RE: I ara un dubte sobre escriure ( avui és el dia dels dubtes )

Trobaràs opinions per tots els gustos i cap no és millor que una altra.

Jo necessito saber-ho tot de la història abans de començar a escriure-la. Tot l'argument, els capítols, des del principi fins al final.

Un cop tinc el guió sencer, començo a escriure, no necessàriament en l'ordre en què succeeix la història.

De vegades, quan porto la meitat de la història escrita, em vénen al cap canvis argumentals, i reescric el guió.

Jo començo a escriure quan tinc la idea que originarà tot el text. Una mica com el viatge a Ítaca, en el qual importa més com hi arribes i les experiències que et fan més savi que el destí en sí. És a dir, com si escrivís cap enrera imagino la causa que ha provocat l'efecte (el final) i miro de lligar-ho tot i que no quedin incògnites o incongruències que puguin fer-lo inintel.ligible. Faig servir el mateix mètode tan si és un microrelat com una novel.la,
Una altra cosa és quan sents la necessitat d'escriure. De sobte, creus que has de dir alguna cosa que et trasbalsa o que et commou i llavors escrius intuitivament, d'una manera bastant lliure (l'autocensura sempre hi és, una mena de defensa del jo que ens impedeix manifestar.nos) El resultat no sempre és satisfactori però l'escriptura és l'intent frustrat de dir alguna cosa. Així s'han creat les grans pàgines de la literatura universal: en un intent desesperat de descriure alguna emoció, un sentiment o qualsevol cabòria que ens capfica.
Bona tarda, fada bosquetana i Jeremies!

Si mires els meus relats veuràs que no tinc experiència en escriure històries llargues, però jo de tu començaria a esscriure aquestes "embastades" i un cop les tinguis ja veuràs si es poden lligar entre elles

…o dues actituds davant l'escriptura narrativa de ficció. Jaume Cabré en diu "mètode racional" i "mètode intuïtiu" *. Són els dos extrems, però ell s'apunta més aviat al mètode de l'escriptura intuïtiva, i ho descriu magistralment amb abundants referències concretes a les seves novel·les i els seus contes.

* CABRÉ, Jaume. "El sentit de la ficció" Ed. Proa, 1999, 2010.

Això és com la pintura o la música. Hi ha qui fa molts esbossos i proves abans de començar, i sap el que pintarà o el que tocarà i qui es llença a la improvisació o la pulsió i després mira d'arreglar-ho una mica. De qualsevol manera planificar massa et pot deixar garratibat, encarcarat, lligat de mans i peus per la mecànica de la presentació-nus-desenllaç. Sovint és un bon exercici per superar la mandra posar-te a escriure el primer que et passi pel cap. A més és més entretingut, perquè tu mateix ets espectador del que passa al teu relat, que no saps cap a on anirà ni com acabarà. Malauradament el lirisme i la intensitat estan renyits amb massa idees prèvies o plantejaments aprioristics. I fins i tot fent una planificació argumental en algun moment t'has de deixar anar, perquè de frases succintes i exactes no emplenes les 200 pàgines que pot tenir una novel·la.