Cercador
Llista categories
Detall intervenció
Eternitat
Intervenció de: Camille | 11-06-2008
No vull tallar les teves ales, no vull que restis al meu costat fins que la vida decideixi abandonar-me. Vull que siguis feliç lluny de mi, lluny de les medicines que aturen tan sols momentàniament la meva mort. Tots dos sabem que aquest moment tard o d'hora arribarà i no vull que pateixis.
Vull que recordis tan sols els bons moments que hem viscut l'un al costat de l'altre, que al evocar-me es dibuixi un somriure a la teva cara i no una mirada de tristor.
El meu amor, el meu ésser seran teus més enllà de l'últim sospir, més enllà del cel i de l'infern, de l'eternitat. Potser les nostres ànimes es tornin a trobar en una altra dimensió, potser no però no vull que contemplis com perdo lentament les meves forces, com el dolor s'apodera encara més de mi sense remei, sense que res pugui evitar-ho.
Respostes
-
Res compara als U2
llamp! | 07/06/2008 a les 12:37
Han passat set anys i quinze setmanes
Des que us vàreu endur l'escenari
Jo surto cada nit i dormo tot el dia
Des que us vàreu endur l'escenari
Des que vàreu marxar puc fer allò que vull
Puc escoltar a qui sigui que jo triï
Puc anar a sopar en un restaurant de moda
Però res ...
Dic que res pot llevar-me aquesta tristor
Perquè res compara ....
Res compara als U2
Això ha romàs tant sol sense vosaltres aquí
Com els ocells sense cantar
Res pot aturar que caiguin aquestes llàgrimes solitaries
Digueu-me nois, on em vaig equivocar?
Jo podria abraçar a cada artista que veig
Però ells només em recordarien a vosaltres.
Aní al doctor, endevineu què em va dir
Endevineu què em va dir?
Va dir, vailet, millor que et distreguis
Sense importar què fagis
Però ell és estúpid ...
Perquè res compara
Res compara als U2
Totes les cançons que vas compondre Bono
En l'estudi de grabació
Totes les oí quan vas marxar
Sé que viure amb la teva música, noi, va ser a vegades dur
Però estic donant-te una altra oportunitat
Perquè res compara ...
Res compara als U2
_________________
llampec
-
Sobre tot això
bufanúvols | 07/06/2008 a les 15:55
Pels recs dels tarongerars
un migdia de mandra
és un sol ennuvolat
i les orenetes voleiant arran.
M'agrada el meu estil
de quatre passes i un pensament
de pedra sorrenca
encara xopa de rosada.
Les cireres que demà furtaré,
la caseta rònega on de jove havia follat,
el sot que amb la moto esquivo
encara que toquin les cinc de la matinada.
Ara escolto Newsom, que té una veu prodigiosa
i jo sóc ric i hauria d'estar content.
Si ara t'envio un missatge,
si ara pujo al terrat a fer una rentadora...
I farà aquest sol que em deies
a cau d'orella que està bé
i et pintaré els pits de verd ordi
i les cuixes de blau oceà.
Com et recordo avui
pel passadís de casa
quan m'encenc el darrer cigar
perquè ja és dissabte?
Avui, 7 de juny, vindran els amics
i dinarem plegats a aquesta taula.
Serà un dia preciós
i fumarem herba i prepararé gintònics.
Al capvespre, potser, algú dirà d'anar a la platja
on el primer dia ens vam estirar
i vam tornar a fer l'amor
amb la lluna i les onades i no sé quantes collonades...
-
Desgranant senyals.
Ladycrow | 07/06/2008 a les 19:49
busca un lloc en la meva pell
Que no hagi estat
Escrit per la teva ma
Que no tingui algun tremolor,
Alguna llum de la carn
En la seva memòria cega.
Busca un lloc en els meus ulls
Que no hagi estat el teu mirall
I que no asseu cristal·litzar
El teu somriure Fosc.
Ja en les teves mans em trenco
I azuceno.
El que la teva vas cridar amor és sang
Que batega també.
!Tot és teu...
I no obstant això, assec
Una mica que està més prop
Del meu que l'esperança.
Una mica que viu de la meva propi viure
Una mica que cessa amb tu...Amor
I que em farà impossible
La mateixa vida
Que em disti sencera
És que no et creo.
Em vas deixar sense contar dies,
Sense saber de somnis.
No vas mirar el futur.
No vas estrènyer la meva mà.
No vas deixar escoltats per a la meva veu.
Et vaig voler més enllà del temps
I la teva solitud et retreu tu decisió.
Vas estimar la seguretat
Que et donen les paraules,
I no ho vas intentar.
Vas decidir amb com mà vas obrir la porta
i la qual em va tancar tu vida.
Vaig despertar amb la serenitat
Que vaig heretar de la bogeria.
En mil trossos vaig armar el que
Queda del meu.
I et vaig convidar a desdejunar la vida.
Pots passar, però no quedar-te.
La decadència de la teva Ànima
Ara és solament teva.
Ara sé que parlem sols.
-
sempre present
kispar fidu | 07/06/2008 a les 20:08
Tres-cents dies de rellotge
transcorren sense pausa
per les meves venes
des de que m'has deixat.
Segons d'instants que quedaren deturats
en el límit entre els silencis i els mots.
Frontera del que es vol dir
i el que mai s'aconsegueix extreure.
Segueixo aquí. Puc caminar.
Podria avançar. Però saps?
Tan sols vull veure el més desitjat.
Em faltes Tu.
Puc veure cels estrellats,
i sentir de cada espurna
el frec oblidat de les teves mans.
Però no el contacte.
I res no es pot comparar.
Saps? No es pot comparar amb Tu.
Tinc els teus ulls
en mi clavats.
Les mans,
al rostre aturades.
Però no en el temps
capturades.
Observo com s'escolen
entre els dies passats
i defugen el temps
que ja tot ens ha arrabassat.
M'he quedat al teu costat,
atrapada, però sense tu.
-
Et vaig donar el meu millor moment
Naiade | 08/06/2008 a les 20:00
El meu millor moment
tel vaig oferir a tu
tot em semblava poc
per tu.
Encara no sé
perquè vas marxar
ni què vaig fer malament
tret d'estimar-te.
De nit deambulo sola
perdent-me entre les ombres
buscant altres amants
que puguin omplir el teu buit.
Passo els dies plorant
fins esgotar les llàgrimes
perquè no puc oblidar-te
ni viure sense tu.
T'envio el meu últim crit desesperat
esperant commoure el teu cor
abans no sigui massa tard.
torna i treu-me de la meva agonia
donem-nos una altre oportunitat
i junts tornem a fer reviure l'amor.
-
Folga el temps
Carme Cabús | 09/06/2008 a les 14:30
Folga el temps
Folga el temps en què no hi ets amb buidor descabdellant-se,
espais amples, llocs oberts a tot arreu esperant-te.
Tota tria m'és baldera ara que no puc triar-te,
es perd tot l'escalf del sol: tot és fredor circumdant-me.
El meu coixí sols coneix plor i malsons des que marxares,
si sabés on ara ets correria a cercar-te.
Potser la meva tristor traspassa valls i muntanyes
i ve a explicar-te, fluixet, que sols visc per estimar-te.
M'endinso en el meu hivern fent conjurs per retornar-te,
m'emparo en el tendre temps per conjugar l'esperar-te.
-
Amor sense comparances
Silència | 10/06/2008 a les 00:36
Rutina que remou les entranyes.
I em sé trista perquè les hores
llisquen en el meu interior i en compto
el degoteig.
Amor, on has guardat el teu cor?
No, no hi ha cel amb qui comparar
l'extensió de les miríades d'esguards
amb què m'has cobert sota el ras firmament
de l'oblidada solitud sense metgia.
Amor, cap a on has alçat el meu cos?
Record que rastreja els reguitzells.
I sento la pluja que espera la collita
de les teves palmes en la pell que mor
enmig del vagareig.
Amor, quins senyals em deixes?
Em parlaven de tu els vorals fréstecs,
de les senderes sinuoses dels malucs,
agermanats amb les corbes de rosada
i amb les gotes de la teua geografia.
Amor, em mussitaràs on és el teu orient?
Potser quan tornis? No tens comparances
2:1
-
Amor lacònic
Xantalam | 10/06/2008 a les 23:26
Ni la més esplendorosa posta de sol
amb la silueta de dos enamorats
a contrallum retallada
Ni el més magistral poema
embotit de paraules vanes.
Res no es pot comparar
a l'amor lacònic.
Vestit de silencis, sòlids
ens giravolten
creen una bombolla d'aire
on respiren els nostres cors
alleujats, a recer de trivialitats.
Només la mirada pura, diàfana
i la certesa absoluta ens empeny
a agafar l'últim vagó d'un tren
en un trajecte sense reclams fal·laços.
Dos passatgers més, que anhelen
ser rescatats de tanta vulgaritat.
-
Amor lacònic
Xantalam | 10/06/2008 a les 23:26
Ni la més esplendorosa posta de sol
amb la silueta de dos enamorats
a contrallum retallada
Ni el més magistral poema
embotit de paraules vanes.
Res no es pot comparar
a l'amor lacònic.
Vestit de silencis, sòlids
ens giravolten
creen una bombolla d'aire
on respiren els nostres cors
alleujats, a recer de trivialitats.
Només la mirada pura, diàfana
i la certesa absoluta ens empeny
a agafar l'últim vagó d'un tren
en un trajecte sense reclams fal·laços.
Dos passatgers més, que anhelen
ser rescatats de tanta vulgaritat.
-
m'havia acostumat a la teva absència
Galzeran (homefosc) | 10/06/2008 a les 23:53
M'havia acostumat a la teva absència
fins que un raig de llum
en els teus ulls
em va guiar fins el teu cor
i fins a les teves mans
els teus llavis.
Fins que viure
va voler ser un sol espai
vital
però al teu costat.
Res més lluny
més enllà dels teus braços,
de la teva mirada.
La carretera ets tu
el repòs ets tu;
un dia de pluja
és més trist, sense tu.
I la constància del sol,
aquells capvespres d'estiu,
no tenen cap caliu
quan no hi ets tu.
M'havia acostumat a la teva absència
i ja ho veus!
Sóc de bons costums
i sense tu no puc guarir-me
de l'enyor
que em produeix no tenir-te
a l'abast dels meus braços
No estar arran
de les teves carícies
de la llum dels teus ulls.
-
Dos-cents setanta-vuit amb cinc
Dolça Parvati | 11/06/2008 a les 00:04
(Dos-cents setanta-vuit amb cinc)
He de xiuxiuejar el teu nom de tan a prop com ets,
De tan lliurement teua com sóc i renascuda,
Vessada a cada mot damunt dels teus,
Ploguda en torrentada d'invencions
Que envolten veritats com a planetes habitables.
(Dos-cents setanta-vuit amb cinc)
Li he tret la llengua irreverent al tou rellotge,
A les hores de la son, i ja somie ara
Que em trobe amb un dels homes que t'habiten,
Car tu no ets mai igual, amor, sempre ets un altre
Essent el mateix cos que t'embolcalla.
(Dos-cents setanta-vuit amb cinc)
Cap univers paral·lel podria parir el teu miracle:
Ets punt a l'horitzó i al temps t'abaste
A cada nit, a cada vetlla entre els meus braços
Llunyans que ara són d'amant i adés de mare
Terra des d'on arrela aquesta fèrtil meravella.
(Silenci. Ulls. La pell. Les boques. Zero quilòmetres)
-
Ara t'he recordat caminant pel carrer, ja fa més d'una eternitat.
Bruixot | 11/06/2008 a les 11:31
És com si es desfés la primavera
trames de dissabtes i plenilunis
en els teus cabells incandescents.
És com si la boira recollís la fosca
sota una màrfega de conquilles
irisades dels blens dels teus ulls.
I no en sé treure de les parpelles
més segons que els que triguen
en tancar-se a la esquerpa solitud.
B/X
-
Única
Jimbielard | 11/06/2008 a les 14:36
Totes les imatges que et reflecteixen al paper
Son garlandes penjades que enllumenen el carrer
D'on desclouen el record de la mà entrellaçada
I l'abraçada rellent, la carícia infinita,
Resten al rerefons del calaix de dril folrat
Reposant el desgast del neguit enrinxolat
He escrit el teu nom en el pou més profund.
Tots els dibuixos que empastàrem al retall
D'orfes tovallons sobre taules de marbre
Ratlles de traç hipnòtic resseguiren els ulls
De mirada captiva, d'encalmat somriure
Resten al rerefons del calaix de dril folrat
Amagats de la memòria del record abandonat
He cridat el teu nom en el silenci més llunyà
Records que m´ennueguen de llàgrimes plaents
Que cauen sobre els plecs dels retalls rebregats,
Que mullen les imatges que el temps ha escarbotat
Retroben les paraules que em van ser regalades,
Que trencaren els instants dels silencis gratuïts,
En obrir el calaix omplert del que no pot ser suplert.
He portat el teu nom a l'existència eterna.
-
mai no miris enrere
gypsy | 11/06/2008 a les 16:12
Busca'm salvatge en el bosc
dels que estan sols,
porta'm lluny en el silenci,
disfressa la meva realitat
mancada d'artifici.
Obre la finestra
i escalfa el meu dolor
amb el plaer de romandre
amb data de caducitat.
Refarem nous camins
solcant pedres de desig
i llàgrimes de sal
per esculpir somriures.
Quan marxi,
mai no miris enrere.
-
Eternitat
Camille | 11/06/2008 a les 18:24
No vull tallar les teves ales, no vull que restis al meu costat fins que la vida decideixi abandonar-me. Vull que siguis feliç lluny de mi, lluny de les medicines que aturen tan sols momentàniament la meva mort. Tots dos sabem que aquest moment tard o d'hora arribarà i no vull que pateixis.
Vull que recordis tan sols els bons moments que hem viscut l'un al costat de l'altre, que al evocar-me es dibuixi un somriure a la teva cara i no una mirada de tristor.
El meu amor, el meu ésser seran teus més enllà de l'últim sospir, més enllà del cel i de l'infern, de l'eternitat. Potser les nostres ànimes es tornin a trobar en una altra dimensió, potser no però no vull que contemplis com perdo lentament les meves forces, com el dolor s'apodera encara més de mi sense remei, sense que res pugui evitar-ho.
Respon a aquesta intervenció
Nous recomanats editora
Últims comentats
- Vistes (5 comentaris)
- CANT A LA LLUNA (9 comentaris)
- EN LULO I JO ( 1r acte) (19 comentaris)
- GESSAMÍ ANDALÚS ( 2n acte del poema En Lulo i Jo). (10 comentaris)
- Vint nanoocurrències sobre UN,DOS,TRES,PICAPEDRER. [temps real de lectura: 3 minuts] (3 comentaris)
- LA LOLA (1 comentaris)
- Comiats (2 comentaris)
- Un record permanent (1 comentaris)
- Migdia (1 comentaris)
- Aquí (1 comentaris)
Nous més llegits
- Un any més (631 lectures)
- SOMNI O REALITAT (607 lectures)
- La distància (596 lectures)
- L’ampolla de plàstic que volia ser SOStenible i el debut de Lamine Yamal (591 lectures)
- Beneit tabac (356 lectures)
- Agonia (218 lectures)
- Violència verbal (184 lectures)
- La canya (184 lectures)
- Nua (160 lectures)
- Monòlegs per a la mobilitat (154 lectures)
Nous més comentats
- Un any més (14 comentaris)
- La canya (11 comentaris)
- Deler de mar (10 comentaris)
- CANT A LA LLUNA (9 comentaris)
- Monòlegs per a la mobilitat (9 comentaris)
- Beneit tabac (8 comentaris)
- Quines vacances! (7 comentaris)
- Si he de morir (Refaat Alareer) (7 comentaris)
- SOMNI O REALITAT (6 comentaris)
- Agonia (6 comentaris)
Nous més votats
- La distància (Agrada a 4 relataires)
- Un any més (Agrada a 3 relataires)
- SOMNI O REALITAT (Agrada a 3 relataires)
- Deler de mar (Agrada a 3 relataires)
- Avui he vist el mar (Agrada a 2 relataires)
- Jo mateix (Agrada a 2 relataires)
- La canya (Agrada a 2 relataires)
- CANT A LA LLUNA (Agrada a 2 relataires)
- LA LOLA (Agrada a 2 relataires)
- Les coses, com són! (Agrada a 1 relataires)