No m'he equivocat amb el 28 (no+)

Tatuatges de tu en la pell embriagada
Amb la destil·lació de mots que neixen en estimar-te,
Marques perennes per sentir-se viu
I nedo mar endins quan et retrobo. Però somnio.

Turment tintat de tu, tentines que apropen poc a poc
El teu tendre llagut de promeses per al demà,
Esperança d'atansar-me a la balustrada
Del teu pit en vernal calma. I no hi ets.

Dolls de tu dins la gola,
I els bec amb set que no se sap saciar mai,
Amb la tremolor de qui tem el comiat
De la vida viscuda i m'omplo de tota tu
De nou quan calles i moc la quietud
De l'ànima sense esforç, sabent que cada moviment
Serà més pròxim als teus somnis.

Tardor freda sense tu, i el vent
Porta la teva aroma fins a mi
I la pell es crema amb el sol de l'espera.
Però no s'enduu la carn tatuada,
El cor turmentat, la boca sadollada de tu
Perquè la promesa callada d'estimar-te,
Malgrat la distància perdura, avui més que mai.

Avui que vull records de tu per inundar-me de tendresa.

d.

Sóc nàufrag en la teva illa,
el punt perdut del teu mapa.
L'Àngel que vetlla la teva soledat
en les nits de fred hivern infernal


Quan les roses marceixen
i els silencis es tornen obscurs
resto inamovible al teu costat
per regalar-te un instant de calor.


Sona música de violins,
mentre imagino, endevino
la delicadesa dels teus versos,
eterna bellesa pura.

Et lleves del llit abans de que sone el rellotge
per no despertar a la dona, matí, molt matí,
encara no hi ha llum...
I te'n vas al bany caminant com un zombi,
mentre al microones t'escalfes la llet,
agafes la motxilla que ja amanires anit
i surts al carrer...
La parada del bus és al Bar Central,
aprofites el viatge per fer una becada,
arribes a la fàbrica i et mudes de roba,
ja estàs a la línia, saludes els companys,
mormoles bon dia, sona la sirena,
mamprens el treball com un robot més,
els moviments estudiats per fer el mínim esforç,
i els teus pensaments a l'altra banda del món.
Arriba la pausa, deu minuts només,
i has d'esmorzar una mica de fruita,
ja han passat dues hores i encara tens son,
i la sirena que sona de nou,
tornes al tall, ara ja no pares fins les onze i mitja,
vas al menjador, aplana i engul>/i>,
car tens mitja hora tan sols per dinar,
i tornes al tall a fer el mateix;
posar quatres peces, posar els panells
i prem el botó... i així cent vegades,
i cent, i cent més, fins que arriba l'hora
d'anar-te'n a casa cansat com un burro,
i encara tens ganes de llegir un llibre
que moltes vegades et cau de les mans...
Arribes a casa, els teus ja han dinat,
fas la migdiada i després, quan t'alces,
et poses les piles i veus algun vídeo,
o connectes el teu PC i entres al Web
per veure si hi ha nous relats que vols comentar,
o tens que fer algun poema pels reptes,
o quan no votar, o tornes al llibre,
fins que arriba l'hora del sopar familiar
i veus una mica la tele i te'n vas al llit
després d'amanir la motxilla,
i te'n vas al llit perquè demà has d'alçar-te molt prompte,
i tornes de nou al primer capítol: Et lleves del llit...


***

FRANCESC

Et faig l'amor una vegada més
mitjançant la meva poesia.
A través de cada vers
faig meu el teu perfum,
el converteixo en la meva droga,
dibuixo mentalment la teva figura.


Ones marítimes que m'acosten a tu
o potser tan sols m'allunyen
una passa més, encara una passa més.
Un missatge que sóc incapaç d'interpretar
o no sóc capaç d'acceptar.

Com moltes promeses que vas fer,
omplint-te la boca de falsedad,
i vaig segellar la vida amb aquesta meta
que al final he vençut sense resultat.

Promeses que es bellugen insegures,
sobre una corda feta de seda,
fins que al acabar es desplomen sobre
un futur incert i proper que mai vindrà.

No semblant-se gens als poemes,
veritables i sincers com la propia societat
amb frases plenes de joliu i calor
sobre paper i tinta literària.

Olor a llibertat pura i benefactora,
de les promeses o els poemes,
de promeses desfetes i excuses,
i de poemes originals i empalagosos.

Exercici de nostàlgia en forma de sonet

Millor escriure que recordar de nou.
Enganxar-se al present com un imant de nevera,
com el record que cou entre cella i cel.
Com el viatjant amb la maleta,
com closca de nou que sura a prou penes
capitulant a les ones,
com l'espermatozou.
Millor les tecles que la confidència a cau d'orella,
sentir la cadència que acompanya constant
el martelleig de la foguera dels noms,
escabetx on maridar els records de la presència,
fent tremolar els rims on encar et veig.

X

No hi som a temps.
Gargots a la pell.
Ensopegues sempre
amb el mateix anell?

No hi som a temps.
Mires de gairell.
Encara esperes
que ell vingui en camell?

No hi som a temps
i s'escola al caire
d'una cantonada
que et fa pensar amb ell.

No hi som a temps.
I algú no fa gaire
pregava a les fosques
somiant-te la pell.

Boig!