olor de bosc

Un dia de tardor, l'Eloi i la Fina que viuen a Gualba,un poblet a la falda del Montseny, van anar a buscar bolets. Varen sortir amb direcció al "Gorg Negre" lloc ombrívol i humit conegut arreu per les seves llegendes de fades, dones d'aigua, follets i més personatges mitològics bons i dolents dels que en sabien un bon grapat d'històries, però no se'n creien cap. Van trobar tants fongs que perderen la noció del temps, que si rovellons, rossinyols, fredolics... un no parar. Tanta estona va durar la collita que quan se'n van adonar ja era mitja tarda. La Fina no es podia posar dreta del mal que li feia l'esquena i l'Eloi anava ben coix, ple d'esgarrinxades i tenia una ferida a la cama que no sabia ni com se l'havia fet.
Van aturar-se al costat del gorg i mentre menjaven un entrepà i es bevien una cola, el cel es va anar enfosquint i una ombra gegantina els va fer adonar que estava a punt de caure una bona turmenta. L'Eloi en va fer via i deixant tot el que duien dins l'entrada d'una mina camuflada entre les roques, que en diuen "Roca Babilla" segons rumors és un passadís màgic que comunica amb ses illes Balears i nimfes i fades i circulen lliurement.
A prop de on eren havien vist una cabana feta de troncs i branques i abans no els agafes la pluja van anar-hi amb penes i treballs. Un cop a aixopluc s'estiraren sobre un tou de palla i es van quedar adormits. Al cap d'una estona l'Eloi és va despertar del mal que li feia la cama. La ferida era lletja i al buscar la motxilla per treure'n la farmaciola, va recordar que l'havien deixat amb els cistells. Tan sols plovisquejava, i decidit va caminar a la pota ranca fins a la mina per curar-se.
Assegut d'esquenes al gorg va notar una sensació estranya. En girar-se,la visió que va tenir no és pot descriure amb paraules. Una boira esponjosa i càlida ho emplenava tot. Lentament una figura femenina va anar emergint del gorg. Ell va quedar com hipnotitzat, no podia apartar la vista d'aquella bellesa nua i captivadora que es pentinava gràcilment els seus rinxols daurats mentre emetia uns sons desconeguts i seductors. De sobte els seus ulls és van trobar amb els d'ella que el contemplà sense immutar-se. Mai havia vist una mirada com aquella, d'una brillantor aquosa i ondulant de games que variaven del blau cel al maragda.
L'últim que recordava al despertar-se al mati era com ella desplegava unes ales acolorides i l'embolcallava, portant-lo a experimentar la felicitat més gran del món. Encara embadalit, va tocar suaument el braç de la Fina que dormia al seu costat i van iniciar la tornada a casa caminant perfectament.
Al arribar l'Eloi va trobar el que semblava un tros de tul acolorit com d'ales de papallona dins el cistell. Desconcertat va guardar-se'l sense dir res.

Som Bosc

....la superfície forestal durant el període 1993-2005 ha augmentat a Catalunya més d'un 5%... MCSC-3, CREAF


El primer indici, potser el més important, no el vares voler entendre. Era una fotografia, en blanc i negre, dels anys 60; s'hi veia el teu pare, joveníssim, dret, al costat del mas, i, de fons, el roure, el bosc, i la serra cantelluda del Rocacorba. El roure, era, si fa no fa, idèntic a com està ara, però hi havia una diferència essencial: es trobava a uns 50 metres del mas. O això semblava de la fotografia. I en això et vas escudar: una il·lusió òptica, un miratge de la perspectiva, et deies, mentre contemplaves el roure, ara, a tocar de la casa.

Unes setmanes més tard, el segon indici, et va deixar més sorprès: la corda del estenedor que just havies decidit de lligar a una branca del roure, te la trobaves trencada cada matí. Començava la tardor, ja no podies estendre a fora, així que ho vares deixar.

L'últim indici va ser el dia abans: a mitja tarda, et vas quedar sense línia telefònica ni electricitat. Al sortir vas veure que una branca del roure estava just on hi havia els cables, i aquests jeien a la seva ombra, com serps ferides de mort. Es feia fosc aviat, així que vas entrar a casa, i al cap de poc dormies, sense res a fer. Vas dormir un son profund, reparador.

Al despertar, ja estava fet. Vas intentar sortir de casa, però alguna cosa t'impedia d'obrir la porta. Per una finestra, de biaix, vares veure el roure just al mig de la portalada. Les finestres, enreixades de fa poc per evitar l'entrada dels lladres, ara t'impedien la sortida. Després d'estar unes hores pensant que fer, vas arribar a la conclusió que el roure passaria de llarg, i podries sortir. I vares anar a dormir, intranquil, i esperançat.

Avui ens em despertat: els micelis dels meus fongs et recobreixen la pell, i els teus pèls s'han unit a la xarxa de les meves arrels, i ja som u. Som bosc.


X

Res resulta millor per a un garrotxí que en plena tardor rememorar l'ancestral costum d'anar a buscar bolets en plena fageda d'en Jordà.No perquè s'en trobin, la fageda és un espai terriblement concorregut i manipulat humanament com per en prou feines trobarun follet, una fada o una ombra sense ser trepitjat.
Per tant, no agafo cistell, des de molt petit que ja no vaig a buscar els bolets en aquests paratges;
la comarca i el país tenen molts millors racons i bocins oblidats en silenci.
Anar a la fageda suposa una caminada amb tranquilitat des del camí que deixa a la dreta (mai millor dit ) el triai a on trobem una majestusosa creu (que podria ser gamada) a on rauen criant malves els caiguts per la gracieta d'en Franco , España i déu senyor de vés a saber qui.
Un cop passada la olor a naftalina els narius s'omplen amb els cromatismes ocres i marrons que em deixen aquell terrible aroma a fong.
El camí asfaltat segueix el zigzag que la terra va crear anys fa amb la seva terrible força. Carretereta feta amb corriols de lava que després molt humanament hem decorat els "catlans" al llarg dels segles amb dolços marges de paret seca. Adfortunadament el camí deixa l'asfalt i dòna pas a la terra i la pedra.
Adentrar-se enmig de faigs i pollancres, quedar posseit per l'humit, deixar-se ennarbolar per el sublim brugit del vent fi i aquell terriblement profund olor de fusta cremada, de terra cremada , de roba cremada, de butxaca foradada, de burilla mal apagada. Mai llençaria una burilla al mig d'un bosc. La idea és bona, el resultat un abric foradat.

MAI MÉS...

Mai no tornaré a allunyar-me d'aquesta masia ni d'aquest bell paratge al cor de la Garrotxa; terra aspra i humida on s'estanca sovint la boira i els núvols. Aquí les fulles tenen un verd intens... un maragda fort gronxat per aire tan pur, que en respirar-lo sents que l'esperit s'eixampla i creix. A la primavera, el primer sol escalfa les branques dels verns i a la tardor, fulles amb foc caigudes dels roures reposen damunt la molsa i el bolet nascut del fong.

Cada matí entraré a la cuina dels pares per contemplar com preparen el menjar del restaurant, i amb la claror rosada del capvespre, m'arribaré fins al poble per esperar que surtin, amb una rosa a cada galta, els petits marrecs de l'escola on treballava. Intentaré oblidar l'horror que vàrem viure la meva amiga i jo quan vam anar al Pirineu francès, al Conflent, tot fent autostop.

Els pares ja ens havien advertit que viatjar amb desconeguts era perillós, que ells es guanyaven prou bé la vida com per poder pagar-nos qualsevol mitjà de transport, però la nostra jovenesa no coneixía encara les mans brutes del món, i vam refusar-los tots els consells...

No recordo exactament quina fesomia tenien aquells homes que amb fingida amabilitat aturaren el cotxe i ens convidaren a pujar-hi, ni tampoc no recordo les seves veus... però sí que tinc molt gravada al cor la brutalitat amb què ens arrossegaren fins al mig d'un bosc on bullia la nit amb crostes malignes, com ens colpejaren salvatgement i com esmolaren els ullals per urpir la nostra pell. En pocs minuts, cortines de sang tenyiren de roig l'herba...petits ocells aixecaren el vol esporuguits, i frondoses capçades de faig
abaixaren el cap avergonyides de tanta vilesa...Ningú no va sentir els nostres crits demanant ajuda. Aquelles bèsties humanes ens saquejaren la joventut sense fer cas dels nostres precs; imploràrem inútilment misericòrdia a uns éssers insensibles per als quals tan sols érem carn...

No! No em tornaré a allunyar mai més de la Garrotxa, d'aquests camps que despleguen els seus verds perquè hi pasturin els ramats, d'aquest volcans que viuen dins d'antigues cavernes però jeuen adormits per no fer-nos mal. Enllà del temps, viuré en aquesta terra que és aigua, foc i llum; pastors, xais i muntanyes.

Tot i que ningú ja no em pugui veure... ni tampoc no em pugui escoltar, viuré sempre en aquest superb paratge, dins el cor d'aquells que m'han estimat...




Aquest relat està inspirat en un fet real: l'assassinat de dos àngels que he conegut. Tan sols he canviat el lloc de les accions

MAI MÉS...

Mai no tornaré a allunyar-me d'aquesta masia ni d'aquest bell paratge al cor de la Garrotxa; aquí les fulles tenen un verd intens... un maragda fort gronxat per aire tan pur, que en respirar-lo sents com l'esperit s'eixampla i creix. A la primavera, el primer sol escalfa amb fils d'or les branques dels verns i a la tardor, fulles amb color de foc fan ombra a la molsa i al bolet nascut del fong.

Cada matí entraré a la cuina dels pares per contemplar com preparen el menjar del restaurant, i amb la claror violeta del capvespre, m'arribaré fins al poble per esperar que surtin de l'escola, amb una rosa a cada galta, els meus antics alumnes. Intentaré oblidar l'horror que vàrem viure la meva amiga i jo quan l'estiu passat vam anar al Pirineu francès, al Conflent, tot fent autostop.
Els pares ens havien advertit que viatjar amb desconeguts era perillós, que ells es guanyaven prou bé la vida com per poder pagar-nos qualsevol mitjà de transport, però la nostra jovenesa no coneixía encara les mans brutes del món, i vam refusar-los tots els consells...

No recordo exactament quina fesomia tenien aquells homes que amb fingida amabilitat aturaren el cotxe i ens convidaren a pujar-hi, ni tampoc no recordo les seves veus... però sí que tinc molt gravada al cor la brutalitat amb què ens arrossegaren fins al mig d'un bosc on bullia la nit amb crostes malignes, com ens colpejaren salvatgement, i com esmolaren els ullals per urpir la nostra pell. En pocs minuts, cortines de sang tenyiren de roig l'herba... un munt d'ocells aixecaren el vol esporuguits, i totes les capçades dels arbres abaixaren el cap avergonyides de tanta vilesa...Ningú no va sentir els nostres crits demanant ajuda. Aquelles bèsties humanes ens saquejaren la joventut sense fer cas dels nostres precs; imploràrem inútilment misericòrdia a uns éssers insensibles per als quals tan sols érem carn...

No! No em tornaré a allunyar mai més de la Garrotxa, d'aquests camps que despleguen els seus verds perquè hi pasturin els ramats, d'aquest volcans que viuen dins d'antigues cavernes però jeuen adormits per no fer-nos mal. Enllà del temps, viuré en aquesta terra que és aigua, foc i llum; pastors, xais i muntanyes.

Tot i que ningú ja no em pugui veure... ni tampoc no em pugui escoltar, viuré sempre aquí, en aquest sublim paratge... dins el cor d'aquells que m'han estimat...







Aquest relat està inspirat en un fet real: l'assassinat de dos àngels que he conegut. Tan sols he canviat el lloc de les accions.

A la tardor de l'any mil cent onze -l'onze de novembre per ser exactes- després de sentir la missa oficiada per l'abat de Sant Pere, després de combregar i de demanar l'empara de la Mare de Déu, Feliu d'Adalbert, al capdavant d'un grup de valents cavallers, va abandonar la seguretat dels murs del castell dels seus avantpassats per anar a combatre els sarraïns que havien instal·lat un campament al bosc de Rocabruna. Aquell va ser un intent a la desesperada d'agafar els infidels per sorpresa i d'evitar que assetgessin el castell. La gosadia dels cavallers va ser insuficient per vèncer l'enemic. El senyor de Rocabruna va haver de contemplar com els alfanges afilats dels mahometans decapitaven els seus homes i els caps eren penjats als arbres per ser devorats per les feristeles. A ell, en canvi, el van torturar, li van arrencar els ulls i el van deixar lligat a una soca plena de fongs perquè tingués un desenllaç lent i dolorós. El cavaller, intuint que no trigaria a morir i que els sarraïns atacarien el castell, va implorar l'ajut diví.
Quan tornà en sí, Feliu d'Adalbert cavalcava en un corser blanc i la seva espasa resplendia. A costat seu, enlairant l'estendard dels Rocabruna, hi havia Sant Miquel, l'arcàngel. Al darrere els seguien una legió d'àngels que esperonaven els seus cavalls per arribar prest al castell que ja s'albirava allà lluny. Era una fortalesa sòlida, construïda per resistir les escomeses més ferotges. Les torres semblaven inexpugnables i, tot i així, els sarraïns no s'havien aturat. Res no els deturaria fins que haguessin saquejat l'últim racó del castell, fins a endur-se dones i nens i massacrar els vells. El cavaller Feliu i l'exèrcit angelical atacaren l'enemic amb audàcia i contundència i aconseguiren reduir-lo. Davant d'aquell miracle, els infidels que restaren vius abraçaren la religió dels vencedors, perquè el déu que els havia donat la victòria era el més poderós de tots els déus coneguts. Un cop alliberat el castell, Feliu d'Adalbert no va aparèixer ni viu ni mort. Només es va trobar la seva espasa clavada en una soca, d'on brollava una font d'aigua miraculosa que tenia el poder d'atorgar la fe a aquell qui no creia, l'amor cap als necessitats i l'esperança en la vida eterna.
Un segle després, Benet de Costabella, un jove novici afeccionat a la literatura, va donar el text per conclòs. El va rellegir i, satisfet, s'acostà al mestre.
-Aquí teniu,pater. L'he escrit en la llengua del poble, sense fer servir cap expressió complicada, tal com vos m'heu indicat. I també he mirat de posar-hi imaginació. Com que estem lluny de la ruta dels pelegrins, si volem que el monestir tregui rendiment de l'aigua de la font del bosc de Rocabruna, la llegenda cal que sigui ben escabrosa.
Ni el mestre de novicis ni Benet de Costabella s'adonaren de l'ombra que es passejava per l'estança, que travessava els murs i després es perdia entre l'espessorall del bosc.

L'home segueix les passes expertes del gos. Amb el musell en continu moviment, avança com si seguís un camí marcat, però que sols ell sap visualitzar. Es tracta de Boira, un gos petaner que té un tresor en l'olfacte: troba sense esforços aparents les tòfones, els preuats fongs que s'amaguen sota l'ombra d'un roure o en la quietud d'una obaga. Tot d'una, però, l'home s'atura i es desploma al terra, amb els ulls i la boca esbatanats. Respira encara.

Boira també s'atura en sentir l'estrèpit de la caiguda i corre cap al seu amo. Gemega, el frega amb el cap i el toca amb la pota esquerra. Resta indecís. En veure'l immòbil per complet i amb el rictus garratibat, sembla sorprès, poc segur de què cal fer. L'home sabria dir-li que li cal córrer per demanar auxili, que trobi algun cercador de bolets pel voltant i que el guiï fins on ell es troba. Però no pot pronunciar ni una sola síl·laba. Ni tan sols moure un dit.

Tot i així, Boira desapareix pocs segons després, desfent el camí per on veien. És un gos llest. Té l'esperança que torni amb ajuda. A la tardor, el bosc és ple a vessar de gent que cerca bolets. Pocs, però, tenen la paciència del cercador de tòfones. I, als peus del Pedraforca, en plena Serra del Cadí, hi conflueixen tant la passió boletaire com l'excursionisme o l'escalada. Malgrat que es tranquil·litza paulatinament, l'enrogiment del cel indica que el capvespre avança a marxes forçades i això el neguiteja. Té ganes de cridar, d'emetre un xiscle eixordador per assenyalar la seva posició a les possibles. Però la boca és pastosa i resta muda. Aguditza l'oïda. El refilet dels ocells és intermitent, encara que minvi mica en mica. O això és el que li sembla.

Al cap d'uns minuts, entre l'herbei del marge del camí, pressent un lleu so i un moviment. És Boira que torna? Indaga amb els ulls, perquè no els pot cloure ni parpellejar. Es vinclen les tiges i, tot d'una, apareix el grisós cap d'un escurçó, que repta en direcció a ell. No es mou. Per tant, no serà vist? Passarà de llarg o notarà la seva presència quan flairi la brisa? No ho sap endevinar perquè és el primer cop que es troba amb una serp.

La suor perleja el front de l'home. Té por, sent pànic. La serp, però, segueix el seu camí i no s'adonarà de l'embalum de l'home. La roba el camufla prou per no ser detectat amb facilitat. Però el lladruc d'uns gossos i unes veus que s'aproximen alerten el rèptil, que s'atura. El neguit que ressegueix l'espinada de l'home provoca un moviment reflex de la seva mà esquerra. L'escurçó, amb increïble rapidesa, es llança directe al canell del braç que s'ha mogut, hi clava els ullals carregats de verí i desapareix enmig de la vegetació.

L'herba s'agita. És Boira. I les veus ja se senten clarament. Però el temps corre massa ràpid ara.


d.