No vull banyar-me a la mar

Mare,
no vull banyar-me entre les ones.
Em fa por l'escuma blanca.

No vull banyar-me a la mar,
no vull baixar a la platja.

Mare,
no vull jugar amb la sorra
(com fan els meus germans),
que em taca les mans.

No vull banyar-me a la mar,
no vull baixar a la platja.

Mare,
no vull que el sol em cremi els ulls
ni que a la pell se m'enganxi la sal
ni que un ferotge tauró em mengi la titola.

No vull banyar-me a la mar,
no vull baixar a la platja.

Només vull, mare, quedar-me en els teus braços
d'escuma blanca, de sorra humida,
de sol calent, de sal amada,
de dona brava.

M'has apallissat i m'he aixecat amb una por irracional, por de mi mateixa, de voler saltar per la finestra, caure a l'abisme, poder oblidar, esclafar el cap contra l'asfalt i buidar-lo de pensaments que m'empresonen. Somiar amb fugir, plorar perquè els somnis són mentida, només hi són en la imaginació dels miserables. Mai no han existit, i per això no s'acompleixen. En canvi, els cops, els blaus, l'acarnissament en la força del teu braços incansables, els guardo en un recipient amagat del meu cervell desllorigat. Obro la finestra i mentre em dessagno, miro el cel blau sense horitzó. Voldria ser pluja que s'amortalla al mar, quelcom insignificant sense veu, sense sanglot nascut de cap gola humana. Però, encara visc un dia més, fins aconseguir el coratge necessari per ser silenci dins el silenci.

De les hores de joc,
vora la mar tranquil·la,
en tinc records suaus
de la meva infància.

De la nuesa innocent,
de les fresques rialles,
i dels braços de mare
amb escalfor de sol.

De mil petons salats,
de pluja de sorra fina,
de castells decorats
de regalims i petxines.

De les postes de sol
arraulida al seu cos,
de cançonetes dolces
de mar i de gavines.

En tinc records suaus,
de la tarda que cau,
del blau nit que tenyeix
el camí de tornada.

En tinc records suaus,
de la mà de la mare
amb gust de mar banyada.

....oOo....

L'estiu,
en un Agost tòrrid i fervorós de banyistes,
la mare embolca el nen nu en un llençol,
després d'un bany estival,
protegint-lo, tanmateix,
dels raigs solars que podrien danyar la pell verge de l'infant.

El sol,
l'astre abrusador,
ultraviolat i imperant
en tots els sostres i totes les pells
fa que la mare hagi d'anar amb la falda llarga
i la camisa blanca, lligada fins els punys.
Anys 20, la costa roman verge i indemne.

La platja,
on fa vida el pescador,
nexe d'unió entre la mar i la terra,
constata la seva funció de port improvisat.
Les barques amb rems fan del mar un passeig salat.
El barret de palla dóna per sojornar l'estada fins l'hora de dinar.

La calor,
la canícula agostada,
la brisa marina,
el pas d'un vaixell pesquer,
el nano que crida,
la pilota que cau,
l'onada que vaivé,
la remor marina immersa en cada carícia de la mar en calma.

El jorn,
Sorolla no pinta el contorn,
d'aquest matí càlid,
que apareix tan pàl·lid
en tot l'entorn.

El vent,
Serà el llebeig?
Són il·lusions òptiques?
O són visions oníriques
les que menen a l'oreig?

El meu estiu és un somriure
acaronat d'onades suaus.
Entrem junts a la mar,
el nostre gran bassal
que ens dóna la vida.
Allà lluny el pare pesca
el fruit generós de la natura
i tu comences a tastar
la nostra dolça aigua salada.

El nostre estiu és un somriure,
l'aigua que es mou ens amara
i t'embolico en sortir-ne
amb un blanc de tendresa.
Creixeràs fort, sa i feliç,
embolcallat de la mar estimada.

Aquest estiu, primer xip xap. Els teus peuets tastaran l'aigua i els peixos dolços et faran l'ullet. T'estrenyeré al meu pit i ens amigarem al blau vaivé. Agafa't fort que buscarem les onades que vulguin jugar.

Potser recordaràs els mesos viscuts al mar de la mare on tot l'hivern t'he agombolat.

Ens traurem la sorra de les manetes i menjarem la fruita quan una petxina es sorprengui entre els teus dits.

Culet al vent i primera riallada, inesperada com el fred a l'agost.

L'últim xip xap i cap a la platja. Lleparàs la teva pell tendra vestida de sal que abrigaré amb el mocador que oneja com la vela del noi que ens mira des de la barca.

Al vent, nen de la mare.

Aguaito l'horitzó d'aquest mar de somnis.
Davant tanta inclemència però,
tanco els ulls. Cansat, curull de desafecció,
separo el meu gran angular,
instal·lo l'objectiu.
A primera línia de platja, una mare i el seu fill.
Amb els horitzons esbotzats i la mar com excusa,
accedeixo a sentits més propers :
allà on l'objectiu no presenta equívocs,
on tot és més clar i hi bressola la tendresa,
on les ones reposen amb plenitud.
El zenit on l'amor mare-fill es sempitern,
i els artistes el focalitzen.
M'amotino amb aquesta llum concreta
i jo, pare despert, prenc l'objectiu
que m'obre, sense aturador, (a) la (nova) vida.
Bressolant-los, donem-los l'alè necessari
perquè siguin els nostres fills
els qui encenguin horitzons de somni.
Jo ja els llego el meu gran angular.
El futur és seu.

Immens, com el mar,
és l'abast de la mare
que amb tota la seva escalfor
eixuga el fred del ninoi.


Blaus, com el mar,
són els cercles dels seus ulls
on tan sols hi ha el reflex
del reconfort de l'infant.


Humida, com la mar,
és la carn dels seus llavis
que sense tocar l'acaronen,
tot cercant-li les galtones
vermelletes al minyó.


Onades de mar serena,
són els braços balancí
d'aquesta espurneta de vida.

Units com l'aigua i el foc
en una posta de sol
fan més gran la seva aurèola
i es regalen un amor
que no trobarà adversari,
doncs el nexe umbilical
anirà fent-se conscient.


Sentiments en torrentera
els batecs engrandiran,
alimentant-se dels besos,
de carícies amb mirades,
de tendresa amb els perfums...
Fins que esdevinguin eterns.

Retruny la mar cofoia i esclatant,
i el foc del cel mossega la carnada
amb dents de mel de rusc de primavera.
Refreda, el vent, la flama i alça el blanc
d'escuma salabrosa i enfadada.
La platja obre el palmell de setí bru,
brandant cap a ponent camí dels astres;
tot és encès al punt precís del temps,
al traç sublim del cos nu dins de l'aigua.
La mare terra cull l'infant poruc,
escarit, refulgint amb alabastres,
de blanc pansit, de viu tremolor mut,
sona el llaüt en un racó de platja.
El vent arrenca plomes al vitrall
atzurat dels averns i les onades.
Maldades van al braç de sorra i fang,
auri fat i bat de trons i espases;
ases cecs i precs de fams estranyes,
vells vaixells i anells d'antics mestratges;
patges, reis, toreros, exalcaldes.
Cull la mare Terra l'infant nu
abraçant-lo als clivells de les calanques;
suau, canta la força de la nit,
al llit sublim del palau de les barques.
Tot és u i és ara i és aquí
ignot, desconegut, inabastable?

L'aire salat eixamora
la pell sedosa i colrada,
amor a les ones roses
i al davantal de la mare.

Limpidesa de la llum
de la mar Mediterrània,
lluminositat d'atzur,
en roba i escuma blanca.

El nin agafat a coll,
nu, innocent com la diada,
la mare el protegeix
dels raigs de la solellada.

Mirall de tota existència
és la fina capa d'aigua
que inunda damunt la sorra
mentre retorna a l'onada.

Emmirallament del cel,
del dia sencer, amb la barca
que, marinera, es mou,
al compàs del sol que llampa.

Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc, aire i immensa aigua.

I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca.

{Cada pèrdua és un anell fosc al nostre interior

Kirmen URIBE.}

* *

Dramatis Personae
MARE
Llum [filla]

* *

1. CELÍSTIA
Escolta les veus de la Mar, Llum, escolta com entre les seves onades hi ha la bellesa del món, la quietud del silenci, i agraeix que els teus ulls puguin observar-la feta escuma i alabastre, roca i alga, vida, celístia terrenal.

Escolta l'embat del seu cos contra el penya-segat, els bocins d'aigua que esquitxen el teu rostre, infant dolç, tendra innocència. Perlegen la perfecció de la gota, l'amanyaguen i saps que en ella hi cabrà tot desig que tinguin les teves mans, argila del temps que marxa, fragilitat de la carn que he pogut engendrar.

Escolta la Mar, Llum, la mare...

2. FUNÀMBULES
Vine, acompanya'm, i teixiré per a tu els vestits més bells que puguis imaginar, les vestes més simples i pures que vulguis tenir. Amb aquestes meves mans humanes, que esperen la suavitat del teu caparró de nena dolça.

Fruit deliciós, gest de gràcil inquietud, passejarem pel Bulevard dels Equilibris, on les passes que fem són bocins de núvol en el cel estès damunt de la Mar? Voldràs explicar-me els teus somnis, de fragilitat en despertar?

Vine, filla meva, i t'oferiré la calma a recer dels meus braços, que, maternalment, t'embolcallen, Llum meva, claredat.

III. Benèvola
Ets benèvola, benèfica, el pit maternal que m'alleta en tot moment, la clau i el tresor, la solitud en plena companyia amb tu mateixa, la resta i el tot, la complaença i el temor, la joia, la brisa, la mel i el pa, l'espiga del blat que ha d'alimentar-me, el sentinella i la vetlla, la Mar i la Llum i la tardor, l'alba i el crepuscle, la bondat i la bohèmia, la perfídia i la candidesa. Perquè t'estimo com aquella dona que ha de fer-me el bé, fins i tot en la sofrença...

4. PLANÍCIE
T'observo mentre dorms. Pau i descans reposen en les teves parpelles closes. I no hi ha res que destorbi el teu repòs i la tranquil·litat que traspua dels teus llavis és pura i cristal·lina, equilibri de forces que no serà trencat pel soroll ni la brutícia.

Sento la teva respiració pausada, la mastego i m'alenteix l'existència. I et noto plàcida, sense pes ni feixuguesa, sense llasts inútils que et retinguin el vol cap a la planície del País dels Somnis. T'observo els llavis, que alberguen la grandesa del cosmos dins dels seus paràmetres, els mateixos llavis que m'han fet trontollar la sang i han revifat les brases de la foguera perpètua del desig per protegir-te. Fins i tot quan dorms, Llum, filla meva estimada.

V. Letícia

En braços de la mare, escolto la Mar.
Dies que s'allarguen amb la tendresa
De qui sent el caliu del món i el seu empar.
M'embolcalla el sol i res ja no pesa
Quan el pit batega paraules d'estiu.


6. MEMÒRIA
Hi ha aromes que transporten el pensament cap al record, com si la memòria estigués formada per brins amalgamats d'experiències, sensorials quasibé totes. Orenga, raig de sol, pluja, llessamí, infusió de clau...

O el suc d'una taronja acabada de collir, o la torrada amb l'oli deixat reposar a l'ampolla, o el vellut d'una copa de vi al paladar...

O potser el tacte de la roba neta i eixuta, suau i aromatitzada pel sol, per la brisa i per aquella olor peculiar que t'embolcalla, la frescor de la rajola humida després d'una dutxa, o la calidesa del full d'un llibre que llegies...

O la piuladissa dels ocells en començar el dia, o les persianes en ésser apujades, o la teva veu just abans d'obrir els ulls...

O el raig de sol que reposa en la teva mirada, o la visió de la Mar pentinada per l'aire, o un passeig solitari cap a l'espectacle de l'ocàs...

Potser això és la joia absoluta... I amb tu al meu costat, Llum, la Vida...

7. FRAGÀNCIA

Fàtua pèrdua de la vida i de l'alegria;
I han de ser pretèrites, alguna vegada,
La joia i la infància.

Mentrestant, però, permetem que la Mar
Acariciï la nostra pell i ens ajudi a somniar
En l'avui i la seva fragància.

* * *


d.