i no pararem fins al juny. Cent dies després de cada hostalatge, la reina serà generosa; i no deixarà de ser-ho fins a l'hivern.

    De vegades ho deixava tot, i només em parlava.
    -Quan jo era jove, com tu, el meu avi s'asseia en aquest pedrot on sóc ara, i em deia això mateix que t'estic dient. I veus... encara plou; encara surt el sol; creixen les mateixes llavors; la rosada és idèntica; la frescor del matí em deixondeix, tal com ahir em deixondia; i tinc algú a qui transmetre tanta vida. El més important és la terra; la terra és la nostra mare.

    El dia que vaig fer quinze anys, el vaig veure plorar.
    -M'han demanat una xifra...!
    Tremolava. Aixecava el bastó cap enlaire, com si volgués estovar un drac llunyà que l'atemorís amb flamarades.
    M'explicà que se li havien acostat dos homes ben vestits; que li havien dit que tenia sort, perquè estaven disposats a donar-li molts diners per l'hort; que ben aviat aquells voltants serien blocs de pisos, i que li prohibirien de cultivar; que més valia vendre ara, abans no fos massa tard.

    Any rere any, l'avi seguí rebutjant ofertes, i ignorant amenaces. Rebé anònims que li anunciaven l'internament definitiu en un asil. Seguí dempeus, amb el xapo a la mà i el cor a la terra.
    A cops, s'acostava a l'hort sota vents i pluges, i damunt la pell se li barrejaven les llàgrimes, la suor, les gotes d'aigua i el fang burell. El vent l'embestia, però ell seguia dret, solcant l'hort.

    Avui l'enterrem; però la terra segueix al seu lloc. I jo, a estones, m'hi atanso amb el meu fill, i m'assec al pedrot a parlar-li.






  • Culpable
    Biel Martí | 11/01/2006 a les 15:45

    Insistent, molesta, petites picades de mosquit en forma d’aigua. La pluja remullava els seus llavis tallats i relliscava pel tors nu mentre feia anar la pala, traient la terra del sot, cada cop més pesada per esdevenir fang. El cel sense estrelles l’encobria, com esperava que a la llarga ho fessin els tomàquets que anirien creixent sobre la tomba. Deurien ser ben bé quarts de dues quan parà i mirà la seva obra, ja era prou profunda. Al costat del buit hi havia el sac de lona i dins, el cos mort que hi jauria eternament, seria mossegat pels cucs, es podriria, esdevindria pols confonent-se amb la terra i alimentaria les arrels de les tomaqueres. Dos metres més enllà els carbassons semblaven espiar-lo, ajaguts rere les fulles de les canyes que els guardaven i l’aïllaven a ell, culpable, de mirades inoportunes.

    De tant en tant es deturava quan veia les llums d’algun cotxe que vorejava la carretera, sota la qual hi havia l’hort. Restava quiet amb por a ser descobert, tot i ser impossible des d’on es trobava. Les llums batien contra la roca i dibuixaven la silueta dels arbres marcant el mot “culpable”.

    Va començar a empènyer el sac, fent servir el terra per recolzar els peus i impulsar-se, però tot era tant humit que li relliscaven les cames i avançar un centímetre li costava temps, esforç i paciència. Després de deu minuts a penes l’havia mogut. I aleshores succeí. Un cotxe, en arribar a la corba, relliscà. El vehicle sortí de la calçada, picà contra les copes dels arbres i caigué de costat damunt els enciams i les cebes. Ell restà immòbil, les llums l’enfocaven directament i, al seu costat, al cadàver. Culpable. Durant instants no va sortir ningú de l’auto
    -Auxili –cridà una veu de noia, dèbil, mig morta.
    No tenia gaires opcions. Va fer servir la pala de palanca i aconseguí fer caure el cos al forat.
    -Auxili!
    Va tirar-hi la terra, palada rere palada, confonent-se la seva suor amb l’aigua de pluja que empantanava l’hort i netejava el cotxe accidentat.
    -Auxili!
    Ja faltava poc, només uns quants moviments més. Va llençar la pala i es dirigí al cotxe disposat a rematar la noia ferida. En obrí la porta del cotxe però, els ulls d’ella i l’expressió de necessitat li van fer veure l’opció de reparar la seva falta...

  • RE: Repte 84 les abelles
    mjesus | 11/01/2006 a les 16:12

    En Raül i na Maria feien un tàndem especial tots dos eren pagesos, els seus avantpassats ja havien treballat la terra. Na Maria tenia cura dels horts. Els seus productes biològics els venien a ciutat, no utilitzaven adobs ni fertilitzants químics, ja des que era una noia es podien reconèixer per la seva olor i aroma, tomàquets amb gust de tomàquet acabats de collir i aquells magnífics carabassons portava els diumenges a mercat.
    Vivien a Rusqueda un poblet del prepirineu amb moltes cases en runes i dos casalots dempeus i ells sols habitant aquelles pedres solitàries. Eren feliços.
    En Raül tenia ruscos d'abelles, feia molt de temps, li agradaven aquells animalets treballadors, -li era estrany pensar que poguessin fer mal- eficients i amb una estructura social digna d'enveja. Aquell hivern varen baixar molt les temperatures i les abelles no es van reproduir com era d'esperar. Va comprar una partida al seu veterinari de confiança. Tot va sortir bé. Va arribar el temps de recollir la mel, i calia omplir el rebost. Sempre que es posava el vestit protector esmerçava tot el temps que li era necessari, sense pressa. El casc protector de la cara, els guants i les botes, no podia queda ni una
    escletxa, era perillós. Quan ja portava una bona estona treballant, va notar una fiblada a la cama, dues…,tres, horroritzat va veure que tenia
    tot el vestit ple d'abelles, només sentia el seu zumzeig zzz zz zzz zzz zzzz, poc a poc va notar que el seu cos s'inflava com un globus, les cames s'adormien, les mans també, li costava respirar, va caure a terra, no podia creure el que li passava. Estava paralitzat, no es podia moure, finalment va tancar els ulls i va esperar que algú vingués a trobar-lo.

    ****

    S'ha trobat una altra víctima de les abelles assassines que s'han introduït il·legalment al país. Ja són nou els apicultors que han estat atacats per aquesta espècie no autòctona, per el moment només se'n coneix la mort d'un
    aquests arriscats apicultors.




  • RE: Repte 84
    c | 11/01/2006 a les 16:47

    Perdona, està fora d'hores, però es que l'he fet a mà a l'institut, i entre tot plegat... és que em pensava que era fins les vuit...(error en llegir-ho)
    espero que no et fagi res...
    aquí el tens:

    Miro a fora del tren. Els camps passen corrents com el vent. Veig al lluny un poblet, amb la seva església, patrimoni del poble.
    EL cap se m'omple de nostàlgia, i el meu cor de certa llibertat al tornar a la meva llar, la meva terra. Mentre miro les planes de l'Empordà, em vaig toquejant els morats dels braços. No hauria d'haver marxat mai, tan sols per viure un infern.
    Amb llàgrimes d'alegria als ulls com una nena que retorna a veure la seva nina preferida després de perdre-la durant temps, recordo la meva casa i el seu hort.
    Recordo que quan encara era una nena de tres anys, jugava a saltar corda enmig de les tomaqueres, i quan era una noia, collint els carbassons per fer-ne una truita.
    Encara quan era a la ciutat, abans que ell me'l destruís, tenia un petit hort a la terrassa, amb unes quantes tomaqueres, tot i que l'únic que donaven eren unes quantes hortalisses petites i dolentes. La ciutat no era el seu lloc, encara que jo m´haguès esforçat a fer-les créixer.

    Faig una petita rialla enmig de les llàgrimes, recordo que allà mateix, mig amagats, vaig fer els primers "jocs" amb la meva parella de llavors, que era un encant, no pas com l'altre...
    Havia oblidat tantes coses des que vaig marxar! M'havia oblidat gairebé de totes les lliçons de cuina de l'àvia, el gust deliciós de les costelles de porc guardades dins la grassa, juntament amb mongetes seques... I quan la mare em renyava perquè havia fet malbé unes quantes tomàquets... Quants records!
    Ara, per fi, abandonaré els malsons i viuré al meu poble cuidant del meu hort, revifant els dolços records i vivint del moment.
    El trajecte va passar volant. De seguida em trobo davant de la porta, fent un pas decisiu. Sempre havia somiat allò, fugir, però ara m'acovardia a l'últim moment. I si venia a fastiguejar-me enmig dels meus moments de pau?
    Respiro. Tanco els ulls. Respiro altre cop profundament i ....


    Salto.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.