Detall intervenció

PENEDIMENT

Intervenció de: PERLA DE VELLUT | 24-05-2021

PENEDIMENT

Passaren molts dies sense que Natàlia donés als seus pares el menor motiu de disgust. Aquella vesprada es varen creuar els seus ulls amb els de sa mare.
Si alguna vegada estaven disposats a eixir de casa, demanava humilment que la portessin al seu costat, i quan escoltava una negativa, es resignava sense contradir-la.
Aquell dia en què el berenar no era del seu gust, començà a plorar i a demanar una altra cosa; però com que li fou negada, anà a tirar-lo. Sa mare li agafà la mà amb força li digué.
-Recorda’t de la nina i l’espill i de la promesa de ser bona i conformar-te amb el que se’t manés..
Natàlia romangué pensativa una breu estona, i aleshores sa mare digué:
- El pa i el formatge no s’haguessin trencat, però és un gran pecat llançar-los amb enuig; són dons que devem a la bondat de Déu; i que molts pobres agafarien amb gratitud i alegria.
- L’altre dia vas dir que estaves penedida d’haver tirat i trencat les coses de valor.
-Sí que ho estic.
-Anaves a ser roïna altra volta!
-No, mamà, mira, ja em menjo el pa i el formatge.
Aquella nit estava asseguda sobre els genolls de son pare, i tenia en els braços l’ escalabrada nina.
-Que lletja està la teua “filleta”! exclamà Lluís.
-Saps qui l’ha posat així, papà?
-El teu mal geni.
-Qui t’ho ha dit?
-La teua mama.
-Però Déu i mama m’han perdonat. Em perdones tu també?
Al dia següent li va portar una altra nina perquè creia en el seu penediment i esperava que fos molt assenyada i molt dòcil, li feia aquell nou regal; però si no la cuidava bé, seria l’última que li comprés.
Natàlia, boja d’alegria, la cuidà molt, la seua “filleta”.


PERLA DE VELLUT









Respostes

  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
    Identitat Inedita | 20/05/2021 a les 12:00
    Pot ser un poema?
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
      Identitat Inedita | 21/05/2021 a les 15:38
      Brins, amiga, ara m'adono que tinc alguna errada ortogràfica o tipogràfica. Puc fer una fe d'errades o és millors treure el relat i penjar-lo correctament? No sé com es fa
      • RE: RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
        brins | 21/05/2021 a les 19:10
        No cal que el tornis a penjar, jo ja en prenc nota.Encara hi ha alguna minúcia, però ja te la comentaré quan escrigui els comentaris.


        • RE: RE: RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
          Identitat Inedita | 22/05/2021 a les 09:15
          Gràcies Brins petó ja ho he fet.
          De veritat encara hi ha alguna "minúcia"?
          • RE: RE: RE: RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
            brins | 22/05/2021 a les 09:42
            Molt poques. Ja te les comentaté.
            Bon cap de setmana!
            • RE: RE: RE: RE: RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
              brins | 22/05/2021 a les 09:51
              comentaré...
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
    brins | 20/05/2021 a les 13:01
    Estaria bé que també s'organitzés un repte poètic ,però de moment només tenim el Niporepte.
    No et vindria de gust participar en el Clàssic amb una prosa poètica,?
  • Em visites l'esperit
    Mena Guiga | 20/05/2021 a les 22:12
    Des de rere la columna blau klein m'enfoques-enfonses els ulls. Penetren. Jo, des de la finestra, t'ho copio. T'estimo d'aquella manera que sents que et pot rebentar un punt de joia, neguit i energia al centre vital perquè un intens intern somrís, llavors, me'n raja.

    Quieta, esperes que m'atansi mantenint distància.

    Visualitzo que t'acarono i que perds el deix de recel (estímul de supervivència), que t'abandona, que no et cal preguntar-te -així t'ho llegeixo als groguencs globus oculars amb pupil·les com dos guionets en vertical- com és possible, com!, de ser estimada, adorable gateta carei feral de peculiar rostre amb la disposició de taques dentades que semblen cremades i els esquitxos negres que tot just són puces imitades i que ETS, en majúscules, a la meva ànima.


    Mena
  • Comunicació gens hilarant (fora de concurs)
    touchyourbottom | 20/05/2021 a les 22:40
    Riuen. Caic i riuren. Doncs torno a caure i que riguin, que riguin, que riguin! Tot seguit camino més a prop, que em tinguin ben al davant. Que em vegin ben vist com els observo i tant li fa el maquillatge. M'he fet mal, els fa riure, però han de saber que m'he fet mal. Em plora cada cèl·lula, finalment poden copsar. I és que han topat, tota aquella munió d'ulls, amb el meu nas rodó i vermell. Sempre funciona: hi xoquen i són rebotits vers les meves pupil·les. La música esdevé aflicció, el silenci s'hi conjunta. I així clown i públic-que-ha-canviat-de-visió ens unim... en una gran i subtil abraçada.


    tyb
  • Rimmel·líssimament (fora de concurs)
    Tanganika | 20/05/2021 a les 23:01
    Picardiosa, li picà l'ullet. Hi duia tant de rimmel, que no va poder tornar la parpella a lloc. Ell, que l'estava contemplant amb un mínim de 50 cl. de bava per minut, quedà ben fotut. Volia continuar gaudint dels magnífics ulls de tigresa barreja cleopatrico-saramontièlico. Necessitava ser guiat per aquells dos òrgans visuals seductors, sinó se sentia incapaç de passar a la següent fase del joc amorós. Era de menester desenganxar aquelles pestanyes punyeteres ipso-facto. Ella patia: sabia que si no s'espavilava no cobraria. Va picar, doncs, l'altre ullet. Mala cosa. També va quedar adherit com si estigués afectat de lleganyes conjuntivítiques. Ell es desesperava.

    Sortosament hi havia un altre ull comunicador, conegut com el Tercer.

    Va resultar tant que ell es tornà client fixo i obsequiós de rimmels espessos que encolessin com vesc.


    TGNK
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA així t'esper i t',imagino
    Identitat Inedita | 21/05/2021 a les 00:32
    Els ulls han esdevingut dues fines línies que han desfigurat la seva lexpressió habitualment tan amorosa. Un posat espectant, el cos amarat de desig. Entrellucant lluny, més enllà d'allò tan esperat, la absoluta obscuritat anorrea la claredat d'uns ulls verts i els aboca a una foscuria que mira enfora però no surt dels dedintres.
    Ara és tardor. Ell, mariner de terra eixorca, navegador de terra ferma; ella, sap que vindrà. Escampa els seus humors. Les feromones en vol lliure li arribaran: són el reclam de cada tardor.
    Vindrà. Els seus amanyacs faran xopar el seu cos de dalt abaix. Els fluïts regalimaran cames avall i no podrà donar silenci als xiscles tant temps esperant, expressió sublim, per ser ofrena d'amor. Hi somnia.
    Preparada per la fusió.
    Ell no ho sap però a l'última estada li va deixar sis records inesborrables. Sí és queda fins Nadal, si els seus amors el poden retenir, li tindrá preparats els sis records en forma de regal. Sota l'arbre.
    I ja el sent arribar. Ensuma la seva olor. Els Porus impregnats de tot ell. Amb pas felí per no despertar ningú, s'apropa a les palpentes, mirada fixe a l'olor, i s'atura en trobar la calidesa de la pell que tant ha enyorat. Fina, càlida, Tot seva; cada dia mesos.
    I ella, ara al seu reialme, obert el cor a totes les esperances, amb l'anhel vibrant, vessant de zel la mirada, retroba al seu amant
    La gata
    • RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA així t'esper i t',imagino
      Identitat Inedita | 21/05/2021 a les 18:50
      Repassant el text he vist que tinc algunes errades. Vull deixar aquest en suspens i tornar a posar-lo corregit.
      Ai Brins!
      • RE: RE: RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA Així t'esper i t',imagino
        Identitat Inedita | 21/05/2021 a les 18:54
        Els ulls han esdevingut dues fines línies que han desfigurat la seva expressió habitualment tan amorosa. Un posat expectant, el cos amarat de desig. Entrellucant lluny, més enllà d'allò tan esperat, l’absoluta obscuritat anorrea la claredat d'uns ulls verds i els aboca a una foscúria que mira enfora però no surt dels dedintres.
        Ara és tardor. Ell, mariner de terra eixorca; navegador de terra ferma; ella, sap que vindrà. Escampa els seus humors. Les feromones en vol lliure li arribaran: són el reclam de cada tardor.
        Vindrà. Els seus amanyacs faran xopar el seu cos de dalt a baix. Els fluïts regalimaran cames avall i no podrà donar silenci als xiscles: tant temps esperant... expressió sublim, per ser ofrena d'amor. Hi somnia.
        Preparada per la fusió.
        Ell no ho sap però a l'última estada li va deixar sis records inesborrables. Sí és queda fins Nadal, si els seus amors el poden retenir, li tindrà preparats els sis records en forma de regal. Sota l'arbre.
        I ja el sent arribar. Ensuma la seva olor. Els porus impregnats de tot ell. Amb pas felí per no despertar ningú, s'apropa a les palpentes, mirada fixe a l'olor, i s'atura en trobar la calidesa de la pell que tant ha enyorat. Fina, càlida, Tota seva; cada dia, tots els mesos.
        I ella, ara, al seu reialme, obert el cor a totes les esperances, amb l'anhel vibrant, vessant de zel la mirada, retroba el seu amant
        LA GATA
  • T'ESTIMO, PILAR !
    kefas | 21/05/2021 a les 10:02
    "T'estimo, Pilar"
    Vaig obrir els ulls. Els seus estaven a un pam dels meus. Tancats. Es movien rítmicament amb la seva respiració, entretallada. Vaig sentir el pes del seu ventre sobre el meu i em vaig adonar que les meves cuixes estaven tremolant i una escalfor agradable s'expandia des dels genitals. Vaig intentar dir alguna cosa, sense tenir clar el què, però la meva respiració era tant profunda que m'impedia parlar. Ell devia notar que em passava alguna cosa perquè la seva pelvis es va aturar i va obrir els ulls. Llavors ho vaig comprendre. Feia temps que m'acompanyava una sensació que en aquell moment es va traduir en una idea clara. Notava que la musculatura se’m havia tornat més rígida, i amb un gest sobtat, que em va sorprendre, vaig posar les mans sobre el seu pit i el vaig empènyer amb força. Els seus ulls es varen obrir encara més i va cridar "Però, què fas! " El que vaig veure rere les seves pupil·les va confirmar el que temia, feia temps que tenia la percepció que el relat dels ulls no era el de la boca. Amb un segon esforç brusc me’l vaig acabar de treure de sobre mentre cridava "Ja has oblidat que em dic Isabel?"

  • T'ESTIMO, PILAR !
    kefas | 21/05/2021 a les 10:08
    Ei ! Veig que hi ha un "dir" que hauria de ser un "expressar"

    Si, ja sé que s'ha de repassar abans.
  • Marxo
    versos_perduts | 21/05/2021 a les 15:39

    Era un dia estrany, estirada al sofà contemplava com anava evolucionant,minut a minut.
    Va decidir que calia aprofitar la bona hora que es dibuixava amb aquell cel clar i amb l'aire fresquet que feia moure les fulles dels arbres i que convidava a passejar sense massa ganes.
    Si hagués estat de ciutat, no li caldria tanta reflexió ni esperar cap moment idoni, però era de poble.
    Un espai encisador, amb arbredes, aire pur...i sense massa gent. Un pèl avorrit, pel seu entendre.
    -jo a la capital seria feliç!- es deia sempre.
    Es va empolainar. Agafà el carret de la compra, el seu mp4 i amb els auriculars a l' orella, es disposà a sortir.
    Ningú pel seu carrer.Amb un cop d'ull, es va adonar de que l'únic personatge que l' acompanyava era la seva ombra.
    Amb una mirada,escodrinyant l'entorn en va tenir prou.
    Caldria, canviar d'aires!Canviaria natura per totxanes, ara ho podia escollir, havia acabat la seva vida laboral!
    Ara, gaudiria.
  • Ferotge
    Homo insciens | 22/05/2021 a les 09:31
    La Neus sap que a la taula no es juga, però mentre la sopa es refreda, la cullera fa d’inspector Gadget, la forquilla de Sophy, i el trosset de pa que s’està menjant és en Sultà. El pare li recorda que no és lloc per jugar. Et caurà el got, li brama. Ella segueix en el seu món de fantasia. Tiraràs el got, repeteix. En Sultà fa un salt per sobre la Sophy, estan a punt de vèncer al doctor Gang sense que en Gadget se n’assabenti, com sempre. Però la història fa un gir inesperat, la Sophy s’esmuny de la mà i espetega contra la taula. Instintivament la Neus fa un gest ràpid intentant recuperar-la. Esdevenint la profecia autocomplida, colpeja el got amb la mà vessant part del seu contingut. Es retira de pressa dos pams de la taula controlant de reüll la reacció del pare, que s’alça pràcticament alhora que ella s’aparta. La irrigació de la sang li augmenta fent visibles les venes, inflades i vermelles, dels ulls. Els té fora de les òrbites. L’acompanya un moviment brusc i sec amb el braç, que conté. La Neus fuig corrent ignorant els crits de l’home, recreant-se en l’encert, mentre la persegueix. Abans de tancar-se a l’habitació esquiva una espardenya que arriba amb força des de l’altra punta del passadís. Avui ha fallat, però tardarà uns dies a treure’s del cap la mirada ferotge que hi té clavada.

    • RE: Ferotge
      Homo insciens | 25/05/2021 a les 18:47
      .
      • RE: RE: Ferotge
        Homo insciens | 27/05/2021 a les 20:19
        brins, potser queda millor així aquesta frase? (Aprofito, amb el teu permís, els teus coneixements...) És que em grinyolava una mica... crec que així està millor... 

        La Neus fuig corrent, ignorant els crits de l’home, que es recrea en l’encert mentre la persegueix.
  • Rendició
    Prou bé | 23/05/2021 a les 07:25
    Quan l'Antoni la va veure per primera vegada ja va intuir que la Maria li duria "problemes".La noia va entrar al despatx i, des de la porta el mirà llargament i de fit a fit com sentint-se molt segura d'ella mateixa. Això el va sorprendre ja que segons constava al currículum era molt jove, només 18 anys. Mentre avançava lentament va tenir temps de mirar-se-la bé. Era alta i esvelta, prima encara que de formes arrodonides, i el seu caminar era elegantment voluptuós. Els cabells, rossos, els duia recollits amb una pinça però va veure que una grenya li queia sobre el front amb un moviment que conduia la mirada cap als seus ulls que eren d'un color que no va saber definir i molt brillants. Al bell mig de la cara hi destacava el nas no pas per gros sinó perquè mirava decididament cap endavant tot i acollint al seu dessota una boca ampla, de llavis molsuts i que en aquell moment somreia dolçament. La seva pell era molt blanca i no duia maquillatge segons li va semblar.
    Quan la Maria va ser al seu davant arran de la taula, va seure sense que se la convidés a fer-ho i va mirar la secretària tot i esperant que marxés. Quan van quedar sols, sense fer cap pregunta li va demanar d'ocupar el lloc de treball. Senzillament perquè li interessava molt! Ell va acceptar-ho i li va oferir de començar l'endemà mateix! Li va donar la feina sense parlar-ne més , sense donar-se temps per poder reflexionar, i llavors va saber que ella el guanyaria sempre per ma en qualsevol afer que haguessin de compartir des d'aquell moment!
    • Aclariments
      Identitat Inedita | 23/05/2021 a les 07:50
      On eres Prou bé?
      És evident que el relat m'ha entusiasmat.
      Ara tinc un dubte. No havíem de fer servir la paraula MIRADA? O en qualsevol variant ja vàlia?
      Una abraçafs
  • Malícia (o Màrius i Llúcia)
    deòmises | 23/05/2021 a les 13:00
    Sempre li ho havia esmentat el seu pare: Aquests ulls teus et duran problemes. I així ha ocorregut sempre. Els iris glaucs, la forma ametllada, que s'accentua amb un lleu traç del llapis perfilador. A més de la seva manera d'esguardar, sense un bri de malícia, que convida a la seducció innata. Fins aquí sembla que parlem d'una gata maula, d'una vampiressa que no respecta la unió matrimonial o els vincles amorosos de les parelles. Però no hi ha hagut mai una llar desestructurada a causa del seu tarannà o de les insinuacions, inexistents. Més aviat ha estat ella la màrtir, l'ase dels cops.

    Potser hauria estat menys desgraciada si no hagués conegut en Màrius. I aquesta desgràcia tampoc no hauria existit sense haver-se creuat amb l'Álvaro i la Brígida, en Celdoni i la Dànae, l'Èric i la Fàtima, en Gregori i l'Helena, l'Igor i la Jèssica, en Kenneth i la Lídia... Però això ja serien figues d'un altre paner. La gelosia i la falta de confiança també hi tenen un paper fonamental, en la polèmica i en les discussions. Perquè els triangles amorosos no venen sols, ni amb una fitada innocent al gimnàs o un bon dia tímid en creuar-se pel passadís de l'oficina.

    Llavors, per què hem gosat opinar que el molt beat i massa creient d'en Màrius és la gota que vessa en aquesta història? La dissort de la Llúcia ha estat, a banda dels seus ulls, en aquest cas també el seu nom. Segurament no caldrà repetir el suplici de la seva patronímica, perquè així és com ha acabat la jove, per una mirada furtiva, d'allò més eximida de maldat, en un carrer poc concorregut i ben fosc, de tornada del teatre.

    Des de llavors, els dos globus oculars suren dins d'un pot, coberts de formol.


    d.
  • El gen de la moralitat
    Iona | 24/05/2021 a les 16:43
    La natura no entén de moralitat, l'únic objectiu de qualsevol espècie és assegurar-se la descendència, la supervivència dels seus gens. I si per això cal matar, doncs endavant, ho fa.

    Un exemple el tenim amb el trencalòs. Quan en lloc de néixer un únic poll, n'acaben essent dos, el gran no deixa menjar el petit, i aquest mor literalment de gana. I us podeu preguntar, per què en té dos, si només en sobreviurà un? Doncs es veu, que l'únic motiu de l'existència del segon és ser el recanvi per si el primer mor.

    Si us explico això és per demostrar que és l'home qui ha inventat això de la moralitat, un concepte prou eteri, que ens serveix per poder brandar-lo com ens plau i així puguem justificar el que ens convingui.

    I si, aquest relat ha de parlar sobre les mirades, i qualsevol que m'estigui llegint pensarà que m'he equivocat o m'estic sortint del tema. Però no patiu, això ja arriba.

    És aquí on trobem el nostre home. Un científic mediocre que treballa amb maduixeres transgèniques, i que està intentant introduir-hi un gen perquè en el procés de maduració agafin color i dolçor com sempre, però no s'estovin i es mantinguin fortes per facilitar la seva comercialització.

    És aquí on trobem la seva muller. Una dona forta, que mai mira enrere ni demostra debilitats, però que això la condemna a haver d'amagar els seus sentiments, i així evitar qualsevol cosa que pugui mostrar vulnerabilitat.

    Quan ell la mira, ja no hi veu la seva dona, sinó que hi veu el gen de la fortalesa que necessiten les seves maduixeres. Llavors ella s'adona que ell la mira i el desafia amb la mirada, fins que ell baixa els ulls. És en aquest moment quan ell no dubta que ha fet una bona tria.

    No us explicaré com va ser tot el procés tècnic que va tenir lloc, perquè seria massa llarg i us avorriria, però sí que us faré cinc cèntims del final.

    Elles es convertiren en la nineta dels seus ulls, vermelles, dolces i fortes. Però quan les contemplava, hi veia els ulls de la seva difunta muller i llavors, desviava la mirada com havia fet sempre. Els remordiments soscavaven dia rere dia la seva consciència, mentre es preguntava si realment existia el gen de la moralitat.

    Un dia qualsevol, quan tot es tornà prou insuportable, decidí tancar els ulls per sempre i no tornar a mirar mai més.

    Les seves maduixeres esdevingueren orfes.

    Iona
    • RE: El gen de la moralitat
      Iona | 24/05/2021 a les 16:50
      M'acabo d'adonar que té més de 300 paraules. Queda fora del repte.
      A mi que em costa fer relats llargs i em solen sortir curts, avui en sóc l'excepció.
      • RE: RE: El gen de la moralitat
        brins | 24/05/2021 a les 17:37
        Efectivament, benvolguda Iona, el text té 421 paraules i l'hauré de considerar fora de concurs. Seria una llàstima haver-lo de retallar.
  • PENEDIMENT
    PERLA DE VELLUT | 24/05/2021 a les 23:02
    PENEDIMENT

    Passaren molts dies sense que Natàlia donés als seus pares el menor motiu de disgust. Aquella vesprada es varen creuar els seus ulls amb els de sa mare.
    Si alguna vegada estaven disposats a eixir de casa, demanava humilment que la portessin al seu costat, i quan escoltava una negativa, es resignava sense contradir-la.
    Aquell dia en què el berenar no era del seu gust, començà a plorar i a demanar una altra cosa; però com que li fou negada, anà a tirar-lo. Sa mare li agafà la mà amb força li digué.
    -Recorda’t de la nina i l’espill i de la promesa de ser bona i conformar-te amb el que se’t manés..
    Natàlia romangué pensativa una breu estona, i aleshores sa mare digué:
    - El pa i el formatge no s’haguessin trencat, però és un gran pecat llançar-los amb enuig; són dons que devem a la bondat de Déu; i que molts pobres agafarien amb gratitud i alegria.
    - L’altre dia vas dir que estaves penedida d’haver tirat i trencat les coses de valor.
    -Sí que ho estic.
    -Anaves a ser roïna altra volta!
    -No, mamà, mira, ja em menjo el pa i el formatge.
    Aquella nit estava asseguda sobre els genolls de son pare, i tenia en els braços l’ escalabrada nina.
    -Que lletja està la teua “filleta”! exclamà Lluís.
    -Saps qui l’ha posat així, papà?
    -El teu mal geni.
    -Qui t’ho ha dit?
    -La teua mama.
    -Però Déu i mama m’han perdonat. Em perdones tu també?
    Al dia següent li va portar una altra nina perquè creia en el seu penediment i esperava que fos molt assenyada i molt dòcil, li feia aquell nou regal; però si no la cuidava bé, seria l’última que li comprés.
    Natàlia, boja d’alegria, la cuidà molt, la seua “filleta”.


    PERLA DE VELLUT








  • The Cats Will Know (Crocus sativus)[fora de concurs]
    desideri | 25/05/2021 a les 14:20
    L'arbre és molt alt; la finestra des d'un tercer, massa temptadora. El riu cabalós sembla prou profund per acollir un nedador precari; la banyera plena d'aigua tèbia, tampoc no seria mala alternativa. Però és covard per decidir-se per una sortida que té tots els números de ser dolorosa o, si més no, lenta i sense marxa enrere. Perquè no hi ha res que li provoqui més paüra que el patiment físic. Vindrà la mort, ho sap. Tindrà els seus ulls, aquests ulls que li han robat la tranquil·litat i la serenor i que, inclús en el punt àlgid de la seva trajectòria vital, li han causat una nova intermitència en el seu innat assossec quasi inexistent.

    Amb aquest pensament paradoxal, encara té esma de dibuixar un lleu rictus en la boca, que va cercar-li els llavis i les sines i el melic, a les portes del seu sexe, tan àvid de ser penetrat com el seu cor de tenir companyia. I la soledat, junt amb la pregonesa de les seves pupil·les, és la darrera estocada que l'enfonsa. Li ha telefonat, però no vindrà. Ni amb els ulls de la mort ni amb la besada de l'amor. Acaricia l'ampolla, l'ambivalència de la bruixa i del licor esdevinguda premi. Destapa el primer dels setze pots de barbitúrics i desenrosca el tap del digestiu. El color ambarí li recorda els iris de la seva estimada, que ara deu acompanyar el seu marit. El grapat de pastilles i el primer glop no són tan amargs com aquesta imatge.

    Al dia següent, algú el trobarà exànime, amb les parpelles esbatanades i restes de vòmit escampades pel rostre, pel coll, pel llit, pel terra. La glòria no sempre és un camí de roses, i encara menys per a una ànima turmentada com la de Cesare Pavese.


    R. V.
    • RE: The Cats Will Know (Crocus sativus)[fora de concurs]
      desideri | 25/05/2021 a les 14:21
      Millor si fos la banyera, plena d'aigua tèbia, tampoc no seria mala alternativa.


      R. V.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
    marialluïsa | 25/05/2021 a les 23:53

    ET CONEC

    M'emmirallo amb els punys tancats. Les ungles se'm claven al palmell. Temo, com sempre, el reflex del meu propi rostre. A vegades no em reconec. No són meus aquests ulls blaus com el mar que em fiten i revesteixen als meus, del color de la terra, herència del pare. I els de la mare són foscos com la nit sense lluna.
    Em pentino de memòria pel temor a qui em mira des de l'altra banda del mirall. I la mare, silenciosa, observa i calla. Estic segura que ella entén i sap del meu recel a les superfícies reflectores.
    I els ulls d'una desconeguda segueixen els meus moviments. Avui m'esforço a mantenir la calma i romandre atenta per la necessitat de descobrir qui juga amb mi. Reconec la mateixa fesomia, els llavis perfilats i les dues finestres obertes al món. Aconsegueixo relaxar-me i ajustar els quatre iris. Un sanglot primigeni em transporta a l'instant de la concepció: dos òvuls, fos fetus, dues criatures... un sol plor.
    Olga... ressona dins meu i d'un batec intens palpo la fredor del mirall.  Aquella presència etèria es confon en el meu rostre mentre les llàgrimes rodolen galtes avall davant i darrere.
    Ara comprenc el plor continu de la mare i el silenci fosc i pesant com una llosa. Tot per perdonar.
  • RE: REPTE CLÀSSIC DCCIII (703) - LA MIRADA
    Galzeran (homefosc) | 26/05/2021 a les 10:06
    Llàgrimes de bon matí

    En obrir el llum m'hi he fixat a la primera. Aquells ulls no em miraven amb la son enganxada, com cada matí, avui els tenia ben oberts, com si m'esperes.
    Li he vist una llàgrima lliscar per la galta, i això m'ha fet posar-hi la meva mà en el lloc per on veia rodolar aquell fil salat. Estava seca la meva cara, i els meus ulls no deixaven escapar cap líquid.
    Aleshores m'ha parlat, i això sí que m'ha trasbalsat del tot. Sentir la meva veu fora del meu cos, en el reflex del mirall, m'ha esborronat, i més quan he sentit alt i ben clar la seva súplica; socors!, em pega! Ajuda'm! Deixa'm venir amb tu.
    No sé com, he estirat la mà, per tocar el fred mirall, i ella també ho ha fet. Ens hem tocat, i aleshores he sentit un caliu estrany, i en pocs segons en l'espill no es veia la meva mirada.
    En pocs segons, tenia les seves humides llàgrimes regalimant en el meu pit.
  • Espècie primària (Memòries amnèsiques; 13)(fora de concurs)
    Ayurveda | 26/05/2021 a les 18:14
    Los ojos hablan.
    *
    Tienes que ver lo que son los ojos de él, Pablo. Están en estado de amor puro. ¿Usted se imagina lo que debe ser un amor así? Sin el desgaste de lo cotidiano, de lo obligatorio.

    El secreto de sus ojos
    (2009)
    Eduardo SACHERI/Juan José CAMPANELLA



    Ho sé, pels seus ulls. Parlen sense paraules, tan sols amb les mirades que em regala cada vegada que li toca recitar la lliçó. Em mira com si hagués de xivar-li alguna dada, i ho faria gustós. Però les enraonies corren ràpid i amb elles, les rialles i les mirades furtives. De qualsevol cosa en fan befa, sobretot si es tracta del tema del cor. O també per destacar en els estudis, que això és una altra raó per burlar-se'n. Callo, i pateixo en silenci. Potser sigui per dissimular el seu potencial i la seva retentiva, o per no crear conflictes ni competitivitats.

    Ho sé, per les seves fitades. Perquè abaixa les parpelles, quan me n'adono, i es ressegueix els llavis amb una barreja d'innocència i de mala bava que em fa suar les mans. Li saltaria al damunt, enmig de la classe, i l'ompliria de petons i de carícies. Com una espècie primària. I en acabar aquest rampell sorprenent, acceptaria el càstig que em pertoqués. I no hi hauria volta de full: el nostre idil·li quedaria al descobert, perquè el seu amor sembla sincer, pur, gens deshonest.

    Ho sé, per aquesta forma seva d'observar-me des del seu pupitre, i moc el llapis per no moure els llavis i pronunciar un t'estimo secret, silenciós, mentre veig que gargoteja damunt de la fòrmica un cor travessat per una sageta, just abans que el timbre soni, i hi hagi una estampida de preadolescents cap a la porta de sortida. I llambrego aquelles incisions, i descobreixo un nom que no és el meu.

    Ho sé, per la ràbia que continc en els ulls. Avui mateix començaré a empescar-me la manera d'expulsar l'Aleix durant dues setmanes, com a mínim. Així tindré més marge d'acció amb la Kàtia, encara que jo sigui el seu professor.


    Ayurveda

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: