No obris mai la porta a coneguts

Pren una llesca de pa, n'arrenca un tros i escura les restes de tomàquet fregit barrejades amb orenga. Després agafa el setrill i deixa caure un rajolí d'oli sobre la resta de la llesca. La mastega amb calma, gaudint de la intensitat i el grau just d'acidesa d'aquell oli verge. Finalment, omple la copa amb dos dits de vi negre i se la beu pausadament

- Excel·lent! Estava tot deliciós. I el vi també l'he trobat molt bo, tot i que diria que no és sicilià, oi? La resta de la teca, per descomptat que sí.

- Celebro que li hagi agradat tot, senyor Consigliere. El vi és de Sardenya, procedent d'una varietat autòctona que es diu Cannonau.

- Cannonau, dius? No la coneixia aquesta varietat de raïm.

- A Espanya l'anomenen Garnatxa o alguna cosa així, i asseguren que ve d'allà, però no saben el que es diuen. Li vindria de gust una mica de grappa després del cafè?

- Per què no? Ajudarà a pair.

- Ens la prendrem al saló, si li sembla bé. Així la Silvana no ens molestarà mentre recull la taula.

- Tu manes a casa teva.

- Silvana, porta'ns el cafè allà.

S'aixequen i caminen fins al saló. L'amfitrió ofereix una butaca al seu convidat i n'acosta una altra per a ell. Encén la ràdio i apuja el volum a un nivell considerable. Obre el moble bar, treu l'ampolla de grappa i serveix dos gotets. Abans de seure, ajusta la porta amb suavitat.

- Aquí té la grappa, senyor Hagen.

- Moltes gràcies.

- Vostè dirà. L'escolto.

- Veuràs, el Don necessita que li facis un favor.

- Per ell faré el que calgui.

- Ell ho sap i t'ho agraeix de tot cor. En aquesta ocasió, però, si bé es tracta d'un favor similar als que t'hem encarregat altres vegades, et direm com s'ha de dur a terme. Sabem que això no és gens habitual i que cadascú fa la seva feina de la millor manera que li sembla, però aquest cas és diferent de tot el que hagis fet fins ara. Malgrat tot, el que nosaltres et marcarem són els grans trets de l'encàrrec, i amb això vull que quedi clar que la preparació i la resta de detalls que creguis convenients són cosa teva. Ens entenem?

- Perfectament.

- Molt bé. Tens algú d'absoluta confiança que et pugui acompanyar en aquesta feina? Cal que sigueu dos homes.

- No pateixi, en això no hi haurà cap problema.

- D'acord. Has de saber que no podràs utilitzar cap tipus d'arma de foc. No dic que no la duguis, perquè tots sabem que cal estar preparats per si les coses es torcen, però per fer aquesta feina s'ha de ser molt silenciós.

- Esmolaré els ganivets, llavors.

- I, a banda dels ganivets, et caldrà el contingut d'aquesta ampolla.

- Què és? Cloroform?

- Tu ho has dit: cloroform. Això i un bon ganivet esmolat és tot el que necessiteu. La feina s'hauria de fer demà per la nit. Tens temps per preparar-ho tot?

- De sobres.

- Sabíem que podíem confiar en tu.

- Gràcies. Jo també li agraeixo al Don la confiança que diposita en mi.

- És clar. El subjecte es diu Khartum i és un cavall. Realment, tots aquests de Hollywood són ben excèntrics.

Portava un ganivet amagat a la butxaca interior de l'abric, quan en aquell moment vaig donar tres cops al picaporta. Amb unes passes lentes i suaus vaig sentir que s'acostava ella.
No va ser gaire prudent i va obrir de seguida, tot i que ja era passada la mitja nit.
- Eii! hola Pep! quina sorpresa!, ara si que no t'esperava per aquí- va fer ella. Jo amb una veu baixa i tremolosa vaig dir-li:- Hola Marta, em sap greu molestar-te a aquestes hores, però es que m'he deixat les claus de casa al rebedor i els meus pares han anat de viatge, i no puc entrar. Com podia ser que una excusa tant internacionalment utilitzada encara funcionés, vaig pensar jo. mentres ella em responia que no patís, que podia passar la nit allà. Jo amb el cap mig abaixat, vaig passar tot dient-li: gràcies un altre cop, no saps el favor que em fas.
-Vols alguna cosa per beure- Va dir ella. I tot seguit va dir que podia dormir a l'habitaciò de la seva companya de pis que no hi era els caps de setmana. Va acompanyar-m'hi i se'n va anar cap a la seva habitaciò a poc a poc, deixant la porta ajustada.
Tot estava sortint sobre el guiò previst.

Portava 15 anys darrere aquella noia. Amb el seu posat de ben educada i noia perfecte, m'havia anat passant pels morrus tots els nois guapets amb qui havia tontejat i després venía a mi a explicar-me les putades que li féien.
No sóc persona de donar sense rebre res a canvi, ni que tardi la recompensa, la venjança es un plat que es serveix fred.
No soportava la gent a qui la vida li havia somrigut sempre, la gent que no havia tingut de moure un dit i ja ho tenien tot a les mans.
Sí, era rencurós i malparit, però tambè llest perquè ningú sospités res. Molts m'havien fet més mal a mi i anaven pel carrer com si fóssin les persones més maravelloses del planeta.

Vaig acostar-me sense sabates a un metre de l'habitaciò de la Marta, amb un gerro a la mà. Just en aquell moment vaig golpejar-lo fort contra la tauleta del menjador, just davant d'on jo dormia. Ella va fer un salt del llit i va sortir correns tot dient:- estàs bè Pep?! t'has fet mal? que ha passat? Amagat estretegicament darrere la porta de la seva habitaciò no em va veure i em vaig ficar dins, darrera la cortina.
-Marta! on ets? es que jo he entrat a la teva habitaciò perquè he sentit un cop molt fort i no sabia d'on venia-
-Em semblava que t'havia caigut alguna cosa a tu, Pep. Ja torno, si estàs bè, ja estic tranquil.la.
Només entrar es va veure perduda no veient-me d'inici. I de cop vaig agafar-la pel coll, a traïció, pel darrere. I vaig començar a clavar-li ..

-UN MOMENT! li demanaria que no fós tant explícid si us plau-
-Però Senyoría, si li estic oferint la versiò reduïda-, vaig fer jo, seguit d'un riure profund. Jo sóc innocent ja ho sap senyoría, tot això m'ho fan dir els advocats perquè els hi pago poc. No podía parar de riure.
Condemnat a cadena perpètua 15 anys, va ser la sentència.
- No permeti que vostè estigui viu quan jo surti Senyoría, perquè no li resultarà gens agradable a la seva dona veure la meva cara per primera i última vegada. Vaig dir-li abans de podrir-me a la presò.

Estimada mamà,

t'escric des de Bangkok (Tailàndia). Sé que et vaig mentir en dir-te que passaria una temporada a Marsella per descansar. Però també sé que no vols sentir parlar de res relacionat amb el món del cinema ni que el teu fill s'hi senti interessat. Prefereixo confessar-t'ho ara abans que te n'assabentis per altres.

Perdona que només t'enviï aquesta minsa postal però la feina de rodatge m'absorbeix. Recorda que ets allò que més estimo al món (encara que hi ha una noia holandesa que... És broma!!).

El teu fill André,


PS: Penso en tu, recorda-ho. No pateixis per mi, estaré bé.

*

Benvolgut diari,

m'he enamorat. Per primer cop en la meva vida. No és francesa, però és bellíssima. Es diu Sylvia (Silvie en la nostra llengua) i parla un francès poruc i delicat. Sembla que em tingui por: no puc evitar quedar-me-la observant mentre ella espera (amb una bata de setí solament!!) que el senyor Jaeckin doni el vistiplau a tots els detalls. Qualsevol dels meus escassos amics no creuria que es vol rodar una pel·lícula eròtica a Tailàndia si veiés la meticulositat amb què treballem.

*

No he pogut evitar declarar els meus sentiments a la Sylvia. Malgrat que és la seva primera pel·lícula, és una bona professional (diu que fins ara havia estat model), i la trobo sensual. No ha dit res en sentir les meves paraules, potser és tímida com jo. Sé que, si la conegués la mamà, li agradaria com a xicota meva. Segur que no és com les altres; a més, té dos anys menys que jo.

*

Duem dues setmanes de rodatge. El senyor Jaeckin ha supervisat cadascuna de les escenes que hem anat rodant i no em treu els ulls de damunt per si deso bé tot el material després de cada sessió. La Sylvia se'm mostra distant. Ja han transcorregut sis dies des que vaig dir-li que sento alguna cosa per ella i no he obtingut cap resposta (cal que li digui que estic enamorat? O ja ho haurà entès així?).

Saps que la mamà està neguitosa pel viatge a Bangkok, Diari? He d'escriure-li per tranquil·litzar-la...

*

No m'agrada veure la Sylvia mentre actua. Evito prestar més atenció de la necessària mentre fornica amb els altres actors. I també ho ha de fer amb dones. Crec que m'he equivocat pensant que podia ser bona per a mi. I si la mamà la veiés deixant-se penetrar per qualsevol, què diria de mi? Millor que no li digui res d'ella en la propera carta, no creus?

*

És una meuca! Ho sabia, m'evita i folla amb tothom sense importar-li que la vegi. Crec que fins i tot gaudeix fent-me patir. He d'escarmentar-la, ho tinc clar. Tinc un pla. Aquesta nit aniré al seu bungalow i li demostraré que jo també sóc capaç de fer-li l'amor. Però sense càmeres, i sense actuar. Sabrà que l'André no només és enginyer de so, sinó un amant ideal, i capacitat per allò d'educar-la sexualment (això és idea d'en Jean-Louis, el guionista). No m'imagino tenint aquestes idees per mi mateix...

*

Ho he fet, l'he forçada aquesta matinada. Havia de ser avui, el darrer dia de rodatge. Després de la festa de celebració per haver acabat la pel·lícula, m'he dirigit al seu bungalow. No m'ha sentit entrar i l'he emmordassada perquè no cridés, l'he colpejada amb ràbia per haver-me ofès davant de tothom. I l'he penetrada com he vist que li feien en aquests dies. Sense miraments, perquè s'ho ha guanyat.

He pensat en la mamà, sé que em felicitaria per donar-li el seu merescut a aquesta puta. L'enyoro, he d'escriure-li. Ara mateix. Perquè sàpiga que la trobo a faltar, dir-li que torno al seu costat, demanar-li perdó abans de tenir-la al davant. Abans, però, he de treure'm l'olor de la Sylvia de damunt. La detesto, diari, com a totes les dones que he conegut. Només la mamà m'estima de debò...

*


d.

Arribo al poble després d'un viatge de dues hores en cotxe per una carretera plena de revolts. Aparco a la plaça que hi ha a tocar de l'ajuntament. Una font sense aigua, un casinet que escampa per la finestra el soroll de boles de billar, un bust "..primer alcalde de la democràcia...", una botigueta de queviures i res més.
Pregunto a unes nenes que juguen a la xarranca al carrer.
-Allí, es allí - I m'assenyalen un turonet, més que no una muntanya, a la falda del qual s'arrecera el poble.
M'acompanyen, entre rialles i empentes, sóc la novetat del dia. El carrer que surt de la plaça segueix uns cent metres i de sobte es converteix en un camí de terra que s'enfila pel pendent, tot dibuixant esses i meandres entre els matolls i la garriga.
Agraeixo a les nenes l'ajut i agafo el camí. Mentre tresco amunt m'adono que no hi ha arbres ni ombra i que hauré de pujar fins a la masia amb el sol del migdia aclaparant-me. Penso en el casinet del poble i que m'hauria d'haver aturat a fer una cervesa.
M'ofego mentre pujo. Hauré de deixar de fumar, un pensament que es repeteix un quants cops cada dia. M'acompanya un silenci ple de sorolls. El panteix de la meva respiració, el brunzir d'alguna abella, el xerricar de les llagostes. Fa olor de romaní. Una gota de suor em llisca pel coll i em baixa per l'esquena. Si més no hagués pogut agafar aigua i una gorra. Sóc home de ciutat, no penso en aquestes coses.
Tombo un revolt que el camí dibuixa al voltant d'una olivera i em trobo a dalt del turó. Hi ha un pla i la masia, un cub de pedra i teules, al fons. La llum, els raigs del sol, es reflecteix a la façana i al polsim del pla i m'enlluerna. Hi bufa un ventijol que aixeca pols i me la fica per la boca i els narius. Encara desitjo més la cervesa. Quan deu fer que no ha plogut per aquí?
Endevino una figura asseguda al pedrís del costat de la porta. No es mou. M'apropo, em fico els guants i deixo que la meva ombra li tapi el sol.
L'home aixeca el cap i em mira, les ninetes com carbó, el rostre treballat per la vida, i solcat d'arrugues.
-Què voleu? -Em diu, però li tremola la veu, ja ha endevinat el que vull.
-Us porto salutacions de Don Vito Corleone -Dic mentre trec de la butxaca una corda de piano i li envolto el coll. Tibo dels dos extrems mentre ell es cargola i intenta respirar. Amb les mans malda per treure's la corda però està ben enfonsada a la carn. Tibo i tibo sense defallir. Al final espeternega tres o quatre cops i es deixa anar com un titella a qui li han tallat els fils.
Un gos borda des d'algun lloc, prop de la casa.
Me'n torno cap al poble. Tot baixant sento altre cop el silenci carregat de sorolls: el gos bordant, les llagostes xerricant, el cruixir de les meves passes quan trepitgen alguna branca del camí. El sol encara cau a raig, em sento els batecs del cor al pit i la suor que em regalima coll avall.

El vol transoceànic b345 mantenia el seu rumb. El cel serè, afora vigilava l'estel blanquinós que deixava al seu pas. Jo m'havia de mantenir en silenci , fos com fos. No m'havia de deixar anar del tot, en aquell espai reduït. Els moviments, eren limitats a la mida d'on érem. Per si fora poc el pany de la porta del lavabo on em trobava no tancava be. Allí estàvem tots dos, després de sentir l'impuls immediat que reclama l'acció en busca de la complaença mútua. Amb les seves carícies obrint-me els porus de la meva pell, amb els seus dits destres obrint camins als plecs de la meva ànima, assolíem la nostra redempció, el nostre cel. Ens aferràvem a nosaltres mentre que alguna turbulència que d'altre amb els seus zumzeigs, ens feia sentir bruscament, que entre els dos ni l'aire tenia cabuda. Els petons, desesperats, volien dir tot el que podien dir, es deixaven assaborir. Ens agafàvem fortament, temptant-nos el sexe mútuament, delirosos, excitats i oferts en un ritual desitjat pels dos. Les postures dels nostres cossos semi nus, buscaven facilitar la trobada amb l'instant final, l‘eclosió del plaer més imminent. Virulentament, quasi amb desesperació i amb la sensació de saber-nos potser escoltats, la passió es feia mes forta i més dolça. Va ser a l'hora, els dos ens varem mullar a l'hora . Ell dintre meu, aferrant-se als meus malucs; jo, em vaig notar la sortida impetuosa del meu mar alliberant-se. Després d'uns segons sense dir-nos res, ens vam arreglar pudorosament. Vaig obrir l'aixeta per tal de passar-me la ma humida pels cabells revoltats. En sortir el primer coincidí afora amb l'Emanuelle, acompanyant de seient i viatge. S'estava esperant, potser havia parat l'orella?. Em va mirar de reüll. Quan per entrar, primerament va tenir que deixar sortir a aquell jove desconegut, bru, barbamec, que m'havia fet seu i del qual mai més jo en sabria res; va somriure. No vaig sentir el "Clac" del pany al tancar-se.

Té una elegància espontània en els moviments. Ja ho vaig percebre només veure-la i segueix cridant-me l'atenció cada cop que la miro. Para la taula amb naturalitat com si anés a sopar sola; una taula que podria rebre un ministre. M'agrada, però no crec que fos això el que més em va atraure, no. Hi ha, també, la seva intel·ligència i, per sobre de tot, la seva fragilitat. Tan vulnerable, tan necessitada que la protegeixin d'aquest món ultratjós. "De seguida estarà tot llest" em diu i m'afalaga que em tracti tant bé deixant-me reposar mentre ella ho prepara tot, bevent la meva copa de vi, gaudint d'un descans merescut. El dia ha estat molt dur, em pesen els braços i les cames i les parpelles. M'afalaga, però no m'enganya.

Ha estat massa fàcil. Esperava sopar amb ella, acompanyar-la a casa, protegir-la d'aquest món pervers. No esperava que ella em dugués de bones a primeres al seu pis. I ara vesteix la taula amb les millors gales per enaltir-me; m'ha tocat a mi com podia haver estat qualsevol. No és millor que les altres. No és diferent. Sembla pura, però no ho és. M'agrada…, sí… És bonica sense ser espectacular… Menuda…, com sempre m'ha agradat que siguin. I és atenta, dolça… M'acompanya a la taula sense queixar-se de la meva fatiga. Sense… Sense preguntar-me si no estic a gust, si em passa res.

Es belluga gràcilment al voltant de la taula. M'agrada… Però ho veig clar: és como totes… La veu m'ho diu; "és igual que les altres". Per què? Per què ha de ser així? Per què…? "Ho és! No és pura"… Semblava… Em creia… Però no, la veu em parla clar, mai m'enganya… Es mou com una estúpida coquetejant amunt i avall… i m'ha vessat el vi a sobre… Per…, per tocar-me. Em toca. Em neteja…, és amable, jo no podria estic cansat, em pesen el braços i les parpelles i la taca de vi negre corre roja pels meus pantalons… "És una meuca que no para de tocar-te, tot el que volia era tocar-te, tocar algú, qualsevol, els toca a tots, a tota hora". Haig de fer alguna cosa "has de fer alguna cosa". Sí, ja ho sé. Faré com amb les altres. La purificaré… Com ho feia per purificar-les, veu? "El cap"… El cap…, és el cap el que conté tota la impuresa…, sense cap… "Arrenca-li el cap". Sí, ho faré… després de sopar.

És una pena. Semblava… Ha estat un dia dur. Jo no esperava res avui, però la seva elegància, i sobretot la seva… allò m'ha atret… necessitava algú que la cuidi. Però no és pura. Sap parar la taula, però no sap bellugar-se, la taca s'escampa… Em pesen el braços… Però no és pura… Els pantalons…,han quedat descordats i em surt vi d'entre les cames… "Em dic Clarice", em va dir al bar. Clarice, què bonic… I somreia fràgil… vulnerable…
-Clarice… Em surt vi de…
-Ah, no hi pensis en això ara. Té, mira, tasta el teu plat -ella talla un tros de butifarra i me l'acosta a la boca. Jo sol no podria, no tinc esma ni per agafar la forquilla-. És bo?
-Sí… és… bo.
-Cada dia em surt millor la recepta. Me la va passar un vell conegut que tenim en comú. L'Hannibal, el recordes?
-Sí… no… és bo.
-És una llàstima que no hi sigui, saps? Estaria orgullós de mi.

Quan vam entrar, la pel·lícula ja havia començat. L'Emmanuelle havia arribat a Bangkok i era a la terrassa de casa seva a les afores. Mirava, sorpresa i torbada, com una adolescent tailandesa de pell daurada i pits tendres es masturbava davant seu. Mentrestant, li explicava que ho havia aprés a fer tota sola quan tenia dotze anys.

A poc a poc, la vista es va anar adaptant a la penombra de la sala. Calculo que hi havia mitja entrada. A l'última fila només hi havia una altra parella, just al costat nostre, i una dona de més de trenta anys cinc butaques més enllà, tocant al passadís que divideix en dos la platea. La vaig reconèixer. Era la professora de piano de la meva germana petita. Seia amb el cap alt, l'esquena recta, les cames creuades, els colzes sobre els braços de la butaca i les mans unides pels dits entrellaçats reposant damunt l'estómac. L'expressió, de perfil, semblava dura i impertorbable. Només un parpelleig regular i el moviment de la gola quan empassava saliva la diferenciaven d'una estàtua.

Mentre l'Emmanuelle s'encapritxava d'una arqueòloga rossa i començaven el procés de seducció, la Susanna i jo ens vam començar a besar. També li passava el braç dret per sobre l'espatlla i amb la mà esquerra li acaronava els pits sota el jersei. En un moment que vaig obrir els ulls, em vaig trobar amb la mirada de la noia del costat. El seu noi li besava el coll i una mà li desapareixia sota l'abric que ella tenia sobre la falda. Ella no va deixar de mirar-me i jo vaig acceptar el repte.

En el moment que se sentien els gemecs de l'arqueòloga rossa, que tenia el cap de l'Emmanuelle entre les cames, vaig observar una lleu sacsejada en el cos de la desconeguda. Notava que li costava mantenir la mirada, es mossegava el llavi inferior, les narius se li dilataven i crispava els dits de la mà que agafava el clatell del noi. Finalment, sí que va tancar els ulls. I obrí els llavis mentre, tirant el cap enrere, tensava al màxim l'arc del coll. Quan es va relaxar, em va tornar a mirar com si res no hagués passat. Ara, era la seva mà la que desapareixia sota l'abric que havien traspassat a la falda del noi.

La Susanna feia el mateix amb mi i vaig haver de girar-me per agafar mocadors de paper de la bossa que havíem deixat sobre la butaca buida al meu costat. Llavors, vaig sorprendre la professora de piano que ben just acabava de voltar el cap en direcció a la pantalla. Juraria que ens estava mirant. En aquell moment, l'Emmanuelle estava a quatre grapes, envoltada de tailandesos desendreçats que miraven com un lluitador de thai kick boxing clandestí, suat i brut, s'agenollava darrere de la protagonista, li aixecava el vestit i la penetrava. La professora de piano ja no tenia l'expressió tan dura. Ara semblava lleument complaguda. Tampoc no tenia les cames creuades. Amb els dos peus al terra, les movia, de forma gairebé imperceptible, com si piqués de genolls.

La parella del costat va marxar en el moment que començava l'última escena, quan l'Emmanuelle es maquillava com una prostituta i amb la imatge fixa sonava un altre cop la famosa cançó (Mélodie d'amour chantait le cœur d'Emmanuelle... Qui bat...) Al passar per davant nostre, la noia va semblar ensopegar i jo vaig fer el gest instintiu d'ajudar-la. Mentre es disculpava, va dipositar amb discreció a la meva mà una entrada doblegada. La vaig guardar i després vaig veure que hi havia escrit un nom, Alícia, i un número de mòbil.

-Sí?
-Alícia?
-Sí...
-Hola, sóc jo.
Vaig sentir una rialla.
-Ja... i tu qui ets? -demanava una veu suau i càlida.
-Sóc el del cinema. Emmanuelle ¿recordes?
No va dir que sí.
-Al Roxy posen El silenci dels anyells ¿M'hi convides? -va contestar, en canvi.

Ens vam trobar davant del Roxy a les cinc. Jo no sabia ben bé que dir.

-Quina fila vols? -se'm va ocórrer preguntar.

L'Alícia va atansar tot el cos fins a tocar el meu i amb els llavis em va fregar l'orella.

-Jo no porto calces. Tu mateix.