Detall intervenció

RE: Repte 83: Enunciat.

Intervenció de: Baiasca | 07-01-2006


Hola!
Que jo tinc una pregunta... Encara no he participat mai a això dels reptes... i em tempta molt posarme a escriure ara això del relat de por... però el TR (treball de recerca), no em deixa temps per res...

La meva pregunta és:
-Cada quan surten els reptes??? doncs res això...

I una ultima petició, em podeu contestar amb un comentari? És que mai tinc temps ni de passar pel forum tb... :S

Bueno, merci

i petons

Yas


Respostes

  • RE: Repte 83: Enunciat.
    Baiasca | 07/01/2006 a les 12:04

    Hola!
    Que jo tinc una pregunta... Encara no he participat mai a això dels reptes... i em tempta molt posarme a escriure ara això del relat de por... però el TR (treball de recerca), no em deixa temps per res...

    La meva pregunta és:
    -Cada quan surten els reptes??? doncs res això...

    I una ultima petició, em podeu contestar amb un comentari? És que mai tinc temps ni de passar pel forum tb... :S

    Bueno, merci

    i petons

    Yas

  • pivotatomic | 07/01/2006 a les 16:34

    Si busqués la teva indulgència davant del fet de per què mato, podria inventar-me tota classe de respostes convincents sobre una infantesa plena de traumes, unes delirants conviccions religioses o, simplement, les veus que ressonen al meu cap i que m'han obligat a fer-ho. Però no és el cas. Vull ser sincer, absolutament sincer, amb tu, i només puc dir-te una cosa.

    Mato per .

    Matar m'agrada molt. Cada dia més. Tu, que no ho has fet mai, no saps el que és. No et pots imaginar la sensació de poder i força i que et dóna tenir la vida d'una altra persona a les mans... i prendre-li sense pietat ni remordiments. No cal ser cruel ni acarnissar-se amb la víctima -encara que, ho reconec, com més dolor i humiliació infligeixes, més divertit resulta..

    Et preguntaràs per què t'explico tot això. Tinc un motiu, t'ho asseguro. I no és una consciència turmentada i necessitada de fer sortir a la superfície tota la merda que porta dins. No. En realitat, té força a veure amb la meva afició per ser tan aleatori com pugui a l'hora d'escollir les meves víctimes i els meus dos hobbies... aquest que ja t'he explicat i l'altre: els ordinadors. Sense falses modèsties! Sóc un petit geni de la informàtica. Fa unes setmanes, estava pensant com trobar una manera d'unir les meves dues grans passions i, navegant per internet, se'm va fer la llum. Vaig trobar un web: relatsencatalà.com, on una colla de mindundis amb ínfules d'escriptors passen l'estona amb una beneiteria que ells anomenen, pomposament, "El Repte".

    Veuràs, mitjançant un programet realment senzill, de la meva invenció, he col·locat un localitzador que em permet, en poc més d'un minut, determinar la ubicació exacta de l'ordinador que ha accedit a aquest repte en concret. A més, em puc connectar des del mòbil i tot, cosa que em permet una llibertat de moviments total. O sigui, que quan el jutge d'aquest Repte llegeixi aquestes línees, un senyal m'avisarà que ho està fent. Llavors, podré acostar-me a casa seva i fer-li una visita de cortesia. De fet, potser aquests sorollets que has sentit mentre llegies eren jo entrant a casa teva i acostant-me a l'habitació on tens l'ordinador. Qui sap? Potser ara, quan acabis de llegir i et giris cap a la porta, em trobaràs dret al teu darrere, observant-te.

    Serà un conèixer-te. T'ho asseguro...

    • Plaer (versió correcta)
      pivotatomic | 07/01/2006 a les 16:35

      Si busqués la teva indulgència davant del fet de per què mato, podria inventar-me tota classe de respostes convincents sobre una infantesa plena de traumes, unes delirants conviccions religioses o, simplement, les veus que ressonen al meu cap i que m'han obligat a fer-ho. Però no és el cas. Vull ser sincer, absolutament sincer, amb tu, i només puc dir-te una cosa.

      Mato per plaer.

      Matar m'agrada molt. Cada dia més. Tu, que no ho has fet mai, no saps el que és. No et pots imaginar la sensació de poder i força i plaer que et dóna tenir la vida d'una altra persona a les mans... i prendre-li sense pietat ni remordiments. No cal ser cruel ni acarnissar-se amb la víctima -encara que, ho reconec, com més dolor i humiliació infligeixes, més divertit resulta..

      Et preguntaràs per què t'explico tot això. Tinc un motiu, t'ho asseguro. I no és una consciència turmentada i necessitada de fer sortir a la superfície tota la merda que porta dins. No. En realitat, té força a veure amb la meva afició per ser tan aleatori com pugui a l'hora d'escollir les meves víctimes i els meus dos hobbies... aquest que ja t'he explicat i l'altre: els ordinadors. Sense falses modèsties! Sóc un petit geni de la informàtica. Fa unes setmanes, estava pensant com trobar una manera d'unir les meves dues grans passions i, navegant per internet, se'm va fer la llum. Vaig trobar un web: relatsencatalà.com, on una colla de mindundis amb ínfules d'escriptors passen l'estona amb una beneiteria que ells anomenen, pomposament, "El Repte".

      Veuràs, mitjançant un programet realment senzill, de la meva invenció, he col·locat un localitzador que em permet, en poc més d'un minut, determinar la ubicació exacta de l'ordinador que ha accedit a aquest repte en concret. A més, em puc connectar des del mòbil i tot, cosa que em permet una llibertat de moviments total. O sigui, que quan el jutge d'aquest Repte llegeixi aquestes línees, un senyal m'avisarà que ho està fent. Llavors, podré acostar-me a casa seva i fer-li una visita de cortesia. De fet, potser aquests sorollets que has sentit mentre llegies eren jo entrant a casa teva i acostant-me a l'habitació on tens l'ordinador. Qui sap? Potser ara, quan acabis de llegir i et giris cap a la porta, em trobaràs dret al teu darrere, observant-te.

      Serà un plaer conèixer-te. T'ho asseguro...
      • El tinent Cornwell
        foster | 07/01/2006 a les 17:12

        El tinent Cornwell

        El més terrible era l'espera callada, intencionadament perversa en la seva essència.
        En John es rosegava l'última ungla de l'últim dit en un gest que no abandonava sinó en els astorats moments en que creia sentir algú arribant pel passadís.

        Recordant el moment de la captura, el tinent maleïa la seva mala sort. Les coses no havien d'anar d'aquella manera. Ell no estava preparat per lluitar sobre el terreny. El seu valor, admirat i condecorat nombroses vegades, es desfeia com el gel sota el sol davant de qualsevol tipus de violència física. No temia la mort, però la mera insinuació del dolor ja se li feia insuportable, duent-lo a un estat de pànic desmesurat que el trastocava per complet.

        I ara, allà encofurnat, feia un brutal esforç per no pensar-hi, però els crits que no sentia però que imaginava amb tots els seus horribles matisos, li recordaven tothora el seu destí immediat: cap dubte del que l'esperava i cap possibilitat d'evitar-ho, i en canvi tota la certesa d'una por... aquella por camuflada en cada racó de les quatre parets, al sostre, en l'atmosfera carregada d'angoixa, dins el pit encongit que aferrava els seus pulmons ofegant-li l'ànima.

        Va intentar fugir amb la imaginació, necessitava respirar aire fresc, però l'única imatge que li sobrevenia era una avinguda desconeguda i fantasmagòrica, una línia grisa perfilada de pollancres que moria en una bassa sense límits, un mar d'aigua negra i putrefacta infestat per un eixam d'espiadimonis que es multiplicaven sense fi omplint l'espai d'un brunzir de metralladora...

        ***

        En John es dugué les mans al cap intentant defugir aquell malson que li flagel·lava el cervell, però la realitat que el substituia era encara ptijor, n'era la crua i aclaparadora transcripció, la seva concreció en els mil d'horrors que tantes vegades havia escoltat descriure amb un calfred a l'espinada.

        ***

        Quan, finalment, la gruixuda porta s'obrí reclamant-lo, el tinent ja no era dins la cel.la.
        Els dos guardians ullaren amb fàstic el cos inert i sortiren tancant la porta rere seu sense ni tan sols despenjar-lo.

      • RE: Plaer (versió definitiva... o el que és igual, amb les paraules clau)
        pivotatomic | 07/01/2006 a les 18:19

        Si busqués la teva indulgència davant del fet de per què mato, podria inventar-me tota classe d'excuses sobre una infantesa traumàtica, unes delirants conviccions religioses o, simplement, les veus que ressonen al meu cap i que m'han obligat a fer-ho. Però no és el cas. Vull ser sincer, absolutament sincer, amb tu, i només puc dir-te una cosa.

        Mato per plaer.

        Matar m'agrada molt. Cada dia més. Tu, que no ho has fet mai, no saps el que és. No et pots imaginar la sensació de poder i força i plaer que et dóna tenir la vida d'una altra persona a les mans... i prendre-li sense pietat ni remordiments. Sentir com les ungles es claven al seu coll i el deixen sense aire lentament. Flagelar-lo cruelment fins a la mort. Furgar-li els budells amb una navalla, mentre les mans se t'omplen de sang calenta...

        Ah! Quin plaer!

        Et preguntaràs per què t'explico tot això. Tinc un motiu poderós, t'ho asseguro. En realitat, té força a veure amb la meva afició per ser tan aleatori com pugui a l'hora d'escollir les meves víctimes i els meus dos hobbies... aquest que t'he estat explicant i l'altre: els ordinadors. Sense falses modèsties! Sóc un petit geni de la informàtica. Fa unes setmanes, estava pensant com trobar una manera d'unir les meves dues grans passions i, navegant per internet, se'm va fer la llum. Vaig trobar un web: relatsencatalà.com, on una colla de mindundis amb ínfules d'escriptors i nicks absurds, com espiadimonis, pollancre o boig boig, passen l'estona amb una beneiteria que ells anomenen, pomposament, "El Repte".

        Veuràs, mitjançant un programet realment senzill, de la meva invenció, he col·locat un localitzador que em permet, en poc més d'un minut, determinar la ubicació exacta de l'ordinador que ha accedit a aquest repte en concret. A més, em puc connectar des del mòbil i tot, cosa que em permet una llibertat de moviments total. Resumint: que quan el jutge d'aquest Repte llegeixi aquestes línees, un senyal m'avisarà que ho està fent. Llavors, podré acostar-me a casa seva i fer-li una visita de cortesia. De fet, potser aquests sorollets que has sentit mentre llegies eren jo entrant a casa teva i acostant-me a l'habitació on tens l'ordinador. Qui sap? Potser ara, quan acabis de llegir i et giris cap a la porta, em trobaràs dret al teu darrere, observant-te.

        Serà un plaer conèixer-te. T'ho asseguro...

  • La casa dels tiets (399 paraules i un asterisc)
    Yáiza | 07/01/2006 a les 18:50


    El meu germà em va trucar divendres per la nit per saber si et podries quedar amb nosaltres el cap de setmana. Li vaig dir que si, es clar. Vas arribar dissabte pel matí, i després de saludar-nos i deixar la bossa, vas sortir a jugar al jardí. Sempre et vigilo des de la finestra estant, m'agrada veure't jugar. Des de ben petita fas el mateix, córrer i córrer, i llavors t'atures prop de la tanca i observes el cementiri a través dels xiprers. Aquell dia, corries darrere el gat, que al seu torn, corria rere un espiadimonis. De cop i volta vas parar, sobtada. El gat havia desaparegut darrere la tanca. El vas veure perseguint l'espiadimonis a la banda del cementiri. Vas estar xafardejant fins que vas trobar el forat per on havia passat el gat. I tu també vas creuar.
    Vas arribar amb les galtes vermelles i els genolls bruts de terra, però el gat no va tornar amb tu. No em vas dir d'on venies, ni jo t'ho vaig preguntar. Coneixent-te, sabia que hi tornaries aquella mateixa tarda.

    *

    Quan la tieta va venir a dir-me bona nit, em va llegir el trosset de l'evangeli que tocava aquell dia: la flagel·lació de Crist. Quasi sempre l'escoltava amb atenció, però aquell tros concret no em feia gens de gràcia.
    Tot i que em vaig adormir enseguida, em vaig tornar a despertar ben entrada la nit. El cor em bategava ràpid i estava tota suada. Havia somiat que corria pel cementiri, i que els nínxols formaven un laberint del qual no podia escapar. Llavors un cop sord a la finestra. Ha estat el vent, vaig pensar. Tremolosa em vaig regirar per mirar-hi a través. La Lluna plena, ben alta en mig del cel, il·luminava fredament el cementiri. El vent entre els pollancres murmurava el meu nom, i la pluja queia amb força, mentre el rellotge de l'escala tocava les dotze. Amb cada campanada, l'angoixa creixia dins del meu cos. La meva ment estava plena de les imatges dels nínxols, i quan després de la dotzena campanada vaig començar a sentir aquell soroll com d'ungles esgarrapant la fusta, vaig perdre els nervis. Em vaig tapar sota la manta, plorant, però el sorollet persistia. Finalment, em vaig aixecar, i en un atac de boja valentia vaig obrir la porta. Allà hi havia el pobre gat, tot xop i ple de fang.

  • RE: Repte 83: La sentència
    Màndalf | 07/01/2006 a les 20:51

    Un moviment sobtat el va despertar. Com si al llit se li hagués trencat una pota. Va obrir els ulls i una foscor intensa regnava al lloc on fos. No recordava res, ni on era ni cop hi havia anat a parar. Despullat, gelat, tenia tot el cos adolorit i l'esquena li feia un mal intens, com si l'haguessin flagel·lat. Va descreuar les mans del pit i es va recolzar en el braç dret per baixar del llit tal com feia sempre. No va poder, va topar en algun moble de fusta. A l'esquerra li va passar exactament el mateix. Semblava encaixonat. En aquell moment va sentir un soroll al sostre, molt proper. Alguna cosa havia caigut i semblava que rodolava pels costats. Espantat, va intentar incorporar-se però es va donar un bon cop a la front amb la tapa del taüt. Va ser llavors quan es va esglaiar, quan va tenir consciència de la situació. L'estaven enterrant. L'estaven enterrant viu.

    Es va acabar de convèncer quan, acostumat a la foscor, petites escletxes de claror li van fer albirar el lúgubre habitacle. Una caixa de fusta de pollancre. Desesperat, va començar a cridar i a donar cops de peu i cops de puny a la tapa. Una segona i tercera palada de sorra van caure a sobre, amb un soroll esgarrifós. No el sentien, era això, no el sentien. Potser des de fora els seus crits eren muts com el vol d'un espiadimonis.

    Mentrestant les palades s'anaven succeint una rera l'altra, cada cop més esmorteïdes, més llunyanes. Ell, esgarrifat i fora completament de si donava cops de cap a la fusta i la gratava amb les ungles fins a destrossar-se-les, xisclant com un boix. La sang li brotava de les mans, del cap, de l'esquena.

    Però de sobte va recordar. La gana... la cacera del conill al bosc... la pallissa dels soldats del sanguinari comte... l'empresonament i la sentència: flagel·lació i enterrament en viu.

    La claror va anar esvaint-se i el soroll es va apaivagar fins a desaparèixer.

    Estava enterrat, colgat de terra.

    El temps va anar passant lentament. Esgotat, adolorit i sagnant, l'aire es va anar enrarint i la respiració es va fer cada cop més feixuga.

    Esmorteït, delirant, de sobte una resplendor fosca el va copsar. Una faç negra i endimoniada aparegué espantosa xuclant-li l'ànima, buidant-li el cervell i fent-lo sacsejar amb els darrers estertors de la mort.

  • La vall de la por
    Filalici | 08/01/2006 a les 11:26

    Vaig arribar a la regió com a nou vigilant de muntanya la setmana passada. Em va sorprendre que els habitants, que semblaven fets de la mateixa matèria que aquella terra, em diguessin que a la vall que hi havia passat el coll de la cabra , no gaire lluny al nord del poble, no m'hi havia d'acostar de cap de les maneres. Segons la seva llegenda, en aquella vall hi havia l'Ungla del Diable, i qui hi entrava no en tornava a sortir.

    Diguessin el que diguessin les antigues supersticions, per la meva feina era important conèixer el territori. Abans d'ahir vaig fer via, per tant, cap a la vall prohibida. Es notava que la gent de la regió no hi anava gaire sovint, era difícil trobar un camí per avançar coll amunt, però finalment vaig atansar la carena. La vall de l'altra banda era petita, no gaire fonda. El terreny era abundant en grans roques, i la vegetació creixia en formes entortolligades, donant a tot el conjunt un aire una mica tenebrós que el cel enteranyinat ajudava a reforçar. Al fons hi havia un gran llac d'aigües molt tranquil·les i completament negres, i al bell mig en sortia un illot estret, punxegut.

    Vaig decidir explorar seguir explorant una mica i vaig començar a baixar. La vall prohibida em va rebre amb un silenci que ho amarava tot, un silenci tan extrem que hom hauria dit que allà no s'hi havia mogut res en segles. Poc a poc, aquell silenci, acompanyat d'aquella vegetació de formes impossibles, se'm va començar a fer asfixiant, i fins i tot una mica hostil. Respirava amb dificultat, un soroll sec, no gaire lluny, em va posar en alerta. Per precaució, em vaig anar a amagar darrera d'un gran pollancre que tenia a la vora. Aleshores vaig rebre un fort cop al cap, i vaig perdre el coneixement.

    Quan em vaig despertar tot em feia mal, com si m'haguessin flagel·lat. vaig mirar al meu voltant i vaig descobrir que el lloc on era no podia ser altre que l'illa en mig del llac, una minsa explanada amb una gran pedra alta, estreta i corbada que sens dubte l'Ungla del Diable de la llegenda. Com hi havia arribat, no ho sabia. Com sortir-ne, tampoc. Però ja no tindria mai temps d'esbrinar-ho. Els espiadimonis carnívors van tornar, i van continuar menjant-se aquell berenar tan exòtic que era jo...

  • La jaqueta.
    Jere Soler G | 08/01/2006 a les 16:54

    M'esperava dret a l'església de Sant Josep; necessitava silenci.
    Hi acabaven de celebrar un funeral; i dos homes introduïen, amb lentitud, un taüt dins d'un cotxe fúnebre. Quan van marxar, vaig entrar al temple.
    Una noia plorava.
    -En vols un? -vaig fer, oferint-li un mocador.
    -Gràcies.
    Semblava sorpresa.
    -Era parent teu?
    -Més o menys... -començà a bramar -. No he tingut forces per anar al cementiri, a l'enterro.
    El seu plor em flagelava el cor.
    -Anem a fora?
    La vaig portar a una cafeteria. Ella demanà una infusió, jo vaig prendre una cervesa.
    Xerràrem llargament, es deia Marta.
    Em demanà si la podia acompanyar a casa seva.
    Vivia en un edifici antic, i tant sí com no, em va fer entrar amb ella.
    -Vius sola?
    -Amb els pares.
    -I on són?
    -No ho sé.

    Vam asseure'ns al sofà.
    -Vols una copa? -em demanà.
    -No. Marxaré de seguida.
    -No te'n vagis, si us plau -i va tornar a plorar.
    -Doncs posa'm la copeta.

    M'ensenyà el pati; un jardí abrusat, atapeït de zitzània seca. Repartits, sense ordre ni concert, hi havia pollancres, desmais de branques denses, cirerers despentinats...
    La vaig mirar a poc a poc, i em va semblar preciosa: els cabells d'atzabeja; la pell blanca, com una satalia; les mans petites, amb les ungles arreglades; els ulls, amellats i foscos.
    No recordo si fou ella, que se m'abraçà, o si vaig ser jo, que primer li vaig acaronar la galta. Vam fer l'amor sota la lluna, amb el brum dels espiadimonis acompanyant els seus esgarips.

    -Ves-te'n. Els meus pares arribaran. -em digué després.

    Un cop a la porta del meu pis, em vaig adonar que m'havia descuidat la jaqueta amb les claus a la butxaca.
    Vaig tornar a casa de la Marta.

    Em va obrir una senyora madura.
    -Vostè deu ser la mare de la Marta. Miri... l'acabo d'acompanyar a casa i...
    -Quina mena de broma és aquesta.?
    -Perdó...?
    -Aquesta tarda hem enterrat la Marta. Faci el favor de deixar-nos tranquils.
    Vaig empal·lidir.
    La dona se n'adonà, i em va allargar una esquela amb la fotografia de la Marta i el nom de l'església de Sant Josep.

    Vaig anar al cementiri.
    El vent gemegava; se sentien xiular les branques dels xipresos. Darrere la reixa que em barrava el pas, la lluna travessava la foscor i platejava les làpides marmòries.
    Penjada a la porta del silenciós jardí, hi brandava la meva jaqueta.



  • Nit de guàrdia.
    angie | 08/01/2006 a les 17:44

    Tot i que la suor li relliscava coll avall i el cor se li accelerava massa, cada dia es flagelava més el cos amb la gimnàstica.

    Abandonà el VillageSport. Volia arribar d'hora al zoològic on treballava de veterinària. Allà el va conèixer. La va ajudar a narcotitzar i traslladar a quiròfan al Nimara, un goril.la mascle amb problemes respiratoris. L'Osvald era l'encarregat de fer inventari de quiròfan i tenir-ho tot a punt per a qualsevol emergència.
    Feia dies que se sentia atreta especialment per cada moviment d'aquell home, per cada mirar penetrant i sobretot per tot el coneixement que tenia del dolor físic.

    La primer nit de guàrdia junts feia un vent gairebé huracanat i l'Osvald estava especialment nerviós. En preguntar-li el motiu del seu neguit, la va mirar desafiant i li contestà :
    - Aquesta nit tindrem companyia...
    La Lupe no va ni contestar, encara que li semblava poc encertat enviessin a algú a ajudar-los quan menys falta feia.

    Quan la va agafar per les espatlles i l'apropà al seu cos fibrat, una sacsejada va recòrrer el cos de la noia.
    La besà, primer tendrament i al moment com si li volés arrencar la llengua. La Lupe però, no protestà i seguí amb aquell atac de magnetisme i d'excitació, pensant el que diria l'Osvald en veure que no duia roba interior.
    Però a ell tant li feia aquell detall, de fet només buscava un cos femení, jove i amb capacitat per al sofriment. La va estirar a la camilla, s'hi posà al damunt i no deixà que es mogués, mentre continuava omplint de petites queixalades el coll, els pits i els llavis per on la respiració sortia a canonades. Els ulls grans i oberts com una espiadimonis no eren capaços encara d'entendre el que anaven a descobrir aquella nit.
    L'Osvald li premia els canells amb força i la Lupe podia notar com se li clavaven les ungles. Però aviat nota el fred de les cadenes que ara eren prolongació dels seus braços i com rebia una punxada al seu maluc. El dolor començà a apoderar-se dels muscles, la pell rebia cremades elèctriques a cada moviment...la visita havia arribat, la por saludava la Lupe i la rialla nítrica de l'home fou música de fons en aquell escenari de perversió, on el plaer arribà barrejat amb les ferides i les nafres foren trofeus de batalla.
    Fora, l'ombra dels pollancres s'esglaià.

  • Repte 83: tinc fòrumfobia
    c | 08/01/2006 a les 19:33

    Ho tinc que confessar: tinc fòrumfobia. No ho puc evitar. A vegades sembla una guarderia, a vegades un lloc de consol, un lloc de… no sé com dir-ho, a vegades sembla com un show, cadascú diu la seva, coses de la seva vida, sembla un lloc on no hi ha gens d'intimitat. Hi ha qui es burlen entre ells. No sé, el fòrum sembla una circ o un galliner.

    I els noms que es posen cadascú… una es diu angie, d'angelet, segurament, i no m'agrada, jo tinc por a tot el que faci referència a éssers sobrenaturals. Un altre boigboig, que és el que em fa més por, a part de l'espiadimonis, simplement pels seus noms. Pensar que parlo amb un boig em fa recórrer un formigueig per l'espinada...
    Me'ls imagino a tots davant de l'ordinador, amb somriure maliciós, de maniàtic, amb els dits tocant el teclat, les ungles rascant les tecles, tots en una habitació a les fosques...

    També tinc claustrofòbia. Per això poques vegades puc estar allà a l'ordinador, i encara menys al fòrum: em dóna sensació d'estar tancada, que tots tenim que estar enganxats allà com uns maniàtics, allà al fòrumdenit.

    La majoria de gent no els coneixes, són "sensecara", i no saps com són realment. De fet, crec que els noms els defineix. "Boigboig"... sempre que hi penso m'imagino amb un somriure assassí, a punt de flagel·lar-me.

    I molts altres. Com ara els follets o fades. Tenen noms variats, com ara fada negra o variants. Em fan por les coses sobrenaturals, o màgiques. Simplement perquè no m'agrada el que m'és desconegut.

    I un que es diu mandalf... com si volgués dir Mafalda. M'imagino un usurpador, que agafa allò que no és seu, les idees dels altres: el nom Mafalda.

    Els altres que em donen desconfiança són aquells que posen fotos de models. A mi em fa por, em fa por el que sembla perfecte, perquè no existeix, tan sols en la natura. Per això em dóna confiança la "Pollancre" o "Flor de vida".

    Però per damunt de tot em fa por la catpuig. Més que res perquè té el sobrenom de "gateta", i a mi em fan por el gats, jo a part de fòrumfobia tinc gatofòbia. M'imagino una gateta tigrada a la foscor, treient les dents afilades sota un somriure malèfic, agafant força amb les potes per saltar... i caure sobre la presa.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.