Detall intervenció

Mon coeur

Intervenció de: Bianca | 18-10-2008


El meu cor batega al mateix ritme que el teu cor
encara que et trobis lluny de mi,
encara que gairebé no ens coneguem,
encara que la teva vida i la meva vida
segueixin camins diferents.


Si algun dia trobes les meves petjades
segueix-les sense pensar-ho.
arriba fin a mi,
saps que t'estaré esperant.


Fins llavors et dic adéu
però no és un adéu per sempre,
tampoc se fins quan
però tots dos sabem que tard o d'hora
les nostres passes tornaran a caminar juntes


Respostes

  • Alexitímia (diari de seguiment)
    Dolça Parvati | 17/10/2008 a les 16:51

    ALEXITÍMIA
    (diari de seguiment)


    "Deixa de ploriquejar per mi. És per tu per qui plores. No sé dir adéu, ja ho sabies... No sé parlar-te com pretens, no sé expressar els sentiments d'una manera clara si no és amb els versos. I de versos, te'n vaig escriure un fart... i amb versos, et vaig dir adéu de totes les maneres possibles.
    Un no se'n va com desitjaria, sinó com bonament pot, o sap. I ara tu em vols fer creure que et lamentes nit i dia, dia i nit, i poses en mi la maldat, la fredor, la rancúnia... sense adonar-te que són les teues pròpies ombres les que projectes sobre un espill il·lusori.... Unes ombres que ni tan sols cauen a sobre meu, sinó de la fantasia que de mi t'has creat, i per tant es queden permanentment amb tu enverinant-te la sang.
    Deixa de rodar com una sènia. Deixa d'escriure'm, d'enviar-me missatges, públics o privats, manifestos o encoberts. Tanca el teu cercle i permet que jo tanque definitivament el meu. Ves-te'n en pau perquè jo, que me'n vaig anar abans, puga seguir endavant sense que intentes obligar-me contínuament a mirar enrere.
    Si he aprés alguna cosa, és que certs esdeveniments resten fora del nostre abast i estan en mans de la vida. Estàs segura que allò que lamentes consirosament és que no m'acomiadara, o és tan sols que les coses no van anar com tu desitjaves? Hauries de deixar-te sentir el dol, ara, la pena, la pèrdua, i deixar de malaguanyar energia en l'intent de recrear una realitat inexistent.
    Estigues amb tu. Escolta't. Deixa fer a la vida. Només mantenint-te en pacífic i trist silenci connectaràs amb la màgia sanadora que tan sols tu et pots donar.
    Adéu. No hi ha cap mot més explícit. Adéu."

    (Plors de Pau. Permet que les meues llàgrimes brollen també. Connecte amb la seua pena. M'aixeque del butacó per reconfortar-lo. Entra en angoixa i el deixe sentir-se uns minuts. Quan crec que ja no pot sostenir-la, l'incite a respirar profundament, el force a mantenir oberts els ulls, a mirar-me. Li done les consignes amb veu suau i ferma, alhora que li fregue el pit amb un lleu massatge. Un cop torna a la calma, sec de nou al butacó. Romanem uns minuts en silenci, mirant-nos de fit a fit. Després, intercanviem una breu conversa de tancament i ens acomiadem fins el proper dilluns. Observe la motricitat de Pau en anar-se'n. Més lleugeresa als moviments. Esquena recta. Caminar més ferm).

    Em va costar vuit mesos convéncer Pau (nom fictici) perquè fes una cadira buida amb aquella antiga amant, -a la qual he anomenat C- que l'assetjava perquè recomencaren la relació. És obvi que Pau pateix d'alexitímia, trastorn que l'inhibeix per a l'expressió verbal dels sentiments. Aquest era precisament un dels temes amb què va acudir a mi, junt amb altres assumptes de família pendents. Pau és, això sí, un escriptor excel·lent. Podríem dir que amb l'escriptura creativa, amb l'exercici de la literatura, ha aconseguit hàbilment polaritzar les limitacions expressives que pateix en les comunicacions orals de la vida quotidiana.
    Sembla que C l'acusava contínuament de no haver-li dit adéu, uns cops amb victimisme i altres en un to acusatori. Per això, seure en fantasia l'antiga amant a la cadira buida i aconseguir poder parlar-li obertament, ha estat un doble triomf que cal celebrar: el de Pau en tant que explorador d'ell mateix, que amb aquest exercici d'autoexpressió ha pogut comunicar-se en clau emocional -tot i que li cal aprofundir-hi molt més- i desallotjar de retruc un sentiment de culpabilitat que no li permetia avançar amb pas ferm, i el meu, subordinat al primer, com a acompanyant, tant en el seu procés de creixement com en el meu. Quant als objectius per a la propera sessió...

    M'agrada burxar en els papers de la mare. Ella no sol parlar de la seua feina, diu que és la millor manera que cada cosa siga al seu lloc, i que la feina és la feina i la família és la família... Però quan la mare se'n va a comprar o a fer ioga, jo entre al despatx i solc llegir els seus diaris de seguiment dels clients -a ella no li agrada anomenar-los "pacients"-. Sóc des de petita una lectora empedreïda i, què voleu que us diga, des que he descobert escrita la vida dels altres, em mire la literatura amb una certa condescendència. Sí, clar, em sent culpable d'espiar la vida dels altres. Però, com diria la mare, aquest sentiment de culpa té uns estimulants guanys secundaris...




  • El nostre Adéu
    llamp! | 18/10/2008 a les 09:34

    El nostre Adéu

    A les meves mans
    Un llegat de records
    Puc sentir-te pronunciar el meu nom
    Puc qüasi veure el teu somriure
    Sentir la tebior de la teva abraçada
    Però ara no resta més que el silènci
    Al voltant de qui vaig estimar
    És aquest el nostre Adéu?

    Dolça estimada, t'amoïnes massa, criatura
    Veig la tristor en els teus ulls
    Tu no estas sola en la vida
    Encara que pensis que ho estas

    Mai hagués pensat
    Que aquest dia arribaria aviat
    No vàrem tenir temps d'acomiadar-nos
    Com pot el món continuar?
    Em sento perdut quan no ets al meu costat
    Però ara no hi ha res més que silènci
    Al voltant de qui vaig estimar
    És aquest el nostre Adéu?

    Dolça estimada, t'amoïnes massa, criatura
    Veig la tristor en els teus ulls
    Tu no estas sola en la vida
    Tot i que pensis que ho estas

    Perdona el teu món que cau i rodola
    Et clissaré a través de les nits
    Reposa el cap i ves-te'n a dormir
    Perquè noia, aquest no és el nostre adéu
    Aquest no és el nostre adéu.



  • Mon coeur
    Bianca | 18/10/2008 a les 13:42

    El meu cor batega al mateix ritme que el teu cor
    encara que et trobis lluny de mi,
    encara que gairebé no ens coneguem,
    encara que la teva vida i la meva vida
    segueixin camins diferents.


    Si algun dia trobes les meves petjades
    segueix-les sense pensar-ho.
    arriba fin a mi,
    saps que t'estaré esperant.


    Fins llavors et dic adéu
    però no és un adéu per sempre,
    tampoc se fins quan
    però tots dos sabem que tard o d'hora
    les nostres passes tornaran a caminar juntes
  • Madrigal trist (fora de concurs)
    Dolça Parvati | 19/10/2008 a les 18:45

    De vegades

    El lleu aleteig d'un corb
    pot enderrocar un mur
    aixecat tot amb rajoles
    de tendresa i confiança,
    per incrustar els fragments
    al bell mig d'un esperit
    fins deixar-lo amarat
    de voliaines de sorra.

    El lleu aleteig d'un corb
    pot desfermar del no-res
    un huracà de silencis
    i en silenci devastar
    la meravella d'uns ulls
    fins arrencar la verdor
    de l'estesa ara tan erma.

    El breu aleteig d'un corb
    pot ser més que suficient
    per segellar eternament
    els portals adés oberts
    de les estances del cor.

    El lleu aleteig d'un corb
    pot provocar al seu pas
    un incendi ple d'adéus
    i quedar, tan sols, la cendra.


  • Adéu amor
    Naiade | 19/10/2008 a les 20:55

    Aquell matí ,
    mentre el vent gronxava les fulles
    tintades dels colors de la tardor
    un mal pressentiment va despertar-me.

    Vaig cridar el teu nom
    sentint com l'eco me'l retornava
    un calfred de temença
    va fer-me alçar del llit
    on poques hores abans
    els nostres cossos havien fruit
    de la passió més intensa.

    No em volia creure
    que podessis deixar-me així
    en el moment més dolç
    sense dir-me ni adéu.

    A partir d'aquell dia
    la tristesa i soledat
    van omplir les meves nits i dies
    i vagant com ànima en pena
    vaig reclourem a la casa solitària
    úter on s'havia gestat
    el nostre intens amor.

    Poden notar encara la teva presencia
    sentint els teus somriures
    aspirant el teu aroma
    que torturava els meus sentits.

    Deixant-me endur per la nostàlgia
    vaig recollir els teus records
    tot guardant-los al amari
    a fi de no perdre't del tot
    i poder rememorar
    cada cop que volés
    els millors instants de la meva vida.

    Ara que el temps ha passat
    sé que tots dos sabíem
    que no teníem tot el temps del món
    també sé que mai ens podrem oblidar.


  • Ara que sé dir adéu
    bocidecel | 20/10/2008 a les 17:49

    Suspesa en el dubte investigo
    on trobaré el valor obligat
    per fer l'últim comiat
    del que sóc, de l'amor, del dia, del color
    dels teus ulls, de la bellesa, d'una cançó
    dels mots que són ben meus i del dolor,
    quan tan sols resti de mi
    cos de pell que embolcalla el buit.

    Tu saps fill,
    d'on treuré el coratge
    d'inventar un nou món
    on no em caldrà bagatge
    i tenyida d'un blanc nu
    no enyoraré
    ni tan sols l'esperit?
    Potser de l'oblit...

    Deixeu-me, ara que en sé
    escriure el turment i el neguit
    pel sofriment que causaré
    sense saber.
    El meu plor,
    és agraïment infinit
    per la vida que abassegaré
    sense voler.

    I quan la boira m'acompanyi
    per fer el camí a l'inrevés
    desaprenent i oblidant
    saltant buits fins fer-hi llar
    ja instal·lada en el gel,
    amb expressió inconnexa
    us sabré amarats
    de dolçor i de tendresa.

    Guardeu-me el record
    i accepteu que us estimo
    en la mirada perduda
    en el gest d'una estranya.
    I sentiré companyia
    malgrat no entendre
    de quí és la mà que bressa
    la moixaina que m'abriga.


  • L'Adéu és
    llamp! | 20/10/2008 a les 18:34

    L'Adéu... és el principi
    d'un reencontre posterior?

    L'Adéu... és una raó
    de la condició vital?

    El meu Adéu és recomençar.
    L'Adéu del comiat que no retorna.
    És un Adéu per ara i per després.

    L'Adéu... és un Hola
    per la tardança?

    L'Adéu... és un fins ara
    per ben aviat?

    El meu Adéu és impassible.
    L'Adéu del retorn que no s'acomiada.
    És un Adéu momentani i extemporal.

    L'Adéu... és l'hora i el moment
    de contemplar la dissolució?

    L'Adéu... és la fi
    de moltes incursions iniciàtiques?

    El meu Adéu és simple.
    L'Adéu del comí i de la torna.
    És un Adéu important i insurrecte.

    L'Adéu... és un núvol
    a la deriva cercant on fer ombra?

    L'Adéu... és una visió
    anímica de la realitat?

    El meu Adéu és el fum.
    L'Adeú de la torna i del comí.
    És un Adéu de sucre i tallat.

    L'Adéu... és la memòria
    que em recorda a ell, a tu i a mi?

    L'Adéu... és la variació
    del nostre estat emocional?

    No hi ha final sense dir Adéu.

  • Viatge iniciàtic de l'Adéu
    llamp! | 20/10/2008 a les 18:41

    Per moltes raons l'Adéu és un viatge iniciàtic d'un comiat que ens durà a una salutació posterior.

    Dius Adéu i quan donguis l'esquena, diràs Hola.

    Marxes d'aquí i arribes allà. Acabes i comences. Pas 1 i pas 2.

    Primerament abandones allò i segonament saludes allò altre.

    És l'Adéu que comença i no acaba, és un final del principi, no a l'inversa.

    Acabes i dius Adéu, comences dient Adéu i continues dient Adéu sense donar explicacions.

    Ningú vol explicacions, però tothom vol l'Adéu, perquè sense ell ens veiem orfes.

    Volem l'Adéu! Ens manifestarem per l'Adéu! Ens agermanarem per l'Adéu!

    No obstant, l'Adéu serà finit quan menys ho esperem.

    No obstant, l'Adéu s'esvaïrà quan més el necessitem.

    L'Adéu vé per fer fora tot allò innecesari, per reivindicar la supervivència, per nostrar allò sensible a la manera d'interpretar.

    El viatge de l'Adéu és un viatge iniciàtic vers una nova etapa, vers un nou escenari, vers la consecució de l'estat de gràcia de la nostra fèrria voluntat.

    L'Adéu és actor en sí mateix, és l'obra teatral del viatge iniciàtic, és una actuació que deixa pas a la crítica i a l'espectacle.

    Però direm Adéu quan així se'ns presenti l'ocasió i només quan se'ns demani o volguem citar-lo.

    Adéu amics, fins la propera!

  • No queden homes
    Xantalam | 21/10/2008 a les 00:50

    En aquell poble els hiverns eren molt freds
    ja no quedaven homes a les llars, ni als carrers
    Se'ls enduien els trens que sortien de matinada
    d'una estació erma de mel i una andana emboirada

    No vas ser tu l'últim dels que van pujar als trens
    darrera i davant d'un bes eixut pel desconsol.
    Ni vas ser el primer, tampoc, en saber que no
    no tornaries a aquell poble d'hiverns tan freds



  • Pluja en un parc
    mirna | 21/10/2008 a les 13:52

    Damunt la ciutat, plovent


    Es van destrenar les mans
    igual que es desfan les trenes
    i els petons en la nit trista
    eren foguerassa encesa.

    La ciutat potser guardava
    les aromes encensades
    dels cafès que ens acollien,
    dels llits d'hotels que estrenàvem.

    Mai més no he estat tan jove
    com aquells dies feliços,
    quan París s'obria, límpid,
    amb l'amor per descobrir-lo.

    Pluja en un parc, tènue brisa,
    boira al lluny, tu i jo ploràvem;
    amb el cos ens pertanyíem,
    amb les mans ens regalàvem.

    Fruitosos llavis corrien
    per les pells, xopes les galtes;
    la roentor d'aquells besos
    feia crepitar la tarda.

    La nit llançava el mantell
    lentament, per consolar-nos,
    i quan va arribar l'adéu
    el desesper s'enfilava.

    Després, saps?, et vaig trair,
    mai vaig tornar per trobar-te.
    L'aire va envoltar l'amor
    que entre els teus braços desaves.

    Buits els braços, buit el pit,
    i els llavis amb què estimares.
    Les teves mans es fonien
    de dol i desesperança.

    Més tard, vaig desfer camí,
    vaig saber, per fi, qui estares;
    vas ser el meu amor sens fi,
    vaig viure per adonar-me'n.

    I va restar, com final,
    l'adéu tot nu d'una tarda,
    damunt la ciutat, plovent,
    quan el tren se m'emportava.





    • Correcció. El títol és "Pluja en un parc". Aquest altre que hi apareix -damunt la ciutat, plovent-, només era el provisional. n+
      mirna | 21/10/2008 a les 13:57

  • COMIAT
    F. Arnau | 22/10/2008 a les 19:09

    Adéu Lluís! "Is not our farewell"

    Adéu Lluís! amic inconegut,
    adéu! adéu! has desaparegut...
    No em puc creure que l'aleteig d'un corb
    t'haja trasbalsat la vida fins l'extrem
    de fer pagar en sang el seu gran preu,
    malgrat que fos la sang del deomises.
    I tanmateix, si és així ho comprenc,
    i com ha dit el nostre amic llampec,
    que aquest no siga el nostre últim adéu,
    doncs, sempre que ho desitges,
    ací estarem, tu sempre pots tornar,
    amb altres noms i amb el teu també,
    el Lluís no es pot morir, ell sempre romandrà,
    tens tant que escriure, tants i tants poemes,
    i tants relats, i tants experiments,
    tant per donar-nos, tant per ensenyar-nos,
    tant per aprendre, tant per compartir...
    Encara no pots jubilar-te, ni retirar-te,
    ni acomiadar-te, ni aixoplugar-te,
    no és el moment de passar a la reserva.
    A més a més, em deus un comentari
    al meu poema del veler de zèfir
    que està ancorat enllà al Passeig de Gràcia,
    el vaig compondre a la teua salut
    i ho has de fer abans d'acomiadar-te,
    i aquest adéu que siga un fins demà,
    un fins després o un fins sempre almenys!

    ***

    FRANCESC

    • COMIAT (aquesta és la que val...)
      F. Arnau | 22/10/2008 a les 20:40

      Adéu Lluís! "Is not our farewell"

      Adéu Lluís! amic inconegut,
      adéu! adéu! has desaparegut...
      No em puc creure que l'aleteig d'un corb
      t'haja trasbalsat la vida fins l'extrem
      de fer pagar en sang el seu gran preu,
      malgrat que fos la sang de tot un déu.
      I tanmateix, si és així ho comprenc,
      i com ha dit el nostre amic llampec,
      que aquest no siga el nostre últim adéu,
      doncs, sempre que ho desitges,
      ací estarem, tu sempre pots tornar,
      amb altres noms i amb el teu també,
      el Lluís no es pot morir, ell sempre romandrà,
      tens tant que escriure, tants i tants poemes,
      i tants relats, i tants experiments,
      tant per donar-nos, tant per ensenyar-nos,
      tant per aprendre, tant per compartir...
      Encara no pots jubilar-te, ni retirar-te,
      ni acomiadar-te, ni aixoplugar-te,
      no és el moment de passar a la reserva.
      A més a més, em deus un comentari
      al meu poema del veler de zèfir
      que està ancorat enllà al Passeig de Gràcia,
      el vaig compondre a la teua salut
      i ho has de fer abans d'acomiadar-te,
      i aquest adéu que siga un fins demà,
      un fins després o un fins sempre almenys!

      ***

      FRANCESC

  • Oblidaré les temptacions
    Galzeran (homefosc) | 22/10/2008 a les 23:24

    Oblidaré les temptacions


    Rossolarà pels silencis
    la teva rebeca paraula
    escolant-se dins un pit eixut.
    Desaparegudes i ermes promeses
    de la meva inconstància en voler parlar-te
    malgrat allò tan bell d'haver estat, tu i jo, persona.

    Em dius adéu quan
    ja sabia que volies marxar.
    Et dic adéu amb rabiós dessabor,
    començant a mudar el gest simpàtic.

    Et veig esmunyir-te de tot,
    d'allò que et lligava als meus sentits,
    a les meves eixorques mans, d'esquerpa pietat,
    com eixutes venes de sang que l'amor ha d'oblidar.

    Faré reviure la llum
    de les nostres passions omeses
    expel·liré de cop l'onatge dels somriures
    un besllum del nostre afany, afeixugant promeses.

    I et diré adéu, sí,
    tal volta l'ombra serà fosca.
    Podré ignorar la dolça temptació.
    Com si fos bruixot, faré reviure la teva imatge,
    viuré lluny del teu esguard hel·lènic, subtil i temptador,
    per silenciar la teva absència, després d'un erràtic llampec.

    Renaixeré entre les ombres
    i tu seràs el meu llibre, un espill argentat.
    Ales esteses ens faran companyia fins a la llum,
    oblidant derrotes estèrils, exiliades de ta ignota altivesa.


  • Oblidaré les temptacions
    Galzeran (homefosc) | 22/10/2008 a les 23:28

    Oblidaré les temptacions


    Rossolarà pels silencis
    la teva rebeca paraula
    escolant-se dins un pit eixut.
    Desaparegudes i ermes promeses
    de la meva inconstància en voler parlar-te
    malgrat allò tan bell d'haver estat, tu i jo, persona.

    Em dius adéu quan
    ja sabia que volies marxar.
    Et dic adéu amb rabiós dessabor,
    començant a mudar el gest simpàtic.

    Et veig esmunyir-te de tot,
    d'allò que et lligava als meus sentits,
    a les meves eixorques mans, d'esquerpa pietat,
    com eixutes venes de sang que l'amor ha d'oblidar.

    Faré reviure la llum
    de les nostres passions omeses
    expel·liré de cop l'onatge dels somriures
    un besllum del nostre afany, afeixugant promeses.

    I et diré adéu, sí,
    tal volta l'ombra serà fosca.
    Podré ignorar la dolça temptació.
    Com si fos bruixot, faré reviure la teva imatge,
    viuré lluny del teu esguard hel·lènic, subtil i temptador,
    per silenciar la teva absència, després d'un erràtic llampec.

    Renaixeré entre les ombres
    i tu seràs el meu llibre, un espill argentat.
    Ales esteses ens faran companyia fins a la llum,
    oblidant derrotes estèrils, exiliades de ta ignota altivesa.


    • RE: Oblidaré les temptacions (detalll per deo)
      Galzeran (homefosc) | 22/10/2008 a les 23:32

      Agafa la que vulguis, és la mateixa, però canvia el color i el centrat, tria la que més t'agradi per les votacions.

      una braçada deo

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.