Detall intervenció

Matèria del desencís (Aquest és el que val: havia confós "cistell" per "castell")

Intervenció de: perisci | 07-06-2007




Els meus passos ressonen en l'escorça d'un terra prim, que just cobreix el buit emmagatzemat a sota. Passa, al so d'aquest ressò, la meva figura inestable entre els edificis sòlids, on persones s'hi mouen com formigues i repeteixen els seus camins i moviments com els codis genètics dels insectes.
L'aire que m'embolcalla s'espesseeix sota el sol, i entro al castell inabastable dels meus somnis, les cambres del qual desconec. Dins, no hi ha ni renou ni enrenou, i avanço pel seu interior tancat igual que camino pel món, amb la buidor guaitant-me, aliena i insensible al meu ésser viu.
Simplement deambulo per veure l'abast de tot allò estàtic i sense so, i en aquesta inspecció tinc una actitud neutral, sense cap intenció de seduir ni molt menys d'entabanar cap realitat: puc suportar-ne tant el desconcert com la duresa.
Allà, al fons del passadís, en una sala nua, hi ha una finestra: mostra l'aire pausat ple d'angelets, pelut pels seus filaments alats, que transporten llavors.
Però no vull sortir tampoc cap a aquest món perquè, igual que dins els meus somnis, coneixent només per a mi mateix la meva existència sensible, segueixo sent invisible per a qualsevol univers possible, i fora de qualsevol llei.
Desnonat i desproveït de qualsevol matèria aprehensible, sent una energia estranya llançada sense òrbita al seu propi univers, jo mateix ho desconec tot de mi mateix.
Formant part del magma eteri del temps, d'un cistell inacabable de mil·lèsimes de segon interposades, observo endins i enfora de l'ésser que sóc, atent a l'única cosa per la qual els meus ulls pestanyegen: trobar els indicis que m'orientin per descobrir si he de ser o no immortal.


Respostes

  • Matèria del desencís
    perisci | 07/06/2007 a les 11:45

    Els meus passos ressonen en l'escorça d'un terra prim, que just cobreix el buit emmagatzemat a sota. Passa, al so d'aquest ressò, la meva figura inestable entre els edificis sòlids, on persones s'hi mouen com formigues i repeteixen els seus camins i moviments com els codis genètics dels insectes.
    L'aire que m'embolcalla s'espesseeix sota el sol, i entro al castell inabastable dels meus somnis, les cambres del qual desconec. Dins, no hi ha ni renou ni enrenou, i avanço pel seu interior tancat igual que camino pel món, amb la buidor guaitant-me, aliena i insensible al meu ésser viu.
    Simplement deambulo per veure l'abast de tot allò estàtic i sense so, i en aquesta inspecció tinc una actitud neutral, sense cap intenció de seduir ni molt menys d'entabanar cap realitat: puc suportar-ne tant el desconcert com la duresa.
    Allà, al fons del passadís, en una sala nua, hi ha una finestra: mostra l'aire pausat ple d'angelets, pelut pels seus filaments alats, que transporten llavors.
    Però no vull sortir tampoc cap a aquest món perquè, igual que dins els meus somnis, coneixent només per a mi mateix la meva existència sensible, segueixo sent invisible per a qualsevol univers possible, i fora de qualsevol llei.
    Desnonat i desproveït de qualsevol matèria aprehensible, sent una energia estranya llançada sense òrbita al seu propi univers, jo mateix ho desconec tot de mi mateix.
    Formant part del magma eteri del temps, observo endins i enfora de l'ésser que sóc, atent a l'única cosa per la qual els meus ulls pestanyegen: trobar els indicis que m'orientin per descobrir si he de ser o no immortal.




  • Matèria del desencís (Aquest és el que val: havia confós "cistell" per "castell")
    perisci | 07/06/2007 a les 11:53



    Els meus passos ressonen en l'escorça d'un terra prim, que just cobreix el buit emmagatzemat a sota. Passa, al so d'aquest ressò, la meva figura inestable entre els edificis sòlids, on persones s'hi mouen com formigues i repeteixen els seus camins i moviments com els codis genètics dels insectes.
    L'aire que m'embolcalla s'espesseeix sota el sol, i entro al castell inabastable dels meus somnis, les cambres del qual desconec. Dins, no hi ha ni renou ni enrenou, i avanço pel seu interior tancat igual que camino pel món, amb la buidor guaitant-me, aliena i insensible al meu ésser viu.
    Simplement deambulo per veure l'abast de tot allò estàtic i sense so, i en aquesta inspecció tinc una actitud neutral, sense cap intenció de seduir ni molt menys d'entabanar cap realitat: puc suportar-ne tant el desconcert com la duresa.
    Allà, al fons del passadís, en una sala nua, hi ha una finestra: mostra l'aire pausat ple d'angelets, pelut pels seus filaments alats, que transporten llavors.
    Però no vull sortir tampoc cap a aquest món perquè, igual que dins els meus somnis, coneixent només per a mi mateix la meva existència sensible, segueixo sent invisible per a qualsevol univers possible, i fora de qualsevol llei.
    Desnonat i desproveït de qualsevol matèria aprehensible, sent una energia estranya llançada sense òrbita al seu propi univers, jo mateix ho desconec tot de mi mateix.
    Formant part del magma eteri del temps, d'un cistell inacabable de mil·lèsimes de segon interposades, observo endins i enfora de l'ésser que sóc, atent a l'única cosa per la qual els meus ulls pestanyegen: trobar els indicis que m'orientin per descobrir si he de ser o no immortal.

  • RE: Repte 243: INdiVISIBILITAT
    aleshores | 07/06/2007 a les 14:51

    M'hagués encantat un repte sobre la indivisibilitat, fer referència als números primers que són els que no es deixen dividir per ningú que no sigui son pare o sa mare; però vet ací que el que es proposa és sobre la invisibilitat. No sé, tanmateix, perquè ho poso al mateix cistell si no té res a veure! Ni perquè carall formo aquest enrenou, hagués pogut començar dret i senzill citant només el versos de l'Ulysses de Joyce: "I am the boy who can enjoy invisibility" - estan a la pàgina tres, i jo ja sóc a la quatre! -.

    No hi ha res com una entrada delimitadora dels conceptes! Ara me n'aniria a la finalitat o gaudi de la invisibilitat.

    L'invisible només es deixa contactar per qui vol ell; vull dir, passa desapercebut, però quan li convé pot acostar-se i sinó fer-se veure, ja que per definició és impossible, fer-se sentir per la persona o persones que desitja. Quina meravella!

    Va bé però també malament, per un costat no molestes però pots resultar massa irrellevant, per això jo sempre he dit que volia ser "present i transparent alhora"; ho vaig posar en un d'aquests versos compartits del fòrum i sempre recordaré el vers que seguia, amb interjecció inclosa: atontat, o desgraciat. No, Imbècil!, ara me'n recordo!, m'ho estava amagant perquè és molt dur, tu!

    Això significa que voluntàriament o involuntària aquesta persona que em va seguir en l'ús del vers no es va deixar entabanar. Voler unir ambdues coses! Fins i tot li devia sonar pedant: transparent i alhora present! - No sé qui, a part de mi, pot fer indivisibles les dues coses amb un "alhora" en lloc de deixar-hi únicament la i, bona i senzilla com el pa amb tomàquet - Però què és més bonic que ser-hi no tenint cap de les responsabilitats de la presència!

    Les coses de voyeur me les auto prohibeixo, crec que abusar de la invisibilitat per penetrar en la vida dels altres no em permetria tenir una autoestima correcta, seria un tema massa,... massa, pelut! Jo vull ser indivisible, és a dir present i transparent.

  • Ouma, l'invisible
    foster | 07/06/2007 a les 21:03

    Ouma, l'invisible

    L'Ouma té por, una por terrible i que no comprèn perquè no és seva, és la del seu pare, de tota la família. Ell a penes sap què passa, però l'enrenou i les corredisses dins la casa ficant tot el possible en quatre cistells l'espanten i el fan plorar.
    -Ràpid, Ouma! Cap als arbres, ens hem de fer invisibles una vegada més. Correu tots!
    I l'Ouma fa cas però no sap per què. Invisibles? -es pregunta mentre intenta no entrabancar-se amb cap arrel-. Per què, per a qui?
    De sobte, un grup de paramilitars del LRA sorgeix de la focor entre trets de metralladora que perforen tota la cabana; acosten les torxes i la fan cremar abans de sortit de cacera…

    El pare de l'Ouma no perd temps i s'encarrega d'ocultar els dos fills grans mentre els alliçona per no deixar-se entabanar per aquells homes armats fins les dents, els rebels fanàtics que busquen els nanos de nits per dur-los a guerrejar contra les forces governamentals. Però l'Ouma es queda al descobert, sol i endarrerit. Imagina que s'ha fet invisible i, a més, es creu encara massa petit perquè se l'emportin.
    Això és el que creu, però va errat.

    ***

    Dos anys més tard, després de dos anys d'horrors continuats, l'Ouma aconsegueix escapolir-se del campament rebel i arribar a la zona protegida, on els night commuters es refugien cada nit per tornar l'endemà a casa amb els seus. De seguida és adoptat pel More el "pelut", que coneix la seva desgràcia i s'aboca a ajudar-lo a superar el trauma que no el deixa dormir.
    Amb el temps, l'Ouma aprèn el perquè de la por del seu pare i germans, dels mils de nens que allà a Gulu es protegeixen i protegeixen l'únic que tenen, l'únic que els queda: la vida.
    I quan pregunta quan s'acabarà el malson i arribarà l'ajuda internacional, el More respon resignat:
    -No és que no ens vegin Ouma, és que no ens volen veure; per a ells som invisibles.
    -Ja ho sé, ja ho sé, sempre invisible. Ouma l'invisible. Però per què, per a qui, ara?

    • Ouma, l'invisible (versió definitva)
      foster | 07/06/2007 a les 22:19

      Ouma, l'invisible

      L'Ouma té por, una por terrible i que no comprèn perquè no és seva, és la del seu pare, de tota la família. Ell a penes sap què passa, però l'enrenou i les corredisses dins la casa ficant tot el possible dins els cistells l'espanten i el fan plorar.
      -Ràpid, Ouma, al bosc! Ens hem de fer invisibles una vegada més. Correu tots!
      I l'Ouma fa cas i els segueix d'esma.
      -Invisibles? -es pregunta mentre intenta no entrebancar-se amb cap arrel-. Per què, per a qui?
      De sobte, un grup de paramilitars del LRA sorgeix de la foscor entre trets de metralladora que perforen tota la cabana; acosten les torxes i la fan cremar abans de sortit de cacera…

      El pare de l'Ouma no perd temps i s'encarrega d'ocultar els dos fills grans mentre els alliçona per no deixar-se entabanar per aquells homes armats fins les dents, els rebels fanàtics que de nits busquen els nanos per dur-los a guerrejar contra les forces governamentals. Mentre, l'Ouma es queda al descobert, sol i endarrerit. Imagina que s'ha fet invisible i, a més, es creu encara massa petit perquè se l'emportin.
      Això és el que creu, però va errat.

      ***

      Dos anys més tard, després de dos anys d'horrors continuats, l'Ouma aconsegueix escapolir-se del campament rebel i arribar a la zona protegida, on els "night commuters" es refugien cada nit per tornar l'endemà a casa amb els seus. De seguida és adoptat pel More "el pelut", que coneix la seva desgràcia i s'aboca a ajudar-lo a superar el trauma que de pur pànic no el deixa dormir .
      Amb el temps, l'Ouma ha après el perquè de la por del seu pare i germans, dels mils de nens ugandesos que allà a Gulu es protegeixen i protegeixen l'únic que tenen, l'únic que els queda: la vida.
      I quan pregunta quan s'acabarà el malson i arribarà l'ajuda internacional, el More respon resignat:
      -No és que no ens vegin Ouma, és que no ens volen veure; per a ells som invisibles.
      -Ja ho sé, ja ho sé, sempre invisible. Ouma l'invisible. Però...fins quan, More?
  • Repte 243: Durant un temps vaig ser invisible
    Frida/Núria | 07/06/2007 a les 23:28

    Diuen que quan et fas gran et converteixes en invisible, bé doncs, aquest no és el meu cas, que és ben bé el contrari.

    Ni recordo quan vaig anar fonent-me, crec que deuria ser per l'adolescència que era quan més ho desitjava: algun gra a la cara, quatre grenyes mal posades i un més o menys defecte físic pel mig. Pelut, molt pelut de portar tot això.

    Cap als trenta tenia molt d'enrenou en cuidar els fills, en portar el cistell de les garrofes a casa i en procurar que tots els del meu costat visquessin feliços. Gairebé fins els quaranta no vaig veure la meva imatge altra cop en el mirall. La veritat em va sorprendre ja gairebé ni la coneixia.

    De nou vaig començar veure'm reflectida als aparadors. Vaja! alguna cosa meva feia marxar la invisibilitat.
    Llavors em sentí lleugera, hàbil, pilla. Amb un poder a les mans que mai hagués pensat tenir. Més gran i més bonica? Quina incongruència, quatre cabells blancs espantats dins una mata de cabells negres, unes mirades furtives d'algun de la teva edat que et vol entabanar.
    - A mi? - et preguntes - gires el cap i penses: doncs sí, darrera meu només s'hi veu paret.
    - Coqueta! - dius a veu baixa.
    Llavors torna l'amor
    - L'amor!, l'amor... Ai, l'amor!
    - Apa! Què dius, carrossa?- Et castigues
    - No? - dubtes llavors
    - I doncs, que són aquestes cartes d'amor que reps?- No ho somnies!
    Et pessigues:
    -Ai, quin mal!
    - Hi sóc, hi sóc! - Crides davant del mirall tota enfadada i jugues amb ell a picar l'ullet, de costat, d'esquena, mitjà volta i apa!
    Nova imatge:
    canvi de pentinat, canvi de roba vella, per dins i per a fora.
    - Caram! T'has tret anys diu la veïna-
    I de cop veus que has tornat tota sencera i t'agrades tal com ets.
    - A ningú li ha passat?

    • RE: Repte 243: El marginat invisible
      Josep Bonnín Segura | 08/06/2007 a les 09:33

      - Ei nins, a que no sabeu quan hem torn visible?
      -Què sempre ho soc?
      -No, anau ben errats
      -A mi me ficaran dins del cistell de coses que no s'han de veure.
      -Què vos sembla impossible?. Idò a mi també. Al principi em resistia. Em deia algú es donarà conte de que existeix. No se n'adonen de res, ni del que és essencial.
      -No vos poseu pedres al fetge. M'agrada xerrar tot sol, al manco ningú em du la contraria. I com em prenen per foll, no em fan puta cas. Ni em veuen ni em senten.
      -Sense En Pelut, el meu canet , passaria moltes estones tot sol. Els qui vivim al marge, on una societat enriquida però pobre d'esperit ens ha exclosos, tenim dret a poques coses.
      -Que no m'entaban amb els albergs. Al carrer ningú em comanda. Ningú em diu a quina hora he de anar a jeure , i menj quan vull. Sempre trob qualque lloc on aglapir un entrepà o un plat de sopa calenta quan el hivern és massa cru.
      -Què si xerr amb en Pelut?
      -I tant. . M'entén i m'escola. Sabeu quin problema tenen els que no em senten?
      - No ?. Vos falta viure, sou massa tendres.
      - No s'escolten. Únicament senten remors i res pus..
      -Què quan em torn visible. Falta poc.
      -Heu encertat. Si així és per les festes de Nadal, quan sembla que a tot déu se li omple el cor de "l'esperit de Nadal", llavors no el fa res veure'm pegant glopades al meu tetrabric de vi barater. Alguns els hi els pega una rampellada i afluixen la mosca i generosos, amollen qualque bitllet de cinc o deu euros. I se'n van tranquils amb la seva consciència a comprar torrons.
      -Passades les festes com un mag, em tornen embolcallà amb la invisibilitat i fins l'any que ve si Déu ho vol.
      En Joan s'aixecà. Havia de comprar una mica més de vi. Amb les xerrades, s'havia acabat d'empassar el darrer tetrabric que li quedava.



    • Repte 243: Durant un temps vaig ser invisible (aquest és el que val)
      Frida/Núria | 08/06/2007 a les 09:45

      Diuen que quan et fas gran et converteixes en invisible, bé doncs, aquest no és el meu cas, que és ben bé el contrari.

      Ni recordo quan vaig anar fonent-me, crec que deuria ser a l'adolescència que era quan més ho desitjava: algun gra a la cara, quatre grenyes mal posades i un més o menys defecte físic pel mig. Pelut, molt pelut de portar tot això!

      Cap als trenta tenia molt d'enrenou en cuidar els fills, en portar el cistell de les garrofes pler a casa i en procurar que tots els del meu costat visquessin feliços. Gairebé fins els quaranta no vaig veure la meva imatge altra cop en el mirall. La veritat, em va sorprendre ja que gairebé ni la coneixia.

      De nou vaig començar veure'm reflectida pels aparadors.
      - Vaja, alguna cosa meva fa marxar la invisibilitat! - vaig pensar
      Llavors em sentí lleugera, hàbil, pilla. Amb un poder a les mans que mai hagués pensat tenir. Més gran i més bonica? Quina incongruència, quatre cabells blancs espantats dins una mata de cabells negres. Unes mirades furtives, i penses:
      - Algun de la meva edat que em vol entabanar?
      - A mi? - et tornes a preguntar - gires el cap i mires enrere
      - Doncs sí, és a mi, darrera meu només s'hi veu paret.
      - Coqueta! - et dius a veu baixa.

      Al poc temps torna l'amor
      - L'amor, l'amor! Ai, l'amor!
      - Apa! Què dius, carrossa?- Et castigues
      - No? - dubtes llavors
      - I doncs, que són aquestes cartes d'amor que reps?
      - No ho somnies! - crides per dins
      Et pessigues:
      -Ai, quin mal!
      - Hi sóc, hi sóc! - rius davant del mirall, hi fas ganyotes i jugues amb ell a picar l'ullet, de costat, d'esquena, mitjà volta i apa!
      Nova imatge: canvi de pentinat, canvi de roba vella, per dins i per a fora.
      - Caram! T'has tret anys - diu la veïna
      I de cop veus que has tornat tota sencera i t'agrades tal com ets.
      - A ningú li ha passat?

      • Repte 243: Durant un temps vaig ser invisible (última hora perdó! He arreglat errades))
        Frida/Núria | 08/06/2007 a les 14:51

        Diuen que quan et fas gran et converteixes en invisible, bé doncs, aquest no és el meu cas, que és ben bé al contrari.

        Ni recordo quan vaig anar fonent-me, crec que deuria ser a l'adolescència que era quan més ho desitjava: algun gra a la cara, quatre grenyes mal posades i un més o menys defecte físic pel mig. Pelut, molt pelut de portar tot això!

        Cap als trenta tenia molt d'enrenou en cuidar els fills, en portar el cistell de les garrofes pler a casa i en procurar que tots els del meu costat visquessin feliços. Gairebé fins els quaranta no vaig veure la meva imatge altra cop en el mirall. La veritat, em va sorprendre ja que gairebé ni la coneixia.

        De nou vaig començar veure'm reflectida pels aparadors.
        - Vaja, alguna cosa meva fa marxar la invisibilitat! - vaig pensar
        Llavors em sentí lleugera, hàbil, pilla. Amb un poder a les mans que mai hagués pensat tenir. Més gran i més bonica? Quina incongruència, quatre cabells blancs espantats dins una mata de cabells negres. Unes mirades furtives i, penses:
        - Algun de la meva edat que em vol entabanar?
        - A mi? - et tornes a preguntar - gires el cap i mires enrere
        - Doncs sí, és a mi, darrera meu només s'hi veu paret.
        - Coqueta! - et dius a veu baixa.

        Al poc temps torna l'amor
        - L'amor, l'amor! Ai, l'amor!
        - Apa! Què dius, carrossa?- Et castigues
        - No? - dubtes llavors
        - I doncs, que són aquestes cartes d'amor que reps?
        - No ho somnies! - crides per dins
        Et pessigues:
        -Ai, quin mal!
        - Hi sóc, hi sóc! - rius davant del mirall, hi fas ganyotes i jugues amb ell a picar l'ullet, de costat, d'esquena, mitjà volta i apa!
        Nova imatge: canvi de pentinat, canvi de roba vella, per dintre i per fora.
        - Caram! T'has tret anys - diu la veïna
        I de cop veus que has tornat tota sencera i t'agrades tal com ets.
        - A ningú li ha passat?











  • Invisible
    pivotatomic | 08/06/2007 a les 11:45

    Per a ella, jo era invisible.

    L'havia estimat en silenci des que tenia us de raó. De petits, me la quedava mirant, bocabadat, mentre la veia pujar carrer amunt, jugant amb el seu cistellet rosa. Ja llavors pensava que no hi havia criatura al món tan bonica.

    Més endavant, convertit en un adolescent massa pelut per als quinze anys, em vaig asseure tot un curs al seu darrere sense que ni un cop ella demostrés haver advertit la meva presència. Potser perquè estava massa ocupada entabanant als nois oficialment guapos de classe (va sortir amb tots. Tots!), o, simplement, fent enrenou amb les amigues. Sense prestar atenció a cap professor. Jo hauria estat feliç fent-li els treballs i deixant-li copiar els exàmens... però ella continuava sense veure'm.

    Després, també vaig ser invisible per a la resta de la gent del poble. Segurament hi va tenir a veure el que em tanqués en els meus llibres quan van morir els pares. Fos com fos, la gent va semblar deixar de veure'm. Em passava dies sencers sense parlar amb ningú. Ningú em parava quan sortia al carrer i fins els pocs amics que tenia van deixar de parlar-me.

    Una xafogosa nit d'estiu de fa sis mesos vaig sentir el seu riure entremaliat al carrer. Vaig mirar per la finestra i la vaig veure petonejant-se amb un dels anglesos que havien comprat la masia d'en Siset. Els vaig observar molta estona i, quan ell va anar a buscar alguna cosa a la furgoneta, vaig agafar un ganivet de cuina i vaig córrer cap ella.

    -Em veus, ara?- Li vaig preguntar, enfonsant-li el ganivet al cor.

    Juraria que aquella va ser la primera vegada que es va adonar que jo existia.

    Després d'allò vaig perdre la invisibilitat. Fins i tot vaig sortir als diaris! Per això no em va fer res que em condemnessin a vint anys. Qualsevol cosa abans que tornar a desaparèixer, pensava.

    M'equivocava.

    Fa només dues setmanes que sóc a la presó, i després del que m'han fet, donaria el que fos per tornar a ser invisible...

  • RE: Repte 243: Uns clàssics
    marga | 08/06/2007 a les 12:37

    Uns clàssics

    En Pau, d' infant, el varen entabanar fent-li creure que al seu costat tenia dos personatges invisibles: un àngel blanc a la seva dreta i un dimoni pelut a la seva esquerra.
    Abans de dormir, desprès d'haver posat ordre a l'enrenou de joguets escampats per terra, recollint-los i posant-los dins al cistell blau que l'àvia li havia regalat; la mare cada nit li deia: apa!, resem fillet. "Àngel de la guarda dolça companyia no em deixis sol ni de nit ni de dia...
    La tieta li recomanava de escoltar al àngel i no escoltar mai al dimoni doncs de fer cas a aquest aniria a parar al infern.
    En Pau creix i ja no recorda els dos personatges. És un jove agosarat, les dones son la seva fita no té límits ni moral. Una vegada de tornada a casa, desprès d'una nit de disbauxa, pateix un horrorós accident de tràfic, quedant atrapat a dins la ferralla. Inconscient o mort? Que passa!! Quelcom es belluga al seu voltant: surt, de entremig dels ferros, com un núvol, un ser amb la cara bruta, el vestit a tires i les ales trencades; al costat del cotxe desballestat un altre ésser, tot vermell, esbufega i se venta amb la seva cua peluda, i a la cara té una rialla de satisfacció.
    Arriba ajut mèdic, no està mort!; enrabiada per l'un i a cremar amb Lucífer; resplendor de cel lluminós per el nostre àngel.
    En una quadrada i petita habitació amb una petita finestra, una taula petita i quadrada í un joc de cartes de poker pasen l'estona indefinida els nostres personatges invisibles. Fa temps que l'home els ignora, camina la seva vida sense escrúpols. Ells estan atens. Sona l'alarma. En Pau, vell i sol en una habitació d'un hospital, panteixa sorollosament mentre en veu casi imperceptible va dient "Àngel de la guarda dolça companyia no em ....i expira.
    Lliçó:És sols un conte però cert és, que, el que s'aprèn de petit queda a les nostres consciencies.

  • RE: Repte 243: Uns clàssics
    marga | 08/06/2007 a les 12:40

    Uns clàssics

    En Pau, d' infant, el varen entabanar fent-li creure que al seu costat tenia dos personatges invisibles: un àngel blanc a la seva dreta i un dimoni pelut a la seva esquerra.
    Abans de dormir, desprès d'haver posat ordre a l'enrenou de joguets escampats per terra, recollint-los i posant-los dins al cistell blau que l'àvia li havia regalat; la mare cada nit li deia: apa!, resem fillet. "Àngel de la guarda dolça companyia no em deixis sol ni de nit ni de dia...
    La tieta li recomanava d' escoltar al àngel i no escoltar mai al dimoni doncs de fer cas aquest aniria a parar al infern.
    En Pau creix i ja no recorda els dos personatges. És un jove agosarat, les dones son la seva fita no té límits ni moral. Una vegada de tornada a casa, desprès d'una nit de disbauxa, pateix un horrorós accident de tràfic, quedant atrapat a dins la ferralla. Inconscient o mort? Que passa!! Quelcom es belluga al seu voltant: surt, de entremig dels ferros, com un núvol, un ser amb la cara bruta, el vestit a tires i les ales trencades; al costat del cotxe desballestat un altre ésser, tot vermell, esbufega i se venta amb la seva cua peluda, i a la cara té una rialla de satisfacció.
    Arriba ajut mèdic, no està mort!; enrabiada per l'un i a cremar amb Lucífer; resplendor de cel lluminós per el nostre àngel.
    En una quadrada i petita habitació amb una petita finestra, una taula petita i quadrada í un joc de cartes de poker pasen l'estona indefinida els nostres personatges invisibles. Fa temps que l'home els ignora, camina la seva vida sense escrúpols. Ells estan atens. Sona l'alarma. En Pau, vell i sol en una habitació d'un hospital, panteixa sorollosament mentre en veu casi imperceptible va dient "Àngel de la guarda dolça companyia no em ....i expira.
    Lliçó:És sols un conte però cert és, que, el que s'aprèn de petit queda a les nostres consciencies.

  • RE: Repte 243: INVISIBILITAT
    marga | 08/06/2007 a les 12:48

    he corretgit unes faltes i sense saber com he enviat les dos versions.Perdona
  • C.A.P
    bressol | 08/06/2007 a les 13:22

    Lloc : algun poble indeterminat.
    Data: divendres 15h (fi del repte) .
    Subjecte: Jaume.
    Avaluador : Doctora Mistral.

    Dades exploració del cas:
    Fa tres setmanes que el subjecte tractat té les respostes esperades.

    Notes de l'entrevista d'avaluació :


    Subjecte:
    - Això no és com em pensava, cada cop ho tinc més clar.

    Avaluador:
    - Bé, però tot rutlla segons els paràmetres.

    Subjecte:
    - I una merda, no sé com em vàreu entabanar, cada cosa que faig es converteix en una aventura .

    Avaluador:
    - Quan vas venir , sabíem que seria complicat, però tot marxa.

    Subjecte:
    - Sí, marxa malament, collons!. Saps què és passar inadvertit?. No, no ho saps. Això meu és extrem... que ho tinc pelut fins hi tot per dutxar-me, caram !!!.

    Avaluador:
    - Però ja no estàs en aïllament.

    Subjecte:
    - Aïllament, exacte!, aquesta es la paraula!: aïllat. Tot l'enrenou que heu format i no puc ni encertar a la tassa . Creia que seria divertit mirar sense ser vist, tocar, escoltar... mil sensacions : la panacea per a un vouayer; però no, porto un refredat de mil dimonis , crec que necessitaria un cistell per encabir tots els microbis que hauré enganxat. Tot el dia nu, descalç, plogui o nevi. Ja m'han atropellat tres bicicletes, els nens encara no se'n saben avenir. Hauria de tenir ulls al clatell. I és que la gent va com boja... Sí, puc entrar a molts llocs sense ser detectat però...

    Avaluador:
    - D'això es tracta.

    Subjecte:
    - Sí home, doncs us busqueu un altre gamerús que passi gana, casuntot!, que no em despatxa ningú en el mercat, al restaurant la gent pensa que sóc un fantasma o alguna cosa semblant. Entre esquivar cops d'escombra i escoltar crits de dones histèriques, crec que tinc els pebrots inflats, i això que no els veig.

    Avaluador:
    - Vinga que no n'hi ha per tant. Dues setmanes més i tornaràs a la normalitat.

    Subjecte:
    - I una m...


    Comentaris:

    El subjecte experimenta una fòbia als espais oberts, es recomana Gelocatil tres cops al dia i visita a l'especialista.




  • Màndalf ho sento però
    Frida/Núria | 08/06/2007 a les 14:53

    Perdona, n'he penjat un altre (t'ho dic per si ja te'ls havies baixat) Gràcies

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: