Han caigut imatges més altes

Just.
Trobaràs un camí que tomba
pel tros d'aquesta vinya
deixada de la mà de Déu.
A meitat camí, trenca un bancal
desermat al segle onze o dotze,
on fa de bon passar
perquè l'aire és més calmat.
El coneixeràs
perquè hi ha un maset
que encara es conserva.
entra-hi i veuràs
un poval, una aixada,
potser algun plat,
si ningú l'ha pres.
Ja n'arriba, de gent tafanera.
Però si dius que tens taronges
no et caldrà fer foc
i dormiràs més plana,
creu-me.
Jo l'anomeno Maig, guaita,
perquè ja t'he dit que fa de bon estar,
però aquesta casa ja no té amo.
Ronden les guineus,
que si volen fan soroll,
t'ho dic perquè no t'espantis.
De nit fan cap a qualsevol tros,
però a la casa no entraràn.
Veus aquest marge?
És la partició amb els ametllers.
Hi havia una fita de dues pedres
Que algun desgraciat va llevar,
però tan se val
perquè ara el marge és la partició.
Són de mon sogre,
però me'n cuido jo.
Jo no tinc res,
ni un bancal d'horta.
I ara m'has trobat de casualitat
perquè potser fa des de l'estiu,
des de la verema,
que no venia a fer el tomb.
I ara me'n torno, a dinar.
És l'hora.
Bé, ja ho saps:
si tens sort, n'hi trobaràs.
Però això, la sort, és un misteri.
Sempre se'n veu alguna,
Però no tantes com fa deu o dotze anys.
Com que conten, dic jo,
que només viuen un dia o unes hores, oi?
És normal que desapareguin, així.
El del forn en té alguna,
Però dissecada.
No sap com s'anomenen,
creu-me,
i si no et coneix t'ho negarà tot.
És molt poruc,
Va néixer amb por,
però és tot bondat.
Amb el zoom n'hi trobaràs,
però paciència,
creu-me,
i no deixis que s'acabi la nit.
És l'hora de dinar
I la mare m'espera.
Au, bona sort.
I si vols res
fes cap al poble,
ja ho saps.

Busque la matèria, l'energia,
Un camí que endevine fosc, aspriu;
No sé si és laberint o l'infern viu
O si al centre rau el seny o la follia.

Incomodant, la torsió que em guia
És el pigall que adorm el pensament,
Car no és una recerca de la ment,
Ans és l'emoció la que es confia.

Un cop emprés, ja no tindrà retorn
El punt on el destí sóc jo mateixa
Despullada de l'ego d'altre jorn.

Quan el dolor es fonga amb el plaer
Emergirà la imatge revelada:
Rere l'espill, el meu jo vertader.

Afany de conèixer-se

Ni un tros de tu
et deixes sense estudi:
així és l'afany
per a saber qui ets;
fins i tot nua
davant del mut espill,...

Que et puguis veure
com et veuen altres,
que hi hagi algú
que sigui com tu ets,...

Rajola austera
mobles esparracats;
calaixos buits,
p'rò plena d'emocions,...

S'esfumen volàtils, sigil.loses
seguint les directrius d'un pantà fet d'aire
esberlant el sospir càlid de la fusta,
l'olor s'ofega, és suau, dolç.
I una rebota, és fred i estrany
veu una veritat oposada
just darrera seu també hi existeix;
l'altra s'esmuny per una riera blanca, tèxtil,
que l'acarona amb els blecs;
unes quantes llisquen per la pell
tobogans de cuixes i dits d'un peu,
amuntegant-se dins la ceguera
d'una claror que les dibuixa.
Rebel·lió per les postades,
reunió dins el gèlid tacte d'un vas de vidre,
dormilegues en un alberg improvisat
just darrera un manyoc de paper sense lletra

Ella, immune a tot, s'observa

Una de calç
i una d'arena,
una de freda,
una de calenta.
No hi ha calma
sense tempesta,
ni mort
sense abans néixer.
No hi ha pau
sense guerra,
ni cap cos
sense nuesa.
No hi ha arbre
sense arrels,
ni mirall
sense llambreig.

I jo em miro...
però no em veig.

MIRALL DIÀFAN

Cerques la resposta
en el seu reflex.

Atures la mirada
en els plecs de l'ànima.

L'espill no menteix
ets tu i no l'altra.

Ets bellesa nua,
porosa realitat.

Camins sinuosos.
Corbes prominents.

Nuesa diàfana.
Somni atresorat.

L'ombra del teu cos
segella temors.

L'espill no menteix.
Ets tu i no l'altra.

Han caigut imatges més altes.

Un estrèpit de vidres s'aboca al celobert
de l'escala,
i en cada bocí, un mirall d'altres imatges
escampades pel subsòl de la terra.
Rere els nostres ulls ens vigilen,
-la profunditat exacta d'una mirada
que al temps s'abalança-
s'abaten en cada miratge de les edats
perdudes;
després, l'esvaïment suau, quan
el baf prim entela el vidre i només sento
el crit llunyà d'un infant, que no puc veure.

I. ...mímica (Reflex)

Trencar el vidre és necessari
Per poder-se alliberar
De l'argolla que l'humà
Fa del viure un mal precari.

Sóc reflex? Fat solitari?
O sull pler d'un vil tirà
Que no reconeixerà
La imatge que se'n separi?

Trencar el vidre m'és complex
Com nedar contracorrent
En el torrent més golut;

Quan torna la solitud,
M'adono del meu turment:
No tinc cos, tampoc batecs.

II. ...críptica (Mirall)

Memòria de la nimfa maleint el reflex
Que existeix per romandre en el magí debades,
On rauen, quan reposa l'ull, totes les mirades
Fetes a la pell seva d'immòbil riu perplex?
Mentre ressona l'aigua del seu cos en els plecs
Del cor, la fel renega en la sang -niu d'onades
Donades a l'erm eco-: remembra el malefici
Que lligà la pupil·la a albirar-se amb desfici.

III. ...anònima (Dona)

Parlo sense obtenir resposta, vici
Que es repeteix davant del mirall, lent
Mim que m'emula sempre amb pulcritud.

I la seva imatge és l'exactitud
Del gest, el silenci del confident
Avesat als secrets del seu ofici.

Parlo i cap so s'escolta del gregari
Que resta en la superfície del pla,
En la planície que, fredament, fa
De les confessions tot un calvari.

I desespero, després de parlar-hi,
I amago l'espill (desvari?) quan ja
Tot ha estat dit, com si pogués revelar,
A un altre cos, fragments del meu calvari.


d.

Escodrinyo afamada l'asfalt dels somnis,
em cerco en un cos que no em pertany,
regalo la meva carn efímera a qualsevol,
abans no sigui massa tard per sentir quelcom
en aquest aire de temps que passa.

Una commoció suau que alteri la inèrcia
d'existir en la presó d'algú que mai no ha estat,
una llum tènue que il·lumini un pas endavant
envers una consciència nova - com un miratge -
mentre esdevinc reflex, imatge buida per oblidar.

Dintre del meu naufragi,
en què el món ha caigut
i tot s'ha fet estelles
i rau en la disbauxa,
nua em miro al mirall
cercant-m'hi encara humana
per aprendre de mi,
les formes que conformen,
una expressió al rostre
un ésser que manté
la més natural forma,
i increpo tot seguit
el motiu del dolor
que m'ha enfonsat de cop
en la pèrdua i l'angoixa.
Dins d'aquest món captiu,
la imatge em dimensiona:
allà una dona hi viu
i un futur s'hi cohesiona.
Temps aplegat endins
del mirall que m'observa
que em conté també a mi,
amb el futur per prendre.
Així, dues dones som
per agafar la força
per redreçar-me a mi
i a tot el que m'envolta.