RE: MELOREPTE 7

Una tassa de té

Ara dorm.
L'aire és calent i la sala és blanca. La tarda càlida sura per sobre la seva pell, que s'escampa bruna per sobre d'ella, que ara és una nena somiant somnis sobre el sofà.
La música és tènue i regalima per entre la olor entranyable dels llibres, des del prestatge; però si escolto profund, des d'aquí encara puc escoltar les onades.
Sóc recolzat al marxapeu de la porta que dona a la cuina, espero que l'aigua s'escalfi. Preparo té.
La imatge senzilla, de tons albins, m'inunda el cor d'alegria. Els traços de llum que travessen les cortines són dits que m'assenyalen petites meravelles.
Oloro aquesta vida pausada que m'omple les venes, barrejada amb el perfum dels seus somnis.
La carn estremida em frega contra la roba lleugera, els peus descalços se'm fonen amb la fusta del terra.
L'aigua ja bull a la cuina i jo encara m'embadaleixo amb la imatge. M'imagino així per sempre i no m'importaria que aquest fos l'últim dia de la meva vida.
Entro a la cuina i en surto amb una safata a les mans.
Ara desperta.
Ara desperta i jo li ofereixo un petó, una carícia i una tassa de té.

Sergi

Arriba l'albada després de la nit,
després de la tempesta.
Surto a la terrassa i contemplo
amb la companyia d'una tassa de cafè
el paisatge que m'envolta.



L'arena de la platja,
el mar, les palmeres...
imatges que omplen d'encant
qualsevol ànima perduda
que arribi fins aquest paratge
cercant un moment de joia.



Els raigs de sol, la blavor del cel,
el poder de les onades.
Tot sembla reviure
al tornar la calma.

Despunta el dia
i farà que aparegui
el rostre que m'encisa.

Sóc iris d'àliga
que guaita la Natura
amb discret vol ras sempre.

El cor encara
estima un arbre fèrtil
i perenne. En silenci.

Despunta el dia
i sabré com respires.

R. V.

El promontori de maragda verda,
on hi viu el cor, ensems amb l'atzur,
és curull de pins, de ceps i d'userda,
fent-lo semblar, i l'és, l'indret més pur.

Qui no pot sentir l'ànima del roure,
en l'esplendor de la terra creixent,
si l'il·lumina sempre el sol de coure,
embadalit per la bellesa ingent?

Les llàgrimes de l'alba omplen l'ivori,
dits que toquen la turquesa del cel
amb la tranquil·litat de llur desori,
buscant endebades algun estel.

Perduda la llum de la nit, la clara
corol·la de la ginesta, foc groc
que crema la muntanya, encara cara,
juga amb el seu interminable joc.

El sol, impassible en el seu reialme,
encén amb els seus raigs daurats el món.
Lent, es mou en el cel, curull de calma:
veu que cada cop es fa més pregon.

Sobresurt el verdós pit de la terra
mostrant-nos la seva fertilitat,
on l'arrel de l'alzina fort s'hi aferra,
traient d'ella inesgotable beutat.

Els seus dits acaronen les entranyes
d'ella, buscant els més bonics tresors
(colors d'esperança, clarors estranyes)
per vestir cada fulla de records

i oblidar foscors de la nit en l'illa.
Curull de maragda verda el seu dors,
el promontori cull els seus amors:
dins meu la seva màgia sempre brilla.

Xavier

"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger..."
"El pi de Formentor" -MIQUEL COSTA I LLOBERA-


"Electus ut cedri"

Jo també m'estime el pi
i m'estime tots els arbres
que creixen pertot arreu,
m'estime el xiprer, el roure,
el taronger, l'olivera...
Ells són els pulmons de Gaia,
són l'aliment de la fauna,
i són els nostres cosins,
sense ells no hi ha futur
per a la Vida en la Terra.


I
" Potser hi veus
éssers com arbres." - XULIO RICARDO TRIGO -

Els xiprers creuen en Déu,
creixen rectes cap el cel
cercant estar a prop seu.
Ara pense que els xiprers
no són arbres de difunts,
ells sempre miren amunt,
i els difunts miren amunt,
però mai no obrin els ulls.


II

Els pins són arbres divins,
són esvelts, rectes i prims,
el símbol del món llatí,
romanent dels temps antics,
embolcall de nostra fi...


III

Les palmeres datileres,
elegants i cridaneres,
de paisatges orientals,
ornament de les voreres
i dels focs artificials.
Sou com un esclat de festa,
vostres branques una allau,
per això esteu a l'entrada
de masies i palaus.


IV

Oliveres mil·lenàries
de les fulles argentines,
heu donat el testimoni
de la història col·lectiva,
també produïu la base
de la dieta saludable
que diem mediterrània,
heu estat l'arbre emblemàtic
de les terres on el Llibre
va arrelar a les consciències.
Ara és zona de conflicte,
però mai no hem d'oblidar
que una branca d'olivera
en el bec d'una coloma
és el símbol de la Pau!


***

Allò eren aquells dies de diumenge
quan el sol xafoguejava de passió.
La meva mare era a prop amb la tendresa
i jo vivia al poble més bonic del món.

El llarg passeig amb els rosers florits
i el sol espetegant als nostres esperits.
Plaça d'engronxadors amb els arbres gegants,
l'arròs a la cassola al foc, ja fumejant.

Una mà amb la tendresa fresca, regalimant,
i la veu de vellut de la mare, parlant.
A les cambres hi havien, oberts, els finestrons,
i dins nostre una cova on creixia l'amor.

J. SALVAT-PAPASSEIT
Demà m'aixecaré
i heus ací el que m'espera:

Mar amb gust de tu, tendra i diàfana.
No tindré mirada per a res més i demano
La ceguesa quan ets absència i silenci.

Vine de nou, remor de fragàncies vinclades
A l'eternitat dels esculls, al refugi de les roques,
I et diré els colors que guarden els teus besos.

Només he d'abraçar els núvols que s'agafen a
La balustrada del cel per a esdevenir escorça
I saba, arrel i fullam, Apol·lo delitós de Dafne.

Mar amb gust de tu, diàfana i tendra.
I la teva fugida és inevitable com el meu cor de cendra.

d.

Somnio en l'illa, en els pins que pertot es veuen.
I no vull despertar perquè m'adonaré que ja no hi ha mar al meu voltant, que l'illa ha desaparegut i tot és asfalt i soroll, foscor i fum. La gran ciutat ha engolit tots els meus records i només em queda somniar en el meu passat. Quan era una nena jugant amb les petxines fetes collarets per a vendre'ls, amb les flors collides dels marges del camí que duia a la platja. I els pares ens deixaven fins al capvespre, tranquils perquè no hi havia trànsit. Ni perills.

Somnio en l'illa de la meva infantesa quan encara era feliç i somniadora, fins i tot quan no dormia. I ara he d'acontentar-me en els records que només venen quan somnio en els amics que ja són absents. I no voldria despertar.