Espècimens (o L'estratègia)

Glup!! 10 de febrer, termini.

Quin ensurt!

Va sortir d'aquella habitació com una fletxa i mai més ben dit, esperitada.
Aquest cop la "presència" era real. Ningú podria dir-li que la seva imaginació curulla de fantasies li havia jugat una mala passada. No ho explicaria. És clar que potser havien sentit el seu crit en notar una mà que li tustava l'espatlla i un alè tebi al clatell.
Feia dies que sabia que hi havia "algú" a la cambra del Crist, com li deien. Era un recambró al cap d'amunt de l'escala que duia als dormitoris.
Aquell estiu, els pares, havien llogat un casalot, que antigament, era un convent i a molts racons de la casa s'amagaven a l'ombra imatges de diferents alçades de sants i santes. Amb tot la figura principal era aquell Sant Crist a qui podia resar agenollada en un reclinatori entapissat. Tota la família feia broma dient que estaven ben protegits, malgrat que ens falta l'aigua beneïda, deia el pare.
La nena tenia per costum entrar a veure el Crist cada vespre. La cambra només rebia la llum de l'escala i aquella penombra convidava al recolliment. Podia endevinar davant seu aquella imatge que l'emocionava.
Feia dies que notava una presència. No li estranyava que voltessin fantasmes per la casa i era prou valenta per no espantar-se, però això d'avui...
Quan marxava va sentir una rialleta darrere seu. La germana segona li deia: perdona, perdona és una broma. Com que no et feia gens de por notar-me, avui…
No ho diràs als pares, oi?

L'Smart Fortwo fantasma.

Ningú hauria endevinat que aquell senyal de direcció obligatòria es convertiria en trampa mortal a causa d'una instal·lació matussera, que havia de ser provisional però s'esdevingué definitiva: a l'empara de la pretesa provisionalitat, els operaris van saltar-se la primmirada normativa europea i decidiren tirar pel dret, fixant el disc amb dos cargols, un a dalt i l'altre a baix.

L'acció del vent sobre el disc, fent-lo oscil·lar lateralment sobre el suport vertical al que l'havien subjectat, provocà l'afluixament progressiu dels dos cargols. I la fatalitat va voler que la primera unió a fallar fos la superior, un capvespre que plovia a bots i barrals: el senyal es desprengué, girant cent-vuitanta graus al voltant del cargol inferior i quedant penjat d'aquest. Que hagués quedat més avall no importava perquè seguia sent visible, però la fletxa blanca sobre fons blau, originalment apuntant a la dreta, ara ho feia a l'esquerra. Mig minut després arribava a la cruïlla un infeliç conduint el seu Smart, que mai havia passat per allà. Després de fer l'estop, arrencà tot girant a l'esquerra. L'eixugaparabrises no donava l'abast, de tanta aigua com queia, però encara pogué distingir els fars d'un camió que li venia al damunt...

Diuen que els vespres plujosos es pot veure per les rodalies un Smart, sense ningú que el condueixi, que s'atura, ben arrambat, a tots els senyals de trànsit que troba pel camí. També diuen que a l'endemà es produeix un repunt anòmal d'accidents en aquelles carreteres, la majoria deguts a senyalitzacions malmeses.

L'Smart Fortwo fantasma.

Ningú hauria endevinat que aquell senyal de direcció obligatòria es convertiria en trampa mortal a causa d'una instal·lació matussera, que havia de ser provisional però s'esdevingué definitiva: a l'empara de la pretesa provisionalitat, els operaris van saltar-se la primmirada normativa europea i decidiren tirar pel dret, fixant el disc amb dos cargols, un a dalt i l'altre a baix.

L'acció del vent sobre el disc, fent-lo oscil·lar lateralment sobre el suport vertical on anava subjectat, provocà l'afluixament progressiu dels dos cargols. I la fatalitat va voler que la primera unió a fallar fos la superior, un capvespre que plovia a bots i barrals: el senyal es desprengué, girant cent vuitanta graus al voltant del cargol inferior i quedant penjat d'aquest. Que hagués quedat més avall no importava perquè seguia sent visible, però la fletxa blanca sobre fons blau, originalment apuntant a la dreta, ara ho feia a l'esquerra. Mig minut després arribava a la cruïlla un infeliç conduint el seu Smart, que mai havia passat per allà. Després de fer l'estop, arrencà tot girant a l'esquerra. Els eixugaparabrises no donaven l'abast, de tanta aigua com queia, però encara pogué distingir els fars d'un camió que li venia al damunt...

Diuen que els vespres plujosos es pot veure per la rodalia un Smart, sense ningú que el condueixi, que s'atura, ben arrambat, a tots els senyals de trànsit que troba pel camí. També diuen que l'endemà es produeix un repunt anòmal d'accidents en aquelles carreteres, la majoria deguts a senyalitzacions malmeses.

A comissaria. (de fantasmes i follets)

Vinc a posar una denúncia.
-Vostè dirà. Ompli aquest formulari.
- Li explico millor parlant?
- D’acord. Ho gravarem.
Miri quan em llevo sento veus i rialles que m’omplen la casa, i això que visc sola. Tinc presències molt properes. Uns dies després de la mort del meu marit, vaig trobar una nota, com acabada d’escriure, que deia que m’estimava i el vaig sentir físicament fent-me un petó mentre dormia. Ara em fa companyia mirant la tele, em porta un got d’aigua quan estic al llit, em diu bon dia. No em fa por. No només el sento a ell, sento també la presència de la tieta, ballo amb el meu amic, dic bajanades amb el meu germà... Són com espectres que viuen amb mi.
No deuen ser lladres, perquè no em roben res..., però...
sí que tinc uns lladregots petits. Estan arreu: m’amaguen les receptes del metge, el mòbil, les claus, les entrades del teatre... Em canvien la roba de lloc, em desaparellen els mitjons. Me’ls imagino saltant al meu costat plens de picarols. Però no noto la seva presència, només sofreixo les seves trapelleries.
I a la nit, em fan fiblades als genolls, punxades a l’esquena, m’acceleren el cor. Em xuclen la força com una fletxa.
Per això he decidit venir a denunciar-los. Si vostès poguessin endevinar qui són i fer-hi alguna cosa...

Els fantasmes, però, me’ls deixen. No em fan sentir tan sola.

La fressa m'enganxa a contrapeu i, d'una revolada, travesso la porta i m'esquitllo del lloc per on endevino que apareixeran els indesitjables. Des de fa dies noto llur presència, amb evidents indicis que ho corroboren. Les veus, els murmuris, els rossecs, els cops de porta, els corrents d'aire gèlids. Inclús el gerro abocat i tota l'aigua escampada pertot arreu, que va ser la prova fefaent i conclusiva de la meva teoria. La meva naturalesa poruga, que conservo des de la infantesa, és escèptica, i necessita tres cops per creure qualsevol sospita. I, enmig d'aquestes càbales, m'encauo dins de l'armari dels mals endreços del traster, sota la vànova del llit de matrimoni, tot just abans que els xiscles i les corredisses s'apoderin de l'habitatge sencer. Em senyo i cerco dins del magí una pregària que anul·li el malastruc de tenir aquesta malura entre les meves quatre parets. O, si més no, que m'inspiri una estratègia per acabar amb llur influència. Entre un penjament de qui seria el més responsable i les rialles dels espècimens menys madurs, arriba la idea adient per a tallar de soca-rel aquestes circumstàncies incòmodes, que em fan perdre hores de descans.

Faig el cor fort i surto del meu amagatall provisional. Espero que, amb el joc d'ombres generat per la llum de l'ocàs i la fletxa mortal, que encara conservo al mig del pit, la meva aparició sigui la raó de pes per foragitar aquests nous inquilins tan molestos. Sobretot la quitxalla infernal, aqueixos petits humans odiosos.


d.