La Madame

Inerta, com un objecte més del saló
posava pel fotògraf
lànguida i decaiguda.
Pells i joies la guarnien
però res podia canviar
aquell rostre inexpressiu
absent del que l'envoltava
la cigarreta cremant-se entre els seus dits
mirada perduda als llimbs de l'agonia
ulls vidriosos entelats de malenconia
emmarcaven la viva imatge de la tristesa.

Inerta, com un objecte més del saló
posava pel fotògraf
lànguida i decaiguda.
Pells i joies la guarnien
però res podia canviar
aquell rostre inexpressiu
absent del que l'envoltava
la cigarreta cremant-se entre els seus dits
mirada perduda als llimbs de l'agonia
ulls vidriosos entelats de malenconia
emmarcaven la viva imatge de la tristesa.

Inerta, com un objecte més del saló
posava pel fotògraf
lànguida i decaiguda.
Pells i joies la guarnien
però res podia canviar
aquell rostre inexpressiu
absent del que l'envoltava
la cigarreta cremant-se entre els seus dits
mirada perduda als llimbs de l'agonia
ulls vidriosos entelats de malenconia
emmarcaven la viva imatge de la tristesa.

Inerta, com un objecte més del saló
posava pel fotògraf
lànguida i decaiguda.
Pells i joies la guarnien
però res podia canviar
aquell rostre inexpressiu
absent del que l'envoltava
la cigarreta cremant-se entre els seus dits
mirada perduda als llimbs de l'agonia
ulls vidriosos entelats de malenconia
emmarcaven la viva imatge de la tristesa.

Inerta, com un objecte més del saló
posava pel fotògraf
lànguida i decaiguda.
Pells i joies la guarnien
però res podia canviar
aquell rostre inexpressiu
absent del que l'envoltava
la cigarreta cremant-se entre els seus dits
mirada perduda als llimbs de l'agonia
ulls vidriosos entelats de malenconia
emmarcaven la viva imatge de la tristesa.

Un mapa estès, en relleu,
entre el traçat dels plecs
i les arrugues de la desfeta.
Si lleument mou el cos
encartonat, la Madame,
es belluga el collar de perles:
perennes flors de nacra,
argúcia de dues voltes,
fresca joventut indemne
fixada a un tronc aspre,
a un coll de vella.

La Senyora


La fotògrafa,
busca perfils,
la Senyora,
li regala
temps i mirada.
Amb el seu saber estar,
amb la postura correcta.
Amb elegància.

Però…
mireu-la intensament.

Què té la Senyora
en la seva mirada,
en la caiguda dels llavis,
en el semblant anodí,
en la cigarreta lànguida ?

Què sent la Senyora,
en la buidor de la sala,
perduda dins seu,
en la grisor infinita
dels seus pensaments?

Avorriment...
de tot i res?
Tristor...
de solitud?
Resignació?

Mireu-la profundament,
i veureu
allò que no es veu.

………………………….

La Senyora


La fotògrafa,
busca perfils,
la Senyora,
li regala
temps i mirada.
Amb el seu saber estar,
amb la postura correcta.
Amb elegància.

Però…
mireu-la intensament.

Què té la Senyora
en la seva mirada,
en la caiguda dels llavis,
en el semblant anodí,
en la cigarreta lànguida ?

Què sent la Senyora,
en la buidor de la sala,
perduda dins seu,
en la grisor infinita
dels seus pensaments?

Avorriment...
de tot i res?
Tristor...
de solitud?
Resignació?

Mireu-la profundament,
i veureu
allò que no es veu.

………………………….

La Senyora

La fotògrafa,
busca perfils,
la Senyora,
li regala
temps i mirada.
Amb el seu saber estar,
amb la postura correcta.
Amb elegància.

Però…
mireu-la intensament.

Què té la Senyora
en la seva mirada,
en la caiguda dels llavis,
en el semblant anodí,
en la cigarreta lànguida ?

Què sent la Senyora,
en la buidor de la sala,
perduda dins seu,
en la grisor infinita
dels seus pensaments?

Avorriment...
de tot i res?
Tristor...
de solitud?
Resignació?

Mireu-la profundament,
i veureu
allò que no es veu.

………………………….

Dènia. Bursa. Fagot o far.
Diane Arbus. Fotògrafa.

No imatges, no enigmes, jócs per acoblar-se.
Dues ciutats o una dona?
Un misteri sota el turbant,
Imant que genera i atrau la pregunta,
Per què?

Nova York 1966.
96 Nook vary 61.

I qui reconeix el conqueridor
Que devastarà països, que assassinarà
Innocents quan sols és una criatura, un nadó?
Qui recordarà el dèspota i el tirà
Quan sigui només una mirada lànguida,
Un plor efímer, una gota que transforma l'aigua
I la sal en límpides llàgrimes tèrboles?

Tundra tan bomba.
Dona amb turbant.

Blanc o nacre; negre o eben.
Cal la metàfora per parlar de la vida?
Paraules i verbs, moviments cinètics,
Cossos ignots en desconeguts paratges,
Imatges que són miratges,
Com el desert que ens habita.

Repte Poètic Visual.
Precipitate love us

Juga amb nosaltres l'anagrama,
O realment ens demana que l'estimem?
Amb presses.
En crear o en parlar, potser?
No en sabrem pas, els motius.
Serà millor arribar a la fi...


d.

Em guarneixo per a tu, mort,
t'espero asseguda en silenci,
m'esfondro i et miro de fit a fit,
sense que el deliri de la por
s'arreli en el meu cos gastat.

Sóc una dona marcida en la bellesa
d'allò que encara em commou,
et sotjo endins - abillada de festa -
ets el conjur del temps que passa,
icona puixant que escriu el meu destí.

Vellesa nua


Entre les mans
se m'ha pansit la rosa:
la mostro humil,
amb aire impotent.

El meu somriure
s'ha fos gradualment
i al llavi hi resta
una amarguesa closa.

Sàvia com sóc,
no espero cap resposta,
només, potser,
demano tendrament

de quin procés
sóc escollida hoste
dins el santuari
que té per déu el temps.

Columnes de llum
rere teu
d'un passat
esclatant
com present
d'una ardent
apatia;
somnia, somnia.
I fuma de dia
amb la cara
de gota
de pluja
de nit
degotant solucions
sobre el negre vestit:
doblers, malaltia,
bromur de plata...
en el fons, calia.

Salut i Reptes!!

Vas tenir mil amants
i et varen cobrir de diamants,
vas trenar un futur
que ignores dins l'absurd.
Mirada vençuda, fatigosa,
cerques el que ja no tens
i amb prou fortuna mantens
l'estampa de dona orgullosa.
Malgrat et serveixi de poc,
saps que has viscut al límit,
ser la protagonista tenia mèrit,
però ja tocava deixar el lloc.
Has vist passar la vida
com la cigarreta que crema
penjant dels teus dits
estrets i petits.
Veus com vola el fum,
s'escola amunt,
perdent-se per l'espai que respires,
a la imatge donada on tu t'admires,
prenyada d'enyor,
possiblement, d'oblidats amors.

Silenciosament

Perfiles l'espai només
amb la teva mirada,
portes la nit al teu vestit,
i al rostre l'albada;
amb gest educat
ens convides a descobrir-te
en aquesta presó quadrada.

No puc deixar d'emmirallar-me
em faig preguntes
deleroses de resposta.

Deixaré la porta oberta
per si algun dia
la teva estrella es lliura a mi
per omplir aquest buit
que tant em pesa.