Boca de volcà

Estic sola davant tanta llum i escalfor. La porta de l'infern és caliu i no hi ha cap gos de molts caps per devorar res dolorosament.
Estic sola, com una figura esquemàtica del neolític, figura monocromàtica, fora de tota cova, davant tanta llum i escalfor.
Estic sola i sóc sargantana, amb sang freda davant la porta de l'infern. Si crema, és gaudi. Núvols de cels de fer torrades són el llençol i el solc aquí terra.

Aquesta esberla, aquesta llenca ataronjada, aquest món de foc quan la foscor arriba i el temps fina, aquesta llengua càlida, aquesta dimensió del foc, element sagrat.

La solitud amb el foc acull un silenci que crepita, conegudament ignot, i fa bategar el cor.

TGNK

Estic sola davant tanta llum i escalfor. La porta de l'infern és caliu i no hi ha cap gos policèfal que em pugui devorar dolorosament.
Estic sola, com una figura esquemàtica del neolític, i no em cal ballar cap dansa sinó seguir estàtica, figura monocromàtica, fora de tota cova, extasiada davant tanta llum i escalfor.
Estic sola i sóc com una sargantana immòbil i anhelant, amb sang freda davant la porta de l'infern. Si crema, és gaudi. Núvols de cels de fer torrades són el llençol i el solc en aquesta terra.

Aquesta esberla, aquesta llenca ataronjada, llac d'aigua esdevinguda incandescent, aquest món atraient quan la foscor arriba i el temps fina, aquesta llengua càlida, aquesta dimensió del foc, element sagrat.

I m'hi estic.

La solitud no és cap infern quan acull un silenci que crepita, viu, molt viu, remotament viu, conegudament ignot i guaridor, i que fa bategar el cor i l'il·lumina.

TGNK

Tot de màquines d’ungles d’acer
van arrencar la terra
i ara mostren la pedra candent
que de foc s’alimenta.

Com infern que a la nit dona llum
des del cel es contemplen
guspires que s’alcen amunt
fins tocar les estrelles.

I la cova saluda al viatger
acollidora trampa
doncs molts cors amb l’escalf van caient
mentre el foc els abraça.

Per què és tan bella la porta de l’infern?
Per què, tan seductora, atractiva, irresistible?
–es preguntava Dante en el moment de posar els peus
damunt les brases. Desorientat i atemorit,
perduda tota esperança, va notar a l’espatlla
unes mans tènues, immaterials, conegudes,
que el guiaren als llimbs, al setial del diví Virgili.
De cop sobte, els cercles infernals s’apaivagaren
i el príncep tenebrós els va permetre el trànsit.
En el fons del seu cor maleït pels déus –pensaren–
encara hi havia espurnes d’honor i de vanitat:
no tothom té un aede que canti els seus mèrits
per molt sinistres i esgarrifosos que siguin.

Més enllà del primer cercle, el foc ho abrusava tot
i la tenebra havia emmudit el sol i capgirat la lluna.
S’havien calcinat les roques, l’aire, el món sencer,
fins i tot les ments, la imaginació i la paraula.

Per allí, on el futur es mou enrere i d’esquena a la vida,
hi havien passat els herois i els covards,
els amics i els enemics, les mares i llurs fills,
els vius massa aviat cansats de viure
i els morts delerosos encara de seguir alenant.
Els uns seguiren camí enllà, sense deturar-se,
els altres, ja destriats, omplien els vuit cercles del càstig.
De dalt a baix, s’hi consumien els luxuriosos i els goluts,
els avars i els iracunds, els heretges, els violents,
els culpables de frau i els traïdors. Espectres tots ells,
allunyats, sense remei, de la faç sublim de Beatriu.

Coronaren, després, la muntanya purificadora
entre una gran concurrència de mortals penedits.
Des de dalt albiraren, per fi, els jardins exclusius,
l’edèn promès als virtuosos i als justos
i, de bat a bat, l’accés al cosmos del paradís,
a les metàfores de la felicitat i la plenitud;
i, al fons, entre benaurats, àngels i innocents,
la visió tant de temps cobejada, Beatriu.

Dante, ja sol –l’entrada no és permesa als pagans–,
va perdre, per uns moments, l’esma i el coratge.
Gairebé exànime, s’hi atansà. Ella el reconegué a l’acte.
Impertèrrita, com una estàtua de catedral gòtica,
li va somriure lleument, –oh madona de Leonardo!–,
envoltada d’una estranya felicitat, etèria, platònica,
llunyana, inassolible. I, sense dir res, va abaixar els ulls.

Ell, aleshores, com si tornés d’un somni abismal,
recobrà el motiu de tant llarg i feixuc romiatge.
Tot d’una, s’encaminà resolut devers ella
i, corferit d’amor, va provar d’agafar-la de les mans,
d’estrènyer-la entre els seus braços, de... En va.
Cada cop que ho intentava la imatge dilecta s’esvania.
Ni un lleu frec, ni una carícia, ni un bes.

Tots són espectres, al capdavall, simulacres,
imatges sense pell d’allò que foren en altre temps.
Però, qui li ho diu a un amant esmaperdut?

Dove sei, Beatrice? –exclamà en desvetllar-se
del profund desmai provocat per aital decepció.

Brama la terra vomitant terror,
arrasa vides, boscos i cultius.
I nosaltres...
Mirant de lluny els vermells de foc,
vivim la vida d’esquena al món.

Tremola la terra abraçant el cel,
ploren els senzills i els desvalguts.
I nosaltres...
Donant ajut de diners amb orgull
sentim que tenim el deure complert.

Sanglota la terra omplint els rius,
inunda camps, paisatges i pobles.
I nosaltres...
Més ignorants que els desemparats,
ens fem preguntes sense resposta.

...........

La boca de l'infern

Obri la boca i vomita mare
la queixa dels més indignes fills
que penen en les teues entranyes

Obri el teu roig ventre prenyat mare
amb el dolor d'aquells que segaren
les vides dels teus fills desvalguts

Obri les venes de lava mare
un riu de flama crema l'enveja
d'aquells que sagnaren als germans

Obri una finestra a l'infern mare
per on veure la teua justícia
perquè ara dubte i no crec res mare.

Obri la boca i vomita mare
la queixa dels més indignes fills
que penen en les teues entranyes

Obri el teu roig ventre prenyat mare
amb el dolor d'aquells que segaren
les vides dels teus fills desvalguts

Obri les venes de lava mare
un riu de flama crema l'enveja
d'aquells que sagnaren als germans

Obri una finestra a l'infern mare
per on veure la teua justícia
perquè ara dubte i no crec res mare.

Aquí s'acaba tot,
en el teu misteri natural,
boca ígnia,
porus obert del món,
de les seves tensions
traduïdes en flames.
Aquí no hi ha bé ni mal
sinó la seva antítesi,
el no-res,
deglutit en un únic fornal,
que glateix en fusió
i torna a l'hora zero
el complet univers.

Compto amb fogueres els minuts d'espera,
Les hores de necessitat teva quan no hi ets,
I t'escric, com ho faria el poeta, la insipidesa
I la llargària mastodòntica del dia sense tu.

Recompto els segons transcorreguts, tot just
Acabat el primer recompte, i el canvi és ínfim
I desesperant, tan candent com caure endins
De l'avenc obert als meus peus, per l'enyorança.

I em sé adolescent, quasi nounat a trenc d'alba
I enmig de la matinada, fugint de la flama i caient
A les brases, si em pregunto on ets i on sóc.

I et sé il·lusió i somni i vida nova, i esdevindrem
Pell única per contrarestar l'infern de dejú i de silenci,
Per gelar-ne la temperatura amb amor golut, Anna.


d.