Magnífic Rautautor.
Voldria fer-te una petició, un permís.
Si vols donar-me el teu e.mail, pots fer-ho a: arnellapascual@hotmail.com

Gràcies.
Josep Maria Pascual - dallonses-

Tens tota la raó, malgrat que, crec, a d'altre gent pot semblar-li inconvenient.
Magnífica la cuetada final!

Ara és l'hora catalans
d'administrar la cadena,
que ha unit les voluntats
per segar la unió forçada.

Tots som fills d'aquesta terra,
els antics i nous vinguts,
si plegats fem un sol poble,
no caldrà renunciar a res.

Magnífic i original reflexió. Al llegir-lo m'ha vingut a la memòria unes paraules que deien: "sempre cap al futur, mirant de cara al passat" Pots jugar a fer interpretacions,
àdhuc contradictòries. M'ha agradat molt, si!

GRÂCIES
Primer pel magnífic relat que ens has regalat, on no ser quins son els trets mes notables; la coherència narrativa, la sensibilitat esplèndidament narrada o el llenguatge metafòric i suggestiu. És remarcable, en la meva opinió, la reflexió final "Ja no sé què ens podrà redimir..."

Segonament, gràcies també, pel teu comentari als versots "De tu, què en queda" M'agrada jugar amb l'equívoc, però per dominar el tema em fa falta molta mes traça. En qualsevol cas, el desllorigador es troba als versos "a qualsevol hora les dotze marcaves / i ara encallada a dos quarts de sis" Crec que la imatge és prou contundent i explícita.

Pax sit tecum.

AVE

Hola, soc novell a Relats i gairebé sivell a la vida. Aquest és un dels primers relats que hi llegit i el segon que comento.

Sovint es diu: "una imatge val mes que mil paraules" jo crec que no. Això no es mes que un eslògan. Tu ho demostres amb unes metàfores tan precises, tan acolorides i amb la quantitat justa, sense palla, tascons ni barnilles (ecologia verbal) Resumint: tens matèria prima per construir mil d'imatges; i amb una quantitat de matisos que multiplicarien el "mil". Per això m'agrada, si. I m'agradaria, també, saber-ne com tu. Si m'agrada.

Cada una de les estrofes, penso, es un poema complet i, excepte la primera estrofa, les altres es podrien entrecanviar entre elles, sense que el conjunt perdi significació. és la meva opinió.

Gràcies i felicitats.
bousivaques

Si, si, Tens tota la raó, però jo crec que l'evolució ens fa recular fins l'Homo Habilis (mes conegut per Australopitecus Libidinosus) L'Erectus va popularitzar el fenomen i l'Homo Sapiens -som Nos- va provar demonopolitzar-ho com a eina que domini del populatxo; encara ara ho intenta una religió o altra.

El Sàpiens va heretar la bipedestació de l'Habilis. aquest salt evolutiu l'hi deixà les mans lliures; de l'Erectus va descobrir el principi "acció-reacció "que, segles avenir, fou formalitzat pel Homo Newton.

Així fou com el Sàpiens es passava bona part del dia honorant el seu besavi i practicant les ensenyances infoses: Ara sàpiens, ara erectus; torno a sàpiens, repeteixo, etc. i s'ho passava la mar de be, car llavors encara no era pecat.

Madame Cromanyó aprengué aviat l'art de fer jocs de mans, i es divertien a l'engròs, a tota hora. Que per això eren sàpiens. Ja et fot!

Alçar la veu. Alçar el vol. Cap a on. A on. A on puc anar-me’n. Si ell es queda aquí.

Dones la resposta tu mateixa a la última línia: a qualsevol lloc, amb ell. Ves-te'n a la utopia, amb ell. Queda't amb ell. Un relat tan dens i apocalíptic s'ha de completar d'una manera o altra. El teu relat, el veig com tot un mar encabit en una gota.

Gràcies pel teu generós judici. N'hi publicat un de nou.

Hola, jo soc nou a Relats. M'agrada el teu estil desenfadat, jocós; sense malícia però certer en el tema, precís i fresc, actual.
M'agraden els temes versificats. Trobo que si el relat és presentat dins d'un harmònic envoltori, es mes bonic.
Si, m'agrada.