derrotem els monstres

Eren tots dos de juny.
Tant la mare com el fill.
Ella, de l'onze. Ell, del dotze.

L'havia tingut gran, als quaranta-sis anys. El seu home, un borratxo perdut, es va perdre definitivament per un bosc desconegut un dia que una ingesta excessiva de licor el va fer deambular camins enllà sense rumb fix que no fos el seguir visions ideals que creia tangibles, amb la bava penjant i els ulls desorbitats.
I es va estimbar per un penyasegat no sabut.
Qui sap si sí sabut i esperat...punt d'inici per trobar-se amb el que perseguia! (però això ja és una altra història!).

Quan li van dir, la dona va donar gràcies a Déu i a tots els sants i santes que l'acompanyen.
Amb la pensió per viudetat i alguns ingressos fent de cosidora, en tenien prou per subsistir, el nen i ella.

L'estimava molt, molt. Massa. Exageradament.
El protegia molt, molt. Massa. Exageradament.

El nen li va sortir bo. I mai va demanar vi. Ni sabia què era.

La mare el va alletar fins els cinc anys. Va quedar gairebé desnerida. Volia donar-ho tot per aquella criatura! Es desvivia perquè fos feliç a tothora. L'acaronava, li feia menges bones, el vestia amorosament, s'inventava jocs divertits, l'acompanyava a escola i l'anava a buscar cada dia de cada curs, li feia el llit amb idolatria, guarnia la casa amb fotos i més fotos d'ell, li explicava històries dolces i màgiques farcides d'éssers inefablement acollidors i serens, la bondat personificada.

Quan ella va morir d'un càncer als seixanta-quatre anys, el 'nen', el noi, no ho va poder assimilar.
No sabia fer res.
La mare no s'havia escoltat mai ni mestres ni educadors.
El nen solitari sense amics.

I no tenia més família.
Aquell noi va començar a caminar. No sabia on anava.
Va trobar-se davant un celler. Alguna cosa va fer que hi entrés i comprés una garrafa de vi Gandesa.


El van trobar estimbat. Ben mort.
L'havia buidada.


Mena

Quan ells es va morir d'una embòlia (lliga més amb tot!) (sorry sorríssim)

L'Ernestí era un malparit de cal Déu.
En fotia de tots colors i es quedava tan ample.
Com que la mama li permetia tot!
I, a sobre, que el premiés amb xocolata, magdalenes o bosses de patates del xurrero!

Aleshores en feia de més colors.

Aixecava les faldilles de les beates i es desil·lusionava: totes duien calces altes de color sèpia! Els pessigava el cul, dolgut. I fins i tot havia fet tombar alguna icona de l'església. El capellà li estirava les orelles i ell li fotia coça als testicles, de tornada.
Aleshores sa mare es barallava amb tota aquella gent i va esdevenir atea. Au!

Trencava vidres, rebentava rodes, escopia la gent des d'el balcó o s'hi pixava a sobre...i reia amb aquella boca de rap!

Quan entre tot el poble van decidir assassinar-lo, van entendre que la mare hi anava inclosa.

Per fi viuen en pau!


Mena (no, no he pres res! Presa estic d'inspiració, més aviat...el sol, jo que sóc sargantana!)

-Hauràs de resar vint Parenostres cada dia.

La Veva era una pecadora. Li havien dit. Li havien repetit. Vegades i vegades.
Els seus pares, les monges i tothom a qui li havia rotat.


Quaranta anys resant cada dia, cada dia cops aquella oració.
292.000 Parenostres.

292.000 sensacions d'impotència.


Aquella noia que el 1966 havia parit, encara estava ferida. Recordava els moviments del fetus al ventre, les muntanyes russes que la marejaven de belluguet com era fins que no va guanyar pes i avançar en la gestació, la unió.

Pel terrat amb testos de plantes crasses serioses i florides escassament havia caminat molt. Amb tot, hi havia pogut admirar un deix de poesia. Com la del cel, obert, mentre ella era tancada en aquell pis amb altres noies en la mateixa situació. Havia plorat pels pocs colors. I amb el cant dels ocells matinaires.
I havia cosit, perquè la feien cosir molt. Totes cosien i els dits eren plens de punxades d'agulles fiblaires.

Tenia el part present. Com si fos una porta que s''obre per deixar passar la il·lusió. No, la vergonya. No! La il·lusió. L'amor.


Tan intensament va enyorar el bebè ni vist uns minuts que...

Un home de quaranta anys, en una localitat llunyana, ho copsava. I molt.
Cada dia de la seva vida havia plorat, sol, uns moments.

L'invisible cordó umbilical.


Mena (és un exercici. Arrel d'haver vist un programa televisiu denuncian comt les mares solteres i els seus fills, als anys 50, 60, 70..eren tractades. No hi ha paraules).

Recorda el dia que va morir la mare com un núvol espès. Un garbuix d'imatges inconnexes que deambulen pel seu cervell i, de tant en tant, se li apareixen en somnis. O fora dels somnis. El vincle matern era tan fort que ella es presenta sovint en les situacions menys inesperades. Com si fóra la veu de la consciència; l'angelet que vetlla. Als matins: "aixeca't, Toni, que faràs tard al treball"; " fica't la camisa per dins dels pantalons, que pareixes cantinflas...". Al migdia: "d'això en dius dinar? Un bon plat d'olla t'hauries de preparar, que acabaràs malalt!" Als vespres: "una altra cervesa! I el cigarret...". A les nits: "busca't una bona noia, fill, que no és bo estar tan sol".
Ell li agraeix a l'espectre les seues recomanacions. Com tot bon fill, encara que, de vegades, l'enviaria a pastar fang. Sí, que ja són trenta anys, i ja es hora d'errar amb independència, de caure en paranys sense avisos..., de viure! I d'aprendre d'aquestes errades. Això és la vida, no?
Per això, després de rumiar-ho molt, ha decidit parlar amb la mare. Amb el fantasma de la mare, millor dit. I li ha dit que necessita volar lliure. Que ja és hora. Sí. I que l'estima molt, però desitja portar les regnes de la seua trista existència. Ella ha fet unes llàgrimes que no mullen, perquè són fluïts fantasmagòrics sense consistència. Emocionada, no podia parlar. Finalment, però, ho ha fet. Les mares són molt valentes. Són dones i són mares.
- T'entenc, fill. Perdona la mare... Sense voler-ho, et vaig deixar tan desemparat que no he pogut descansar ni a l'altre món.
- Doncs fes-ho, mare, que jo ja m'espavilaré.
- Segur que encara m'estimes?
- Clar! Mai t'oblidaré, però..., vull viure sense supervisions.
Plorant s'acomiadà per sempre.
- Sigues feliç!

Quan estic al llit, tapada amb la meva manteta i està tot fosc tinc por. M'imagino els monstres dels meus llibres amagats sota el meu llit. Sempre tanco els ulls ben fort i abraço la nina, per intentar a somiar alguna història de princeses, i quan això no funciona crido a la meva mare. Triga a venir, perquè està cansada, però al dir-li que tinc por sempre somriu i diu:
-Vinga Marta, preparem-nos per a la batalla.
Aleshores, s'estira al llit amb mi i em dóna la mà. I just al tancar els ulls, tinc en una mà una bareta màgica i en l'altre la mà de la meva mare. Juntes, derrotem tots els monstres que no em deixaven dormir i després ho celebrem fent una gran festa envoltades de fades, follets i princeses.

Trobà la mare a l'eixida, estenent les mitges. Feia temps, quan ell era petit, la mare era una dona bonica, que xerrava i que reia i que, quan es feia fosc, mentre preparava el sopar o parava la taula, cantava. Quan cantava, la seva cara rodoneta s'encenia i els seus ulls semblaven dos estels. L'Àngel cantava amb ella. Se sabien totes les cançons que tocaven a la ràdio. Amb la música de fons, l'Àngel l'agafava per la cintura, amb aquelles mans tan grosses i fortes... i tots dos ballaven com si fos festa major. Com li hauria agradat ballar amb la mare! Agafar-la per la cintura, tal com ho feia l'Àngel, cantar-li una cançó a cau d'orella i fer-la riure. Com feia l'Àngel. En Carles, però, no gosava. Se'ls mirava embadalit, assegut a la cadira de boga, sense fer soroll, no fos cas que es trenqués l'encanteri. Llavors, la mare era una dona bonica, i l'Àngel, un xicot cepat i eixerit. Ell, en canvi, tenia la pell i les mans fines i era escanyolit i tímid; un talòs, segons deia la mare. D'ella no havia tret res de res. Son germà, en canvi, era pastat a la família. El xicot més ben plantat del poble, el que es rifaven totes les mosses, sols tenia ulls per a la mare. I la mare li ho agraïa amb el somriure a flor de pell, un somriure dolç que es va esborrar de sobte. Ara, la mare ja no reia, ni li brillaven els ulls. Mai. S'havia tornat esquerpa i rondinaire i la seva bellesa s'havia pansit. Estava d'esquena, estenent les mitges, vestida de negre, amb els cabells recollits i, per un moment, en Carles va pensar que s'hauria d’haver mort ell i no pas l'Àngel.


(Aquest fragment forma part d’una història força més llarga, que algun dia acabaré. No es tracta, doncs, d’un relat, però m’ha semblat que representava el vincle entre un fill i la seva mare).

Tinc l'estranya sensació que aquest estat de felicitat perenne que estic vivint aquí dins s’acaba. He estat testimoni presencial, privilegiat de veure com tu, mare i tu, pare us vareu estimar com mai una nit d’estiu. Els meus records se’n van nou mesos enrere quan em vareu crear. Un misteri de la naturalesa humana que no crec que arribi a entendre mai.

Us estimo a tots dos per donar-me el més preuat que un ésser pot tenir: la vida. Molt aviat ens coneixerem, molt aviat trauré el meu caparró i llavors tot començarà de bell nou. Mentrestant vull esgarrapar aquests darrers moments i viure’ls intensament, assaborint la seva essència, sent ben conscient que mai més no tornaran. Vull fer el darrer comiat dins el teu ventre, mare. Tu has estat qui m’ha portat dins teu des que era un pesolet fins ara que ja sóc mig homenet. M’he nodrit del teu amor, del teu aliment diari, de la teva alegria. Per tot plegat et dono les gràcies. Per aquest lligam tan nostre, únic i intransferible, em sentiré eternament unit a tu, malgrat el dolor que haurem de suportar tots dos per deslligar-nos l’un de l’altre.

Vull dir-te, mare, que els doctors entendran el meu primer plor com el senyal físic que necessito per agafar oxigen. És cert, però també és ben cert, que, per a mi, el plor significarà molt més: significarà que deixaré de formar part del teu ésser, que m’hauré de separar de tu, i això, t’ho pots ben imaginar, em resultarà molt dur.

Ara, més que mai, em sento petit i vulnerable. Només em reconforta saber que, d’una manera diferent, estaràs al meu costat, i que, passi el que passi, m’estimaràs sempre.

Mare, mare... em sembla que ja vinc de camí! Aiiiiiiii!!!

Un dia el meu nét es mirava un retrat de casa meva , i preguntà, — qui és, padrina? I li vaig explicar que era la padrina Manuela, padrina de la seva mare; li vaig fer una mena d’arbre genealògic amb fotos i em va semblar que ja ho havia comprés. Però, està en l’edat dels “perquès” i la conversa derivà en mirar fotos de la seva mare i la padrina Manuela , i en un instant, abans d’anar-se’n a jugar, em preguntà:— Padrina Nuri, la mama estimava tant a la padrina Manuela com jo a tu?
Ja podeu imaginar la resposta!
I me’l vaig menjar a petons.

Fa uns quants anys, la meva filla gran, la Sandra, em digué,—Mare, tu seràs com la padrina Manuela, cuidaràs dels nostres fills, vindrem a casa tots els diumenges, ens faràs bons dinarets ...
—Ah, no, no! Li vaig respondre, tot fent gresca, jo vull ser una padrina moderna, que viatja molt, que té moltes activitats…

La vida fa el seu camí. L’amor de mare s’hereta i té continuïtat, no hi ha modernitat que valgui.
Puc tenir activitats, puc ser una “padrina moderna” , però no hi ha res que passi davant de la meva disponibilitat per a elles i els meus néts.
Així m’ho va transmetre la meva mare i així és com vull que elles ho visquin.
I el lligam serà etern.