Detall intervenció

Es limitava a somriure-li

Intervenció de: Espiadimonis | 15-03-2006


Cada cop que topaven, cada vegada que el veia acostar-se o que, simplement, l’intuïa, no podia evitar que les venes del cap se li inflessin. I és que l’odiava, el detestava fins al punt que firmaria un pacte, com Faust, invocant el dimoni si allò li garantís venjança. En una ocasió, envaït per una ira sense precedents, s’havia atrevit inclòs a realitzar un culte litúrgic demanant-ne la mort, sota el més cruel i llarg dels suplicis. Evidentment, no havia funcionat.

Tres mesos enrere, aquell homenet del tot fastigós el va humiliar, el va deixar com un forat de terra, llefiscós, vil, roí. Sempre es deia que, d’haver tingut una personalitat més forta, un caràcter negre, roig o groc cridaner en compte d’aquell caràcter maragda, fluix i poca cosa, ja hauria conegut aleshores com actuar. Però no, feia tres mesos que el veia ocupant el despatx que li pertanyia a ell i es limitava a somriure-li quan el veia mentre per dins es consumia.

Un dia de maig, encara encegat per la part més primitiva de l’odi, va passar el cotxe a dos centímetres de l’homenet repugnant, quasi el va atropellar, però finalment l’esquivà. S’excusà de mil maneres al•legant adormir-se i el convidà a sopar per compensar l’ensurt. A més el convidà a sopar! Ara, mirant per la finestra del seu raquític despatx, esperava veure’l sortir a l’hora de dinar i enviava energia mental a la politja que feien servir els paletes que restauraven la façana, a veure si li queia al damunt un munt de totxanes. Però mai passava res. Es limitava a somriure-li en veure’l passar i justificava la seva covardia dient-se que la venjança és un plat que es serveix fred... Fred sí, però congelat potser no.


Respostes

  • Modificació
    Biel Martí | 14/03/2006 a les 19:59

    El termini per lliurar els reptes s'escurça, és el dijous a les 19:30 en comptes de divendres.
  • RE: REPTE CIII - Venjança al wàter
    Màndalf | 14/03/2006 a les 20:14

    Tinc ganes d'anar al wàter i no puc satisfer-les. Està ocupat i la gent fa cua davant l'anhelada porta maragda. Sóc el quart del torn, però només hi ha un wàter; hauré de fer alguna cosa,... de moment tanco els ulls i em concentro: no passa res, puc aguantar, no passa ser, puc aguantar,... ... un minut, dos, tres, ...
    Quan miro encara hi ha els tres angoixats del davant i silenci a dins del wàter. S'haurà mort el de dins? Podria passar,... un atac de cor, un desmai o què sé jo! Torno a tancar els ulls i, en un procés litúrgic, penso en la meva vida, la meva infància, la universitat, la família, tot allò que moltes vegades em fa passar l'estona sense adonar-me'n...

    La meva situació ha empitjorat. Per força he de passar a una posició més radical: creuo les cames i premo les dents, creuo les mans i em premo les parts; no ha de sortir res d'allí, sigui com sigui. Sé que si per un descuit goteja mínimament l'aixeta ja no hi ha marxa enrera; el mullader serà total.

    Per fi! Se sent el soroll de la politja de la cisterna i com deixa anar el seu contingut! Els presents ens mirem odiosament com si ens volguéssim atropellar per assolir la porta. Surt una jove d'uns 17 anys del wàter! Té aquell posat de reina del món de la seva edat. Com s'ha colat aquesta aquí?... al recinte femení del costat potser són moltes; alguns drets masculins trigaran més en assolir-se... potser no és un dret, penso comprensivament.
    I ella, tant fresca, marxant decidida, ens mira descaradament i ens escridassa:
    "Què? Porteu segles pixant primer!! I per què? Perquè la teniu enfora? És l'hora de la venjança! A la cua els pitxes llargues!!"

    Mullader total.

    • uala!!!!
      kispar fidu | 14/03/2006 a les 21:02

      Molt bona Mandalf! l'he trobat realment genial!!!!! S'hauran de posar les piles la resta de participants per arribar a la teva alçada, perquè veritablement l'he trobat boníssim tant pel seu contingut com pel seu bon humor! I tot això comptant en que has seguit les bases al peu de la lletra! quin crack!

      sort!
      Gemm@
      • RE: uala!!!!
        ninona | 15/03/2006 a les 09:01

        Totalment d'acord !!!!!!!
        Gairebé fa desistir de qualsevol intent ..........
  • RE: REPTE CIII
    c | 14/03/2006 a les 23:06

    LA VENJANÇA ÉS UN PLAT QUE ES SERVEIX FRED

    Podria arrencar a cridar. Agafar la cadira i clavar-te-la a cops fins que em desfogui, que vegis els meus sentiments en vers tu. Podria, per exemple, agafar-te, i tirar-te al pou, traient llavors la galleda i la corda de la politja. O clavar-te les meves ungles, com en un ritual litúrgic d'una secta demoníaca, i veure, mentre faig un somriure pel plaer que sento fent-te patir, com la sang color maragda corre per la teva pell. També, ara se m'ha acudit, podria agafar la moto (que, per cert, encara no tinc permís per utilitzar-la), i atropellar-te.

    Però no. Et vull fer patir de debò. Vull que tinguis remordiments. Et vull castigar en silenci. Poca cosa puc fer-te, ens coneixem poc, però estem molt lligats. T'has aprofitat de mi.

    Et vull castigar en silenci, de mica en mica. Covar la meva venjança a poc a poc. Serà una feina difícil, però donarà un resultat molt millor.

    Si em preguntessis que perquè et vull venjança, que sé que ho faràs, em quedaré sense poder dir res. He ignorat tantes vegades les teves passes i els teus gestos, que ja no sé perquè et vull fer patir. No ho sé. I per això, cada vegada que faig una passa en aquesta venjança lenta i freda, sense gaire acció, on tot són petites paraules i gestos insignificants que formen un sobre l'altre una matança psicològica, ploro. Ploro desprès, per mi mateixa. Què m'ha dut a allò?

    Tenim que conèixer les causes per la qual volem venjança... i per la qual odiem... si no les coneixem... tindrem odi a nosaltres mateixos.

    Cada passa que faig et fa mal, que era això el que volia. Però ara, també em fa mal a mi...


  • REPTE CIII (modificat)
    c | 15/03/2006 a les 16:14

    LA VENJANÇA ÉS UN PLAT QUE ES SERVEIX FRED

    Podria arrencar a cridar. Agafar la cadira i clavar-te-la a cops fins que em desfogui, que vegis els meus sentiments en vers tu. Podria, per exemple, agafar-te, i tirar-te al pou, traient llavors la galleda i la corda de la politja. O clavar-te les meves ungles, com en un ritual litúrgic d'una secta demoníaca, i veure, mentre faig un somriure pel plaer que sento fent-te patir, com la sang color maragda corre per la teva pell. Ah!Ara se m'ha acudit que, podria agafar la moto (que, per cert, encara no tinc permís per utilitzar-la), i atropellar-te.

    Però no. Et vull fer patir de debò. Vull que tinguis remordiments. Et vull castigar en silenci. Poca cosa puc fer-te, ens coneixem poc, però estem molt lligats. T'has aprofitat de mi.

    Et vull castigar en silenci, de mica en mica. Covar la meva venjança a poc a poc. Serà una feina difícil, però donarà un resultat molt millor.

    Si em preguntessis que perquè et vull venjança, que sé que ho faràs, em quedaré sense poder dir res. He ignorat tantes vegades les teves passes i els teus gestos, que ja no sé perquè et vull fer patir. No ho sé. I per això, cada vegada que faig una passa en aquesta venjança lenta i freda, sense gaire acció, on tot són petites paraules i gestos insignificants que formen un sobre l'altre una matança psicològica, ploro. Ploro desprès, per mi mateixa. Què m'ha dut a allò?

    Tenim que conèixer les causes per la qual volem venjança... i per la qual odiem... si no les coneixem... tindrem odi a nosaltres mateixos.

    Cada passa que faig et fa mal, que era això el que volia. Però ara, a mi me'n fa igual, i potser més...
    • RE: REPTE CIII (aquest és vàlid, petita correció)
      c | 15/03/2006 a les 20:35

      LA VENJANÇA ÉS UN PLAT QUE ES SERVEIX FRED

      Podria arrencar a cridar. Agafar la cadira i clavar-te-la a cops fins que em desfogui, que vegis els meus sentiments en vers tu. Podria, per exemple, agafar-te, i tirar-te al pou, traient llavors la galleda i la corda de la politja. O clavar-te les meves ungles, com en un ritual litúrgic d'una secta demoníaca, i veure, mentre faig un somriure pel plaer que sento fent-te patir, com la sang color maragda corre per la teva pell. Ah!Ara se m'ha acudit que, podria agafar la moto (que, per cert, encara no tinc permís per utilitzar-la), i atropellar-te.

      Però no. Et vull fer patir de veritat. Vull que tinguis remordiments. Et vull castigar en silenci. Poca cosa puc fer-te, ens coneixem poc, però estem molt lligats. T'has aprofitat de mi.

      Et vull castigar en silenci, de mica en mica. Covar la meva venjança a poc a poc. Serà una feina difícil, però donarà un resultat molt millor.

      Si em preguntessis que perquè et vull venjança, que sé que ho faràs, em quedaré sense poder dir res. He ignorat tantes vegades les teves passes i els teus gestos, que ja no sé perquè et vull fer patir. No ho sé. I per això, cada vegada que faig una passa en aquesta venjança lenta i freda, sense gaire acció, on tot són petites paraules i gestos insignificants que formen un damunt l'altre una matança psicològica, ploro. Ploro desprès, per mi mateixa. Què m'ha dut a allò?

      Tenim que conèixer les causes per la qual volem venjança... i per la qual odiem... si no les coneixem... tindrem odi a nosaltres mateixos.

      Cada passa que faig et fa mal, que era això el que volia. Però ara, a mi me'n fa igual, i potser més...
  • Es limitava a somriure-li
    Espiadimonis | 15/03/2006 a les 18:51

    Cada cop que topaven, cada vegada que el veia acostar-se o que, simplement, l’intuïa, no podia evitar que les venes del cap se li inflessin. I és que l’odiava, el detestava fins al punt que firmaria un pacte, com Faust, invocant el dimoni si allò li garantís venjança. En una ocasió, envaït per una ira sense precedents, s’havia atrevit inclòs a realitzar un culte litúrgic demanant-ne la mort, sota el més cruel i llarg dels suplicis. Evidentment, no havia funcionat.

    Tres mesos enrere, aquell homenet del tot fastigós el va humiliar, el va deixar com un forat de terra, llefiscós, vil, roí. Sempre es deia que, d’haver tingut una personalitat més forta, un caràcter negre, roig o groc cridaner en compte d’aquell caràcter maragda, fluix i poca cosa, ja hauria conegut aleshores com actuar. Però no, feia tres mesos que el veia ocupant el despatx que li pertanyia a ell i es limitava a somriure-li quan el veia mentre per dins es consumia.

    Un dia de maig, encara encegat per la part més primitiva de l’odi, va passar el cotxe a dos centímetres de l’homenet repugnant, quasi el va atropellar, però finalment l’esquivà. S’excusà de mil maneres al•legant adormir-se i el convidà a sopar per compensar l’ensurt. A més el convidà a sopar! Ara, mirant per la finestra del seu raquític despatx, esperava veure’l sortir a l’hora de dinar i enviava energia mental a la politja que feien servir els paletes que restauraven la façana, a veure si li queia al damunt un munt de totxanes. Però mai passava res. Es limitava a somriure-li en veure’l passar i justificava la seva covardia dient-se que la venjança és un plat que es serveix fred... Fred sí, però congelat potser no.

  • Repte CIII: Noruega
    ninona | 15/03/2006 a les 19:38

    - Digues alguna cosa. Maleeix-me si vols, m'ho mereixo, però digues alguna cosa. No callis.

    El sentia reclamar una resposta per part meva i jo només podia mirar fixament les tasses de cafè que encara fumejaven entre nosaltres.

    Sé que vaig pensar que havia de comptar fins a cent ...

    Com si oficiés un cerimonial litúrgic, parsimoniosament i solemne, vaig endreçar la cullereta al costat del plat, les engrunes amuntegades en un racó de la safata.

    Al meu interior, tot era diferent. Com la roda d'una politja gira a l'entorn dels seu eix, els meus pensaments donaven voltes a les seves explicacions i no les podia entendre. Un munt de sentiments, contradictoris i gens "cristians" s'atropellaven per sortir dels meus llavis i esdevenir el decàleg més ampli i complert de paraulotes i retrets.

    Com un raig de llum fent-se camí enmig de la foscor, vaig recordar una frase que un dia em va dir en Ramon: "La venjança és un plat que es serveix fred".

    Podia esperar, però no volia.
    No pagava la pena malversar ni un segon de la meva vida en aquell desgraciat que tenia davant. No s'ho mereixia.

    Així que vaig optar per refredar el que pogués i considerar-me venjada. Vaig vestir els meus llavis del somriure més fred que us pugueu imaginar: dues fines ratlles d'acer que finalitzaven en un rictus de lleuger menyspreu. El vaig mirar fixament des de la gelor dels meus ulls verds maragda. Em vaig aixecar i li vaig encaixar la ma - la meva freda com un glaçó de gel.

    Després em vaig acomiadar dient el primer que se'm va passar pel cap:

    - Noruega.

    Deuria ser pels fiords.


  • El dia del gat
    pivotatomic | 15/03/2006 a les 20:39

    En Silvestre està horroritzat.

    Rellegeix per setè cop aquella carta que algú ha clavat a la porta maragda del seu camerino. Però el significat no varia ni una coma de les sis anteriors.

    Estan despatxats.

    Allí ho diu claret, claret. Res de xerrameca legal. Res de poesia litúrgica. Res de fer-se els simpàtics. L'estudi ha decidit que els seus shows fan figa. Que els nens del segle XXI volen manga. Herois de noms ridículs, com Goku, Shin-Chan o Doraemon. Tots ells, el conill espavilat, l'ànec rondinaire, el caçador totxo, el ratolí veloç, el canari capgros... i el gat sapastre, són cosa del passat. Relíquies que, per postres, surten més cares que els seus hereus nipons. Als Warner no els ha tremolat el pols: 45 dies per any pencat i que tingueu sort, nois! Passeu-nos a veure algun dia, eh? I no us entretingueu al sortir, que feu cua...

    En Silvestre pateix un atac d'angoixa. Duu més de mig segle perseguint infructuosament al llamp de canari aquell i, francament, no te ni idea de què farà a partir d'ara. És tota una vida caient en les seves trampes. Deixant-se atropellar. Escoltant aquella cantarella odiosa de "me pareció ver un lindo gatito...".

    I llavors ho veu.

    Ara que la politja ha deixat caure el teló per sempre, no cal seguir fingint. Primer tot allò de les caigudes i els cops s'ho havia agafat com coses de feina. Però en algun moment, molt temps ençà, havien esdevingut quelcom personal. Fins ara s'havia hagut d'aguantar, però aquella carta ho canviava tot.

    Mentre enfila cap al camerino veí, treu una pedra d'esmolar i comença a afilar-se les ungles. Tot xiulant entre dents, pensa que algú groc, de cap enorme i ales diminutes, està a punt de desitjar haver agafat la grip del pollastre aquell matí...
    • RE: El dia del gat (definitiu)
      pivotatomic | 16/03/2006 a les 00:43

      En Silvestre està horroritzat.

      Rellegeix per setè cop aquella carta que algú ha clavat a la porta color maragda del seu camerino. Però malgrat l'esforç, allà hi segueix dient el mateix:

      Estan despatxats.

      Ho diu claret, claret. Res de xerrameca legal. Res de poesia litúrgica. Res de fer-se els simpàtics. L'estudi ha decidit que els seus shows fan figa. Que els nens del segle XXI volen manga. Herois de noms ridículs, com Goku, Shin-Chan o Doraemon. Tots ells, el conill espavilat, l'ànec rondinaire, el caçador totxo, el ratolí veloç, el canari capgros... i el gat sapastre, són cosa del passat. Relíquies que, per postres, surten més cares que els seus hereus nipons. Als Warner no els ha tremolat el pols: 45 dies per any pencat i que tingueu sort, nois! Passeu-nos a veure algun dia, eh? I no us entretingueu al sortir, que feu cua...

      En Silvestre pateix un atac d'angoixa. Duu més de mig segle perseguint infructuosament al llamp de canari aquell i, francament, no te ni idea de què farà a partir d'ara. És tota una vida caient en les seves trampes. Deixant-se atropellar. Escoltant aquella cantarella odiosa de "me pareció ver un lindo gatito...".

      I llavors ho veu clar.

      Ara que la politja ha deixat caure el teló per sempre, no cal seguir fingint. Totes aquelles caigudes i humiliacions que primer s'havia pres com coses de feina fa anys que havien esdevingut quelcom personal. Però s'havia hagut d'aguantar per allò que l'espectacle ha de continuar. Aquella carta, però, ho canviava tot.

      Mentre enfila cap al camerino veí, Silvestre treu una pedra d'esmolar del no-res i comença a afilar-se les ungles. Tot xiulant entre dents, pensa que algú groc, de cap enorme i ales diminutes, està a punt de desitjar haver agafat la grip del pollastre aquell matí...

  • La venjança és un plat que se serveix fred
    Sol_ixent | 15/03/2006 a les 21:20

    * Podria ser la continuació d'un altre relat meu participant en el repte 102. ("Històries molt sexuals, molt compromeses"; que s'anomenava: "Vigila el que facis a la dutxa..."), però no obstant, tractat de manera individual pot entendre's perfectament.
    ------------------------------------------------

    La venjança és un plat que es serveix fred

    El malparit d'en Grau s'enrrecordaria de mi. El fet de ser el porter d'una escala i tenir en possessió totes les claus del veïnat no et dóna dret a entrar a la dutxa de la única noia menor de vint-i-cinc anys de la comunitat, col·locar-hi una "camera secreta" i enregistrar-la mentre té un intens moment de plaer amb si mateixa per després penjar-ho a la xarxa, pel delit de fastigosos com ell.

    *

    Em vaig posar aquell jersei color maragda que tant m'agrada i vaig agafar les coses de classe a corre-cuita, que, com és normal hi feia tard. A fora, hi havia un xivarri descomunal. Vaig intentar informar-me del que havia succeït... havien atropellat a un gos que passejava tant tranquil·lament pel mig del carrer. Un depravat amb ganes de ser més puntual del compte a la feina, com de costum.
    Tornant a casa, ja més tranquil·lament, donava voltes al cap sobre quina podria ser la meva venjança.

    *

    En Joan Grau tenia una hora fixa per anar a fer un mos i la mania de no tancar mai la porta de la porteria, i jo d'això en tenia coneixement.
    A les sis en punt, vaig anar escales avall fins a plantar-me davant del seu raconet. A fora no hi era, i vaig decidir entrar.
    Un cop a dins vaig sentir com funcionava la dutxa, i vaig veure el seu antiquat vestuari penjant de la porta, que era just a tocar de l'entrada. Devia ser la única muda que tenia, doncs no vivia allà. Ho vaig fer de manera litúrgica, sense pensar gaire; la vaig agafar i vaig sortir al vestíbul, on hi havia encara no sé perquè una corda aguantada en una politja, que vaig aprofitar per a penjar-hi les seves pertinences.
    La resta ja us la podeu imaginar...
    • RE: La venjança és un plat que es serveix fred (+petits canvis)
      Sol_ixent | 15/03/2006 a les 21:42

      * Podria ser la continuació d'un altre relat meu participant en el repte 102. ("Històries molt sexuals, molt compromeses"; que s'anomenava: "Vigila el que facis a la dutxa..."), però no obstant, tractat de manera individual pot entendre's perfectament.
      ------------------------------------------------

      El malparit d'en Grau s'enrrecordaria de mi. El fet de ser el porter d'una escala i estar en possessió de totes les claus del veïnat no et dóna dret a entrar a la dutxa de la única noia menor de vint-i-cinc anys de la comunitat, col·locar-hi una "camera secreta" i enregistrar-la mentre té un intens moment de plaer amb si mateixa per després penjar-ho a la xarxa, pel delit de fastigosos com ell.

      *

      Em vaig posar aquell jersei color maragda que tant m'agrada i vaig agafar les coses de classe a corre-cuita, que, com és normal hi feia tard. A fora, hi havia un xivarri descomunal. Vaig intentar informar-me del que havia succeït... havien atropellat a un gos que passejava tant tranquil·lament pel mig del carrer. Un depravat amb ganes de ser més puntual del compte a la feina, com de costum. Tornant a casa, ja més pausadament, donava voltes al cap sobre quina podria ser la meva venjança.

      *

      En Joan Grau tenia una hora fixa per anar a fer un mos i la mania de no tancar mai la porta de la porteria, i jo d'això en tenia coneixement.
      A les sis en punt, vaig anar escales avall fins a plantar-me davant del seu raconet. A fora no hi era, i vaig decidir entrar.
      Un cop a dins vaig sentir com funcionava la dutxa, i vaig veure el seu antiquat vestuari penjant de la porta, que era just a tocar de l'entrada. Devia ser la única muda que tenia, doncs no vivia allà. Ho vaig fer de manera litúrgica, sense pensar gaire; la vaig agafar i vaig sortir al vestíbul, on hi havia encara no sé perquè una corda aguantada en una politja, que vaig aprofitar per a penjar-hi les seves pertinences. La resta ja us la podeu imaginar...
  • Cerimònia.
    Jere Soler G | 15/03/2006 a les 23:36

    A fora, el vent gemega, la lluna és clara.
    A dins, tot resta en un entrellum; la tènue claror de la llar de foc amara les parets de pedra. Pel terra, davant la foguera, desenes d'espelmes tracen una circumferència perfecte.
    -És l'hora -diu ell -. L'erotisme és misteri. Tot el que et demanaré no seran res més que exigències litúrgiques de la cerimònia.
    Ella s'estremeix.
    -Entra dins del cercle.
    Ella ho acata.
    -Agenolla't.
    Li fa cas.
    -Despulla't.
    La dansa de les flames encén i apaga l'ataronjat de les natges.
    -Al foc. -li ordena assenyalant els vestits damunt del terra.
    -Com...?
    -Llença totes les peces al foc.
    Ho fa.
    Les teles flamegen; tot crema: el calçat, la llenceria...
    -Porta l'equipatge.
    -Què...?
    -Que portis totes les teves possessions.
    S'aixeca. El sòl empedrat li enfredoreix el sota dels peus. La seva figura despullada avança per la foscor com un espectre. Retorna al centre del cercle; ella i la maleta curulla de tot. S'agenolla.
    -La maleta al foc...!
    -No puc... i els documents...?
    -Fes-ho.
    Ho fa, i esdevé un cos nu enmig del món.

    L'arrossega fins al soterrani de la casa; li lliga les mans, les hi alça per damunt del cap, passa la corda per una politja unida al sostre; l'estirada l'aixeca a una velocitat desenfrenada i la fa pendular.
    -Et penses que fa sis mesos que ens coneixem...? En realitat fa quinze anys que et conec...!
    -Com?
    -Recordes el Dick...? El gos a qui el teu pare va atropellar...? ¿Com pot ser que la filla del mal parit que va matar el Dick tingui aquests ulls color maragda tan preciosos?
    -Ho va fer el meu pare...! Jo no en tinc la culpa...!
    -Tens raó, per això he portat la càmera de vídeo. -li explica. -. Ara vinc. M'he descuidat el ganivet.



  • RE: Només seva.
    Àfrika Winslet | 16/03/2006 a les 00:54

    L'odi i la desesperació creixien al seu interior com una planta enfiladissa que li ofegava l'ànima. No podia suportar-ho. Després de tants anys ella se n'havia anat, emportant-se la seva filla i els seus diners, lluny d'ell. No podia ni apropar-s'hi... si era la seva dona! L'havia vist acompanyada d'un altre home, segurament era ell qui li havia regalat aquell collar de maragdes i aquell vestit car. I l'agafava de la mà pel carrer, i la duia en aquell cotxe esportiu, i acariciava per sota la seva faldilla el seu genoll esquerre... Es que no entenia que era la seva dona? Era seva, seva! Havia de fer alguna cosa. Ell no podia viure així, sense ella, sempre lluitant i vigilant, sempre maleint i derrotat.
    Va recordar que un dia, després de que ella marxés de casa i el deixés, s'havia vist a sí mateix penjant una corda d'una politja i pensant que més valia suïcidar-se... sort que va decidir viure, encara que només fos per venjar-se! Mentre l'espiava, els seus pensaments litúrgics el convencien de que només era qüestió de temps, que ella tornaria a ser seva tal com havia de ser. Aquell dia podria tastar la venjança i olorar la sang d'aquell malparit vessada a l'asfalt... havia decidit que l'atropellaria. I ho faria per justícia... la seva justícia, i no la que l'havia apartat del món, menyspreant-lo. Havia somiat tantes nits aquell moment desitjat... Havia imaginat, delectant-se, com esgarraparia el vestit i la pell d'aquella mala pècora, com l'aferraria per la cintura mentre cridava i fugia, i com s'ennuegaria després de les llàgrimes... Anhelava tornar a veure aquells ulls plens d'horror i de pànic, i sentir aquells crits de dolor en el seu moment de plaer. Anhelava venjança perquè era seva, només seva.

  • La transmissió de la venjança
    boigboig | 16/03/2006 a les 09:39

    Quan a la senyora Puigdomènec li varen dir que el seu marit s'havia amistançat a la secretaria i que fins hi tot l'havia portat al canòdrom, se li va posar la cara maragda i va decidir que havia de fer alguna cosa que l'escarmentés definitivament.

    Val a dir que la senyora Puigdomènec tenia una coïssor entre les cames que el seu marit no li satisfeia. Així que va voler aprofitar l'ocasió per matar dos ocells d'un tret. I clar, quan es posava a pensar una estratagema, havia de fer-la grossa, en aquest cas, extrema!

    L'endemà va anar a cercar a la seva amiga de l'escola, l'Enriqueta, que ara regentava una de les cases de cites més luxoses. Pretenia que li presentés alguna Madame.
    -Que has perdut l'enteniment?-li va respondre, atropellant les paraules.

    Però ho tenia molt clar. El que volia és que se la passessin pel forro uns quants dels homes més roïns de la ciutat, com un acte litúrgic de venjança.

    I la veritat és que va tenir prou èxit. Fins a deu homes en una nit, que la van deixar exhausta però satisfeta. Aquella experiència li va agradar molt més del que s'havia pensat. I si va aficionar.

    El senyor Puigdomènec només es va adonar que la seva muller estava més animada que de costum, i fins hi tot li va tornar a resultar atractiva. Al cap d'unes setmanes, però, va haver d'anar al doctor Farreres, l'uròleg més famós de la ciutat, preocupat per unes purgacions d'origen desconegut.

    Però el que més va estranyar a l'uròleg fou que, en els següents dies, com estirats per una politja, tot el consell directiu de l'empresa va passar per la seva consulta.

    I és que la venjança pot ser una malaltia de transmissió sexual.

  • La venjança acumulada
    boigboig | 16/03/2006 a les 09:41

    Els diaris deien que havia mort, alguns fins i tot en la portada. Després de tants anys, em varen tornar a la memòria totes les vexacions, tot el mal que m'havia fet. I ara ja era massa tard. Massa tard per dir-li a la cara. Massa tard per la venjança que potser em podia retornar la pau.

    Tot i així, no vaig poder reprimir el impuls d'anar al seu funeral. Volia veure'l ni que fos per última vegada. Era un funeral de cos present, ja no s'estilen, però ell era de la vella escola. El seu taüt, mig tapat per una tela maragda que l'adornava, presidia l'atri de l'església. Allà estava tota la seva família: la dona, tota empolainada, els fills, mudats i repentinats. I clar, tota la patuleia dels seus germans de l'Opus.

    Quan va començar l'acte litúrgic, jo em vaig asseure a una cantonada de la sala, dissimuladament. Encara pensava que faria, estava confusa, neguitosa. Mentre un prohom feia el seu panegíric, jo em recargolava per dins, com si una politja m'estigues extraient tot el dolor.

    Finalment, cap al final de l'acte, la gent es va aixecar i es varen posar en cua per donar un últim adéu al difunt. Em vaig posar a la cua, mig atropellant a la resta, potser resignada.

    Al ser al seu davant, el meu cos, més llest del que jo mateixa havia estat, va reaccionar finalment. I un pet horrorosament pudent em va sortir de dins, un so potent, ferm, com un tro.

    En aquell moment em vaig sentir un pel avergonyida. Però al vespre, asseguda tranquil·lament a casa, vaig poder dormir alleujada definitivament.
    • p.s. Pel Biel
      boigboig | 16/03/2006 a les 09:46

      He presentat dos reptes, doncs no tinc molt clar quin m'agrada més. Si només en vols tenir en compte un, escull el que més t'agradi!

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.