L'OTTO I LA PUÇA

L’Otto i la Puça

El Lluc fa estona que ha deixat la bicicleta descansant a les roques. Quan el sol comença a baixar, mira a l’horitzó i veu com arriba la Laura, sobrevolant el turó per on s’amagarà l’astre; falta poc. La volàtil silueta de la camisola dansant al ritme de l’aire, fa més màgica l’estampa. Avui fa tard, però està radiant en cada pedalada.

—Ho veus? Com sempre, fa tard —borda l’Otto.

—M’agrada quan arriba a aquesta hora, retallant-se amb el sol ponent.

—Et cremaràs la vista —gruny ara.

—Calla Otto, em tens enveja, perquè ella m’estima a mi. —I sap que no és cert del tot, que quan arriba, ella primer li fa moixaines a l’Otto, un Dàlmata de quatre anys preciós i altiu. I el gos les rep amb la llengua fora, repassant-li mans i braços, l la cara i el coll. —I no la llepis tant, bavós, que després jo em trobo saliva de gos pertot.

L’Otto se’l mira de reüll, anava a remugar, però sols ha fet un petit gruny. Una queixa que no demana traducció. Treu la llengua i respira amb ànsia, desitjant tenir-la al costat, per deixar-la humida de dalt a baix. Banyar-se al capvespre el torna boig, i als humans també els agrada fer-ho com ell, a pèl.

Per sort avui no estarà sol, veu que amb la Laura arriba la Puça, una Collie bruna i jovial, un monument d’animal. Aquesta nit festejaran els quatre. Quan arriben, la Laura deixa la bicicleta enganxada a la del Lluc i es llença al coll de l’Otto, que la llepa de dalt a baix. Però la Puça el busca i ell accepta l’envit, mentre la noia marxa enriolada amb el noi, tot traient-se mútuament la roba, camí del mar, a fer el bany de rigor dins l’aigua de la cala arrecerada.

L’Otto enjogassat empaita a la Puça, per entrar també a l’aigua. Avui gaudiran el bany tots quatre. I quan els companys humans esgotin els jocs a l’arena molla, tornaran al poble en una carrera folla.

Veient-los pedalar sota la llum de la lluna plena, és l’únic moment en que el gos voldria ser humà.