Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Mon coeur
Intervenció de: Bianca | 18-10-2008
El meu cor batega al mateix ritme que el teu cor
encara que et trobis lluny de mi,
encara que gairebé no ens coneguem,
encara que la teva vida i la meva vida
segueixin camins diferents.
Si algun dia trobes les meves petjades
segueix-les sense pensar-ho.
arriba fin a mi,
saps que t'estaré esperant.
Fins llavors et dic adéu
però no és un adéu per sempre,
tampoc se fins quan
però tots dos sabem que tard o d'hora
les nostres passes tornaran a caminar juntes
Respostes
-
Alexitímia (diari de seguiment)
Dolça Parvati | 17/10/2008 a les 16:51
ALEXITÍMIA
(diari de seguiment)
"Deixa de ploriquejar per mi. És per tu per qui plores. No sé dir adéu, ja ho sabies... No sé parlar-te com pretens, no sé expressar els sentiments d'una manera clara si no és amb els versos. I de versos, te'n vaig escriure un fart... i amb versos, et vaig dir adéu de totes les maneres possibles.
Un no se'n va com desitjaria, sinó com bonament pot, o sap. I ara tu em vols fer creure que et lamentes nit i dia, dia i nit, i poses en mi la maldat, la fredor, la rancúnia... sense adonar-te que són les teues pròpies ombres les que projectes sobre un espill il·lusori.... Unes ombres que ni tan sols cauen a sobre meu, sinó de la fantasia que de mi t'has creat, i per tant es queden permanentment amb tu enverinant-te la sang.
Deixa de rodar com una sènia. Deixa d'escriure'm, d'enviar-me missatges, públics o privats, manifestos o encoberts. Tanca el teu cercle i permet que jo tanque definitivament el meu. Ves-te'n en pau perquè jo, que me'n vaig anar abans, puga seguir endavant sense que intentes obligar-me contínuament a mirar enrere.
Si he aprés alguna cosa, és que certs esdeveniments resten fora del nostre abast i estan en mans de la vida. Estàs segura que allò que lamentes consirosament és que no m'acomiadara, o és tan sols que les coses no van anar com tu desitjaves? Hauries de deixar-te sentir el dol, ara, la pena, la pèrdua, i deixar de malaguanyar energia en l'intent de recrear una realitat inexistent.
Estigues amb tu. Escolta't. Deixa fer a la vida. Només mantenint-te en pacífic i trist silenci connectaràs amb la màgia sanadora que tan sols tu et pots donar.
Adéu. No hi ha cap mot més explícit. Adéu."
(Plors de Pau. Permet que les meues llàgrimes brollen també. Connecte amb la seua pena. M'aixeque del butacó per reconfortar-lo. Entra en angoixa i el deixe sentir-se uns minuts. Quan crec que ja no pot sostenir-la, l'incite a respirar profundament, el force a mantenir oberts els ulls, a mirar-me. Li done les consignes amb veu suau i ferma, alhora que li fregue el pit amb un lleu massatge. Un cop torna a la calma, sec de nou al butacó. Romanem uns minuts en silenci, mirant-nos de fit a fit. Després, intercanviem una breu conversa de tancament i ens acomiadem fins el proper dilluns. Observe la motricitat de Pau en anar-se'n. Més lleugeresa als moviments. Esquena recta. Caminar més ferm).
Em va costar vuit mesos convéncer Pau (nom fictici) perquè fes una cadira buida amb aquella antiga amant, -a la qual he anomenat C- que l'assetjava perquè recomencaren la relació. És obvi que Pau pateix d'alexitímia, trastorn que l'inhibeix per a l'expressió verbal dels sentiments. Aquest era precisament un dels temes amb què va acudir a mi, junt amb altres assumptes de família pendents. Pau és, això sí, un escriptor excel·lent. Podríem dir que amb l'escriptura creativa, amb l'exercici de la literatura, ha aconseguit hàbilment polaritzar les limitacions expressives que pateix en les comunicacions orals de la vida quotidiana.
Sembla que C l'acusava contínuament de no haver-li dit adéu, uns cops amb victimisme i altres en un to acusatori. Per això, seure en fantasia l'antiga amant a la cadira buida i aconseguir poder parlar-li obertament, ha estat un doble triomf que cal celebrar: el de Pau en tant que explorador d'ell mateix, que amb aquest exercici d'autoexpressió ha pogut comunicar-se en clau emocional -tot i que li cal aprofundir-hi molt més- i desallotjar de retruc un sentiment de culpabilitat que no li permetia avançar amb pas ferm, i el meu, subordinat al primer, com a acompanyant, tant en el seu procés de creixement com en el meu. Quant als objectius per a la propera sessió...
M'agrada burxar en els papers de la mare. Ella no sol parlar de la seua feina, diu que és la millor manera que cada cosa siga al seu lloc, i que la feina és la feina i la família és la família... Però quan la mare se'n va a comprar o a fer ioga, jo entre al despatx i solc llegir els seus diaris de seguiment dels clients -a ella no li agrada anomenar-los "pacients"-. Sóc des de petita una lectora empedreïda i, què voleu que us diga, des que he descobert escrita la vida dels altres, em mire la literatura amb una certa condescendència. Sí, clar, em sent culpable d'espiar la vida dels altres. Però, com diria la mare, aquest sentiment de culpa té uns estimulants guanys secundaris...
-
Fora de concurs (no+)
Dolça Parvati | 21/10/2008 a les 09:52
-
El nostre Adéu
llamp! | 18/10/2008 a les 09:34
El nostre Adéu
A les meves mans
Un llegat de records
Puc sentir-te pronunciar el meu nom
Puc qüasi veure el teu somriure
Sentir la tebior de la teva abraçada
Però ara no resta més que el silènci
Al voltant de qui vaig estimar
És aquest el nostre Adéu?
Dolça estimada, t'amoïnes massa, criatura
Veig la tristor en els teus ulls
Tu no estas sola en la vida
Encara que pensis que ho estas
Mai hagués pensat
Que aquest dia arribaria aviat
No vàrem tenir temps d'acomiadar-nos
Com pot el món continuar?
Em sento perdut quan no ets al meu costat
Però ara no hi ha res més que silènci
Al voltant de qui vaig estimar
És aquest el nostre Adéu?
Dolça estimada, t'amoïnes massa, criatura
Veig la tristor en els teus ulls
Tu no estas sola en la vida
Tot i que pensis que ho estas
Perdona el teu món que cau i rodola
Et clissaré a través de les nits
Reposa el cap i ves-te'n a dormir
Perquè noia, aquest no és el nostre adéu
Aquest no és el nostre adéu.
-
Mon coeur
Bianca | 18/10/2008 a les 13:42
El meu cor batega al mateix ritme que el teu cor
encara que et trobis lluny de mi,
encara que gairebé no ens coneguem,
encara que la teva vida i la meva vida
segueixin camins diferents.
Si algun dia trobes les meves petjades
segueix-les sense pensar-ho.
arriba fin a mi,
saps que t'estaré esperant.
Fins llavors et dic adéu
però no és un adéu per sempre,
tampoc se fins quan
però tots dos sabem que tard o d'hora
les nostres passes tornaran a caminar juntes
-
Madrigal trist (fora de concurs)
Dolça Parvati | 19/10/2008 a les 18:45
De vegades
El lleu aleteig d'un corb
pot enderrocar un mur
aixecat tot amb rajoles
de tendresa i confiança,
per incrustar els fragments
al bell mig d'un esperit
fins deixar-lo amarat
de voliaines de sorra.
El lleu aleteig d'un corb
pot desfermar del no-res
un huracà de silencis
i en silenci devastar
la meravella d'uns ulls
fins arrencar la verdor
de l'estesa ara tan erma.
El breu aleteig d'un corb
pot ser més que suficient
per segellar eternament
els portals adés oberts
de les estances del cor.
El lleu aleteig d'un corb
pot provocar al seu pas
un incendi ple d'adéus
i quedar, tan sols, la cendra.
-
Adéu amor
Naiade | 19/10/2008 a les 20:55
Aquell matí ,
mentre el vent gronxava les fulles
tintades dels colors de la tardor
un mal pressentiment va despertar-me.
Vaig cridar el teu nom
sentint com l'eco me'l retornava
un calfred de temença
va fer-me alçar del llit
on poques hores abans
els nostres cossos havien fruit
de la passió més intensa.
No em volia creure
que podessis deixar-me així
en el moment més dolç
sense dir-me ni adéu.
A partir d'aquell dia
la tristesa i soledat
van omplir les meves nits i dies
i vagant com ànima en pena
vaig reclourem a la casa solitària
úter on s'havia gestat
el nostre intens amor.
Poden notar encara la teva presencia
sentint els teus somriures
aspirant el teu aroma
que torturava els meus sentits.
Deixant-me endur per la nostàlgia
vaig recollir els teus records
tot guardant-los al amari
a fi de no perdre't del tot
i poder rememorar
cada cop que volés
els millors instants de la meva vida.
Ara que el temps ha passat
sé que tots dos sabíem
que no teníem tot el temps del món
també sé que mai ens podrem oblidar.
-
Ara que sé dir adéu
bocidecel | 20/10/2008 a les 17:49
Suspesa en el dubte investigo
on trobaré el valor obligat
per fer l'últim comiat
del que sóc, de l'amor, del dia, del color
dels teus ulls, de la bellesa, d'una cançó
dels mots que són ben meus i del dolor,
quan tan sols resti de mi
cos de pell que embolcalla el buit.
Tu saps fill,
d'on treuré el coratge
d'inventar un nou món
on no em caldrà bagatge
i tenyida d'un blanc nu
no enyoraré
ni tan sols l'esperit?
Potser de l'oblit...
Deixeu-me, ara que en sé
escriure el turment i el neguit
pel sofriment que causaré
sense saber.
El meu plor,
és agraïment infinit
per la vida que abassegaré
sense voler.
I quan la boira m'acompanyi
per fer el camí a l'inrevés
desaprenent i oblidant
saltant buits fins fer-hi llar
ja instal·lada en el gel,
amb expressió inconnexa
us sabré amarats
de dolçor i de tendresa.
Guardeu-me el record
i accepteu que us estimo
en la mirada perduda
en el gest d'una estranya.
I sentiré companyia
malgrat no entendre
de quí és la mà que bressa
la moixaina que m'abriga.
-
L'Adéu és
llamp! | 20/10/2008 a les 18:34
L'Adéu... és el principi
d'un reencontre posterior?
L'Adéu... és una raó
de la condició vital?
El meu Adéu és recomençar.
L'Adéu del comiat que no retorna.
És un Adéu per ara i per després.
L'Adéu... és un Hola
per la tardança?
L'Adéu... és un fins ara
per ben aviat?
El meu Adéu és impassible.
L'Adéu del retorn que no s'acomiada.
És un Adéu momentani i extemporal.
L'Adéu... és l'hora i el moment
de contemplar la dissolució?
L'Adéu... és la fi
de moltes incursions iniciàtiques?
El meu Adéu és simple.
L'Adéu del comí i de la torna.
És un Adéu important i insurrecte.
L'Adéu... és un núvol
a la deriva cercant on fer ombra?
L'Adéu... és una visió
anímica de la realitat?
El meu Adéu és el fum.
L'Adeú de la torna i del comí.
És un Adéu de sucre i tallat.
L'Adéu... és la memòria
que em recorda a ell, a tu i a mi?
L'Adéu... és la variació
del nostre estat emocional?
No hi ha final sense dir Adéu.
-
Viatge iniciàtic de l'Adéu
llamp! | 20/10/2008 a les 18:41
Per moltes raons l'Adéu és un viatge iniciàtic d'un comiat que ens durà a una salutació posterior.
Dius Adéu i quan donguis l'esquena, diràs Hola.
Marxes d'aquí i arribes allà. Acabes i comences. Pas 1 i pas 2.
Primerament abandones allò i segonament saludes allò altre.
És l'Adéu que comença i no acaba, és un final del principi, no a l'inversa.
Acabes i dius Adéu, comences dient Adéu i continues dient Adéu sense donar explicacions.
Ningú vol explicacions, però tothom vol l'Adéu, perquè sense ell ens veiem orfes.
Volem l'Adéu! Ens manifestarem per l'Adéu! Ens agermanarem per l'Adéu!
No obstant, l'Adéu serà finit quan menys ho esperem.
No obstant, l'Adéu s'esvaïrà quan més el necessitem.
L'Adéu vé per fer fora tot allò innecesari, per reivindicar la supervivència, per nostrar allò sensible a la manera d'interpretar.
El viatge de l'Adéu és un viatge iniciàtic vers una nova etapa, vers un nou escenari, vers la consecució de l'estat de gràcia de la nostra fèrria voluntat.
L'Adéu és actor en sí mateix, és l'obra teatral del viatge iniciàtic, és una actuació que deixa pas a la crítica i a l'espectacle.
Però direm Adéu quan així se'ns presenti l'ocasió i només quan se'ns demani o volguem citar-lo.
Adéu amics, fins la propera!
-
No queden homes
Xantalam | 21/10/2008 a les 00:50
En aquell poble els hiverns eren molt freds
ja no quedaven homes a les llars, ni als carrers
Se'ls enduien els trens que sortien de matinada
d'una estació erma de mel i una andana emboirada
No vas ser tu l'últim dels que van pujar als trens
darrera i davant d'un bes eixut pel desconsol.
Ni vas ser el primer, tampoc, en saber que no
no tornaries a aquell poble d'hiverns tan freds
-
Pluja en un parc
mirna | 21/10/2008 a les 13:52
Damunt la ciutat, plovent
Es van destrenar les mans
igual que es desfan les trenes
i els petons en la nit trista
eren foguerassa encesa.
La ciutat potser guardava
les aromes encensades
dels cafès que ens acollien,
dels llits d'hotels que estrenàvem.
Mai més no he estat tan jove
com aquells dies feliços,
quan París s'obria, límpid,
amb l'amor per descobrir-lo.
Pluja en un parc, tènue brisa,
boira al lluny, tu i jo ploràvem;
amb el cos ens pertanyíem,
amb les mans ens regalàvem.
Fruitosos llavis corrien
per les pells, xopes les galtes;
la roentor d'aquells besos
feia crepitar la tarda.
La nit llançava el mantell
lentament, per consolar-nos,
i quan va arribar l'adéu
el desesper s'enfilava.
Després, saps?, et vaig trair,
mai vaig tornar per trobar-te.
L'aire va envoltar l'amor
que entre els teus braços desaves.
Buits els braços, buit el pit,
i els llavis amb què estimares.
Les teves mans es fonien
de dol i desesperança.
Més tard, vaig desfer camí,
vaig saber, per fi, qui estares;
vas ser el meu amor sens fi,
vaig viure per adonar-me'n.
I va restar, com final,
l'adéu tot nu d'una tarda,
damunt la ciutat, plovent,
quan el tren se m'emportava.
-
Correcció. El títol és "Pluja en un parc". Aquest altre que hi apareix -damunt la ciutat, plovent-, només era el provisional. n+
mirna | 21/10/2008 a les 13:57
-
COMIAT
F. Arnau | 22/10/2008 a les 19:09
Adéu Lluís! "Is not our farewell"
Adéu Lluís! amic inconegut,
adéu! adéu! has desaparegut...
No em puc creure que l'aleteig d'un corb
t'haja trasbalsat la vida fins l'extrem
de fer pagar en sang el seu gran preu,
malgrat que fos la sang del deomises.
I tanmateix, si és així ho comprenc,
i com ha dit el nostre amic llampec,
que aquest no siga el nostre últim adéu,
doncs, sempre que ho desitges,
ací estarem, tu sempre pots tornar,
amb altres noms i amb el teu també,
el Lluís no es pot morir, ell sempre romandrà,
tens tant que escriure, tants i tants poemes,
i tants relats, i tants experiments,
tant per donar-nos, tant per ensenyar-nos,
tant per aprendre, tant per compartir...
Encara no pots jubilar-te, ni retirar-te,
ni acomiadar-te, ni aixoplugar-te,
no és el moment de passar a la reserva.
A més a més, em deus un comentari
al meu poema del veler de zèfir
que està ancorat enllà al Passeig de Gràcia,
el vaig compondre a la teua salut
i ho has de fer abans d'acomiadar-te,
i aquest adéu que siga un fins demà,
un fins després o un fins sempre almenys!
***
FRANCESC
-
COMIAT (aquesta és la que val...)
F. Arnau | 22/10/2008 a les 20:40
Adéu Lluís! "Is not our farewell"
Adéu Lluís! amic inconegut,
adéu! adéu! has desaparegut...
No em puc creure que l'aleteig d'un corb
t'haja trasbalsat la vida fins l'extrem
de fer pagar en sang el seu gran preu,
malgrat que fos la sang de tot un déu.
I tanmateix, si és així ho comprenc,
i com ha dit el nostre amic llampec,
que aquest no siga el nostre últim adéu,
doncs, sempre que ho desitges,
ací estarem, tu sempre pots tornar,
amb altres noms i amb el teu també,
el Lluís no es pot morir, ell sempre romandrà,
tens tant que escriure, tants i tants poemes,
i tants relats, i tants experiments,
tant per donar-nos, tant per ensenyar-nos,
tant per aprendre, tant per compartir...
Encara no pots jubilar-te, ni retirar-te,
ni acomiadar-te, ni aixoplugar-te,
no és el moment de passar a la reserva.
A més a més, em deus un comentari
al meu poema del veler de zèfir
que està ancorat enllà al Passeig de Gràcia,
el vaig compondre a la teua salut
i ho has de fer abans d'acomiadar-te,
i aquest adéu que siga un fins demà,
un fins després o un fins sempre almenys!
***
FRANCESC
-
Oblidaré les temptacions
Galzeran (homefosc) | 22/10/2008 a les 23:24
Oblidaré les temptacions
Rossolarà pels silencis
la teva rebeca paraula
escolant-se dins un pit eixut.
Desaparegudes i ermes promeses
de la meva inconstància en voler parlar-te
malgrat allò tan bell d'haver estat, tu i jo, persona.
Em dius adéu quan
ja sabia que volies marxar.
Et dic adéu amb rabiós dessabor,
començant a mudar el gest simpàtic.
Et veig esmunyir-te de tot,
d'allò que et lligava als meus sentits,
a les meves eixorques mans, d'esquerpa pietat,
com eixutes venes de sang que l'amor ha d'oblidar.
Faré reviure la llum
de les nostres passions omeses
expel·liré de cop l'onatge dels somriures
un besllum del nostre afany, afeixugant promeses.
I et diré adéu, sí,
tal volta l'ombra serà fosca.
Podré ignorar la dolça temptació.
Com si fos bruixot, faré reviure la teva imatge,
viuré lluny del teu esguard hel·lènic, subtil i temptador,
per silenciar la teva absència, després d'un erràtic llampec.
Renaixeré entre les ombres
i tu seràs el meu llibre, un espill argentat.
Ales esteses ens faran companyia fins a la llum,
oblidant derrotes estèrils, exiliades de ta ignota altivesa.
-
Oblidaré les temptacions
Galzeran (homefosc) | 22/10/2008 a les 23:28
Oblidaré les temptacions
Rossolarà pels silencis
la teva rebeca paraula
escolant-se dins un pit eixut.
Desaparegudes i ermes promeses
de la meva inconstància en voler parlar-te
malgrat allò tan bell d'haver estat, tu i jo, persona.
Em dius adéu quan
ja sabia que volies marxar.
Et dic adéu amb rabiós dessabor,
començant a mudar el gest simpàtic.
Et veig esmunyir-te de tot,
d'allò que et lligava als meus sentits,
a les meves eixorques mans, d'esquerpa pietat,
com eixutes venes de sang que l'amor ha d'oblidar.
Faré reviure la llum
de les nostres passions omeses
expel·liré de cop l'onatge dels somriures
un besllum del nostre afany, afeixugant promeses.
I et diré adéu, sí,
tal volta l'ombra serà fosca.
Podré ignorar la dolça temptació.
Com si fos bruixot, faré reviure la teva imatge,
viuré lluny del teu esguard hel·lènic, subtil i temptador,
per silenciar la teva absència, després d'un erràtic llampec.
Renaixeré entre les ombres
i tu seràs el meu llibre, un espill argentat.
Ales esteses ens faran companyia fins a la llum,
oblidant derrotes estèrils, exiliades de ta ignota altivesa.
-
RE: Oblidaré les temptacions (detalll per deo)
Galzeran (homefosc) | 22/10/2008 a les 23:32
Agafa la que vulguis, és la mateixa, però canvia el color i el centrat, tria la que més t'agradi per les votacions.
una braçada deo
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Espectacular (2 comentaris)
- JA HO SABÍEM (3 comentaris)
- Preguntes amb resposta (7 comentaris)
- ANNA X (2 comentaris)
- Comiat (3 comentaris)
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts] (4 comentaris)
- Haikus de primavera (4 comentaris)
- Begin to begin (1 comentaris)
- El roig més brillant (2 comentaris)
- Revisió (a cal metge) (10 comentaris)
Nous més llegits
- Protocol Omega (1196 lectures)
- RETORN AL NO RES (764 lectures)
- POST MORTEM (610 lectures)
- MÓN DE GATS (404 lectures)
- Optar (290 lectures)
- EN EL CENTRE DEL MEU COR (263 lectures)
- L’ÚLTIMA GENERACIÓ (244 lectures)
- QUÈ FAS...? (234 lectures)
- Un nou preludi (214 lectures)
- ESPERANT UN AMIC PER A MI (205 lectures)
Nous més comentats
- QUÈ FAS...? (15 comentaris)
- Revisió (a cal metge) (10 comentaris)
- L’ÚLTIMA GENERACIÓ (9 comentaris)
- EN EL CENTRE DEL MEU COR (9 comentaris)
- ESPERANT UN AMIC PER A MI (9 comentaris)
- Preguntes amb resposta (7 comentaris)
- ORFES (7 comentaris)
- Com llàgrimes en la pluja (6 comentaris)
- Optar (6 comentaris)
- Intel·ligència emocional (5 comentaris)
Nous més votats
- L’ÚLTIMA GENERACIÓ (Agrada a 5 relataires)
- El mimetisme de l’ontogènesi (Agrada a 5 relataires)
- QUÈ FAS...? (Agrada a 5 relataires)
- RETORN AL NO RES (Agrada a 4 relataires)
- ESPERANT UN AMIC PER A MI (Agrada a 3 relataires)
- Protocol Omega (Agrada a 3 relataires)
- Veritats inqüestionables (Agrada a 3 relataires)
- El domini (Agrada a 3 relataires)
- POST MORTEM (Agrada a 2 relataires)
- MÓN DE GATS (Agrada a 2 relataires)