Resolució RepteClàssic DCCCIII: APAGADA 28/04/2025

«Tu vai cercando il tuo dolor», d'Aleshores

Aquesta és la peça que em vaig posar després de tot. Prou bé sabia, però, que no n’aprendríem i que en lloc de collir la rosa, seguiríem punxant-nos amb l’espina «Lascia la spina»

Després de veure que l’escala només tenia la llum de seguretat i rondinar perquè em pensava que les obres dels baixos devien haver trencat algun fil elèctric, vaig sentir en el darreríssim servei d’un transistor de la meva sogra que he carregat darrerament per a què hi juguin les netes i un moment per l’aplicació de radio del mòbil que la cosa era GLOBAL. Fot li gasto!

Aleshores sí que vaig fer un dur treball de mineria de calaixos recuperant en poca estona, encenedors i espelmes i un fogonet per fondues alimentat amb alcohol ("compte amb l’alcohol, papa", em va dir l'endemà el fill petit coneixedor de la meva gosadia involuntària i irresponsable que m'abdueix a cops) perquè no tinc cuina de gas!

Havia anat a La Caixa d’E. on treballen a la tarda, quan me’n vaig adonar que portava 10€ a la butxaca i res més. (Allà era ella, per cert, aquell dia no estava especialment esplèndida; tota la seva extensa curvatura inferior no destacava prou i, per contra ,...bé deixem-ho, que li porto 30 anys...) Em va tractar de meravella i jo estava en mode avi; vaig signar un paper vaig sortir, content, amb uns quants euros.

A la farmàcia, ja amb diners vaig demanar un litre d’alcohol, que no em volien servir perquè no sabien quin preu tenia. Vaig dir-los, que de cap manera i que deixava un cèntims a compte, que vivia davant de la farmàcia i que ja ho trobaríem.

A les places hi havia un munt de jovent seguint cançons d’improvisats artistes de carrer (van aprendre la lliçó? No ho sé!)

Ja més tranquil, vaig caminar cap a l’escola de les netes on em trobaria amb elles i els seus pares i sinó, me’n cuidaria jo. Hi eren. Havien comprat. No vaig deixar passar el detall de l’abraçada que la neta gran li va fer a la petita)

Aleshores, després de passar per casa i llegir la nota que m’havia deixat el meu fill més jove, em vaig adreçar cap a casa seva. Me’l vaig trobar baixant amb la pilota de bàsquet (que no podria fer servir: la pista era pleníssima)

El darrer pas era veure si la pelí del BCNFilmFestival al Verdi de les 8 del vespre es faria. Els treballadors retiraven la decoració de carrer. Va arribar una bellesa d’ulls verd clars, ben treballada, en bici i no vaig poder quedar, sinó, seduït (seria la paraula) per la seva, també esplèndida figura a dalt de la bici. Renoi que n’era de bella: amb un ble de cabells blanc al serrell i un somriure inesgotable. Ja m’he distret! La peli es va anul·lar. «También esto pasará» No se si creure-m’ho.

Comentari:
L'arrencada, amb la cançoneta de Haendel, està molt bé: comences pel final, quan tot ha passat, i la resta ho contes en temps pretèrit. El relat traspua espontaneïtat: amunt i avall pel barri de Gràcia, rere la família. Aquesta apagada ens ha ensenyat dues coses, entre d'altres: que la radio és un recurs omnipresent, tant per part de les emisores com dels receptors a piles, i que cal anar sempre amb diners al damunt. Falten comes i t'he assenyalat, amb negreta, les petites deficiències de sempre, per no haver-ho repassat.


La tele, de Xavier Valeri Coromí

Les festes de Nadal havien acabat i tothom feia cara de ressaca, la gent caminava seriosa i apressada pels carrers. Encara era de dia, quan va començar a nevar. Uns flocs de neu com el puny van buidar els carrers. Camí de casa, em vaig creuar amb una màquina llevaneus. Vaig obrir la porta i em vaig asseure davant de la tele. Una reportera donava notícies envoltada d’un paisatge nevat. Llavors, la tele es va apagar: havia marxat la llum. Jo me’n vaig anar a dormir.
Al matí, em vaig llevar enfredorit. No hi havia calefacció, ni llum. Vaig buscar un transistor. Les piles s’havien fet malbé, però en tenia de recanvi. Una veu repetia que una gran nevada havia assolat la Península Ibèrica.
—No sortiu de casa! —repetia la veu.
Vaig mirar per la finestra i les màquines no donaven l’abast. Vaig anar al traster i em vaig plantar al carrer amb una pala i botes d’aigua. Havia parat de nevar i vaig poder apartar la neu de davant de casa. Vaig veure que altres veïns feien el mateix i em vaig afegir a ells. Entre les màquines i la gent vàrem deixar el carrer net. Al vespre, el fred era terrible i la calefacció no anava. Vaig sentir sirenes: eren els bombers que anaven cap a una casa en flames. Havien volgut fer servir una xemeneia embossada i se’ls havia incendiat la casa. La ràdio va dir que anéssim al Centre Cívic i hi vaig anar. Abans, vaig provar d’anar al caixer, però no anava. Tornat a casa, vaig buscar un sac de dormir i vaig córrer cap al Centre. Al Centre havien instal·lat una gran estufa de llenya al mig. Ens van dir que dormíssim al seu voltant i així ho vam provar.
Cinc dies després, la llum no havia tornat. Els hospitals acabaven el gasoil dels generadors i els camions amb dipòsit buidaven les benzineres. Vaig pensar en la tragèdia que es devia viure en els geriàtrics. El mòbil no anava i se sabia que no hi havia aigua a les cases. Va ser quan la ràdio va dir que algú havia aprofitat per fer un atac informàtic a gran escala a la xarxa elèctrica i que uns invasors feien explotar torres i plantes de distribució.
En els dies següents, policies i sanitaris duien menjar al Centre Cívic, on érem molta gent. Tanta que vàrem haver de deixar de fer servir els sanitaris, perquè les clavegueres estaven embossades. Per la ràdio sabíem de forts combats entre l’exèrcit i els invasors. S’havia iniciat una guerra a l’antiga; sense electricitat. Tanmateix, els invasors s’ho havien preparat. També vàrem saber de gent que saquejaven cases i supermercats. Un dia no va arribar el menjar al Centre Cívic. Llavors, vaig tornar a casa. Pel camí vaig veure morts: mainada, vells, militars, policies... Entrat a casa, em vaig asseure, quan es va engegar la tele. Vaig sentir un alè d’alegria, però vaig veure que la reportera era una militar estrangera.

Comentari:
Diria que has aplegat diversos elements (nevada extraordinària, apagada de la llum, tall del subministrament d'aigua) per compondre una situació quasi apocalíptica, producte d'un ciberatac que és el preludi de la invasió per l'exèrcit d'una potència enemiga. Una ficció que saps presentar de forma prou realista i on tots el elements esta ben engranats. Podria ser l'esquema d'una novel·la o el primer episodi d'una sèrie televisiva.


Records en... l'obscuritat, de Prou bé (fora de concurs)

De sobte, va marxar el llum. Era cap vespre i ja no s’hi veia gaire.
Encara sort que eren previsors i, des de feia algun temps, tenien uns fanalets de piles i espelmes que van anar posant en llocs estratègics.
Van seure a esperar. L’un al costat de l’altre, en silenci.
— Renoi! Si Que dura avui…
— Sí, potser hauríem de saber què passa, sembla que està fosc arreu…
— Bé, tampoc estem malament així i d’apagades ja n’hem viscut unes quantes, tu i jo…
— I tant, i sempre ha estat, divertit?
— Tant com divertit potser no totes, però… com que estàvem junts… i ens en sortíem…

La parella comença a parlar de diferents records d’apagades…

Fa molts anys, quan eren molt joves i començaven a anar junts, una tarda d’hivern eren a casa i va marxar el llum. Estaven sols. Els pares no hi eren i no van trobar res millor a fer, quasi a les fosques, que anar al llit a covar el seu amor. Va ser una experiència romàntica i apassionada. Quan van acabar es van adonar que el condó havia desaparegut… potser en les profunditats femenines?.
Què fer? Van mirar i explorar a veure si podien treure’l i res. És que haurien d’anar a urgències?
Bé, no cal allargar-ho descrivint el neguit amb un punt d’angoixa…
Quan va tornar el llum, van trobar el condó al damunt dels lençols. Sembla que la passió, aquella vegada, havia superat els límits habituals!.

Van viure moltes anades i vingudes del llum en el seu viatge a Cuba. Hi van anar abans de casar-se en pla “motxilla i ja veurem on dormir”. L’experiència va ser fantàstica, encara que van patir les conseqüències de la precarietat elèctrica de l’illa, eren joves i tot era viscut com una aventura més.
Què fer? Res més que viure-ho amb alegria!

Quan van ser pares per primer cop, una apagada va deixar ca seva a les fosques i sense possibilitat de fer servir cap electrodomèstic. En aquell temps els biberons es bullien i en tenien un munt per “esterilitzar”.
Què fer? Van recórrer a una veïna que sabien que tenia un càmping gas!

I quan van anar a acampar per primer cop amb la quitxalla? Quanta emoció i enrenou preparant-ho tot. Ja amb la tenda plantada i en començar a fosquejar van adonar-se que no havien agafat ni llums ni al·lots!
Què fer? Entrepans que duien preparats de casa… al pap, i cadascú als seus sacs de dormir! L’endemà ja ho resoldrien.

I així van anar recordant aquestes i altres situacions a les fosques.
Ho recordaven amb tendresa i també reien i es “trepitjaven” volent explicar… — Recordes quan?... — I aquell cop que… — Ens en vam sortir prou bé, oi?, quan aquella vegada…

Amb tanta conversa i tants records va passar l’estona, en la foscor de la nit, i gairebé es van dur un ensurt quan, de sobte també, va tornar el llum.

Avui, no havia calgut la pregunta:
Què fer? Cap maniobra… en l'obscuritat!

Comentari:
He assenyalat en negreta petites deficiències (distingir "llum" masculi i "llum" femení). Malgrat la narradora en tercera persona, suposo que moltes de les vivències són autobiogràfiques. I dic "moltes" i no "totes", perquè em costa de creure que a la vida d'algú hi hagi pogut haver tantes apagades. Recordo que en els anys cinquanta les anomenades "restriccions elèctriques" eren freqüents, però en els seixanta ja no. Tot el relat destil·la tendresa. La nostàlgia compartida no és trista: és la celebració de tota una vida en comú i la disposició serena de fer front a la que queda.


Sense llum, de SrGarcia (fora de concurs)

La meva dona se’n va haver d’anar al seu poble per una emergència. Em va deixar sol, com un Rodríguez perdut en un desert. La seva absència era com si algú hagués apagat el sol de casa: tot es veia més gris, més buit. Vaig fer el que fan els Rodríguessos quan la dona no hi és: imbecil·litats de tota mena, excepte anar de putes. L’estimo, la meva dona, per estrany que sembli en un home com jo.
I llavors, com si el destí se’n volgués riure de mi, se’n va anar la llum. Una apagada sobtada, com si el món s’hagués quedat sense la seva pròpia dona. Sense llum, sense ella, em vaig sentir com un vaixell a la deriva. No sabia què fer, així que vaig sortir a buscar consol en el meu ritual preferit: anar a restaurants xinesos i demanar en català.
És una cosa extraordinària, això. Entres, demanes amb accent ben clar, i et miren com si haguessis invocat la Mare de Déu. Els insulto una estona, amb. aquella mala llet que només surt quan et falta la llum per partida doble. Ells somriuen, com si sabessin que la foscor i la solitud em tenen ben agafat.
—No luz, señor —em diuen, amb veus que semblen eco de la buidor que porto dins.
—No vull llum, collons! Vull estofat de vedella amb bolets! —crido jo, com si així pogués omplir el forat que han deixat ella i la claror.
Aquella nit, però, vaig acabar en un restaurant japonès. En realitat “xinos” que es feien passar per “japos”. Una noia em va atendre en un català perfecte. Vaig sopar, vaig deixar propina i tot, i per un moment vaig pensar que potser la vida no era tan fosca.
En sortir, em vaig trobar un turista valencià que estava rabiant per l’apagada. Li vaig dir que la paella era una versió degenerada de l’arròs tres delícies, perquè, sense llum ni ella, soc un boc amb ganes de gresca. Ell em va voler pegar, però soc un home cepat, em sé defensar.
—Carallot, sapastre, galifardeu, trinxeraire! —li vaig escopir, amb una ràbia que era meitat per ell, meitat per la foscor i la seva absència.
Vaig tornar a casa, rient per dins. En un sol dia, havia insultat quatre xinesos i un valencià. Normalment, no ho faig ni en un mes. La veritat, sense llum i sense la meva dona, em sento més viu quan escupo bilis. Però que duri poc, això. Una apagada curta, com la seva escapada al poble, és divertida; però viure sempre sense llum, o sense ella, seria com endinsar-se en un túnel sense fi. I això, collons, sí que seria una mala cosa.

Comentari:
Em desconcertes. M'agradaria creure que, del protagonista, la faceta de marit enamorat (Dr. Jeckyll) és autobiogràfica i la de gamberro (Mr. Hyde) és ficció, però no ho acabo de tenir clar. L'anècdota dels restaurants xinesos no és tan caricaturesca com sembla. L'estil, concís i tallant com el dels relats de la teva pàgina, tot i que aquí se t'han escapat algunes gotes de tendresa, d'enyor de la dona.

Aprofito l'avinentesa per aclarir que, en 3D, la Simetria Planar, també anomenda Especular (Axial, quan és en 2D) no genera figures iguals (com la Simetria Central) sinó simètriques: quan et mires al mirall i el fiques al nas un dit de la mà dreta, la imatge virtual s'hi fica un dit de la mà esquerra. I també per anunciar-te un relat autobiogràfic, ambientat a València, amb valencians, "xinos" i paella.


El vestit de núvia, d'Atlantis

Avui dia 28 d’abril és un gran dia per a mi. Tinc hora per fer la primera prova del vestit de núvia, ja que em caso d'aquí a un mes, el 28 de maig. Tota la resta està a punt: el jutjat, l’església, els convidats, les flors, el convit , el pastís, la música i fins i tot el viatge de noces, ja tenim reserva per anar a Tailàndia i donar una volteta per sud-Àsia.
Així que estic una mica nerviosa. M’he llevat d’hora i he repassat el model que vaig elegir aconsellada per les meves germanes, la Marta més clàssica i la Núria amb un estil més desimbolt. Així que el disseny és una combinació d’ambdues tendències. Com us dic, estic una mica nerviosa. Hem quedat a un quart de dues del migdia a la casa de Modes, situada al carrer Gran de Gràcia. Si agafo l’autobús trigaré una mitja hora en arribar. Espero que la Marta i la Núria arribin a temps. Mai se sap , ja que venen de fora i dels trens de Rodalies no te’n pots refiar. A dos quarts d’una les he trucat, primer a una i després a l’altra. Cap de les dues em contesta, a més a més el mòbil fa un so estrany com si no tingués cobertura. Me ca… sempre tinc problemes per comunicar-me amb aquesta companyia. Decideixo sortir de casa, almenys que jo arribi a temps. Un mal dia: l’ascensor no funciona i haig de baixar a peu els set pisos. El carrer està ple de gent, sembla gairebé un dia festiu. Hi ha una cua molt llarga per agafar el l bus i la porta del metro està tancada. Millor que agafi un taxi, però tots els que passen estan ocupats... Avui no és el meu dia. Cada vegada em poso més nerviosa, mira que em passi això avui!!!
El telèfon de la veïna que es va oferir per acompanyar-me tampoc funciona i tampoc el de la Casa de Modes... Caminant no hi arribaré pas i ja em veig el dia del casament vestida de qualsevol manera. M’agafa un atac d’ansietat i nerviosa com estic m’entrebanco i tota llarga com soc caic a terra... Encara sort que el veí del tercer estava a prop i m’ha agafat amb els seus braços. Els seus ulls blaus són els que he vist després de perdre el coneixement i he sentit la seva veu d’àngel que m’ha dit: estàs bé? M’ha sostingut tota l’estona i amb la seva veu dolça com la mel m’ha anat tranquil•litzant.

No m’havia fixat mai en ell. És com si el veiés per primera vegada. Ja us ho he dit: un àngel.
Decididament, no sé com aniré vestida el dia del casament. Però sé que tot el que tinc reservat seguirà igual: el jutjat, l’església, les flors, els convidats, el pastís... Potser l’únic que canviarà serà el Nuvi.

Comentari:
Una narració, en primera persona, sobre el matí d'una noia atabalada, que aconsegueix atabalar el lector. Suposo que hi contribueix el presentar-ho gairebé tot en un llarg paràgraf, des de "Avui, dia 28 d'abril..." fins a "... m'ha anat tranquil·litzant" (vull creure que els punts i a part són accidentals). De tan atabalada com va, no se li acut preguntar què està passant, malgrat trobar-s'ho tot capgirat. Per acabar de deixar clar com n'és, de superficial, un final amb amor a primera vista: mai no s'havia fixat en els ulls blaus del veí del tercer; podrà aprofitar tots els preparatius, tret d'un "petit detall".


Reflexions post apagada, de Montserrat Agulló Batlle

L’apagada del 28 d’abril, a part del desconcert i l’emprenyada de molts, va fer-nos obrir els ulls a la vulnerabilitat de la societat que considerem civilitzada. De cop, aquest món en que tot lo relacionat amb la tecnologia es dona per garantit, va trontollar, fent saltar també pels aires una de les eines més emprades avui dia, internet. Els mòbils van emmudir, produint un daltabaix diria que fins i tot més greu que l’absència de la llum.

Des de aquell dia no he deixat de preguntar-me què hagués passat si l’incident en comptes d’unes hores, hi hagués hagut l’incertesa de que pogués durar uns quants dies. Crec que les escenes que han recalcat pràcticament tots els mitjans d’un cert bon humor i d’una fraternitat lloable, haguessin derivat, a mesura que passessin les hores, amb els mòbils fora de servei, en una agressivitat com les que comporten les addiccions severes.

I què hagués passat, de fet tampoc s’ha descartat, si l’apagada s’haguès produït per un ciberatac?, Si un cervell informàtic d’un país enemic infiltrat a les xarxes elèctriques l’hagués programat? Una guerra sense bombes, sense baixes de soldats ni civils, sense destrucció d’estructures, ni d’edificis ni de carreteres. Una guerra ràpida i neta en la que els atacats haguessim estat completament a les fosques a mercè de l’agressor. Segurament no s’hagués tardat gaire en aixecar la bandera blanca de la rendició.
Tant cert com que la terra és rodona és que, qui te el pulsador de la llum, n’és el puto amo.

S’ha parlat molt i fins i tot s’ha fet broma al voltant del kits domèstics de supervivència que tothom hauria de tenir. Aquests sempre m’han semblat d’una utilitat relativa. Hem arribat a un punt en la nostra manera de viure, que rebobinar per intentar viure com abans de l’ invenció de l’electricitat, dubto que sigui possible.

Quan als vespres apaguem la llum, la gran majoria, tot i no ser-ne conscients, continuem endollats a la omnipresent electricitat. L’endemà ens despertem amb l’energia carregada a tope, obrim la nevera, posem rentadores, assecadores, cuinem amb plaques elèctriques, i cada dia més de nosaltres anem a la feina amb cotxes elèctrics i treballem amb ordinadors. I mentre anem fent totes aquestes quotidianitats, molts ja hem rebut i contestat incomptables whatsaps.

No se si s’acabarà d’esbrinar la causa real de l’apagada. Sigui quina sigui, el més sensat seria que comencéssim a viure amb la serenor dels que practiquen la “slow life,” un corrent cultural d’abast mundial amb el que estic completament d’acord, que promou gaudir del present sense presses. Què feiem als anys 50’s quan poques llars tenien TV, no existien els mòbils i la tecnologia com la coneixem avui, estava a les beceroles? No recordo avorrir-me mai. És vivia a un ritme més pausat, tranquil i socialment més gratificant.

Se’n continuarà parlant molt de’ l’apagada’. Tant de bo serveixi per fer-nos veure que, moltes de les coses que ens fan feliços, les podem continuar fent sense l’exigència d’estar endollats a tota hora.

Comentari:
Un text centrat en el que podia haver estat, l'apagada. És més un assaig que una narració. He destacat errors amb negreta, sobretot per mala utilització de temps verbals.
En castellà, una frase com
"¿Y qué habría pasado [...] si el apagón se hubiera producido por un ciberataque?"
també es por escriure així
"¿Y qué hubiera pasado [...] si el apagón se hubiera producido por un ciberataque?"
perquè, retòricament, el condicional es pot substituir per l'imperfet de subjuntiu.
Però en català, la frase
"I què hauria passat [...] si l’apagada s’hagués produït per un ciberatac?"
es pot escriure així
"I què haguera passat [...] si l’apagada s’hagués produït per un ciberatac?"
perquè "haguera" és una forma alternativa de condicional, però no es pot escriure així
"I què hagués passat [...] si l’apagada s’hagués produït per un ciberatac?"
substituint el condicional per l'imperfet de subjuntiu, com en castellà.
T'oblides que abans de la tele hi havia la ràdio, que tè l'avantatge de poder-la escoltar mentre anem amunt i avall pel pis (perquè és un receptor petit i transportable o perquè posem el volum suficientment alt). El fet d'anar amb piles els petits receptors, ha permet a molts (jo mateix) assabentar-se que no era cap preludi de guerra i que cada vegada més territoris anaven recuperar el subministrament.


La misteriosa Llum, de Kefas

Va entrar com un basilisc al meu despatx. Hauria de dir una Basilisca perquè si me la computen com a mascle adjectivat, em filaran des de la mirada de la perspectiva de gènere i és possible que constitueixin una comissió per investigar la meva deriva cap a la dictadura patriarcal.

” ...llum”. Vaig entendre. Els pensaments m’havien impedit sentir la resta. “Què dius?” Li vaig preguntar mentre, ara sí, observava la seva faç alterada. “A tot el país ha marxat la llum!” Va dir. Ostres, vaig pensar, mentre aplicava el protocol ALO (Amaga l’Ou). “Ho sap algú més?” Li vaig preguntar. Ella em va mirar com miraria a Trump si parlés amb seny. “Tot Catalunya ho sap, senyor president!” Em va contestar amb to de reprovació.

Això no m’havia passat mai! Que marxessin bancs i caixes, que s’hagi evaporat la nostra laboriositat, que el seny sigui un record a punt d’esvair-se definitivament, que els únics catalans de la Rambla siguin quins estan tancats al Liceu, tot això i molt més era previsible que passés, però la Llum, que la llum també fes mutis...

Quan va entrar l'Agustí vaig saber que allò anava de debò. Seriós i amb posat més preocupat que de costum, es va asseure a la cadira del davant de la taula. Sempre ho feia i un dia em va explicar que era perquè el seu cap no estigués més amunt que el meu. "Senyor President, se n'ha anat la llum" va dir amb un fil de veu. "I on ha anat?" li vaig preguntar amb la veu a punt de trencar-se. "A Manresa", va contestar i continuà "A Manresa, la generadora d'energia renovable Puncat s'ha desconnectat de la xarxa en perdre el sincronisme identitari i ha desequilibrat tot el sistema. Els altres generadors han caigut perquè no han pogut suportar les exigències inclusives de la resta de la xarxa"

Vaig quedar de pedra. La decisió d'instal·lar el generador d'energia alternativa d'acollida havia estat meva. Confiava en la misteriosa llum i la llum no tan misteriosa del recompte de vots. I ara havia petat. "Agustí", vaig prosseguir, "truca a l'Ahmed, l'alcalde de Manresa, i digues-li que la taula d'acolliment es reunirà immediatament per donar suport a les seves exigències energètiques"

Em vaig aixecar d'un bot per anar a veure el conseller de prosperitat compartida, i tot s’enfosquí.

“Begui una mica, senyor president”. Jo estava estirat al sofà i el cap em feia mal. Què ha passat? “Doncs, segurament, que s'ha estirat al sofà per fer migdiada, deu haver somiat alguna cosa desagradable, s'ha aixecat de cop i ha xocat contra la làmpada.

I la llum, ja ha tornat la llum? Vaig preguntar, amoïnat.

Comentari:
L'elusió d'un desenllaç, emparant-nos en que tota la narració precedent era un malson, és un recurs força habitual en els relats i més encara en el cine. Cosa que no et treu mèrit perquè tot està salpebrat amb la teva habitual mordacitat. I la cirereta final, que no sé si existia en el teu projecte o és en exclusiva fruit de la meva inclinació a buscar tres peus al gat: ens quedem amb les ganes de saber si l'apagada sols s'ha produït en el somni o també n'hi ha hagut una de real (a menor escala: el Palau de la Generalitat) a conseqüència d'un curtcircuit, en picar el president amb el cap en una làmpada.

Aprofito l'avinentesa per demanar-te que recordis a SinKaLip que havia participat al NipoRepte 415 (Catacumbes) i que fa tres dies que el va guanyar, potser sense que a hores d'ara se n'hagi assabentat.


Veredicte:
Això de dir que tots els relats tenen un alt nivell, s'ha convertit en un tòpic, en una formula de cortesia. Però vull insistir què en aquest cas tots tenen un nivell similar i, entre tots, esgoten els diferents punts de vista complementaris sobre el 28/04/2025: la reducció del succés a un malson (això sí: un malson del nostre president), de Kefas; el realisme quotidià, en temps real, d'Aleshores; la reflexió de Montserrat Agulló sobre què hauria pogut passar; la ficció amable i caricaturesca d'Atlantis, i la ficció apocalíptica, fantàstica però possible, de Xavier Valeri. No sabia pas com sortir-me'n, fins que se m'ha ocorregut fer-me la pregunta següent: si haguessis d'endur-te un dels cinc relats a una illa deserta, quin triaries? I m'ha semblat que em divertiria més llegint de tant en tant "El vestit de núvia".
Així que, Atlantis, ja pots anar preparant el RepteClàssic DCCCIV.