Detall intervenció

RE: RE: A veure ..

Intervenció de: Herge | 13-10-2008


Sí no ho expliques i el nen ho arribar a saber - i aquestes coses sempre surten a la llum- li fas un mal més que considerable .

No crec que uns pares responsables vulguin assumir el risc de traumatitzar al seu fill d'aquesta manera . Però, malauradament, no tothom ho és de responsable. I per això veig bé aquesta llei ( encara que això de posar una edat limit tan alta, dotze anys crec, no m'agrada, s'ha d'explicar de del primer moment , amb tota normalitat )

És la meva opinió, naturalment .

Salut .


Respostes

  • A veure ..
    Herge | 13/10/2008 a les 12:41

    El que és fort és que una cosa de sentit comú s'hagi d'imposar per llei.

    Jo sí tinc una filla adoptada i des de que varem iniciar el procés ja ens van explicar que el fet de l'adopció s'ha d'anar integrant en el dia a dia - i des del primer dia- , com una cosa normal. En el nostre cas, donat que la nostra filla és asiàtica, no hi havia el risc de que se'ns passes pel cap mantenir-ho en secret. Però sé de casos de pares que escolleixen el país d'adopció prioritzant la raça del nen per tal de poder mantenir el fet de l'adopció en secret

    ( fragment real escoltat en boca d'una futura mare adoptiva : " ..a mi m'agradaria una nena russa, rossa amb ulls blaus, com jo .." ).

    Adoptar és una de les decisions més importants que un pot prendre a la vida . I fer-ho amb la intenció de mantenir-ho en secret és un acte irresponsable, per no utilitzar algun altre qualificatiu més fort.

    Benvinguda sigui aquesta llei.

    Salut .

    • RE: A veure ..
      T. Cargol | 13/10/2008 a les 12:46

      Vols dir, que és un dret del nen o nena saber-ho? O "només" un tema moral pels pares?
      • RE: RE: A veure ..
        Herge | 13/10/2008 a les 12:59

        Sí no ho expliques i el nen ho arribar a saber - i aquestes coses sempre surten a la llum- li fas un mal més que considerable .

        No crec que uns pares responsables vulguin assumir el risc de traumatitzar al seu fill d'aquesta manera . Però, malauradament, no tothom ho és de responsable. I per això veig bé aquesta llei ( encara que això de posar una edat limit tan alta, dotze anys crec, no m'agrada, s'ha d'explicar de del primer moment , amb tota normalitat )

        És la meva opinió, naturalment .

        Salut .
        • RE: RE: RE: A veure ..
          T. Cargol | 13/10/2008 a les 13:15

          Jo ho faria igual, sinó, de la mateixa manera que has amagat això pots arribar a amagar qualsevol altre fet important i desfàs la confiança. Les coses s'acaben coneixent. Ara, el tema era si això és tan decisiu que s'havia de fer obligadament per llei.

          • RE: RE: RE: RE: A veure ..
            XvI | 13/10/2008 a les 14:32

            Per saber això hauriem de preguntar als fills adoptats.
            Em sembla de sentit comú, com diu en Herge. I encara que una llei sempre és quelcom artificial afegit que no agrada, quan no afecta al sentit comú és un mal menor.
  • RE: Una llei una mica forteta.
    Jere Soler G | 13/10/2008 a les 15:55

    Crec que l'error és posar els dotze anys com edat límit de dir-ho. Els dotze anys és una edat fatal, la preadolescència; crec que pot ser molt nociu dir-ho als dotze anys perquè el sotrac de la notícia es pot sumar al sotrac dels canvis hormonals i donar com a reultat una adolescència molt traumàtica.

    Penso que igual que se'ls explica als nens des de petits que van néixer de l'amor entre el pare i la mare, que un dia es van abraçar molt fort i tal i qual, i la panxeta va créixer, i tal i qual, doncs des de sempre, és a dir des de ben petits se'ls pot dir als nens adoptats que l'amor dels seus pares per ells els va fer viatjar fins a l'altra banda del món per anar a buscar-los.

    Imposar-ho per llei? No ho sé. Potser sí. Si es demostra que el trauma de descobrir-ho de gran és més perniciós que el fet de saber-ho de sempre, pot ser raonable imposar-ho per llei.

    I és un altre tema, però jo també imposaria per llei el dret de tota persona a saber que li queden tres mesos de vida. De vegades s'amaga, la família i els metges ho amaguen, i crec que és un dret.

    • hola Helènic...
      angie | 13/10/2008 a les 22:21

      sobre això d'amagar que et queden 3 mesos de vida... bé, els metges s'equivoquen, o no tenen la certesa al 100%, o el malalt és insospitadament una màquina de dur la contrària. Parlo des de l'experiència. A la meva mare, li van diagnosticar amb 54 anys un càncer de pit del qual va ser operada. Va resultar que tenia una metàstasi per totes bandes i li van donar menys de 6 mesos de vida. El va superar. En va tenir 2 més, un als quatre anys i l'altra als 7, del qual finalment, va morir. Si li haguessim dit que li quedaven 3 mesos, potser s'hagués enfonsat i la ment humana ja saps que és la caixa de les eines... les vegades següents potser no hagués lluitat ni una ínfima part del que ho va fer.

      Una abraçada!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.