Detall intervenció

Fer tard

Intervenció de: Elau | 16-12-2010

La Marta no podia dormir i per això s’alçà del llit d’una revolada, es dutxà i s’estirà uns minuts al sofà, nua, amb el cabell moll. Uns pocs minuts, de fet, perquè aviat es tornà a alçar per anar fins a l’habitació a prendre un cigar i l’encenedor i el cendrer. I tornà al sofà, on fumà amb la mirada fixada al rellotge, la pantalla digital del qual dibuixava en verd una hora i una ciutat: eren les 4.46, Tarraco. Un temps poc amable, va pensar mentre s’empassava el fum de la cigarreta. Aviat seria l’hora d’esmorzar la mantega, la melmelada de maduixa, el pa torrat, el formatge, el got de llet amb Cola-Cao. I de vestir-se i sortir de casa en dijous, fer cap a l’oficina, xino-xano, saludar, acaronar de bell nou l’ordinador i continuar revivint la tristesa de la seua vida sense misteri.
Abans, però, decidí aprofitar l’hora de marge que encara li mancava per mandrejar sense haver de córrer, finalment, i encengué una altra cigarreta, la qual fumà més pausadament que l’anterior. Aquesta volta traslladà la mirada del rellotge fins al sostre, en el qual es dibuixava una petita taca d’humitat. Va cloure els ulls i es deixà vèncer pel cansament de l’angoixa acumulada a la panxa i al cervell. I ja no escoltà el toc únic de quart de sis del campanar de la catedral, car en aquella hora concreta estava escoltant atenta la història de la seva àvia mentre cuinava verdura a la seva casa antiga.
-A les cinc, que encara era de nit. Es trobaven a la Plaça, al pou que tu coneixes, i baixaven en roglet fins a la platja. Aquí mateix, davant de casa, ton avi hi tenia el llaut, amb la vela. Pots comptar el fred que feia al desembre, però eren valents. Un dels jovenets, en Cara, que el van matar a la guerra, era el més fort. Sabia llegir i escriure i a la barca també llegia, si no m’enganyo. La seua mare era molt senyora. I de la República. Son pare es pensava que el seu fill acabaria a la terra, a l’oliva, perquè la mar és més trista que la terra, ja ho saps. Es plantava l’home al bar i només tenia boca per parlar de la seva terra.
El so d’una motocicleta retornà a la Marta al seu sofà i a la vista, ara ja il•luminada per la claror del matí que s’escolava per la finestra, del sostre blanc i amb una taca d’humitat en una cantonada. L’alè del tabac i la seua nuesa aviat la situà en la mala nit passada. De reüll, observà el rellotge: “8.46”. Molt tard, pensà, però esperà a les 10 en punt per baixar la persiana, prendre dues valerianes. Potser era un dia de sort i recuperaria aquell somni.


Respostes

  • La frase "obligatòria" pot ser usada en qualsevol temps verbal (no+)
    deòmises | 13/12/2010 a les 13:58
  • No puc continuar
    Galzeran (homefosc) | 15/12/2010 a les 00:10

    Pot semblar una ximpleria, però tot té un punt sense retorn. Esperar no sempre ha estat el meu fort, malgrat que la paciència és una de les meves virtuts i la seva fama em precedeix, mai ningú m’ha sentit la més mínima queixa per cap retard.
    Potser m’estic fent gran i tinc menys corda, però tot té un límit, això està clar. Arribar a aquestes hores no és ni molt menys raonable, i a la seva edat, ja podria començar a pensar en fer alguna cosa de profit, no entenc quina li passa per aquest caparró ple d’estornells que voleien per les seves neurones socarrimades.
    D’avui no passa, quan es desperti li penso cantar les quaranta i que vagi recollint les cartes, que el joc ja s’ha acabat. Fins aquí podríem arribar. Perquè tot té un límit, com ja he dit, i arribar a aquelles hores, mira que eren les 4:46 de la matinada, tinc gravats els números verds del rellotge de la cuina a la retina, però això no s’ha de repetir mai més... mira, crec que ja s’ha despertat.
    —Bon dia maca...
    —Això és tot el que se t’acut dir-me?
    —Bon dia?, preciosa?
    —No estic per bajanades, hem de parlar seriosament, i ja són les quatre i quaranta sis del capvespre, dia després de la gresca...
    —Tantes hores he dormit?
    —Dotze!, et sembla poc...?
    —Dona, voldria haver dormit una mica més... però ja estava cansada de tanta estona d’estar estirada, això també cansa, ja ho saps, oi?
    —No em fas cap gràcia.
    —Et prens la vida molt seriosament, filla meva!
    —Mira mare, això no pot seguir com fins ara, o prens una mica més de responsabilitat a les tasques de la casa, o et busques un nou domicili. Jo així no puc continuar.
  • Per a deomises
    Sol_ixent | 15/12/2010 a les 18:21
    Un dubte respecte les paraules clau:

    - El que hem d'incloure en el text és la frase "eren les 4:46h" (en qualsevol temps verbal) i "una esdúixola".

    Però quan dius esdrúixola a què et refereixes? A la mateixa paraula "esdrúixola" o a una paraula que ho sigui, com per exemple, pneumònia?

    No m'acaba de quedar clar... Gràcies per avançat!

    • Per a Sol_ixent
      deòmises | 16/12/2010 a les 11:41
      Qualsevol paraula esdrúixola, Sol_ixent

      Gràcies a tu per avançat, també.


      d.
  • Fer tard
    Elau | 16/12/2010 a les 09:56
    La Marta no podia dormir i per això s’alçà del llit d’una revolada, es dutxà i s’estirà uns minuts al sofà, nua, amb el cabell moll. Uns pocs minuts, de fet, perquè aviat es tornà a alçar per anar fins a l’habitació a prendre un cigar i l’encenedor i el cendrer. I tornà al sofà, on fumà amb la mirada fixada al rellotge, la pantalla digital del qual dibuixava en verd una hora i una ciutat: eren les 4.46, Tarraco. Un temps poc amable, va pensar mentre s’empassava el fum de la cigarreta. Aviat seria l’hora d’esmorzar la mantega, la melmelada de maduixa, el pa torrat, el formatge, el got de llet amb Cola-Cao. I de vestir-se i sortir de casa en dijous, fer cap a l’oficina, xino-xano, saludar, acaronar de bell nou l’ordinador i continuar revivint la tristesa de la seua vida sense misteri.
    Abans, però, decidí aprofitar l’hora de marge que encara li mancava per mandrejar sense haver de córrer, finalment, i encengué una altra cigarreta, la qual fumà més pausadament que l’anterior. Aquesta volta traslladà la mirada del rellotge fins al sostre, en el qual es dibuixava una petita taca d’humitat. Va cloure els ulls i es deixà vèncer pel cansament de l’angoixa acumulada a la panxa i al cervell. I ja no escoltà el toc únic de quart de sis del campanar de la catedral, car en aquella hora concreta estava escoltant atenta la història de la seva àvia mentre cuinava verdura a la seva casa antiga.
    -A les cinc, que encara era de nit. Es trobaven a la Plaça, al pou que tu coneixes, i baixaven en roglet fins a la platja. Aquí mateix, davant de casa, ton avi hi tenia el llaut, amb la vela. Pots comptar el fred que feia al desembre, però eren valents. Un dels jovenets, en Cara, que el van matar a la guerra, era el més fort. Sabia llegir i escriure i a la barca també llegia, si no m’enganyo. La seua mare era molt senyora. I de la República. Son pare es pensava que el seu fill acabaria a la terra, a l’oliva, perquè la mar és més trista que la terra, ja ho saps. Es plantava l’home al bar i només tenia boca per parlar de la seva terra.
    El so d’una motocicleta retornà a la Marta al seu sofà i a la vista, ara ja il•luminada per la claror del matí que s’escolava per la finestra, del sostre blanc i amb una taca d’humitat en una cantonada. L’alè del tabac i la seua nuesa aviat la situà en la mala nit passada. De reüll, observà el rellotge: “8.46”. Molt tard, pensà, però esperà a les 10 en punt per baixar la persiana, prendre dues valerianes. Potser era un dia de sort i recuperaria aquell somni.
  • El proveïdor reial
    SenyorTu | 20/12/2010 a les 11:30
    Són les 4:46 i a les sis he de tenir la noia a disposició del rei per si li ve de gust copular quan es desperti. Però avui no ho penso fer. He proporcionat a la noia queviures per un any i un mapa perquè pugui tornar a Vlitàlia quan tot s'hagi calmat. També li deixaré aquesta carta per si li cal donar explicacions.

    Sóc un MXR-DGF. Les sigles MXR indiquen que sóc un androide fabricat per a ser utilitzat al servei exclusiu de l'emperador. DGF és l'indicatiu de la meva especialitat: proveïdor de femelles. El monarca només vol copular una vegada amb cadascuna. Diu que no hi ha res que limiti tant el poder de la ment com l'aparellament "sine die" i que el fet de gaudir d'una gran diversitat de cossos i ments li reforça el sentiment de superioritat que ha de ser propi de la seva condició. Jo he estat dissenyat, doncs, per proporcionar-li femelles joves, belles, esveltes, intel•ligents, sensuals, diferents, exòtiques, estimulants i absolutament complaents (em consta que l'emperador, que té una extensa i profunda formació científica, va intervenir personalment en la meva fase d'especialització DGF).
    No hi ha cap més tràmit. Se suposa que sóc coneixedor infalible dels gustos i necessitats del rei i és cert, perquè en més de sis anys mai no he tingut cap queixa del monarca. Ni una. Localitzo la femella, la faig rentar, l'alliçono i, abans de lliurar-la a l'emperador, la porto als metges. Li fan una bona revisió, la desinfecten, l'esterilitzen i, si resulta que és verge, li eliminen l'himen per tal que la penetració del membre reial es produeixi sense dificultat ni efectes que poguessin resultar desagradables.

    No sé què m'ha passat amb aquesta noia que vaig anar a trobar a Vlitàlia, però no la vull lliurar al rei. Ignoro quin és el destí de les femelles quan ja han copulat amb l'emperador i, per primera vegada, això m'amoïna i m'importa. La noia de Vlitàlia té un cos voluptuós amb una pell molt negra. En canvi, els cabells, les celles i el borrissol són d'un ros blanquinós i els ulls... el ulls són d'un blau tan clar que es veuen transparents com una glacera i, segons com, li confereixen un aire absent. Jo crec que tot el que em passa va començar quan ens vam mirar de fit a fit i alguna cosa intangible va penetrar dins meu fins a un lloc que desconec; segur que va afectar algun circuit que no deuria quedar ben entresoldat durant el procés de la meva fabricació. I tot s'agreuja si tenim en compte que no he estat dissenyat per reaccionar davant d'aquestes circumstàncies. Perquè en teoria no s'havien de produir. Hauria de presentar-me al laboratori de guàrdia però tampoc no ho faré. Durant el viatge, la noia em deia que m'havia enamorat i que estava perdut.

    Ja són les 5:46. Quan el rei es vegi sol al llit faran una investigació instantània, m'eliminaran a l'acte i activaran el meu substitut. Però ¿i la noia de pell negra? ¿trobaran l'amagatall?
  • Malson
    Sol_ixent | 20/12/2010 a les 22:19
    Corro desesperadament per un camp verd i immens, sense principi ni final. Crido el teu nom i ningú em sent, m’ofego en llàgrimes i ningú me les eixuga. I em moro de pena, consumida com una cigarreta apagada.

    Em desperto d’un ensurt. Tinc la camisa de dormir amarada, la gola seca i el tacte de la teva pell encara ben present en la meva. És com si el temps no hagués passat i encara estiguéssim fent l’amor com en els vells temps, en aquest mateix llit. Mai m’he sentit tant unida i a prop d’ algú, tant estimada, bojament enamorada i il•lusionada. De fet, saps de sobres que el primer poemari que em van publicar, “Una esdrúixola flor d’enamorats”,el vaig escriure íntegrament pensant en tu, i no me’n penedeixo gens.

    Però com tot en aquesta vida, la nostra història va tenir un final. La frase que vas dir-me quan em vas deixar fou com un flagel al mig del cor, que em paralitzà i em feu caure en el terrible pou del silenci.

    “Ja no t’estimo, n’estimo un altre”. I això fou tot. Ni una trucada, ni missatge, ni correu o carta de disculpa. Res més. Com si no haguéssim viscut res junts ni haguéssim compartit res. Me’n faig creus de com en vaig ser de cega i d’il•lusa. Jo creient-me el rotllo de que sorties a fer una copa, a sopar o a jugar al golf amb el teu amic de l’ànima Albert, quan en realitat anàveu al seu apartament de Cambrils, a compartir llit i el que convingués. Et juro que mai hagués sospitat que no t’agradaven les dones. Mai.

    Un cop separats, vaig decidir refugiar-me en l’escriptura, com sempre en els moments foscos i grisos de la meva vida. Els èxits i premis, afortunadament, van acompanyar-me. Podria dir-se que actualment sóc una escriptora d’èxit; en contrapunt a la meva desastrosa vida sentimental. Què hi farem, no es pot tenir tot.

    M’aixeco del llit i vaig cap al lavabo. La camisa em sobra, i me la trec. Observo en la penombra la meva nuesa reflectida. M’agrada. A tu també t’agradava; o com a mínim això em feies creure. Començo a acariciar-me, intentant imitar el que em feies. Emeto un xiscle profund i sincer quan arribo al punt àlgid. Crec que mai havia sentit tant de plaer.

    Torno al llit nua, satisfeta i amb un somriure als llavis. Miro el rellotge de la tauleta de nit i veig que exactament són les 4:46 am. El meu somriure s’accentua quan penso que tinc tot el dia per dormir: és Diumenge.
  • L'hora dels adéus
    angie | 20/12/2010 a les 22:25

    Aquest matí ha vingut una parella a veure el pis. M’han donat bones vibracions. Sembla que els agrada força, sobretot a ella. La mare, fa més de vint-i-cinc anys, posà la mateixa cara quan entràrem al rebedor el primer cop. Un calfred m’ha recorregut l’espinada. Tan de bo no quedi tot en una intenció, com ve succeint aquests darrers mesos. Les despeses de manteniment són massa altes per poder-les suportar gaire temps més, però també és cert que no m’hi vull quedar. Les parets guarden massa records i el que necessito ara és passar pàgina. Quan els he acompanyat a fer una ullada a la terrassa, l’home m’ha llençat un munt de preguntes que m’arribaven distorsionades, no sé si fruit del vertigen ocasional que pateixo o per l’allau d’experiències viscudes en aquell meu raconet preferit. Preguntes i més preguntes que m’anaven emmudint a mida que transcorrien els minuts. Cada estança que els mostrava em paralitzava el cervell, ni que fos uns segons, i davant meu apareixien imatges dels pares a modus de flaix. L’havia de vendre com fos. Acceptaria qualsevol oferta prou raonable.

    Una hora i mitja més tard, tancava la porta principal amb el convenciment que l’objectiu havia estat assolit. M’hi acomiadaria definitivament. El que no m’hagués mai imaginat és que la data per anar a notaria i signar la compra-venda fos també un quinze de novembre. No estava encara recuperada del sotrac que em produgué la noticia, que ja estava buscant resposta a tanta casualitat. Casualitat que aquest cop no aniria associada a la desgràcia.

    Dia quinze de novembre. Quarts de cinc de la matinada i un grau d’alcohol en sang que supera la taxa permesa pel meu equilibri, com en els millors sopars familiars. Arraulida en el sofà, vestida només amb una bata de seda japonesa, penso en ella. Un disc de vinil gira a ritme de jazz mentre fumo una cigarreta, i pensó en ell. Falten pocs segons, els espero. Ja són aquí. També eren les 4.46, però avui tinc l’oportunitat d’acomiadar-me dels dos a l’hora.
  • Insomni
    gypsy | 20/12/2010 a les 22:29

    Em vaig despertar al bell mig de la nit. Vaig mirar el despertador, eren les 4:46h. Vaig tombar el coixí per notar-lo més fresc i em vaig col•locar bocaterrosa. L’Albert respirava fort i estava profundament adormit. Li vaig posar el peu entre els seus i es va bellugar, es va tombar de cara a la paret. Després de donar tres o quatre voltes mes pel llit vaig pensar que podria despertar-lo. Vaig intentar recordar quan va ser el darrer cop que vam fer l’amor. Ah sí, feia quinze dies: un dissabte, després que vingueren els pares i els sogres a dinar a casa, per celebrar l’aniversari del Martí. Ho vam fer com els gossets, però com havia begut una mica massa, recordo que se’m queien els braços mentre ell em penetrava. Com estava desinhibida, gemegava una mica més fort que de normal. Vam sentir al fill dels veïns: “ A les quatre de la tarda no són hores de follar, i senyora pari ja de fotre crits!” Ens vam quedar gelats. A mi em va donar per riure. No només riure, sinó riure fort. Allò que no pots parar. Fins i tot em va brollar una llàgrima de l’ull dret mentre em retorçava de dolor de panxa. Per acabar-ho d’adobar la Júlia - la petita - va començar a trucar a la porta del dormitori preguntant per què fèiem tant soroll. Jo, encara no havia parat de riure i l’Albert s’havia aixecat i es posava els calçotets. Quin culet més maco tenia, ai. La Júlia vinga a colpejar la porta com posseïda, fins que son pare va obrir i se la va endur al menjador. Va ser una merda de clau.

    I ara, no podia dormir.

    - Albert...
    - mmm què passa?
    - carinyo, no puc dormir
    - què tens?
    - tinc angoixa i tristor, he vist un reportatge a la tele sobre els asils d’avis i feia una pena...
    - hòstia Laura, que estava adormit
    - aquesta angoixa només em marxa si desconnecto del cos
    - com vols desconnectar del cos?
    - he intentat fer un viatge astral però no m’ha sortit. Si pogués tenir una relació sexual satisfactòria, potser...
    - saps l’hora que és? M’he de llevar d’aquí dues hores!
    - no cridis, si vols ho fem com els conills, amb un minut
    - no
    - vols una fel•lació mentre vas dormint?
    - noooOOOO
    - tu t’ho perds, hi ha homes que matarien perquè els hi fes
    - ets una marrana indecent
    - saps que no satisfer a la parella sexualment és causa de divorci?
    - tinc son
    - val, doncs res, em faig un favor jo sola i a córrer
    - Laura, ara m’has desvetllat, malànima!
    - així què, follem?
    - ...






  • Fòbia
    franz appa | 21/12/2010 a les 00:20
    Aquella nit en què el telèfon va despertar-la d’un son agitat havia de marcar-la definitivament. Sempre havia sentit terror a les trucades nocturnes. O potser parlar de terror era exagerat, però no era simplement una aprensió genèrica, una lleu prevenció. Tampoc no podia al•legar cap episodi viscut que li causés una especial fòbia en aquest sentit, si bé sempre es recordava de la nit en què van trucar una seva companya de pis d’estudiant a Barcelona, amb l’anunci que son pare havia mort sobtadament. Es recordava perfectament de la cara de la pobra noia, a la qual, s’ho havia de confessar, tenia per superficial i bastant pocasolta, quan li va transmetre la notícia. Des d’aquella nit, el segell al qual anava impresa aquella noia era el de la gravetat dels fets tràgics.
    Va sentir una veu lleument metàl•lica, una mica vacil•lant, en despenjar l’auricular.
    -És vostè la dona de Ricard Borrell?
    La frase va transportar-la de cop als presagis que en la precipitació de la sortida abrupta del son no havia tingut temps de formular-se. Va afirmar fent un esforç, contraient la respiració.
    -La senyora de Ricard Borrell? –va insistir la veu.
    -Sí –va alçar ella la seva-. Qui és...?
    -La truco des del servei d’urgències de l’hospital... Em temo que el seu marit ha patit un accident aquesta matinada.
    -Com, un accident? Ell està...?
    -Creiem que està fora de perill, no es preocupi. Ara encara l’estan reconeixent els traumatòlegs, però està conscient i aparentment només pot tenir algunes fractures. És ell qui ens ha donat el telèfon.
    -Bé, doncs, ara surto, de seguida.
    Va notar una nova vacil•lació a l’altra banda, un silenci espès per sota del sord zumzeig de la línia.
    -Alguna cosa més? –va fer ella.
    -Miri –va dir la veu, en un to més greu, potser més humà-. No sé si li hauria de dir, però, sap si ell anava acompanyat per algú?
    -Algú? Com algú? És que vostès no ho saben?
    El silenci es va fer més espès i més dens.
    -Ja. Entenc. Sí, no es preocupin. Com està ella?
    -Inconscient. No sabem, també l’estan observant.
    -Ara vinc, doncs.
    Va deixar-se anar sobre el matalàs, sospirant. El cap li donava voltes. Tornava a veure’s a si mateixa unes hores enrere, també penjada al telèfon, sentit la veu d’ell, la veu estúpida formulant l’estúpida excusa, el barroer engany.
    -Tornaré tard aquesta nit. En Jaume vol que repassem uns últims detalls de l’entrevista de demà. No m’esperis desperta.
    Aquella estúpida trucada. L’hauria enfonsant tant en una altra ocasió! I ara es veia a si mateixa acudint a l’hospital, asseguda a la vora d’un llit blanc, un llit que ja no tindria el buit de culpa que ara mateix sentia al seu costat, el llit de matrimoni d’on ell era absent. Es veia vetllant el son potser innocent de l’accidentat, de l’home que s’havia trencat algun os i jeia tal vegada aliè al seu propi engany, a prop de l’altra, la noia que potser també dormiria absent de culpa per l’impacte del xoc. Es veia a si mateixa, es projectava sense forces ni ànim en una escena on caldria descórrer el vel de l’engany, com el cirurgià que obre la pell i la carn per trobar la profunditat de la ferida.
    Va mirar l’hora a la pantalla del despertador. Eren les 4:46 h. Va rumiar en la dècima d’un segon. 446. Una successió de tres xifres. Les mateixes amb què acabava el número de telèfon que s’ havia esforçat a memoritzat aquella tarda, el que li havia donat l’home al qual tot just havia conegut unes breus hores abans, per obra d’un aparent caprici de l’atzar. O de dos capricis, millor dit. L’un, li va portar a les mans un manuscrit perdut. L’altre, en un interval d’escasses hores, el va fer trobar l’autor del manuscrit. Després havien estat parlat durant unes quantes hores, sense adonar-se del temps, enduts per el que ara ella només podia analitzar com una rara embriaguesa. Havien parlat dels poemes del manuscrit, que ella a penes havia ullat abans, i lentament s’havia vist arrossegada fora de la frustració, la desesperació, el fàstic que la tenien engavanyada des que havia sabut, amb una lucidesa irracional, que el seu marit l’estava enganyant.
    Ara aquell home alt, de salvatges rínxols rossos, se li apareixia com una taula de salvació en aquell naufragi nocturn. Va marcar les xifres del número de telèfon de memòria, sense dubtar, d’una correguda, per no donar temps a actuar al penediment. Va sentir amb angoixa creixent el so dels senyals de trucada. Un, dos, tres, quatre, cinc...
    -Sí? –va contestar una veu ensonyada.
    -Màrius? Disculpa, és molt tard, però és que...
    No va poder continuar. Ara sí, les llàgrimes que havia retingut durant hores van sortir-li en un broll incontenible.
    -Què passa, Júlia? –va sentir que li deia el Màrius,aquell poeta quasi desconegut.
    -Són les 4:46 –va poder fer ella, entre sanglots.
  • Sinistre a Roma
    medusa | 21/12/2010 a les 01:26

    Eren les 10:21 de la nit quan l’avió va aterrar a l’aeroport Leonardo da Vinci de Roma. Estàvem contents i atrafegats amb les maletes, i teníem una sensació confortable perquè havíem reservat una habitació en un dels llocs cèntrics de la ciutat, prop de l’estació Termini, d’on partien la major dels trens cap a la resta d’Itàlia. Jo mateixa m’havia encarregat de fer la reserva, i n’hi havia mirat molt perquè volíem, tant el meu fill com jo, tenir un bon record del viatge, entre el que comptava una sensació agradable pel que fa a l’allotjament. Per això havia triat, a partir de les fotos exposades a internet, una habitació neta i de llum diàfana, amb esmorzar inclòs, a escollir entre una sèrie de menges apetitoses fotografiades en les seves pulcres i boniques safates.
    La pensió es deia Caracalla, i teníem el telèfon de l’hostaler a qui havíem de telefonar un cop arribéssim a Roma. Així és que des del mateix aeroport vaig trucar-lo. L’home que em va atendre, que es va identificar com Giulio, em va informar que havia d’agafar el Trenitalia directament fins a Termini, i que ell m’esperaria a la sala d’espera número tretze. Va resultar, però, que el famós Trenitalia valia 35 euros per persona, i a la mateixa taquilla em vaig assabentar que pràcticament a la mateixa hora, i a la via del costat, sortia un tren de rodalia que en costava només vuit i que, fent transbordament a Roma Tiburtina i agafant el metro fins a Vittorio Emmanuel, arribàvem encara més a prop de la pensió. Així doncs, vaig tornar a trucar-lo, i vam quedar de trobar-nos davant mateix de la parada de Vittorio Emmanuel.
    Eren les 11:18 de la nit quan van sortir al carrer per les escales ascendents del metro, cansats i afamats, però amb el pensament fit en una bona expectativa pel que feia a l’habitació. El Giulio va resultar ser un subaltern jovençà, més aviat sorrut, que després del mutu reconeixement ens va dir que la pensió que havíem contractat estava plena i que ens portaria a una nova adreça només dos carrers més enllà. Aquest fet em va causar força mala impressió i vaig protestar una mica, però ell va dir que era un lloc de les mateixes característiques, i nosaltres, amb mirades desconfiades i la mosca al nas, el vam seguir.
    Vam caminar, desorientats, per un carrer desconegut, entre les portes i finestres tancades de les cases, la foscor i el silenci, fins que vam girar per un trencall i ens vam aturar davant el portal d’una casa de pisos anodina. El Giulio ens va fer enfilar, maletes amunt, tres plantes d’aquella escala trista i despintada, fins que, amb un fort soroll de claus, va obrir una de les portes del replà i ens va introduir en un pis desmanegat i llòbrec. I no cal parlar de l’habitació, que ja abans d’encendre el llum feia un tuf de romàtic que tombava. Quan va obrir el llum vam comprendre que era un lloc per fugir-ne. Tant el meu fill com jo havíem comprès a l’acte que no ens hi podíem quedar. Vaig mirar el rellotge: eren les 11:34, i no havíem menjat res des de l’hora de dinar. I per esmorzar?, vaig preguntar de gairell al Giulio. Bé, ens donaria uns vals per anar a esmorzar a un bar del barri, naturalment només un croissant i un cafè amb llet. Vaig tornar a mirar el rellotge neguitosament i aleshores és quan em vaig adonar del que ens havia passat: érem les víctimes d’una enganyifa a Roma, a quarts de dotze de la nit, a mercè d’uns sàtrapes. Què, sàtrapes! Són uns mafiosos, mama, va dir-me el meu fill quan el Giulio en qüestió es va avançar per ensenyar-nos el bany. Tot era tan llardós que feia angúnia, i els calaixos, que fastiguejada vaig obrir, estaven plens de pèls, amb tot d’altres brutícies i misèries.
    Però això què és? Vull parlar amb l’amo ara mateix! vaig exclamar, extenuada i amb ganes de treure. La mirada del meu fill s’aprimava, erràtica i fràgil.
    De tota manera, ja li han cobrat els deu dies, va dir taciturn el Giulio. Quan val, aquesta habitació?, se’m va acudir preguntar-li. Quaranta euros, va contestar. Però a mi me n’han cobrat vuitanta-nou per nit!, vaig mig xisclar, esverada. Però el Giulio va seguir immers en el seu sopor indiferent. Va donar tranquil•lament algunes indicacions sobre les claus de la porta de baix, va girar cua i va tancar la porta, que va petar amb estrèpit. El meu fill i jo ens vam quedar amb l’ànima als peus, astorats, afamats, acovardits, vençuts davant aquella mofa descomunal que ens va situar de cop davant la nostra feblesa i indefensió.
    Tot en aquell pis em feia fàstic, i dreta alà mateix vaig caure en un plor hipnòtic. Vinga, anem a dormir, mama, va dir el meu fill, sempre assertiu.
    Sense ni rentar-me ni desvestir-me em vaig estirar al brutós llit amb una angoixa creixent. Es veu que em va vèncer la son, perquè al cap d’una estona em vaig despertar d’un sotrac enmig d’un terror abisal i amb el cor desbocat. Vaig mirar el rellotge: eren les 4:46 de la matinada i en aquell mateix moment ja havia decidit que l’endemà calaria foc a aquell pis abans d’entornar-nos-en cap a casa.

  • Trucada a les 4:46 am
    nuriagau | 21/12/2010 a les 02:01
    Miquel

          Una altra nit d’hotel. Al Miquel, ja començaven a pesar-li els anys; els viatges de feina cada cop li resultaven més feixucs. De fet, li havien proposat canviar de responsabilitat i assumir tasques d’oficina però rebutjà l’oferta. Fer de comercial li proporcionava una llibertat d’horaris que li permetia anar quedant amb la Imma sense haver de donar massa explicacions a la Susanna.
          De manera que, quan estava de viatge, a la nit, quan arribava a l’habitació, iniciava el ritual de les dues trucades. Primer parlava amb la Susanna i, des que el Martí s’havia fet gran i se n’anava a dormir més tard; amb ell, també. Després telefonava a la Imma amb qui mantenia una conversa molt més distesa i divertida. De tant en tant, però, sorgia el tema que més temia: quan deixaria la dona. En Miquel mai no trobava el moment malgrat era conscient que, per coherència, era la decisió més encertada. Sempre havia cregut que quan el nen fos més gran seria més fàcil, però, ara que el Martí era un jove, tampoc ho considerava adient. No volia deixar la Susanna sola amb un noi en una edat tan difícil. Sabia que aquesta situació era injusta per a la Imma però la inèrcia i la por als canvis, que sempre l’havien caracteritzat, no li permetien fer el pas.

    Imma

          La Imma matinà per anar-se’n a treballar. Havia d’agafar un avió a primera hora. Recollí el mòbil que havia deixat al menjador carregant-se i s’adonà que tenia una perduda. Eren les 4:46 am quan li havia telefonat el Miquel. Que estrany! Si ahir havien estat xerrant amb normalitat... Havien rigut una bona estona. Li agradaven aquestes trucades nocturnes quan ell anava de viatge. Com que estava sol, podien parlar amb tranquil•litat. Tot i que, com en d’altres ocasions, s’havia tornat a repetir la cançó de sempre. El Miquel no es decidia a separar-se de la dona. Des de feia vuit anys, la Imma desitjava oficialitzar la relació, però en Miquel no trobava el moment. S’havia plantejat abandonar-lo en més d’una ocasió, però mai no ho havia aconseguit. Incomprensiblement, com un imant, se sentia atreta i unida a un home que no acabava d’oferir-li tot.
          Va telefonar-lo sense aconseguir cap resposta. Es limità a deixar un missatge anònim i discret al contestador.

    Susanna

          Els fets s’havien esdevingut ràpidament. La Susanna rebé una trucada dels mossos d’esquadra en què li comunicaren la defunció del marit. Segons li explicaren, de matinada, el Miquel s’havia trobat malament i havia telefonat al servei d’habitacions de l’hotel. Quan s’hi presentaren, ja no pogueren fer res per ell. Després d’això, l’autòpsia, el trasllat del cadàver, publicar l’esquela a la premsa, els tràmits del tanatori i els del cementiri...


          Ara, ja queda poc per l’enterrament. Moltes són les persones que han passat pel tanatori. Ella coneix a la majoria, d’altres se li apropen i es presenten. Enmig de tanta gent, apareix una dona amb aspecte trasbalsat i que sembla no conèixer cap dels allà presents. Decidida entra a la sala de vetlla i contempla el cadàver amb tristor.
          La Susanna l’observa i té el pressentiment que ella és la I Bosch a qui va telefonar en Miquel a les 4:46. Sense dubtar-ho, treu el mòbil del marit de la bossa, cerca el registre de trucades, selecciona la darrera i prem la tecla verda.
  • Abans d'hora
    Frèdia | 21/12/2010 a les 03:13
    No m’acostuma a passar, però aquest matí m’he despertat abans que sonés el despertador. Només eren les 4.46 quan he obert els ulls i m'he mirat la Regina que dormia de panxa enlaire, amb el nas ben tapat i la boca ben oberta, que de tan oberta se li veia la campaneta i un regalim de baba que brollava i se li estenia per la galta esquerra. Ha estat veure-la i desvetllar-me del tot. Estava mig destapada, ensenyant la camisa de dormir color de rosa estampada amb tulipes fúcsia. Aquesta camisa m’esmicola el desig. Què fàcil hauria estat agafar el coixí, tapar-li la cara i deixar que s’anés ofegant lentament. Una mort ben dolça... I, a canvi, prou discussions quan vull veure el futbol, prou de dir-me: «però, amor meu, si havíem quedat amb la cosina Mariona...» Ella és qui sempre fa i desfà els plans sense consultar! Ella és qui sempre fa de tot una tragèdia! Sí, una mort ben dolça i s'acabarien per sempre els sopars calòrics que m'obliguen a suar com un condemnat al gimnàs. Redéu, si la mongeta verda també és bona! I sense la Regina, ja no hi hauria sogra... Però què seria dels nens? No es pot deixar uns nens sense mare, encara que la mare sigui la Regina. Així, doncs, he decidit fer-me fort i deixar-li anar la veritat a la cara: «Noia, no puc més. Vull el divorci.» Sí. D’avui no passa. Punt i final.

    Superar la por, l’angoixa que em produeix la situació és qüestió de voluntat. I el que he de fer és assajar. I el primer que se m’ha acudit, és que havia de fer la proesa de deixar de fumar. No pas per sempre, no. Durant un dia i prou. L’abstinència m’enfortiria l’esperit. I amb aquesta convicció me n’he anat a l’oficina. Les dues primeres hores la resistència ha estat lloable. Cap allà quarts d’onze, he rebut un fax on em comunicaven que un plet es resolia a favor de l’altra companyia asseguradora. Llavors, instintivament, he agafat una cigarreta i l’he encesa, però no he fet ni una pipada. Tot ha estat adonar-me que l’he esclafada contra el cendrer amb la ràbia que duia acumulada. A l’hora de dinar, després del cafè, m’han agafat tots els mals i ja no sabia a quin sant encomanar-me. Dins meu, una veu em repetia: «Damià, pensa en la Regina, pensa...» i el que he fet, en comptes de encendre la cigarreta, ha estat llençar el paquet. Fora temptacions. Prop de les set, el director ha convocat una reunió inesperada. No sé què li ha agafat amb això de la crisi, ni que s'acabés el món. M’he palpat la butxaca, buscant desesperadament el paquet de tabac. Massa tard. Segur que ja no era ni a la paperera. Quan per fi el director ens ha alliberat, en Martínez veient-me nerviós m’ha ofert una cigarreta que he rebutjat amb un somriure postís: «Gràcies, miro de fumar menys d’ençà que vaig tenir la pulmonia.» I en Martínez m’ha donat un copet a l’esquena: «Ben fet, Damià. Això és posar-li nassos.» I cap a casa. Que ja era hora i jo em delia per dir-li a la Regina: «Veus, Regineta, me’n vaig, aquí et quedes.»

    He posat la clau al pany amb decisió. I m’he trobat la casa silenciosa i en penombra. Res de xivarri com altres dies. La canalla semblava haver emmudit. La Regina m’esperava asseguda al sofà. I, déu meu, anava gairebé sense roba, amb una camisa curteta, transparent, amb tirants esquifits. Atònit, he aconseguit preguntar pels nens. «Se’ls ha endut la mamà a dormir a casa seva, així, amor meu tindrem una mica d’intimitat per a nosaltres. Fa tant de temps que no estem junts, i en tinc tantes ganes...» I mentre ho deia, m’anava descordant la camisa i la seva mà molsuda es passejava per la meva pell. «Au, vine, vull que em facis l’amor una i mil vegades.» I la veu interior em deia: «Damià, collons, que l’abstinència enforteix l’esperit.» Romanços! La Regina em mirava amb ulls tendres i es mullava els llavis de forma insinuant. «Amor meu, vine...» I què podia fer jo? He anat directe a la capsa del tabac per veure si encara em quedava un paquet, mentre li deia: «Ara vinc, reina meva, deixa que em fumi una cigarreta.»
  • Hipocondríaca (fora de concurs)
    deòmises | 21/12/2010 a les 04:46
    Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. La foscor també indica que l'hora és correcta. Les palpitacions no disminueixen, el malson que tenia fa uns instants encara la persegueix. Els dígits brillen en l'habitació i tot té un aspecte fantasmagòric. I això tampoc no la tranquil·litza. Vol que transcorri aquest minut, que passin els segons fins que canviï la darrera xifra.

    Des que ha rebut el correu amb els símptomes que causa el dèficit d'aigua en el cos, els malsons es repeteixen i els dolors són cada vegada més insuportables. Les articulacions li cruixen, l'orina ha esdevingut més groguenca, fins i tot les migranyes, que mai no l'havien afectada, es repeteixen diverses vegades durant el dia. Però no serà perquè no beu compulsivament un got rere l'altre fins que el ventre sembla un bocoi. No vol acabar amb xacres abans d'arribar a la vellesa.

    Encara són les 4:46. El rellotge s'ha confabulat amb el malson, i entre els dos han aturat el temps en aquesta hora fatídica. La que marcaven tots els rellotges en el moment de la seva pròpia mort. Sap que és un somni, que ha somniat tot el que succeïa però se sent descol·locada, espantada i enmig de la confusió d'haver-se acabat de despertar. I si el somni és una premonició? I si aquests batecs, que no minven, són el preludi d'una aturada cardíaca? I si està arribant la seva hora i els senyals onírics l'estan advertint d'això?

    Clou els ulls. Vol tranquil·litzar-se. No ho aconsegueix. En tancar les parpelles, les imatges del malson i del correu es barregen dins del seu cap, il·luminades pels dígits verds del rellotge de la tauleta de nit. 4:46. I no canvia aquest sis. Només desitja això, un moviment ínfim, una modificació que la permeti seguir dormint. Malgrat que hi hagi la possibilitat que el malson la persegueixi fins a l'alba. Però ja no seran les 4:46h. Obre els ulls, i l'esperança s'esvaeix. Els números verds segueixen impassibles, immòbils, rígids, quiets. Vol escapar d'aquest període de temps, allunyar-se i esborrar-lo de tots els rellotges, que les busques no l'indiquin mai més, que desaparegui per sempre. Surt del llit, amb una camisola lleugera, vaporosa, gairebé transparent. Corre cap a la finestra i l'obre. Als seus peus la immensitat d'un oceà, penya-segats i roques, espadats i precipicis que no semblen acabar-se. L'única sortida per poder fugir d'aquells dígits és llançar-se al buit. I ho fa, sense pensar-s'ho dues vegades.

    Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46. té set, necessita aigua. Té la imperiosa necessitat de beure tota l'aigua que sigui capaç d'ingerir. Per no sentir dolor ni tenir mals de cap ni malsons. Les palpitacions es desboquen dins del seu pit. Li falta l'aire. No pot respirar, el pànic l'ha paralitzada. Se sent atrapada, no sap com sortir del laberint dels seus somnis, íncubes i súcubes al mateix temps, sense canviar de temps. Se sent atrapada en tres dígits verdosos i infernals.

    Esbatana els ulls i la boca alhora. Intenta inspirar oxigen, una mica d'aire perquè el seu cos segueixi funcionant. Però només té forces per tancar les mans amb ràbia, atrapant els llençols dins dels punys. Davant dels ulls, en els darrers instants, apareixen imatges de la seva vida, fogonades de consciència, barrejades amb l'informe de la seva pròpia autòpsia. Hora de la defunció: 4:46 am

    Es desperta sobresaltada, amb el front perlejat de suor. Són les 4:46...



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: