Hola, Maria!
Jo també tinc un nom molt comú i, al llarg dels anys he anat desenvolupant la mateixa teoria que descrius.
A la meua filla major volguérem posar-li Gal·la. Només en pensar els problemes burocràtics i les variants que hauria de suportar (Gala, Galla, Gal.La, Gal&54la...), vàrem desistir. Li diuen Maria.

Salut!

M'ha fet somriure, sobretot, la murrieria de la Maria amb la tauleta. No he pogut evitar imaginar-me-la enviant el seu primer missatge, orgullosa i divertida. Té aquell encant dels xicotets gestos quotidians que diuen molt sense necessitat de grans paraules.

Respecte al teu comentari sobre el meu relat "El privilegi de pixar amb gustet" tens tota la raó: al relat no apareixen dones de manera explícita, i això dona per a una bona reflexió. Potser, en aquest futur distòpic, el sistema ha decidit que no tenen dret a aquest nou plaer, o potser són elles les que lideren la resistència secreta contra la mercantilització del pixar… Qui sap!
Moltes gràcies!

Salut!

M'ha arribat molt aquest poema perquè descriu a la perfecció el que la música pot fer amb nosaltres quan ens deixem portar. En llegir-lo, no he pogut evitar pensar en els primers compassos de les Variacions Goldberg de Bach, que sempre m’han semblat un bàlsam per a l’ànima. Hi ha en el teu poema la mateixa delicadesa, la mateixa capacitat de depurar l’esperit, de fer que el pes de les emocions es dissolga en cada nota—o en cada vers.
M'ha encantat.