270è REPTE POÊTIC VISUAL: "LA LLUNA"

No sabré perdre'm-hi
La nit no pot trencar aquesta pell
nodrida de les seves mans
abandonada en marees impossibles
Tu ara
Lluna
em cremes amb fred rierol la partida
un port novell, un encanteri
de vents i mort damunt sorres tatuades
vora un cos humit que aprengui el meu esperit
Però saps
Lluna
ja ho he donat tot
li he donat el meu vaixell
naufragi i platja a trenc de llavis
La meva cuïrassa és aquesta esclavitud
no ser més que en l'ànima que em posseeix
La nit no em pot trencar
amb cap desig
Vull restar aquí
d'esquena a tu, Lluna
esperant l'instant que els seus braços
torni'm a prendre'm

Nàutica de la lluna,
oceà de peixos-estel que pisquen.
I sí, riuen, alegraires nocturns.
Llunada, satèl·lit
delit i desfici
canvi de fase
i quan rodoneges
ets la piga blanca
de la volta celestial,
la punta de cigarreta neta
que forada el més enllà.
Núvols mòbils
barbes i bigotis
còsmics i còmics
se li envela travessar-los
il·luminar-los
i picar l'ullet.
A voltes desapareix.
Es fa i es desfà,
deriosa infinita,
astre joganer.


Mena

Dansa, cor meu, punteja al teu teler!
Serà un tapís de lotus, teixit d’ones,
un sol de mitjanit, lluna d’estones.
La dansa és levitat, estel lleuger.

Dansa d’amor marcit, com el roser
que plora, espina i flor, quan l’abandones.
Llavors, el ball és solitud, espones
de estiu, foc a l’entranya del terrer.

Dansa, esperit, malgrat el cansament,
deixa’t portar pels contrapunts de l’aire!
La lluna balla el vals en quart creixent;

si és plena, atia el ritme del dansaire
que la lluna minvant torna prudent;
la nova plora i riu, però no gaire.

Fanal que t'emportes
els meus somnis amb tu,
traeixes, tan blanca,
el descans merescut.

Si abaixo persianes
i m'oblido de tu,
dormiré abraçada
de la solitud.

Amb el Ninou s'enceta nova lluna,
-És el relleu que estrena el gener-
Proclamant el pregó del cameller
Que vénen els d'Orient a toc de buna.

Del Nadal fartaner ni una engruna,
I l'enrenou es torna cançoner...
Si la lluquem dorment en un paner,
És que el sol l'ha caçat, mandrosa lluna.

Després la de febrer, breu i enganyosa,
Adés clara i brillant, adés boirosa,
Duu l'ametller de rosa i blanc florent.

Dotze llunes rumbegen sa fulgència
Al pas de l'any malgrat, ho diu la ciència,
Que només una viu al firmament.

--------------------

Diàleg Lunisolar (no concursa)

La senyora Lluna
li prega al Sol,
un vestit de núvia
teixit amb fil d'or.

I el Sol li demana
que li faci un tern,
amb solapa blava
i armilla d'argent.

¿perquè? -diu la Lluna-
¿i tu? -diu el Sol-
-Amb tu vull casar-me-
-I amb tu, jo també-

mi -2011

Saber que més enllà de la lluna hi ha la pell
Dels instants, ajaguda en la mar dels somnis
Oferta a la vida i a la mort, als experts deixebles
Que són els dits entre solcs i pigues i saliva.

Conèixer el plànol perfecte del punt més càlid
On rau l'algidesa del teu cos, embat de l'onada
Damunt de la sorra, com el batec amb cadències
D'un cor que respira cada cop que sent i es bada.

Distingir el xiuxiueig del silenci, quan els insomnis
Deixen fruits suculents a les dents, quan ser febles
A la temptació recompensa amb exhausta joia viva.

Fruir, en la influència selènica, l'oxigen i les essències
Que amaga el teu ventre, i esdevenir, en tu, penell
Convertit en satèl·lit a la platja del teu rostre pàl·lid.


d.