LINGÜICIDI PERMANENT

LINGÜICIDI PERMANENT

No ens morim. Ens maten, que és diferent. Ens maten cada dia, als matins, quan demanes un tallat i et responen en castellà perquè la teva llengua no sona a client, sona a problema. Ens escanyen a les escoles on la immersió és un miratge i als patis on el català és la llengua dels perdedors. Morim d’una mort dolça, sense sang, per abandó i vergonya.

Ens amputen la llengua a trossos petits: una frase aquí, una resposta automàtica allà, aquell “perdona no t’entenc” que t’obliga a canviar de codi per no semblar antipàtic. Ens morim perquè hem après a disculpar-nos per existir. El català no desapareixerà amb un crit, sinó amb un sospir cansat, en una conversa on ningú recordarà qui va ser el primer de claudicar.

Serem un país que somiava en una llengua que ja no somia ningú. Un silenci ple de renúncies. I quan mirin enrere, tot haurà estat tan civilitzat que no trobaran ni el cadàver.


*A la memòria de Carme Junyent Figueres.